Els nens i
nenes de 6è li van poder fer una entrevista molt entranyable que va ser
l’origen del que després seria Ràdio Drassanes, la nostra ràdio! Aquí us deixem un fragment de l’entrevista… per nosaltres és un plaer tornar a recordar aquell moment i compartir-lo amb tots vosaltres.
El 9 de desembre es celebra el Dia Internaciona de la Ràdio i la Televisió en favor de la Infància. El tema triat per a aquesta ocasió ha estat “EL MÓN QUE VOLEM: UN MÓN APROPIAT PER ALS NENS I LES NENES”, triat especialment perquè els nens i les nenes del món exerceixin de portaveus a l’hora d’expressar els seus drets i opinions.
Haver d’inventar "dies de", o "dies internacionals de" ens fa
replantejar si la resta dels dies que no són "especials" tenim present
el tema que ens proposa el dia internacional. Tenim el perill de caure
en marcar en el calendari dies que celebrem any rera any, però que un
cop passat el dia en qüestió oblidem .
Per altra banda, aquests dies i aquestes celebracions, ens obliguen si
més no a pensar-hi i a fer-nos més conscients del tema proposat.
Fer que els nens i nenes utilitzin els mitjans de comunicació per
pensar en el món que volen és una bona idea, perquè a la pregunta de
quin món vols, reflexiones sobre quin món tens, i els nostres infants
estan acostumats a viure la realitat que tenen com si fos única i sense
possibilitat de canvi.
Potser si els hi donem un micro i la possibilitat de parlar els hi
donem alhora la possibilitat d’imaginar, i tal com va dir Martin Luter
King per avançar cal somiar, perquè només si som capaços d’imaginar
noves situacions, de somiar un món millor, podrem algun dia fer els
somnis realitat.
A la pregunta de quin és el món apropiat als nens i a les nenes cal que
escoltem als infants i parem ben bé l’orella… serem capaços de ser
receptius al que ens poden explicar? O continuarem dissenyant un futur
on no tinguem en compte als nostres joves?
Sovint veiem com les decisions es prenen sense preguntar, tant entre
els adults com entre els infants i els joves. Quan algú vol aconseguir
alguna cosa passa per davant el desig individual i el fet d’intentar
guanyar. La manca de diàleg és força comú en molts àmbits de la vida,
així com la manca de reflexió sobre el què fem en la nostra
quotidianitat… És necessari doncs buscar espais per poder aturar-nos
a pensar, i a pensar de forma col.lectiva sobre el que volem i sobre el
que necessitem. Pensar de forma col.lectiva és parlar i comunicar-nos,
tenir la capacitat d’aprendre els uns dels altres i anar formant les
pròpies idees tot tenint present que vivim en col.lectivitat, i que per
tant és necessari buscar el que pot anar més bé a tothom.
Preguntar als més joves quin món volen, pot ser un bon moment de crear
aquests espais de reflexió, perquè no cal oblidar que el pensament és
paraula.
Donem-lis doncs la possibilitat de poder-se expressar i fem-ho a més
permetent que puguin interactuar entre ells, que amb el micro a la mà
expliquin quins són els seus desitjos, quines són les seves opinions i
fem que a més puguin parlar entre ells, que es preguntin, que es
qüestionin… que s’entrevistin i que es connectin… En definitiva que
es coneguin, perquè el llenguatge audiovisual, i la ràdio com a gran
mitjà de comunicació, té una gran capacitat integradora.
Intentem que a partir dels mitjans tecnològics que tenim a les escoles
els nens i nenes siguin protagonistes del seu món, tot començant a
pensar que poden ser capaços de millorar el seu entorn. Que imaginin i
que expressin com pot ser un món millor… i donem-lis la possibilitat
que ho comencin a fer. D’entrada, emetent a través de les ràdios
escolars les seves idees i les seves propostes de millora…d’aquesta
manera poden prendre consciència del molt que hi ha per fer. Al mateix
temps ens poden ajudar a recuperar la capacitat d’imaginar, i
adonar-nos, que tal com diu el poeta: tot està per fer i tot és possible.
Aquest cap de setmana llegeixo un parell de posts que parlen sobre la LLei d’educació a Catalunya, concretament els dos fan referència al fet que cada centre pugui escollir el seu propi perfil.
Aquest fet, el que l’escola pugui marcar les seves característiques porta polèmica, desperta moltes pors en alguns sectors. A mi només em desperta un interrogant, qui s’encarregarà de marcar el perfil dels centres? Serà realment un procés de tot el claustre? O dependrà només de les direccions dels centres?…
Espero que realment s’obri un procés on es pugui reflexionar i decidir sobre els projectes educatius de cada centre, i que poguem participar tots sense perdre de vista -com diu la Núria- que el centre de l’educació és l’alumnat, no el professorat.
Espero també que totes les escoles s’hagin de replantejar quin és el seu projecte, què i com volen treballar i pensin quin ha de ser el perfil addient del professorat per portar a terme aquests projectes. Per mi això no és competitivitat en termes comercials, és ser competent professionalment parlant.
Espero en definitiva que ens sentim l’escola nostra, que ens la fem nostra, i per tant que la millorem de veritat.
Avui he llegit a Palabras sencillas un post sobre el fenòmen televisiu smackdown i com repercuteix a les escoles amb el nostre alumnat.
D’entrada he de dir que m’he quedat de pedra, pensava que era un problema només dels nostres alumnes (vull dir de la meva escola), pel que llegeixo en el bloc Palabras sencillas me n’adono que no, que és un problema bastant generalitzat.
SMACKDOWN és una sèrie que fa DIÀRIAMENT en horari apte per tots els publics una emissora de TV, a la cuatro, i és el que diríem una sèrie de lluita lliure, és a dir baralles sense normes, personatges histriònics, crits, noies que ploren o criden animant al lluitador (evidentment mascle), que amb una cara ferotge i pintada pega a tort i a dret a l’adversari…. però quan dic pega, vull dir pega: es llença des de dalt a sobre l’adversari deixant caure tot el seu pes sobre aquest, trepitja a l’adversari quan és a terra, li llença cadires….. tot el que pogueu imaginar com a bèstia es fa…. i més!
El Jaume Sorolla apunta bastantes idees per treballar aquesta influència amb els nanos…. bàsicament nens, perquè ho miren més els NENS que les nenes. Són ells els que imiten a aquests lluitadors al pati, els que tot jugant s’acaben fent mal i els que col·leccionen els cromos a totes hores.
Algunes de les coses que apunta i que trobo interessant:
El treball de les expressions, tant de les cares com de tot el cos.
El treball del que significa l’esport, per diferenciar-lo precisament i que vegin que això no és cap esport (ja que no hi ha cap norma ni es respecta a l’adversari).
Que s’adonin que és una farsa, que no és cap competició si no un show televisiu que enganya al que creu que és seriós. Els personatges són actors, no són esportistes.
Les reflexions cada vegada que els nens intenten transgredir moments d’estudi per buscar imatges o vídeos de SMACKDOWN (quan estan a informàtica o biblioteca….).
Realment el post del Jaume Sorolla ens fa pensar, gràcies per escriure’l Jaume! Ens fem conscients que tenim un problema actual i comú i és com poden ser de dolents i contraproduents certs programes televisius….
Què tal si demanem a Cuatro que deixi d’emetre aquest programa?
Aquest informe no ens deixa indiferents, cito aquí alguns fragments:
"A nivell estatal, si prenem com a referència les comunitats amb percentatges més elevats d’alumnat al sector concertat com ara el País Basc (50,2%), Navarra (34,5%) i Balears (33,0%), Catalunya és la que presenta una despesa pública en educació no universitària sobre el PIB més baixa. El País Basc i Navarra fan un esforç econòmic públic clarament superior (3,0% i 2,8%, respectivament, per 2,2% en el cas català). El País Basc (5.381,6 €) i Navarra (4.694,0 €) inverteixen més de 1.000 € més per estudiant que Catalunya (3.543,9 €), i la magnitud d’aquesta diferència no sembla explicar-se únicament per l’existència del concert econòmic o pel nivell de riquesa, sinó per altres factors relacionats amb la prioritat sociopolítica de l’àmbit educatiu."
"El sistema educatiu català té cada cop més dificultats per garantir els nivells educatius considerats com a adequats per a la societat del coneixement de l’any 2010."
"El nivell de formació de la població s’incrementa però de manera molt lenta sense respondre a les necessitats formatives que requereixen les societats desenvolupades avui en dia. Pel que fa al grup de població de 18 a 24 anys, el nivell de formació s’ha reduït en els darrers anys, presentant un panorama de futur molt preocupant. Al mateix temps el baix nivell de formació requerit en una part significativa dels llocs de treball promou un mercat laboral poc qualificat, precari i, en conseqüència, fàcilment influenciable pels vaivens econòmics interns o externs del nostre país."
Sovint diem que per entendre bé com és d’important treballar amb webquest ens calen productes de nens i explicacions dels processos… doncs aquí teniu un bon exemple:
Diuen que una imatge val
més que mil paraules! I això ho constatem cada dia a través de la
publicitat: Milers d’imatges acompanyades de músiques, d’efectes sonors
i sobretot de lemes, frases que intenten convèncer.
Ara ja estem immersos dins la campanya de Nadal… si, si, encara
falten dies, però cada vegada la campanya publicitària de les festes de
Nadal comença abans, i els nostres nens i nenes conviuen amb una gran
quantitat de missatges, de paraules i frases que acompanyades d’imatges
en moviment els intentaran convèncer de demanar als reis allò que
s’anuncia….
I la imatge pren força quan de cop i volta tot l’anunci s’envolta de
color rosa… seran nines, cuines o infermeres… o nenes que es pinten
igual que les seves nines i afirmen que seran la noia amb qui tothom es
voldria casar.
O la imatge també pren força quan
s’envolta de colors forts, vermell o blau fort…. seran ninots que es
transformen en monstres inimaginables cotxes de competició o soldats
d’acció… sigui com sigui es veurà un nen triomfador aixecant els
punys amb posat triomfal.
I els jocs electrònics? o els jocs més tecnològics…? fins i tot una
càmera digital per infants té les dues modalitats, la rosa per a les
nenes i el blau per als nens. Les videoconsoles portàtils tampoc
s’escapen d’aquesta dualitat... jocs d’acció per nens, jocs de simulació de professions assistencials i socials per noies…
I els jocs de taula? Doncs tampoc s’escapen a aquests missatges. Aquí
podem veure nens i nenes jugant junts, però per regla general
fixeu-vos, sempre guanya el nen.
Els anuncis estan plens d’imatges que a través de les seves frases
desprenen ideologia, i malgrat estiguem en ple segle XXI, i semblar que
aquestes coses eren del passat, cada vegada els anuncis transmeten
missatges més sexistes.
Realment els anuncis, sobretot els dirigits als més petits, són el reflex d’una societat determinada. Cal doncs analitzar bé aquests missatges que no són gens inofensius i treballar-ho amb els nens i nenes…tant si som mestres o com si som pares. I educar-los des de petits per tal que captin què se’ls està dient exactament.
I aquí caldrà fer un treball d’observació, fer que s’adonin del que
estan veient i de quines imatges surten: si la joguina es mou sola o
si està situada en un espai impossible de tenir a casa, però també de quins colors predominen, i de qui són els protagonistes.
Però no només ens fixarem en la imatge, les imatges prenen força quan
van acompanyades d’una bona banda sonora, d’una música que enganxi, que
fixi l’atenció i que doni ritme a la frase, al missatge que acompanya
l’anunci. Amb la combinació perfecta entre imatge i paraula les idees
prenen vida…cal però, educar per poder distingir quins són els
nostres interessos respecte als interessos de la publicitat. Cal saber
llegir la publicitat.
Amb tot això no pretenc carregar-me la publicitat, tot el contrari, és un art!
I la prova està en la quantitat d’exemples que podem trobar, des dels
cartells de la guerra civil del bàndol republicà on frase i imatge
prenien una força brutal per tal de comunicar als ciutadans ànims de
lluita; passant per les cèlebres frases que ens han acompanyat durant
tant de temps: "La xispa de la vida", "Si encuantra algo mejor,
cómprelo", "las muñecas de…. se dirigen al portal"."Te gusta
conducir?"…etc, etc…..
I obres d’art visuals i sonores, com l’anunci aquell d’un cotxe on una coral canta els sons que fa el vehicle a la carretera.
Treballar la publicitat pot ser una bona manera de treballar l’art de
convèncer. Podem realitzar campanyes on la imatge, acompanyada de
frases escrites o orals, donin les raons per millorar un comportament,
o prendre una actitud col.lectiva, podem treballar les frases visuals
per tal d’acostumar als nois i noies a saber decidir per sobre de la
publicitat… podem treballar els lemes, les frases per tenir la
capacitat de sintetitzar una idea i de comunicar un missatge d’una
manera ràpida i sintètica…si a més acompanyem la frase, que pot ser
oral o escrita, d’una imatge o d’un conjunt d’imatges amb una música
de fons, estarem treballant amb els nens i nenes la capacitat
d’expressar-se de manera multimèdia…. capacitat digital necessària
per entendre els missatges que rebem avui dia.
L’Esther del Teb em passa una meme, una cadena per tal d’anar citant blocs solidaris. Blocs que són premiats a partir d’aquesta imatge:
Les memes de vegades són pesades, però per altra banda tenen la gràcia d’implicar a diversa gent, de fer que entrin en contacte a partir d’un aspecte que és comú i de possibilitar que durant un espai concret en el temps (i a l’espai de la blogosfera) se’n parli.
En aquest cas parlem de blocs i de solidaritat, és a dir de gent que a través del seu bloc o bé comparteix, o ajuda, o ens fa reflexionar sobre un estil de fer les coses…. no només en la virtualitat és clar, si no en la coherència.
De fet qui em passa la meme o el premi és una de les persones que ja hagués dit jo, però és clar… es tracta que digui 7 blocs, només 7 🙂
Bé, al principi anomenar 7 sembla difícil, més que res perquè ja han estat anomenats, però després et van sortint i vas recordant i t’adones que 7 es fa curt… perquè si una cosa té la blogosfera és que és un espai de es comparteixen idees, recursos, autoformació compartida i força solidaritat.
Començo pels 7 triats:
El de la Lourdes Barroso, un bloc centrat en la formació ocupacional i on es comparteixen moltes idees i recursos.
L’altre, el Rafael Robles un profe que ha estat treballant a Iran, i que de tant en tant se’n va
a exercir a diferents països. En el seu bloc es trasllueix el seu
posicionament social.
Amigos tras las rejas, l’he anomenat en altres memes, però el torno a citar. Aquest bloc ens fa plantejar molt sovint si som o si no som solidaris, ens fa refelxionar força en la vida….
La bitàcola dels joves del TEB, associació solidària amb el seu entonr des dels seus inicis. A través d’aquest bloc podem seguir la vida de l’associació, així com les activitats i propostes dels joves del Raval.
RecursosAula, un bloc molt novell que vol compartir diferents recursos didàctics i reflexions sobre l’educació, planteja sense embuts quin ha de ser el paper del mestre i una escola oberta a tothom.
Clarión, el bloc del Juanmi, una persona solidària que ens presenta mil recursos que ens poden fer la nostra feina més fàcil, sempre és un plaer entrar en el seu bloc i descobrir noves propostes.
I per acabar, Pom de blocs, perquè no em vull deixar a ningú.
Anna Pérez
Mestra Tic-Tac -TEP (De les tecnologies de la Informació i l'aprenentatge a les que promouen l'empoderament i participació).
