PAU: DOSSIER sobre el present i el futur de la Selectivitat

Dossier, Ara (9-6-2018)

  1. Alumnes, mestres i experts: clam per una nova selectivitat
  2. Selectivitat: Per què es manté el mateix model?

  3. Els alumnes dubten de la utilitat de l’examen

  4. Els correctors, poc partidaris del canvi

  5. No ha de fer por reformar la selectivitat

     

    El King's College de Cambridge

    El King’s College de Cambridge / GETTY

  6. Els requisits per ser universitari a Europa

 

 

Parlament de Catalunya – 12 de maig del 2018 / 14 de maig del 2018

12/5/2018.  Debat del programa i votació d’investidura del diputat Quim Torra i Pla, candidat proposat a la presidència de la Generalitat

14/5/2018.  Debat del programa i votació d’investidura del diputat Quim Torra i Pla, candidat proposat a la presidència de la Generalitat

 

1968: 50e aniversari de les revoltes

[Esther Vera, Ara, 22-4-2018]
El 1968 va ser alguna cosa més que unes plàstiques manifestacions a París i molt més que alguns eslògans enginyosos en forma de grafiti. Va ser una expressió del rebuig massiu dels valors polítics i del marc mental, moral i cultural establert. Per què és important? Què estava passant? Qui n’eren els protagonistes? On eren? Com va influir? Què va suposar? Com ho veu l’artista Francesc Torres, que era a París? Aquestes són les preguntes que volem respondre en aquest especial Sant Jordi de l’ARA Diumenge. Com diu Josep Ramoneda, el 1968 va ser l’any de totes les revoltes i cal mirar què passava a Colúmbia, Tòquio, Berlín, París, Milà, Praga, Chicago, Mèxic DF… La joventut va donar per liquidat el sistema de valors posterior a la Segona Guerra Mundial i una mirada rebel va canviar les relacions amb el poder, les relacions humanes, el sexe, les drogues, la música. La revolta dels estudiants de classe mitjana en nom de la classe obrera, la revolta racial i l’assassinat de Martin Luther King, l’auge del feminisme o la Primavera de Praga van tenir una repercussió cultural extraordinària, impulsada, en part, per l’enginy de la televisió que portava les notícies i les imatges del Vietnam i de la revolta fins al menjador de tantes i tantes cases. Políticament, l’ànsia de revolució per superar els paradigmes del capitalisme i del comunisme soviètic van acabar amb un moviment de pèndol conservador que va mostrar que, al contrari del que diu l’eslògan, sota la platja hi havia llambordes. Però ja havien canviat moltes coses. Val la pena repassar de què som hereus encara avui i quina connexió va tenir aquell moviment amb l’empoderament social que hem vist posteriorment al llarg de la història i la geografia mundials. Uns podreu recordar-ho, i els mil·lennials, aprendre-ho. I teniu 30 llibres que ficcionen o expliquen aquells esdeveniments. Aquest especial ha sigut una feina estimulant, de les que ens agraden perquè es fa amb la participació dels nostres intel·lectuals, amb la complicitat dels nostres artistes i amb la coordinació de Catalina Serra, que sempre ens fa pensar.

CRONOLOGIA

“Volien ser lliures sense haver d’esperar a la mirada qualificadora i classificadora de l’home, volien ser transgressores i canviar el món sense sentir els típics i tòpics qualificatius que desqualifiquen i que assimilen l’acció ferma a la còpia masculina. La lectura de documents d’aleshores que reivindiquen la feminitat sense renúncies a la fermesa sonen molt actuals.
Les dones que ho van escriure eren joves estudiants de 20 anys i avui són jubilades de 70 que han de seguir lluitant contra la bretxa salarial, la feminització de la pobresa, les pensions que permetin una vida digna. Avui Paris clama per les dones sense sostre de la ciutat de la Llum.

D’aquell maig del 68 caldria enyorar la implicació masculina en la reivindicacions feministes. Les dones d’aleshores van creure que la incorporació en els programes polítics de l’autèntica igualtat per raó de gènere seria una reivindicació compartida i que les centrals sindicals no acceptarien acords que les tornessin a deixar en situacions inacceptables en el tracte i en el salari.

Però el maig del 68 va acabar amb l’acord de Granelle i el general De Gaulle aconseguí imposar el vell concepte d’autoritat i obtingué un ampli marge per a la dreta francesa en les eleccions del mes de juny. Una pintada ho resumia així: ha trigat tres setmanes per anunciar en cinc minuts el que faria en un mes i no havia fet els darrers deu anys.

Finalment, sota les llambordes no hi havia la platja, caldrà seguir lluitant a cada fet injust, a cada acte infame. La dictadura franquista censurava totes les imatges de les protestes i empresonava feministes.

Volem tenir el plaer de viure i veure l’autèntica igualtat; que cap altra dona hagi de conèixer el malviure.”

 

El filòsof Josep Ramoneda explicava recentment a NacióDigital que “els francesos tenen una gran capacitat per projectar internacionalment els esdeveniments que generen”. I quan parlem de 1968, ens venen al cap els fets parisencs. Però com deia Ramoneda, “aquell és l’any en el que hi ha més revolucions al món des del 1848”. Els seixanta van ser una dècada trencadora. La Revolució cubana va trasbalsar Amèrica, la guerra del Vietnam va inflamar les universitats dels Estats Units, pensadors cristians i marxistes buscaven ponts de diàleg i el Concili Vaticà va sacsejar l’Església. Vella i nova política van xocar de ple. De la mobilització massiva contra la guerra al Vietnam a les revoltes de Mèxic, les protestes estudiantils que hi va haver al Japó o la Primavera de Praga, 1968 és l’any de la revolta política, social i cultural. A Europa, va ser París, efectivament. París, un dels punts neuràlgics. Però no només. Paradoxalment, un any que va començar amb moltes esperances de canvis, va tancar amb el triomf del conservador Richard Nixon als Estats Units. En el pla cultural, però, els vells esquemes van ser qüestionats i nous temes van ocupar un espai de protagonisme: el feminisme, les noves formes d’entendre la sexualitat, el concepte d’autoritat, la defensa del medi ambient o el qüestionament de la lògica de la Guerra Freda, del consumisme i del patriarcat. Veiem tan sols alguns dels punts de conflicte d’aquell any imperdible

  • MAIG FRANCÈS

París, maig 1968: “Prohibit prohibir”.Una de les consignes més corejades del Maig francès: Foto: wikipedia

 

El 2 de maig va començar un mes de revolta a París. Feia mesos que les universitats vivien en agitació contra el Pla Fouchet, una reforma que volia incloure normes de selectivitat. El tancament d’estudiants a Nanterre i les expulsions de diversos estudiants va provocar que s’estengués un moviment de protesta. Els estudiants, tancats a la Sorbona, van ser desallotjats amb violència. La nit del 10 de maig el Barri Llatí va cremar. “Un ministre de l’Interior ha de saber donar l’ordre de disparar”, diuen que va dir el general De Gaulle. L’heroi de la Resistència ja era només un vell autoritari.

Els sindicats van fer una crida a la vaga general, que va paralitzar el país. La unió d’estudiants i obrers era potencialment perillosa. El primer ministre, Georges Pompidou, amb més olfacte, va decidir negociar. El Pla Fouchet va ser desestimat i es van incrementar els salaris. El sindicat comunista CGT va col·laborar amb el govern. A finals de mes, la revolta s’apaivagava. De Gaulle va convocar eleccions el juny i la dreta va obtenir majoria a l’Assemblea. Però el vell militar ja estava sentenciat. Ell mateix ho va admetre al saber els resultats: “És la majoria de la por. On es pot anar amb aquesta gent?”. L’any següent, després de perdre un referèndum sobre un tema menor, una reforma del Senat, es va retirar.

 

FRANCE, Paris, 18 May 1968: Daniel Cohn-Bendit, leader of the extreme left-wing students. AFP

FRANCE, Paris, May 1968: Students gathered in the amphitheater of the Sorbonne. AFP

FRANCE, Paris, May 6, 1968: Students protesting on the Boulevard Saint Michel. AFP

FRANCE, Paris, May 14, 1968: Fighting in the streets of Paris. (Photo: Reg Lancaster / Express / Getty Images)

 

Eslògans i grafits

  • Il est interdit d’interdire (“Prohibit prohibir”)
  • Élections, piège à con (“Eleccions, trampa per idiotes”).
  • Je suis Marxiste—tendance Groucho. (“Soc marxista tendència Groucho“)
  • MarxMaoMarcuse! Abreviat com a “3M”.
  • Cela nous concerne tous. (“Això ens afecta a tots.”)
  • Soyez réalistes, demandez l’impossible. (“Siguem realistes, demanem l’impossible.”)
  • Quan l’Assemblea Nacional es torna un teatre burgès, els teatres burgesos s’han de tornar Assemblees Nacionals” (Escrit sobre l’entrada del Teatre Odeón, ocupat durant les protestes.)
  • Sous les pavés, la plage! (“Sota les pedres, la platja.”)

_______________

  • CONTRA LA GUERRA DEL VIETNAM

La guerra del Vietnam va travessar bona part de la dècada dels seixanta. Quan el president John Kennedy va decidir enviar milers d’assessors al seu aliat del Vietnam del Sud per impedir l’avenç dels comunistes d’Ho Chi Minh, res feia presagiar que es convertiria en una tragèdia sense aturador.  El successor de Kennedy, Lyndon Johnson, tot i ser un polític intel·ligent i amb recursos, no va ser capaç de veure venir el desastre. El 1968 hi havia prop de 500.000 joves nord-americans combatent al sud-est asiàtic. Els campus de les universitats van esclatar i el Partit Demòcrata es va fracturar entre partidaris i contraris a la intervenció. En l’inici de l’any, els progressistes Eugene McCarthy -abanderat del moviment antibèl·lic- i Robert Kennedy semblaven tenir-ho tot a favor per succeir Johnson. Les coses, però, es van tòrcer.

Imatges més emblemàtiques de la guerra del Vietnam

The Terror of War Nick Ut 1972

Els fotògrafs d’AP van capturar imatges que aviat es van convertir en sinònim del conflicte: entre les més destacades hi ha la imatge d’Eddie Adam en la qual es veu al general de Vietnam del Sud Nguyen Ngoc Loan executant a un soldat del Viet Cong d’un sol tret al cap. Aquesta imatge va canviar la percepció del públic de la guerra i va perseguir al general Loan fins a la seva mort.

 

Mentre estava a Saigon, Faas va formar i orientar a molts joves fotògrafs vietnamites que van prendre algunes de les imatges que van definir a aquesta guerra. Les seves fotos diàries de Vietnam van ajudar a informar el món dels traumes enfrontats per la gent ordinària atrapada en el foc creuat del conflicte. En aquesta foto es veu un grup de dones i nens que es refugien del foc a prop de Saigon. Vietnam, 1 de gener de 1966. Horst Faas / AP.

 

 

 

 

 

 

Protestes estudiantils contra la guerra -1965 [wiquipedia]

Membres de la policia militar vigilen manifestants durant l’ocupació del Pentàgon el 21 d’octubre de 1967.1 S’estima que unes 50 000 persones van participar en aquesta acció, que havia partit del Monument a Lincoln

 

Where have all the flowers gone (Peter Seeger). Un dels pioners de la cançó protesta va escriure aquesta senzilla però rodona lletra en 1955, quan estava sota el focus del macarthismo, però no la va editar fins a 1964. Es va convertir en un referent i la van interpretar molts altres artistes: Peter, Paul & Mary, Joan Baez, Johnny Rivers i fins i tot Marlene Dietrich. El compositor va insistir en l’assumpte bèl·lic de forma més explícita quan va escriure Bring them home demanant el retorn dels soldats.

 

Where have all the flowers gone? Young girls have picked them everyone
Where have all the young girls gone? Gone for husbands everyone

 

_______________

  • REVOLTA A POLÒNIA

Del 8 al 28 de març de 1968, una onada de protestes i vagues es va estendre per Polònia. El règim de Wladyslaw Gomulka, instaurat el 1956, havia suposat una obertura política amb certa tolerància en el món cultural, que feia del país un cas particular dins del bloc soviètic. Però la prohibició d’una obra de teatre considerada antirussa, “Els avantpassats”, va desfermar les protestes. Diversos professors d’universitat, com Adam Michnik, foren detinguts i els campus van esclatar. Hi va haver una forta repressió, amb milers d’empresonats. La revolta es va poder contenir. Però va deixar empremta. Dos anys més tard, un moviment vaguístic es va endur Gomulka. La ruptura total entre el partit comunista, d’una banda, i la intel·lectualitat i els sectors obrers de l’altra, ja era un fet.

 

Władysław Gomułka amb Leonid Brezhnev a Berlín el 17 d’abril de 1967

__________

  • LA PRIMAVERA DE PRAGA

La Primavera de Praga va ser un dels processos que van concentrar l’atenció internacional en l’irrepetible 1968. Va durar més que una primavera, però no gaire: del gener a l’agost. La societat txecoslovaca era de les més dinàmiques de l’Europa de l’est, amb un moviment estudiantil inquiet i sectors de la intel·lectualitat creixentment distanciats del model de socialisme real imposat al país. Els txecs eren dels pocs països de l’est que havien viscut en democràcia en el període d’entreguerres. Dins del Partit Comunista, es van imposar corrents reformadores que van tenir en Alexander Dubcek, un dirigent eslovac, el seu exponent. A Moscou van veure amb neguit l’evolució de la situació a Txecoslovàquia i un sector de l’opinió va exigir una democratització completa i l’abandonament del Pacte de Varsòvia, l’aliança militar prosoviètica. L’URSS de Leonid Bresnev estava disposat a tolerar algunes reformes, però quan la situació va començar a posar en perill l’alineament de txecs i eslovacs darrera del Kremlin, va venir la invasió. El 22 d’agost, els tancs de l’URSS van recordar als habitants de la petita república que la realpolitik de la Guerra Freda tenia les seves exigències. Dubcek va sortir d’escena i el règim es va endurir.

 

Tancs del Pacte de Varsòvia circulen per la Plaça de la Ciutat Vella de Praga l’agost de 1968.

 

la primavera de praga - Buscar con Google

Primavera de Praga – Pinterest

 

_______________

  • PROTESTES ESTUDIANTILS A ALEMANYA

A Berlín Occidental es va produir un moviment similar al Maig francès. El 1968 va ser el de les grans protestes estudiantils a Alemanya, que van tenir el seu epicentre a la Universitat Lliure. La protesta contra la guerra del Vietnam, la influència de corrents acadèmiques marxistes i una reacció contra les estructures conservadores de la República Federal Alemanya -que vivia la seva primera experiència de gran coalició entre la CDU i l’SPD- van confluir en una protesta massiva. Una figura rellevant del moment va ser el sociòleg Rudi Dutschke, líder de l’esquerra radical universitària. El moviment alemany també va tenir el seu punt de violència: Dutschke va ser víctima d’un greu atemptat per part d’un ultra, que el va ferir greument al cap. De l’escalf estudiantil a Berlín sorgirien diversos col·lectius d’extrema esquerra, entre ells la banda terrorista Baader Meinhof.

 

Alfred Willi Rudolf Dutschke, més conegut com Rudi Dutschke va ser un líder estudiantil alemany opositor a la guerra del Vietnam. Aquest va fer nombroses vagues on reivindicava l’emancipació femenina i lluitava contra l’autoritarisme. Durant el Maig del ‘68 va ser atac per un jove d’ultradreta, Josef Bachmann, el qual li va disparar tres trets al cap. No obstant Dutschke no va morir en aquests atemptat produït el 11 d’Abril.

Cartells de protesta a l’Institut d’Arquitectura de Berlín, 1968. Foto: wikipedia

________________

  • EL COMBAT PELS DRETS CIVILS ALS EUA (assassinat de Martin Luther King)

L’any 1968 va ser decisiu en el combat del moviment pels drets civils i contra el segregacionisme als Estats Units. La conflictivitat va créixer en els suburbis i la població negra es va mobilitzar per una igualtat que en molts llocs era un miratge. Sobretot en molts estats del sud profund, i cent anys després de la Guerra Civil. Només quatre anys abans, el 1964, s’havia aprovat la Llei de drets Civils, que va suposar un pas endavant en molts aspectes, com el dret al vot. Aquell 1968 es van estendre -en paral·lel a les protestes contra la guerra al sud-est asiàtic- nombroses vagues i protestes per reclamar millores salarials de la població negra, que patia una doble discriminació: per pobres i pel color. Luther King, Premi Nobel de la Pau, es va desplaçar a Memphis, a l’estat de Tennessee, per donar suport a una vaga als treballadors de la brossa -quasi tots negres-. Va ser allí, el 3 d’abril, quan va fer un dels seus més brillants discursos: “He pujat al cim de la muntanya i he vist la terra promesa. Potser jo no hi arribaré, pero com a poble, hi arribarem”. L’endemà, un blanc segregacionista el va assassinar.

 

Rosa Parks cap a 1955 amb Martin Luther King.

 

Resultado de imagen de martin luther king

El reverend Martin Luther King Jr.durante el seu discurs en la Marxa sobre Washington DC del 28 d’agost de 1963 (Getty Images)

Imagen relacionada

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

______________

  • MATANÇA A LA PLAÇA DE TLATELOLCO O DE LES TRES CULTURES (Mèxic)

A Mèxic, el 1968 també va ser tràgic. Després de dècades del règim del Partit Revolucionari Institucional (PRI), el govern estava molt erosionat. La petjada de la revolució cubana i l’efervescència estudiantil va desfermar des del juliol una onada de vagues i vindicacions a les universitats. El president Díaz Ordaz, un dur dins del PRI, va decidir tallar d’arrel la protesta sense èxit. El país inaugurava els Jocs Olímpics el 2 d’octubre. Va ser aquell dia, a la plaça de Tlatelolco o de les Tres Cultures, quan es va produir un enfrontament encara no del tot aclarit entre l’exèrcit i els estudiants. Va ser una matança. El règim va parlar de 20 morts, però les investigacions de l’època indiquen que van ser molts més. Alguna cosa es va trencar en la imatge del país i del PRI, aquell partit “etern” que practicava una política considerada progressista a l’exterior (defensa del Moviment No Alineat, condemna de les dictadures) però autoritària en l’interior. Tanmateix, després de la crisi de Tratelolco el règim, sempre adaptable, es va tornar a reinventar amb l’elecció el 1970 del populista Rafael Echeverría.

 

Assemblea permanent a la Facultat de Filosofia, a mitjans d’agost. Al centre, amb megàfon un dels líders principals del Moviment: Luis González de Alba.

ElZócalo tot just recuperat per l’exèrcit, la matinada del 28 d’agost. S’hi observen, encara, les restes de les fogueres.

 

 

  • REVOLUCIÓ CULTURAL A LA XINA

El final dels anys seixanta van ser els de la Revolució Cultural a la Xina, un ampli moviment polític i social que pretenia radicalitzar el règim comunista de Mao, instaurat el 1949. Sorgit aparentment com una força popular de base i de crítica de la jerarquia comunista, va enlluernar una part de la intel·lectualitat occidental. Però l’anomenada Revolució Cultural va ser també un instrument de Mao, molt afeblit dins del règim, per recuperar posicions i purgar els seus adversaris interns, entre ells Deng Xiaoping. El que semblava un moviment de joves crítics aviat va esdevenir una força difícil de controlar que va afectar l’educació i la vida econòmica, amb un culte a la personalitat de Mao que es mantindria fins a la seva mort, el 1976.

La Gran Revolució Cultural Proletària (xinès simplificat: 无产阶级文化大革命, xinès tradicional: 無產階級文化大革命, pinyin: wúchǎn jiējí wénhuà dà gémìng, habitualment abreujada com 文化大革命, wénhuà dà ì#ng, literalment Gran Revolució Cultural, o simplement 文革 wéngé, Revolució Cultural) va ser una campanya de masses en la República Popular de la Xina organitzada pel líder del Partit Comunista de Xina, Mao Zedong a partir de 1966, i dirigida contra alts càrrecs del partit i intel·lectuals als quals Mao i els seus seguidors van acusar de trair els ideals revolucionaris.[1]

Segons la interpretació més habitual, en el fons la Revolució Cultural hi havia una lluita pel poder en la qual l’aspiració de Mao per recuperar la seva autoritat es va veure recolzada per les ambicions d’altres membres del partit, com la seva esposa Jiang Qing i el líder de l’exèrcit Lin Biao. L’objectiu era apartar del poder polític a Liu Shaoqi, cap de l’estat, i a Deng Xiaobing, secretari general del Partit.

Si bé la Revolució Cultural en si va finalitzar amb l’IX Congrés del Partit Comunista de la Xina l’abril de 1969, és freqüent estendre el període històric designat amb aquesta expressió a tota l’etapa de lluites pel poder en la República Popular de la Xina que es va estendre des de 1966 fins a 1976, any que va morir Mao i es va arrestar la Banda dels Quatre, la facció encapçalada per Jiang Qing.

La Revolució Cultural va permetre Mao recuperar el poder polític, del que havia estat apartat després del fracàs del Gran Salt Endavant Aquesta lluita pel poder donaria lloc a una situació de caos i commoció política que va estar acompanyada de nombrosos episodis de violència, en la seva majoria protagonitzats pels guàrdies rojos, grups de joves, tot just adolescents en molts casos, que, organitzats en comitès revolucionaris, atacaven a tots aquells que havien estat acusats de deslleialtat política al règim i a la figura i el pensament de Mao Zedong. Gairebé cap família amb un historial problemàtic en contra del sistema va poder escapar de l’agitació.[2] La qüestió de com una lluita pel poder va arribar nivells tan alts de violència i desordre social ha intrigat als historiadors i als experts en psicologia de masses, i han estat nombrosos els estudis acadèmics publicats a la Xina i a l’estranger sobre aquest període de la història recent xinesa, que han intentat oferir explicacions sobre les causes dels successos.

Mao declara la proclamació de la República Popular de la Xina l’1 d’octubre del 1949 a la plaça Tian’anmen davant la porta cerimonial de Tian’anmen.

 

  • INCIDENTS DE HANEDA (Japó)

És un dels moviments de protesta menys conegut a Europa. Al Japó també es va produir un Maig rebel, que es va anar covant al llarg de tota la dècada. La influència dels corrents marxistes, la protesta contra la guerra del Vietnam, el rebuig a l’aliança del govern amb els Estats Units i la reacció contra un poder monopolitzat pel molt dretà Partit Liberal Democràtic van desfermar una onada de rebel·lia. Els anomenats incidents de Haneda, quan es va voler impedir el viatge del primer ministre Sato a Vietnam del Sud, van provocar una forta resposta policial, amb la mort d’un estudiant. A partir del gener de 1968, les mobilitzacions estudiantils es van estendre i van convertir alguns campus en una barricada.  El moviment va evolucionar cap a un fenomen de guerrilla urbana, amb l’ocupació policial de la Universitat de Tòquio. Finalment, però, la protesta es va esllanguir i la seva radicalització va impedir que trobés aliats en la societat nipona.

 

 

 

 

 

 

  • Robert Kennedy assassinat i Richard Nixon, President dels EUA

L’any 1968 ha estat definit per un historiador dels EUA com “una tragèdia americana”. L’onada de protestes contra la guerra del Vietnam va créixer durant tot l’any. Però qui va acabar sent el beneficiari de la rebel·lia va ser el conservador Richard Nixon. El juny, Robert Kennedy queia assassinat a Los Angeles. El president Johnson, molt erosionat, va renunciar a presentar-se a les eleccions davant la divisió del seu partit, el Demòcrata. Nixon, nominat a la Casa Blanca pel Partit Republicà, va apel·lar al que ell anomenava la majoria silenciosa, mentre parlava de llei i ordre, i no concretava el que volia fer al Vietnam. El novembre, va ser elegit president. La guerra continuaria, fins que l’evidència que els EUA no podien guanyar contra tot un poble es va fer clara. El 1975, Washington va llançar la tovallola i els comunistes s’apoderaven de tot el Vietnam.

 

  • L’ANY 1968 A CATALUNYA I A ESPANYA
     

El París rebel vist des de l’Espanya de Franco

 

 


Un paradís balcànic a Barcelona

 

Un paradís balcànic amb seu a Barcelona

 

De Bulgària a Sèrbia, hi ressonen acords ràpids i intensos protagonitzats per instruments de vent metall lluminosos. La festa està servida i la música balcànica s’ha expandit arreu fins a arribar a Barcelona. Una de les bandes que s’està fent un lloc a l’escena local és Balkan Paradise Orchestra, una fanfàrria formada per deu músiques a la qual avalen tres concursos musicals, un EP l’any 2016 i el seu primer llarga durada, K’ataka(Microscopi, 2018).

Però què és K’ataka? “És una onomatopeia, la transcripció del so que fan els contratemps de la música balcànica, molt típics; normalment els toquen el trombó i la trompa. Als assajos sempre ho cantem”, revela la clarinetista Laura Lacueva.

Guanyadores de la darrera edició del Concurs Sons –gràcies al qual han publicat el seu debut– també han estat premiades al concurs internacional de música al carrer Haizetara 2017, celebrat al País Basc, i al projecte Cabal Musical 2015. Després d’agafar rodatge i amb un calendari d’assajos intensos, el seu primer disc recull el repertori variat que defensen: “El balkan n’és l’eix vertebrador, però també bevem d’altres tradicions i per això hi hem inclòs melodies catalana, grega, romaní o macedònia”, valora la clarinetista.

La seva fórmula, que vesteix la música balcànica amb altres músiques, proposa una nova òptica de “La cançó del lladre”, rebatejada com a “Bolero del lladre” amb una aclucada d’ull a l’obra del compositor Maurice Ravel, i fins i tot la banda sonora de Star Wars: “Hem fet una mica el gamberro, la idea va sorgir d’un assaig i la vam integrar. La cançó és més aviat trista, però ens ha abocat a un vessant més humorístic”, explica Lacueva, que s’ha encarregat dels arranjaments del disc, juntament amb la trompetista Mila González.

Connexió Catalunya-Romania
El dissabte 28 d’abril hi haurà un bon sarau a la sala Apolo de Barcelona, una nit doblement balcànica amb Balkan Paradise Orchestra Fanfare Ciocarlia, referents de les barcelonines i de bona part de l’escena.

De fet, la BPO els ha versionat al nou disc a “Golden Days”, i la creació de la formació va sorgir arran d’un concert dels romanesos: “Els vam fer de teloneres en un concert fa un parell d’anys, a peu de públic, com una fanfàrria itinerant. Però ara que tornen podrem ser al mateix escenari i ens fa molta il·lusió”, comenta Lacueva.

Aquest estiu les barcelonines presentaran les noves cançons arreu de Catalunya i ja tenen concerts programats a Terol, Vitòria i fora de l’Estat espanyol a Escòcia i Hongria.

Parlament de Catalunya – 28 de març de 2018

Maragall a Iceta: “Fan com si arribessin d’un altre planeta”Crònica
[Antoni Bassas, Ara, 29-3-2018]

Ni en el supòsit que els desitjos de respecte expressats pels diputats al ple fossin sincers podrien portar-los a la pràctica, perquè els fets ho impedeixen: el bloc del 155 es va sentir expulsat per la unilateralitat del 6 i 7 de setembre i per haver estat assenyalats com a no grats aquests dies, i al costat independentista no cal que en parlem: violència policial l’1-O, 155, presó preventiva, boicot de l’Estat a tres candidats sorgits del 21-D, més les recents presons de Bassa, Forcadell, Romeva, Rull i Turull. Parlar de reconciliació en un saló de plens que cada dia té més escons buits és com tractar una pulmonia amb una aspirina. Així està el Parlament perquè així està Catalunya.

Hi va haver tantes intervencions que els grups van haver de moure la banqueta. Des del faristol es van sentir des de redaccions d’ESO (el sobiranisme necessita entendre d’una vegada les necessitats de comunicació al segle XXI) fins a confessions personals, catarsis, veritats com punys a la cara i un insuperable moment Ernest Maragall – Miquel Iceta. I una constant de fons: Ciutadans intentant deslegitimar Torrent, no fos cas que l’única presidència institucional catalana efectiva fos digna de respecte.

L’oferta del dia d’Arrimadas va ser “barbaritat”, que va col·locar molt bé. Va referir-se a la incapacitat dels sobiranistes d’investir un president com “el joc de la cadira”, i això que el ple anava d’empatia i aquestes coses. Gerard Gómez del Moral (ERC) no es va contenir i va estar elèctric castigant Arrimadas allà on li fa més mal, és a dir, en els pactes amb el PP. Albiol va anar directe a clavar el missatge perquè l’entenguessin els seguidors de Sálvame : no cal sentir cap pena pels presos perquè “Sànchez és a la presó per haver assaltat un cotxe de la Guàrdia Civil”. En canvi, Alejandro Fernández, diputat popular per Tarragona, va sonar sincer quan va demanar respecte pels sentiments dels que se senten dir “botiflers, colons i són declarats persones no grates”.

Eva Granados (PSC) va parlar en català excepte quan es dirigia a Cs (o sigui, als votants de Cs) en un d’aquells episodis que fan preguntar-se quan acabaran de tocar fons els socialistes catalans, que estan en l’origen, precisament, de la immersió lingüística. Jéssica Albiach va repartir a base de bé, fins a arribar al tuit d’Albert Rivera sobre Marta Rovira (“L’últim colpista que apagui el llum”). Quan va parlar de la “falta d’humanitat” de Cs va aixecar els aplaudiments indepes. I va rematar-ho amb un “¿No els fa reflexionar que havent guanyat no puguin pactar amb ningú?”

Però el més intens encara havia d’arribar. Iceta proposa i Artadi contesta: “Quants anys fa que treballes amb Turull? Visita els teus companys a la presó”. I Maragall, 75 anys, inclinat d’espatlles, va rejovenir: “No he aconseguit creure-me’l. Fan com si arribessin d’un altre planeta. Demani diàleg a qui el nega des de fa vuit anys”. Com va dir Natàlia Sànchez, de la CUP, “El 155 no són els pares, són vostès”. Iceta va haver d’obrir el paraigua abans de defensar-se per no haver tingut cap gest d’humanitat amb els familiars dels presos a l’últim ple: “Els gestos, als Parlaments, són polítics”. Molt trist. La reconciliació trigarà anys.

El nen que ens va protegir contra la malària

El nen que ens va protegir de la malària [Carl Zimmer / New York Times] ara, 24-3-2018

Un estudi determina que la mutació genètica que confereix immunitat contra la malària va aparèixer fa 7.300 anys al Sàhara, quan aquest territori encara no era un desert

Fa milers d’anys, al Sàhara hi va néixer un nen molt especial. En aquella època no era un desert, sinó una franja verda plena de sabanes, boscos, llacs i rius. Les colles de caçadors-recol·lectors hi vivien còmodament, pescant peixos i caçant hipopòtams. Una mutació genètica va alterar l’hemoglobina del nen, que és la molècula dels glòbuls vermells que transporta l’oxigen per tot el cos. Però no li va passar res, perquè tenim dues còpies de cada gen, i l’altre gen de la seva hemoglobina era normal. El nen va sobreviure, va tenir fills i va transmetre la mutació a les generacions següents.

De caçadors a agricultors

Com que la vegetació del Sàhara es va convertir en desert, els descendents dels caçadors-recol·lectors van esdevenir pastors i agricultors, i es van traslladar a altres parts de l’Àfrica. Aquella mutació ha subsistit durant generacions, i per un bon motiu: les persones que la tenien estaven protegides contra una de les principals amenaces per als humans d’aquella regió, la malària.

Però aquest avantatge genètic comportava un problema: de tant en tant, dos descendents d’aquell nen s’aparellaven i tenien fills. Alguns dels seus fills heretaven dues còpies del gen mutant de l’hemoglobina en lloc d’una. Aquests nens ja no podien produir hemoglobina normal. En conseqüència, les seves cèl·lules vermelles es tornaven defectuoses i els obstruïen els vasos sanguinis. Aquesta malaltia, ara coneguda com a anèmia de cèl·lules falciformes o drepanocítica, causa uns dolors fortíssims, dificultats per respirar, insuficiència renal i fins i tot vessaments cerebrals. En les primeres societats humanes, la majoria de nens amb anèmia falciforme segurament no passaven dels 5 anys. De tota manera, la protecció contra la malària es va continuar propagant gràcies a l’herència d’una única mutació de cèl·lules falciformes.

Avui, després de més de 250 generacions, milions de persones de tot el món han heretat aquesta mutació. Tot i que la majoria de portadors viuen a l’Àfrica, n’hi ha molts al sud d’Europa, el Pròxim Orient i l’Índia. Aquests portadors tenen un total anual de 300.000 fills amb anèmia falciforme.

L’origen d’una malaltia

El motiu pel qual va aparèixer la mutació de cèl·lules falciformes entre els humans és una llarga odissea, tal com es desprèn de les noves investigacions dutes a terme al Centre de Recerca en Genòmica i Salut Global pels investigadors Daniel Shriner i Charles N. Rotimi, director del centre. El seu estudi ha aparegut recentment a l’ American Journal of Human Genetics.

Shriner i Rotimi han analitzat els genomes de gairebé 3.000 persones per reconstruir la història genètica de la malaltia. Han arribat a la conclusió que la mutació va sorgir fa aproximadament 7.300 anys a l’Àfrica occidental. Posteriorment, les migracions la van estendre a gran part de l’Àfrica i després a altres llocs del món. Allà on hi havia malalts de malària, el gen protector ha subsistit, però ha donat lloc també a l’aparició de l’anèmia de cèl·lules falciformes. Avui dia aquesta anèmia és encara una pesada càrrega per a la sanitat pública. En molts països pobres, la majoria de nens amb aquesta malaltia encara moren molt aviat. Als Estats Units la mitjana de vida dels malalts s’ha allargat fins als 45 anys. Charles N. Rotimi diu que, si entenguéssim millor la història de l’anèmia falciforme, milloraria l’atenció mèdica: els investigadors serien capaços de diagnosticar qui patirà els símptomes greus o lleus de la malaltia: “No hi ha dubte que això podria ajudar els metges a tractar els pacients de tot el món”.

Descobriment als Estats Units

Els metges nord-americans van descobrir l’anèmia falciforme a principis de la primera dècada del segle XX. El nom de la malaltia prové del canvi d’aspecte dels glòbuls vermells, que deixen de ser rodons per adquirir una forma anormal de falç. Els metges es van adonar que la majoria de casos apareixien en afroamericans. Però, tot i que com a mínim el 8% d’afroamericans tenien cèl·lules sanguínies falciformes, la gran majoria no presentava símptomes de cap mena. El 1950, però, els investigadors ja havien resolt aquesta paradoxa perquè van descobrir la diferència entre tenir una còpia mutada del gen de l’hemoglobina i tenir-ne dues. Aleshores també se sabia ja que l’anèmia falciforme no era exclusiva dels Estats Units.

La malaltia a la resta del món

A l’Àfrica els investigadors van trobar glòbuls vermells falciformes en persones d’una àmplia franja, des de Nigèria, a l’Àfrica occidental, fins a Tanzània, a l’est. També van aparèixer índexs elevats d’aquestes cèl·lules al Pròxim Orient i l’Índia i en països del sud d’Europa, com ara Grècia. Des del punt vista genètic, això no tenia cap sentit. Atès que heretar dues còpies del gen és letal, la mutació hauria d’esdevenir més infreqüent amb el pas de les generacions, no més corrent. El 1954 el genetista sud-africà Anthony C. Allison va observar que els ugandesos portadors d’una còpia de la mutació de cèl·lules falciformes contreien menys sovint la malària que les persones amb una hemoglobina normal. Investigacions posteriors van confirmar el descobriment d’Allison. Pel que semblava, la mutació de cèl·lules falciformes protegia de la malària matant d’inanició el paràsit unicel·lular que causa la malaltia. Aquest paràsit s’alimenta d’hemoglobina i, per tant, segurament no es pot desenvolupar en la versió falciforme de la molècula. “La cèl·lula falciforme és un dels pocs exemples de l’evolució humana en què tenim una idea molt clara del que va passar i per què”, diu Bridget Penman, experta en malària de la Universitat de Warwick, a Anglaterra.

L’origen d’una mutació

Els primers estudis genètics apuntaven que cinc tipus diferents d’ADN, coneguts com a haplotips, envolten la mutació. Aquests haplotips reben la denominació dels llocs on són més habituals (àrab/indi, Benín, Camerun, República Centreafricana i Senegal) i van esdevenir importants per diagnosticar l’anèmia de cèl·lules falciformes perquè, segons semblava, la gravetat de la malaltia depenia del tipus d’haplotip. A més, van permetre als científics estudiar la història de la mutació.

Segons Bridget Penman: “No se sabia si la mutació de cèl·lules falciformes havia sorgit diverses vegades o només una”. Per a alguns investigadors, els cinc haplotips demostraven que la mutació havia sorgit en cinc ocasions diferents i cinc llocs diferents. A d’altres, però, els semblava poc probable que aquest fenomen genètic es repetís tantes vegades.

Un estudi amb 3.000 persones

Rotimi i Shriner van estudiar els genomes de 2.932 persones de tot el món. Van descobrir que n’hi havia 156 -sobretot de l’Àfrica, però també de Barbados, els Estats Units, Colòmbia i Qatar- que tenien una còpia de la mutació de cèl·lules falciformes. Els investigadors van analitzar l’ADN que envoltava la mutació. Tot i que en bona part era idèntic en totes les persones, en alguns aspectes presentava diferències. Combinant les seves descobertes, van concloure que les 156 persones havien heretat la mateixa mutació d’una única persona que va viure fa aproximadament 7.300 anys. “Això sol és ja és una gran aportació per entendre les coses”, afirma Bridget Penman.

L’expansió d’una mutació

El nou estudi també dona algunes pistes sobre la manera com la mutació es va estendre a milions de descendents. La seva versió més antiga s’ha trobat en persones de l’Àfrica occidental i central. És possible que l’hagin heretat d’un avantpassat del Sàhara quan encara era aquella franja verda plena de sabanes, boscos, llacs i rius. Més endavant, potser es va estendre a altres parts de l’Àfrica arran de l’expansió dels bantus.

Aquests grups humans van aparèixer fa uns 5.000 anys al que avui és el Camerun i Nigèria, i van convertir gran part dels boscos en terres de conreu. És possible que, en desbrossar les terres per cultivar-les, contribuïssin a propagar la malària a través dels mosquits. Els insectes es multiplicaven ponent ous en aigües estancades al costat dels cultius i s’alimentaven dels cada vegada més nombrosos agricultors. La intensificació de la malària en alguns col·lectius humans potser va accelerar també la propagació de la mutació de cèl·lules falciformes, que tenia un efecte protector contra la malaltia.

Daniel Shriner i Charles N. Rotimi han arribat a la conclusió que, durant els següents mil·lennis, els bantus van transportar la mutació a bona part de l’Àfrica oriental, central i meridional. Als llocs on la malària era prevalent, la mutació representava una protecció. Però la malària és menys freqüent al sud de l’Àfrica, on la mutació de cèl·lules falciformes també es presenta menys habitualment.

De l’Àfrica a la resta del món

L’estudi apunta que, posteriorment, els africans van portar la mutació a altres parts del món. Diverses onades migratòries es van desplaçar al Pròxim Orient. Gent de diversos orígens ètnics s’anava aparellant i, així, la mutació es desplaçava més lluny, cap a Europa i l’Índia. Alguns africans occidentals capturats per al tràfic d’esclaus van portar la mutació de cèl·lules falciformes a les Amèriques. Però en llocs com els Estats Units, on la malària era poc freqüent o inexistent, la mutació ja no representava un avantatge evolutiu. En conseqüència, la incidència de l’anèmia de cèl·lules falciformes entre els afroamericans és més baixa que entre els actuals africans.

Reptes pendents

Frédérick B. Piel, epidemiòleg de l’Imperial College de Londres, afirma que li agradaria molt que apareguessin estudis més complets i basats en el genoma sobre la mutació de cèl·lules falciformes. Diu que encara no sabem si aquestes pautes es troben en milers de portadors o només en 156.

Penman diu que els científics també haurien d’estudiar les diferents variacions genètiques identificades en aquesta nova investigació. Aquestes variacions poden ajudar a explicar per què a algunes persones la mutació de cèl·lules falciformes els provoca símptomes letals i a d’altres només lleus, una cosa que els científics encara són incapaços d’explicar. Segons Penman: “Saber això ja serviria de base per impulsar nous tractaments”.

________________________________

Per saber-ne més: La malaria.com
                               
 L’Alfredo, investigador de la malària
                                Eliminació de la malària- ISGLOBAL

Parlament de Catalunya – 24 de març de 2018

Torrent insta a bastir un front democràtic ampli contra la repressió / PERE VIRGILI

El President del Parlament, Roger Torrent insta a bastir un front democràtic ampli contra la repressió
[Xavi Tedó, Ara, 24-3-2018]

 

En un discurs solemne a l’auditori del Parlament després de la segona sessió del debat d’investidura, el president del Parlament, Roger Torrent, ha instat a formar des d’ara mateix un front comú en la defensa de la democràcia i els drets fonamentals a tots els grups i entitats compromesos en els drets civils i polítics com a resposta als últims empresonaments dictats pel Tribunal Suprem.

“El que vam patir ahir és un atac al cor de la democràcia i això ens interpel·la a tots”, ha denunciat Torrent, que s’ha mostrat molt dur amb els últims empresonaments i la impossibilitat d’escollir un nou president de la Generalitat. “Ja n’hi ha prou. Han suspès la democràcia i només la podrem recuperar des de la unitat de tots els demòcrates”, ha anotat Torrent. Per aquest motiu, ha instat a bastir un front democràtic que acabi amb els empresonaments i la repressió: “Ens comprometem a no descansar fins que sigueu a casa”, ha afirmat en referència als presos i exiliats enmig d’una gran ovació i crits de “Llibertat presos polítics”. “Us volem a casa i ho aconseguirem”, ha afegit.

Davant la gravetat de la situació i d’una involució democràtica sense precedents, perquè ahir es va produir un nou salt empresonant gent per les seves idees polítiques que té com a únic objectiu acabar amb la llibertat”, Torrent ha fet una crida a la unitat política per impulsar un front comú contra la via judicial imposada per l’Estat. Una crida que ha circumscrit també a la societat espanyola. “Això no és un embat de banderes, sinó de valors democràtics”, ha assenyalat Torrent, que ha reclamat posar la política en el centre del debat.

“Aquest país sempre tira endavant i vull transmetre un missatge d’esperança perquè si ens mantenim ferms no només posarem fi a les imposicions i a la repressió, sinó que construirem un país més lliure i més just”, ha recordat el president de la cambra catalana. “Avui més que mai, visca la democràcia i visca Catalunya”, ha sentenciat Torrent en un discurs que ha fet al costat dels últims presidents del Parlament i dels líders sobiranistes i que s’ha acabat amb el cant d”Els segadors’.

Trece Rosas Rojas

Fue uno de los episodios más crueles de la represión franquista. El 5 de agosto de 1939, trece mujeres, la mitad menores, fueron ejecutadas ante las tapias del cementerio del Este. Su historia sigue viva hoy en forma de libros, teatro, documentales y cine.
[Lola Huete Machado] 

 El día 1 de abril de 1939, con la entrada en Madrid de las tropas del general Franco, se termina la guerra civil. Franco dice que sólo serán castigados quienes hayan cometido delitos de sangre. Carmen, de 16 años, nunca poseyó ninguna arma; ni Virtudes, que ayudaba a sus abuelos en el Socorro Rojo; o Julia, que hacía deporte en las instalaciones de las Juventudes Socialistas Unificadas; o Blanca Brisac, católica, que protegió a un músico comunista. Las detuvieron al cabo de un mes de haberse acabado la guerra porque pretendían seguir ejerciendo los derechos de reunión y expresión, justo durante los días en que se produjo un atentado contra un comandante de la Guardia Civil. Éstas y otras mujeres, sin tener nada que ver con ello, serán detenidas y condenadas a muerte.

 

“Madre, madrecita, me voy a reunir con mi hermana y papá al otro mundo, pero ten presente que muero por persona honrada. Adiós, madre querida, adiós para siempre. Tu hija que ya jamás te podrá besar ni abrazar. Que no me lloréis. Que mi nombre no se borre de la historia”. Fueron éstas las últimas palabras que dirigiría a su familia una muchacha de 19 años llamada Julia Conesa.
Corría la noche del 4 de agosto de 1939. Hacía cuatro meses que había terminado la Guerra Civil. Madrid, destruida y vencida tras tres años de acoso, de bombardeos y resistencia ante el ejército sublevado, intentaba adaptarse al nuevo orden impuesto por el general Franco, un régimen que iba a durar cuatro décadas.

 

En el ambiente de ese verano de posguerra -tristísimo para unos y glorioso para otros-, se mezclaban las ruinas de los edificios y la pobreza de sus pobladores con las dolorosas secuelas físicas y psicológicas de la contienda. Y, sobre todo, abundaban ya la propaganda y la represión. El día a día de la capital estaba marcado por las denuncias constantes de vecinos, amigos y familiares; por la delación, los procesos de depuración en la Administración, en la Universidad y en las empresas; por las redadas, los espías infiltrados en todas partes, las detenciones y las ejecuciones sumarias.

En junio habían comenzado, incluso, los fusilamientos de mujeres. “Españoles, alerta. España sigue en pie de guerra contra todo enemigo del interior o del exterior, perpetuamente fiel a sus caídos. España, con el favor de Dios, sigue en marcha, una, grande, libre, hacia su irrenunciable destino”, voceaban las radios de Madrid. “Juro aplastar y hundir al que se interponga en nuestro camino“, advertía Franco en sus discursos.

Sería aquélla la última carta de Julia Conesa. Y ella lo sabía. Porque, junto a otras catorce presas de la madrileña cárcel de Ventas, había sido juzgada el día anterior en el tribunal de las Salesas. “Reunido el Consejo de Guerra Permanente número 9 para ver y fallar la causa número 30.426 que por el procedimiento sumarísimo de urgencia se ha seguido contra los procesados .responsables de un delito de adhesión a la rebelión . Fallamos que debemos condenar y condenamos a cada uno de los acusados a la pena de muerte”, dice la sentencia. A Julia la acusaban hasta de haber sido “cobradora de tranvías durante la dominación marxista”.

Y apenas 24 horas más tarde, 13 de aquellas mujeres y 43 hombres fueron ejecutados ante las tapias del cementerio del Este. El momento lo recuerdan así algunas compañeras de presidio: “Yo estaba asomada a la ventana de la celda y las vi salir. Pasaban repartidores de leche con sus carros y la Guardía Civil los apartaba. Las presas iban de dos en dos y tres guardias escoltaban a cada pareja, parecían tranquilas” (María del Pilar Parra). “Algunas permanecimos arrodilladas desde que se las llevaron, durante un tiempo que me parecieron horas, sin que nadie dijera nada. Hasta que María Teresa Igual, la funcionaria que las acompañó, se presentó para decirnos que habían muerto muy serenas y que una de ellas, Anita, no había fallecido con la primera descarga y gritó a sus verdugos: ‘¿es que a mí no me matan?” (Mari Carmen Cuesta). “Si fue terrible perderlas, verlas salir, tener que soportarlo con aquella impotencia, más lo fue ver la sangre fría de Teresa Igual relatando cómo habían caído. Entre las cosas que nos dijo, fue que las chicas iban muy ilusionadas porque pensaban que iban a verse con los hombres [con sus novios y maridos, también condenados] antes de ser ejecutadas, pero se encontraron que ya habían sido fusilados” (Carmen Machado).

Quince de los ajusticiados ese 5 de agosto de 1939 eran menores de edad, entonces establecida en los 21 años. Por su juventud, a estas mujeres se las comenzó a llamar “las trece rosas”, y su historia se convirtió pronto en una de las más conmovedoras de aquel tiempo de odio fratricida y fascismo. Un episodio sobre el que nunca se habrá escrito mucho.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Carmen Barrero Aguado (20 años, modista). Trabajaba desde los 12 años, tras la muerte de su padre, para ayudar a mantener a su familia, que contaba con 8 hermanos más, 4 menores que ella. Militante del PCE, tras la guerra, fue la responsable femenina del partido en Madrid. Fue detenida el 16 de mayo de 1939.

Martina Barroso García (24 años, modista). Al acabar la guerra empezó a participar en la organización de las JSU de Chamartín. Iba al abandonado frente de la Ciudad Universitaria a buscar armas y municiones (lo que estaba prohibido). Se conservan algunas de las cartas originales que escribió a su novio y a su familia desde la prisión.

Blanca Brisac Vázquez (29 años, pianista). La mayor de las trece. Tenía un hijo. No tenía ninguna militancia política. Era católica y votante de derechas. Fue detenida por relacionarse con un músico perteneciente al Partido Comunista. Escribió una carta a su hijo la madrugada del 5 de agosto  de 1939, que le fue entregada por su familia (todos de derechas) 16 años después. La carta aún se conserva.

Pilar Bueno Ibáñez (27 años, modista). Al iniciarse la guerra se afilió al PCE y trabajó como voluntaria en las casas-cuna (donde se recogía a huérfanos y a hijos de milicianos que iban al frente). Fue nombrada secretaria de organización del radio Norte. Al acabar la guerra se encargó de la reorganización del PCE en ocho sectores de Madrid. Fue detenida el 16 de mayo de 1939.

Julia Conesa Conesa (19 años, modista). Nacida en Oviedo. Vivía en Madrid con su madre y sus dos hermanas. Se afilió a las JSU por las instalaciones deportivas que presentaban a finales de 1937 donde se ocupó de la monitorización de estas. Pronto se empleó como cobradora de tranvías, ya que su familia necesitaba dinero, y dejó el contacto con las JSU. Fue detenida en mayo de 1939 siendo denunciada por un compañero de su “novio”. La detuvieron cosiendo en su casa.

Adelina García Casillas (19 años, activista). Militante de las JSU. Hija de un guardia civil. Le mandaron una carta a su casa afirmando que sólo querían hacerle un interrogatorio ordinario. Se presentó de manera voluntaria, pero no regresó a su casa. Ingresó en prisión el 18 de mayo de 1939.

Elena Gil Olaya (20 años, activista). Ingresó en las JSU en 1937. Al acabar la guerra comenzó a trabajar en el grupo de Chamartín.

Virtudes González García (18 años, modista). Amiga de María del Carmen Cuesta (15 años, perteneciente a las JSU y superviviente de la prisión de Ventas). En 1936 se afilió a las JSU, donde conoció a Vicente Ollero, que terminó siendo su novio. Fue detenida el 16 de mayo de 1939 denunciada por un compañero suyo bajo tortura.

Ana López Gallego (21 años, modista). Militante de las JSU. Fue secretaria del radio de Chamartín durante la Guerra. Su novio, que también era comunista, le propuso irse a Francia, pero ella decidió quedarse con sus tres hermanos menores en Madrid. Fue detenida el 16 de mayo, pero no fue llevada a la cárcel de Ventas hasta el 6 de junio. Se cuenta que no murió en la primera descarga y que preguntó “¿Es que a mí no me matan?”.

Joaquina López Laffite (23 años, secretaria). En septiembre de 1936 se afilió a las JSU. Se le encomendó la secretaría femenina del Comité Provincial clandestino. Fue denunciada por Severino Rodríguez (número dos en las JSU). La detuvieron el 18 de abril de 1939 en su casa, junto a sus hermanos. La llevaron a un chalet. La acusaron de ser comunista, pero ignoraban el cargo que ostentaba. Joaquina reconoció su militancia durante la guerra, pero no la actual. No fue conducida a Ventas hasta el 3 de junio, a pesar de ser de las primeras detenidas.

Dionisia Manzanero Salas (20 años, modista). Se afilió al Partido Comunista en abril de 1938 después de que un obús matara a su hermana y a unos chicos que jugaban en un descampado. Al acabar la guerra fue el enlace entre los dirigentes comunistas en Madrid. Fue detenida el 16 de mayo de 1939.

Victoria Muñoz García (18 años, activista). Se afilió con 15 años a las JSU. Pertenecía al grupo de Chamartín. Era la hermana de Gregorio Muñoz, responsable militar del grupo del sector de Chamartin de la Rosa. Llegó a Ventas el 6 de junio de 1939.

Luisa Rodríguez de la Fuente (18 años, sastre). Entró en las JSU en 1937 sin ocupar ningún cargo. Le propusieron crear un grupo, pero no había convencido aun a nadie más que a su primo cuando la detuvieron. Reconoció su militancia durante la guerra, pero no la actual. En abril la trasladaron a Ventas, siendo la primera de las Trece Rosas en entrar en la prisión.

——————————————————————————–

Un exconcejal del PP sobre las 13 Rosas: eran “terroristas” que querían un régimen “como el de Stalin” [eldiario.es, 6-4-2018]

Las Trece Rosas eran “terroristas” que querían implantar en España un “régimen tan demócrata como el de Stalin en la URSS”, son los argumentos de un exconcejal del PP en el Ayuntamiento de Palomares del Río (Sevilla), Alejandro Romero. El edil –ahora en el grupo de no adscritos– usó esta argumentación para oponerse a que el pueblo tenga una calle dedicada a estas mujeres ejecutadas por el franquismo.

Las Trece Rosas es el nombre colectivo con el que se conoce a otras tantas jóvenes, con edades entre los 18 y 29 años, que fueron fusiladas en la madrugada del 5 de agosto de 1939 ante las tapias del cementerio de La Almudena de Madrid. La mitad de ellas militaba en la organización Juventudes Socialistas Unificadas (JSU).

Fueron condenadas por un Consejo de Guerra acusadas de un delito de “adhesión a la rebelión” por defender la legalidad de la Segunda República Española. Antes fueron torturadas con el objetivo de sacar información sobre otros militantes y encarceladas en el centro penitenciario de mujeres de Ventas, en Madrid.

Como reseñó el edil Alejandro Romero en el pleno de Palomares, un atentado de algunos miembros de la JSU contra el Guardia Civil Isaac Gabaldón, que fue asesinado, acabó por acelerar las ejecuciones de las Trece Rosas.

PAU 2018 – GEOGRAFIA – Estructura de l’examen i criteris d’avaluació

Estructura de l’examen

  1. La prova té una part comuna, valorada en 4 punts, i una part optativa, de 6 punts.
  2. La part comuna consta de dos exercicis (1 i 2). Cada exercici té un valor de 2 punts.
  3. La part optativa consta de tres exercicis (3, 4 i 5) i n’has de triar només dos. Cada exercici té un valor de 3 punts.
  4. Cada exercici està introduït per una font que pot ser un mapa, un gràfic, una taula de dades, una fotografia, un esquema gràfic, un text breu, etc.
  5. A cada exercici s’hauran de respondre 2 o 3 preguntes.
  6. Les preguntes estan orientades a l’avaluació de competències i poden ser de tipologia diversa, com per exemple:
    • Descriure, explicar, raonar i justificar un fenomen o fet geogràfic introduït per una font.
    • Relacionar unes dades amb les causes i conseqüències d’un determinat fet geogràfic.
    • Completar les dades d’una taula.
    • Localitzar comunitats autònomes, províncies, comarques, ciutats i els principals accidents geogràfics en un mapa d’Espanya i de Catalunya.
    • Definir els principals conceptes utilitzats en Geografia.

En totes les preguntes es valorarà positivament els continguts conceptuals i la utilització de la terminologia geogràfica, la precisió, l’ordre i la claredat en l’exposició.

Criteris d’avaluació

Es tenen en compte els següents criteris:

  • Has de respondre les quatre qüestions amb concreció i claredat.
  • En tots els exercicis es valora la utilització dels termes i els conceptes de la Geografia i les capacitats d’anàlisi i de comunicació o síntesi dels elements, agents i processos implicats en els fenòmens geogràfics.
  • Es tenen en compte els següents aspectes generals: una correcta estructura i organització de la resposta, l’ordre lògic, la precisió i el rigor conceptual, la capacitat d’argumentació, la comprensió i comunicació dels coneixements, la riquesa del llenguatge emprat (especialment pel que fa a la utilització del vocabulari específic de la Geografia).
  • La correcció gramatical, l’ortografia, la presentació i una cal·ligrafia llegible també es valoren.

Informació addicional de la matèria

ORIENTACIONS PER A L’EXAMEN DE GEOGRAFIA. PAU 2018

PROVES MODEL EXAMEN

PAUTES DE CORRECCIÓ DEL MODEL DE NOU EXAMEN