El que t’hauria dit

Aquesta matinada la covid se t’ha endut, has marxat amb la ventada. No hem pogut acompanyar-te, no ens han deixat, tot i que ens van dir que ens trucarien quan arribés el moment per ser al teu costat les últimes hores. Però no ha estat així, la trucada ens ha anunciat la teva mort.

Són moltes les coses que es barregen al cap i escriure-les ajuda, com a mínim és una manera de dir el que m’agradaria haver-te dit: un simple gràcies.

Gràcies per haver estat sempre al nostre costat, per haver-nos donat seguretat en la nostra infantesa quan el pare va morir, i també en les difícils adolescències. Per haver-nos donat l’empenta necessària en els moments que ens donàvem per vençuts i per ensenyar-nos que no tenim res regalat, que la vida és dura però cal lluitar-la.

Gràcies també per haver fet de iaia, i haver-ne gaudit. Les iaies també són eternes, has estat un gran exemple pels néts.

Sé que hi ha qui dirà que has tingut una vida dura, i és cert: malaltia, pèrdua de marit, després del fill gran, i aquest patiment final… totalment cruel i injust. Però tu sempre ens has  ensenyat que la pena es porta  per dins, que no s’ha de fer pena. És així com amb aquest escrit vull reivindicar la teva fortalesa, la que ens fa sentir orgull de ser qui som: els teus fills, les seves parelles, néts, i família.

Perquè és cert el que es diu:  les mares són eternes, per això et portarem sempre al cor.

Gràcies per tant, descansa en pau mama.