L’altre dia, a les notícies del canal televisiu del metro de Barcelona, podíem veure com s’informava que el petit i mitjà comerç de joguines havia tingut pèrdues perquè havien baixat les vendes, i que això era degut a l’increment de vendes de la joguina tecnològica.
Amb aquesta notícia, que veuen milers de persones cada dia, d’alguna manera es mostrava una queixa on la modernitat trenca amb allò que és tradicional o convencional.
Segurament és veritat, les cartes dels reis ja no s’omplen només de ninos o jocs de taula, sinó amb consoles, siguin portàtils o de taula, amb comandaments que et fan moure o amb els que jugues assegut, l’ordinador amb les possibilitats d’internet i webcam, els mp3 i els mp4, les càmeres digitals…. pot ser que el joc tradicional hagi quedat relegat a un altre nivell, o a un altre moment en l’edat dels nois i noies.
Aquesta és la cultura dels nostres joves, hi ha qui anomena aquest moment tecnològic i audiovisual com a pantalles. Abans era la televisió la pantalla per excel.lència, en canvi ara són moltes les que els nois i noies tenen a l’abast, i cal que reflexionem sobre quin és l’ús que en fan els nostres fills o els nostres alumnes, així com veure quines possibilitats ens donen i com les podem utilitzar a nivell social i fins i tot didàctic.
Aquests nous mitjans són sovint criticats, no només en la vessant mercantil (per la pèrdua econòmica d’un sector com és el món de les joguines convencionals), sinó perquè es diu sovint que fomenten la individualitat.
Jo discrepo totalment: D’entrada, podem veure com molts jocs de taula han editat el clàssic joc però amb suport de pantalla, un dvd on a part d’explicar les instruccions, els jugadors han de prémer un botó del comandament de la televisió per continuar el joc…. aquí tenim el joc de taula convencional actualitzat del tot en el moment actual.
Pel que fa a si els nens s’individualitzen, o s’enganxen, tampoc hi estic d’acord… d’entrada els nens es comuniquen quan juguen, intercanvien els jocs de les seves consoles, juguen junts perquè poden fer partides col.lectives, a través de l’ordinador es connecten i parlen…fins i tot el Manel Castells, professor de sociologia, afirma que qui xateja és més social.
Té perills, és clar, però si els nens i nenes s’enganxen no és per la tecnologia en si, sinó per com els adults ens situem davant d’ella.
Si hem deixat que juguin quan han volgut, que hagin triat el joc que han volgut sense reflexionar si és apropiat o no, si no hem pactat les hores ni els dies que es pot jugar amb aquestes plataformes… és quan perdem el valor didàctic que tenen les pantalles: el parlar, el reflexionar, el pactar i el saber triar… si eduquem els nostres joves en aquests valors us asseguro: les joguines tecnològiques seran sempre socials.
