20-S: un relat massa sòlid

Què va passar a la mobilització davant de la Conselleria d’Economia i Hisenda a Barcelona el 20 de setembre del 2017?

EMISSIÓ: Dijous 28 de juny, a les 22.05, a TV3
INTERNET: en directe a tv3.cat/directe i després fins al 8 de juliol a la carta i al web del programa tv3/sense-ficcio, geolocalitzat a Espanya

El documental, dirigit per Jaume Roures, narra els fets que van passar en seus de la Generalitat i la mobilització popular davant de la conselleria d’Economia i Hisenda a Barcelona el 20 de setembre del 2017.

“20-S” ofereix una visió inèdita dels fets que van passar a la conselleria d’Economia i Hisenda a Barcelona el 20 de setembre del 2017. El documental, produït per Mediapro, analitza i mostra amb imatges i testimonis el paper que van tenir Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, presidents aleshores de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, durant una concentració que va durar més de 15 hores, així com l’actuació que van tenir els Mossos d’Esquadra durant tota la jornada.

20-S” és la reconstrucció minuciosa d’una jornada en què, en resposta a múltiples escorcolls en seus de la Generalitat i a la detenció de 14 alts càrrecs del govern, hi va haver una enorme mobilització popular i reivindicativa davant de la Conselleria d’Economia i Hisenda a Barcelona.

El director i productor, Jaume Roures, ha avançat que les imatges podrien servir de prova per a la defensa de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, que fa més de vuit mesos que estan tancats a la presó de Soto del Real.

Fitxa tècnica

Direcció i productor: Jaume Roures
Guió i realització: Lluís Arcarazo
Producció executiva: Bernat Elias
Producció: Ariadna Terribas
Muntatge: Anaïs Urraca
Documentació: Rita Solà
Música original: Xavier Capellas

  • EL NACIONAL. CAT [29-6-2018]
    Aporta elementos que desmontan la versión del juez Pablo Llarena sobre la manifestación que rodeaba el Departament d’Economía durante el asalto de la Guardia Civil el 20 de septiembre de 2017.

    Muestra como la policía española trató de entrar en la sede de la CUP sin orden judicial y se plantó enfrente más de tres horas a ver si saltaba la chispa y se organizaba una batalla campal que justificara vaya usted a saber qué.

    Pone en contexto la icónica foto de los Jordis sobre los vehículos de la Guardia Civil —fueron los últimos en subirse a ellos, después, entre otros, de los periodistas—, que tanto ha servido para señalarlos.

    Pregunta por qué los guardias abandonaron armas y munición dentro de los coches: no pasó nada, ni entre los manifestantes —ni tampoco entre los agentes que las olvidaron a la vista de la gente.

    Desmiente la versión del fiscal que no había agentes vigilando por fuera la puerta del departamento. También hace ridículo su sarcasmo chuleta cuando interroga al Mayor Trapero.

    Avisa de que rehusaron declarar por el documental la Vicepresidenta, Sáenz de Santamaría; el ministro del Interior, Zoido; el jefe de la policía judicial en Catalunya, Baena.

    Manifiesta como los Jordis descartaron cualquier violencia. Al contrario: en todo momento se opusieron, la desanimaron activamente e hicieron de mediadores entre la Guardia Civil y los manifestantes.

    El documental hace todo eso, además, con fuentes hasta ahora inéditas.

    Y justamente por todo eso es por lo que no lo quieren. Lo que a otros serviría de atractivo aquí tiene el efecto contrario. Porque 20-S no sólo señala las fabricaciones policiales y judiciales que han servido para mantener a Jordi Sànchez y a Jordi Cuixart nueve meses en prisión preventiva. También señala la complicidad de los medios que difundieron esas mistificaciones e intentaron convertirlas en el relato dominante en España. El documental les quita la creta y les pone ante el espejo. No se ven bien —y ahí les duele.”

  • Mònica Planas [Ara, Crítica TV, 1-7-2018]

    A Catalunya, el documental 20-S va fer un contundent 34,8% d’audiència, el van seguir un milió d’espectadors, a estones més i tot, i ha tingut una forta repercussió tant a les xarxes socials com a la resta de mitjans catalans, que l’han comentat, analitzat i fins i tot han valorat la seva utilitat a nivell judicial.

    Després de l’emissió per TV3, el director de 20-S, Jaume Roures, ironitzava a la tertúlia posterior de Xavier Graset que ja es veia a venir les crítiques que rebria en els mitjans espanyols no només el documental, sinó també TV3 per emetre’l i ell per dirigir-lo. Però la reacció de l’endemà, si bé mostra el mateix menyspreu, ha estat diferent: les televisions espanyoles han ignorat absolutament l’existència de 20-S. No han fet ni l’esforç de destrossar-lo. Ja era difícil imaginar-se que cap altra cadena el volgués emetre, però és que ni n’han mostrat fragments rellevants ni s’ha fet menció al programa. Ni l’endemà al matí a El programa de Ana Rosa, ni a l’ Espejo público de Susanna Griso, ni a Al rojo vivo de l’Antonio Más Periodismo García Ferreras. Tampoc en cap dels informatius d’aquestes cadenes. I això que Jaume Roures va explicar, en entrevistes posteriors a la ràdio, que fins i tot estava disposat a cedir-lo gratis a qualsevol altre canal que el volgués emetre.

    Excloure aquest document periodístic del contingut televisiu en els programes d’actualitat no és gratuït. Ignorar-lo és una manera de dir altres coses. D’entrada, demostra menyspreu: a una realitat que no vols veure, als implicats en aquells fets i a bona part de l’audiència. Silenciar també és manipular la realitat.

    Una excusa per ignorar-lo pot ser el desdeny que demostren envers TV3: no hi donen credibilitat perquè l’emet una cadena que consideren, interessadament, manipuladora i al servei de l’independentisme. Però això també els delata, perquè bé que es parla de la cadena i de les seves emissions quan serveixen per degradar-la. També pel rebuig al fet que el director sigui Jaume Roures, a qui decideixen no concedir cap credibilitat perquè se l’ha etiquetat com a part de la maquinària al servei de l’independentisme.

    Però són excuses barates, perquè 20-S és el document periodístic que més els acostarà a la veritat dels fets d’aquell dia. Sense interpretacions: només amb les imatges. El problema és que 20-S contradiu totalment el relat informatiu que van construir d’aquell dia, demostra que les escenes que van ensenyar ells mateixos eren residuals i descontextualitzades per reforçar el clima de violència i, a més, anul·la el debat sobre el paper de Cuixart, Sànchez i Trapero aquell dia. L’ignoren en comptes de carregar-se’l perquè el relat de20-S és massa sòlid i contundent per fer-ho. No hi ha més cec que el que no hi vol veure. Ignorar-lo és també distorsionar els fets i ser còmplices de la injustícia.

20-S

Un espai dirigit per Montse Armengou que ofereix documentals de producció pròpia, coproduccions i documentals produïts per altres cadenes de televisió o productores que han marcat la pauta del gènere aquests últims anys.

Origen: 20-S

El poder dels genocides més enllà de la mort

Franco és un dels dos únics dictadors al món enterrats i glorificats en un espai públic [Silvia Marimon, Ara, 23-6-2018]

“Espanya és incoherent perquè té eines jurídiques [competència universal] que li permeten jutjar criminals de masses d’altres països però no és capaç de jutjar els seus propis criminals, és a dir, no em dono la possibilitat de mirar què va passar a casa meva però sí a la casa dels altres. Això no és veu pràcticament en cap altre país”[Sévane Garibian, professora de dret a les Universitats de Ginebra i Neuchâtel]

El funeral de Franco a Madrid / GETTY IMAGES

Ni Franco ni Pinochet van ser condemnats per crims de guerra i van morir al llit. Però el destí dels seus fèretres va ser molt diferent. El dictador espanyol es va fer construir en vida un imponent mausoleu perquè una vegada mort continués sent glorificat. Pinochet, que va venir a Espanya per assistir al funeral de Franco i va quedar enlluernat amb el Valle de los Caídos, somiava el mateix destí, però la democràcia xilena no ho va permetre: el dictador està enterrat en una propietat privada de la seva família i envoltat de plantes de marihuana. El gegantí mausoleu de Franco és excepcional. Només hi ha un cas similar -i no tan monumental- a Turquia, on Mehmet Talat Paixà, un dels responsables del genocidi armeni, descansa sobre el turó del Monument a la Llibertat.

El destí dels cadàvers d’altres responsables de crims de masses com Slobodan Milosevic, Saddam Hussein, Ossama bin Laden i Muammar al-Gaddafi és dispar però en cap cas se’ls homenatja en un espai públic. “Els cossos parlen després de morts però s’han estudiat poc”, assegura el professor d’història del dret de la UPF Alfons Aragoneses, que va organitzar un debat a l’entorn de llibre La muerte del verdugo. Reflexiones interdisciplinarias sobre el cadáver de los criminales de masa (Miño y Dávila). “El cos del tirà té una vida política i material post mortem. Ens expliquen moltes coses sobre les societats que es creen després de la seva mort i ho veiem en tots els casos de la història”, assegura la professora de dret a les Universitats de Ginebra i Neuchâtel Sévane Garibian. “La monumentalització del botxí, com en el cas turc o espanyol, és possible perquè hi ha una negació política del seu passat criminal”, afegeix.

El Valle de los Caídos no és tan sols un monument que glorifica un dictador responsable de centenars de milers de morts, sinó que també representa la humiliació dels perdedors de la Guerra Civil. Va ser construït pels presos i, a la dècada dels 50, els cossos de milers de soldats republicans hi van ser traslladats sense el permís de les seves famílies. Fa anys que batallen per treure’ls d’allà. És un monument públic gestionat per Patrimoni Nacional i lloc de culte dels nostàlgics del franquisme. “La seva tomba és un símbol de la pervivència del franquisme en la vida pública espanyola i es connecta estretament amb la continuïtat de la impunitat per les atrocitats comeses durant el mandat de Franco, garantida per la llei d’amnistia del 1977”, explica la professora de dret internacional de la UB Rosa Ana Alija Fernández.

Cadàvers repudiats

El 31 de maig del 1962 el nazi Adolf Eichmann, principal organitzador de l’extermini de sis milions de jueus, va ser executat al patíbul d’una presó de Ramal·lah. Ningú volia tenir el seu cos. Se’l va incinerar i les cendres es van portar amb vaixell fins al límit de les aigües territorials d’Israel. El general Jorge Rafael Videla, un dels responsables de la junta militar argentina, va morir a la presó als 87 anys. El seu cadàver també va ser repudiat. L’havien d’enterrar al panteó familiar del cementiri municipal de Mercedes, però la població s’hi va oposar fermament. Finalment, se’l va inhumar en un cementiri privat i amb pseudònim. Pràcticament cap país vol tenir el cos d’un genocida en el seu espai públic: “Se’ls vol fora, desterrats, perquè no enverinin la pau civil. Per a molts representen un perill psicològic, polític i social”, diu Garibian.

Els ciutadans espanyols, però, i malgrat no haver-ho escollit, es veuen obligats a conviure amb el monument a Franco. Molts ho han assumit amb normalitat perquè el Valle de los Caídos forma part del paisatge des de fa 59 anys. “Si la figura del botxí sobreviu en el present i ocupa espai públic, parasita la construcció d’una democràcia -explica Garibian-. ¿Si continua present es pot parlar realment de transició? Què significa aleshores transitar? El fet que no s’hagin investigat ni jutjat els crims comesos durant la Guerra Civil i el franquisme és el que permet que existeixi el Valle de los Caídos”.

La incoherència espanyola

El 2007 es va aprovar la llei de la memòria històrica impulsada pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Deu anys després, a finals del 2017, el PSOE va portar al Congrés de Diputats una proposició no de llei que incloïa exhumar el cos de Franco, traslladar-lo a un altre lloc i convertir el Valle de los Caídos en un espai per a la reconciliació i la memòria col·lectiva democràtica. Amb Pedro Sánchez com a president, ara el govern espanyol s’ha compromès a treure els ossos del dictador del mausoleu. “Proposició no de llei vol dir que no és obligatòria, és una proposició molt tímida i el temps passa i no es resol el problema de Franco -diu Garibian-. Espanya és incoherent perquè té eines jurídiques [competència universal] que li permeten jutjar criminals de masses d’altres països però no és capaç de jutjar els seus propis criminals, és a dir, no em dono la possibilitat de mirar què va passar a casa meva però sí a la casa dels altres. Això no és veu pràcticament en cap altre país”.

El Valle de los Caídos, monument del franquisme

Bin Laden va ser executat sense tenir un procés judicial. No hi va haver fotografies i el seu cos es va fer desaparèixer en l’oceà. “La imatge més emblemàtica de la mort de Bin Laden és la dels rostres a la Casa Blanca, com testimonis en directe de la validació del poder nord-americà, escriu el catedràtic de la Facultat de Dret de la Universitat McGill Fréderic Mégret.

Muammar al-Gaddafi va ser torturat i executat, i el seu cos, colpejat i fotografiat per centenars de libis. El seu cadàver va ser inhumat en un lloc no revelat del desert libi. Aquest acte de venjança va tenir conseqüències negatives perquè després van continuar les represàlies contra els seus antics representants i simpatitzants. Mussolini va ser executat sense judici, i el seu cos, exposat i vexat. Tot plegat es va filmar. El seu cadàver va estar amagat fins al 1957 al convent dels Caputxins de Cerro Maggiore. Aquell any es van entregar les restes a la seva vídua perquè fos enterrat a Predappio a la cripta familiar. Des d’aleshores Predappio, cada 29 de juliol, és visitat per centenars de feixistes nostàlgics.

“Fer desaparèixer el cos no evita el culte o la mitificació del tirà -diu Garibian-. Inhumar-lo en un espai privat és potser la solució més neutral. Es podria obrir l’espai perquè fos visitat sempre amb un acompanyament per explicar qui era aquella figura, què va fer, convertir-ho en un lloc de memòria”. El que proposa la professora, però, no s’ha pogut fet mai. “El dret no ha solucionat què fer amb els morts amb càrrega política”, diu Aragoneses. “Treure Franco del Valle de los Caídos seria possible. El mausoleu es va fer pels caiguts en la Guerra Civil i ell va morir al llit”, afegeix. Garibian insisteix en les anormalitats de l’estat espanyol: “Una democràcia és quan s’escolten totes les veus i, en el cas espanyol, la democràcia es va construir sobre el silenci de molts”.

EVOLUCIÓ HUMANA: els primers ‘Homo Sapiens’

Troben els primers ‘Homo sapiens’[CARL ZIMMER , 7-6-2017, The New York Times]
La descoberta situa els nostres orígens 120.000 anys
abans 
del que es creia i al Marroc en lloc d’Etiòpia

Els orígens de la nostra espècie, ‘l’Homo sapiens’, podrien no ser els que crèiem fins ara. El descobriment d’uns fòssils al Marroc, publicats ahir per la revista ‘Nature’, trastoquen tot el que en sabíem: la humanitat va evolucionar abans i en un lloc diferent del que pensàvem. Els fòssils més antics que coneixíem fins ahir es trobaven a Etiòpia i eren de fa només 195.000 anys. Amb la troballa al jaciment de Jebel Irhoud, a uns 150 quilòmetres a l’oest de Marràqueix, s’evidencia que ja hi havia individus ‘Homo sapiens’ fa 315.000 anys, 120.000 anys abans del que es creia. I, en lloc de ser a Etiòpia, el bressol de la nostra espècie és al nord d’Àfrica.

De les restes trobades a Jebel Irhoud se’n dedueixque els humans que vivien en aquell
emplaçament s’assemblaven molt entre ells, i també als humans actuals. Ho assegura el paleoantropòlegJean-Jacques Hublin, un dels autors de l’estudi. Aquests homínids, diu, tenien les celles espesses, la barbeta petita i la cara plana i ampla. “El seu rostre era el d’algú a qui et podries trobar al metro”, detalla. Els cervells d’aquells primers humans, no obstant, eren molt diferents dels nostres. Tot i que eren tan grans com els cervells moderns, encara no havien adoptat la forma arrodonida d’avui en dia. Eren llargs i mésaixafats, com els dels homínids anteriors.

El doctor Phillip Gunz, de l’Institut Max Planck(Alemanya), expert en fòssils, assenyala que elcervell humà podria haver-se arrodonit en unafase posterior de l’evolució. El lòbul parietal i elcerebel, en concret, situats a la part posterior delcrani, podrien haver anat creixent durant milersd’anys. “Són canvis per l’adaptació a la manera com funciona el cervell”, il·lustra Gunz. Així i tot,afegeix l’expert, no se sap exactament com un cervell més rodó va poder canviar la forma en què pensem.

es cares d’aquells primers Homo
sapiens s’assemblaven molt a les
nostres, però els seus cervells
encara no tenien la forma
arrodonida actual. NATURE

Humans sofisticats

Els habitants de Jebel Irhoud eren certament sofisticats. Podien fer foc i armes artesanals complexes, com ara llances amb mànecs de fusta, necessàries per matar els animals que pasturaven la sabana que cobria el Sàhara fa 300.000 anys. Les pedres fogueres que s’han trobat, a més, indiquen que aquests primers‘Homo sapiens’ eren capaços de cobrir llarguesdistàncies per abastir-se. De pedres fogueres semblants a les de la troballa se n’han trobat en altres indrets a l’Àfrica, i des de fa dècades els investigadors s’han preguntat qui les devia haver manufacturat. Els fòssils trobats a JebelIrhoud plantegen la possibilitat que fossin manufacturats per aquests primers‘Homo sapiens’.Si això fos cert, el doctor Gunz i els seus col·legues argumenten que la nostra espècie podria haver estat evolucionant com una xarxa de grups repartits per tot el continent. John Hawks, paleoantropòleg de la Universitat de Wisconsin,que no ha participat en l’estudi, assegura que és una idea plausible, tot i que els descobriments recents de fòssils de la mateixa època plantegen la possibilitat que fossin fets per altres homínids. L’única manera de resoldre la qüestió serà trobar més fòssils des del moment en què va sorgir la nostra espècie.

Avui en dia, els parents vius més pròxims a l’’Homo sapiens’ són els ximpanzés i els bonobos, amb qui compartim un ancestre comú que va viure fa més de 6 milions d’anys. Els nostres antics parents van acabar evolucionant en moltes espècies diferents, coneguts com a homínids. Durant milions d’anys, aquests homínids van assemblar-se molt als simis: eren baixos, tenien cervells petits i només podien fabricar eines de pedra.[…]

[Geografiai Història, 1r ESO]

“Penso, per tant soc” o ” Soc, per tant penso”. Sobre la consciència.

Consciència: un objecte més d’estudi científic [Toni Pou, Ara, 23-6-2018]

Un congrés celebrat a Barcelona  – congrés internacional Understanding Consciousness,- analitza els reptes en l’estudi de la consciència

Un dia d’hivern del 1889, el filòsof Friedrich Nietzsche passejava pels carrers de Torí quan va veure un home que fuetejava un cavall extenuat. S’hi va acostar i, entre plors i sanglots, va abraçar l’animal fins que uns agents de policia el van detenir per desordres públics. S’ha escrit molt sobre aquesta abraçada, però una de les interpretacions més interessants és la de l’escriptor Milan Kundera, segons la qual Nietzsche hauria demanat perdó al cavall en nom de la humanitat. Perdó, sobretot, per haver fet cas a Descartes quan defensava que els animals eren autòmats sense ànima, màquines que es movien però que no tenien sentiments. Segons el filòsof francès, l’esgüell d’un porc a l’escorxador no era fruit del suplici sinó que era, simplement, el grinyol d’un mecanisme que no està ben engreixat.

Aquestes dues maneres oposades d’entendre la idiosincràsia animal estaven basades, com és natural, en una aproximació filosòfica al problema. Al segle XIX de Nietzsche, i per descomptat al XVII de Descartes, la consciència, com l’origen de l’Univers o l’estructura última de la matèria, quedava fora de l’abast de la ciència. Però al llarg del segle XX i el que portem del XXI, la ciència ha ampliat el seu radi d’acció fins al punt que allò que succeeix als racons més ignots del cervell ha passat també a ser objecte d’estudi científic. Sobre els últims avenços en l’estudi de la consciència s’ha debatut en el congrés internacional Understanding Consciousness, celebrat aquesta setmana a Barcelona.

L’ampliació de la consciència

La primera qüestió que s’ha abordat en la trobada és precisament la definició de consciència. Segons la definició clàssica, la consciència té a veure amb l’experiència subjectiva formada per la percepció, els pensaments, els sentiments o els somnis, i desapareix en els estats de coma, amb l’anestèsia o quan es dorm sense somiar. En aquest sentit, Kathinka Evers, experta en neuroètica de la Universitat d’Uppsala, ha proposat abandonar la dicotomia entre els estats de consciència i inconsciència per assumir que entre tots dos extrems hi ha una gradació contínua d’estats mentals. Segons Evers, la noció del cervell com una màquina que rep estímuls, els processa i emet una resposta és obsoleta. El cervell, tal com s’ha comprovat en experiments, ha dit, és actiu fins i tot sense estímuls.

Aquesta concepció obre la porta a un debat ètic que afecta, per exemple, els pacients que no estan desperts durant períodes llargs de temps. ¿Cal fer alguna cosa més que mantenir-los amb vida? ¿Podria beneficiar-los algun tipus d’estimulació sensorial o neurològica? Com que aquesta idea també amplia i generalitza la noció de consciència, permet que la famosa frase de Descartes “Penso, per tant soc” es pugui formular a l’inrevés: “Soc, per tant penso”, la qual cosa legitima el perdó universal que hauria demanat Nietzsche a aquell cavall maltractat, i que es podria fer extensiu a la resta d’animals.

El gran desafiament en l’estudi de la consciència és explicar-la a partir de fenòmens físics. / GETTY

La consciència no és el que sembla?

D’altra banda, l’investigador David Chalmers, de la Universitat de Nova York, ha disseccionat l’anomenat metaproblema de la consciència a partir dels possibles biaixos que poden afectar la manera com s’estudia el fenomen. Per il·lustrar l’argument, ha posat l’exemple de com percebem els colors. La nostra experiència subjectiva atribueix a la llum qualitats com vermellor o verdor. Però tant la verdor com la vermellor són idees complexes en què es barregen la percepció, el llenguatge i la mobilització d’experiències, tot plegat per qualificar una propietat de la llum que es pot caracteritzar amb un sol número: la longitud d’ona del camp electromagnètic. I si passés el mateix amb la consciència? I si, pel funcionament mateix del cervell, la percebéssim com una entitat d’una complexitat inabastable però en realitat fos alguna cosa més simple?

Chalmers ha afegit a tot això una altra idea provocadora: el fet de preocupar-se per escatir la naturalesa de la consciència es pot considerar com un símptoma de ser conscient. Segons això, es podria establir un mètode per detectar quan una màquina ha adquirit consciència. De la mateixa manera que nosaltres som conscients quan diem que estem fets de cèl·lules o molècules o àtoms però que ens semblem a nosaltres mateixos alguna cosa més, si una màquina arriba a formular el fet que malgrat estar constituïda per circuits, xips i soldadures sembla alguna cosa més, hauríem de concloure que ha esdevingut conscient. És -hauríem de reconèixer-, per tant pensa.

PAU: DOSSIER sobre el present i el futur de la Selectivitat

Dossier, Ara (9-6-2018)

  1. Alumnes, mestres i experts: clam per una nova selectivitat
  2. Selectivitat: Per què es manté el mateix model?

  3. Els alumnes dubten de la utilitat de l’examen

  4. Els correctors, poc partidaris del canvi

  5. No ha de fer por reformar la selectivitat

     

    El King's College de Cambridge

    El King’s College de Cambridge / GETTY

  6. Els requisits per ser universitari a Europa

 

 

Parlament de Catalunya – 12 de maig del 2018 / 14 de maig del 2018

12/5/2018.  Debat del programa i votació d’investidura del diputat Quim Torra i Pla, candidat proposat a la presidència de la Generalitat

14/5/2018.  Debat del programa i votació d’investidura del diputat Quim Torra i Pla, candidat proposat a la presidència de la Generalitat

 

1968: 50e aniversari de les revoltes

[Esther Vera, Ara, 22-4-2018]
El 1968 va ser alguna cosa més que unes plàstiques manifestacions a París i molt més que alguns eslògans enginyosos en forma de grafiti. Va ser una expressió del rebuig massiu dels valors polítics i del marc mental, moral i cultural establert. Per què és important? Què estava passant? Qui n’eren els protagonistes? On eren? Com va influir? Què va suposar? Com ho veu l’artista Francesc Torres, que era a París? Aquestes són les preguntes que volem respondre en aquest especial Sant Jordi de l’ARA Diumenge. Com diu Josep Ramoneda, el 1968 va ser l’any de totes les revoltes i cal mirar què passava a Colúmbia, Tòquio, Berlín, París, Milà, Praga, Chicago, Mèxic DF… La joventut va donar per liquidat el sistema de valors posterior a la Segona Guerra Mundial i una mirada rebel va canviar les relacions amb el poder, les relacions humanes, el sexe, les drogues, la música. La revolta dels estudiants de classe mitjana en nom de la classe obrera, la revolta racial i l’assassinat de Martin Luther King, l’auge del feminisme o la Primavera de Praga van tenir una repercussió cultural extraordinària, impulsada, en part, per l’enginy de la televisió que portava les notícies i les imatges del Vietnam i de la revolta fins al menjador de tantes i tantes cases. Políticament, l’ànsia de revolució per superar els paradigmes del capitalisme i del comunisme soviètic van acabar amb un moviment de pèndol conservador que va mostrar que, al contrari del que diu l’eslògan, sota la platja hi havia llambordes. Però ja havien canviat moltes coses. Val la pena repassar de què som hereus encara avui i quina connexió va tenir aquell moviment amb l’empoderament social que hem vist posteriorment al llarg de la història i la geografia mundials. Uns podreu recordar-ho, i els mil·lennials, aprendre-ho. I teniu 30 llibres que ficcionen o expliquen aquells esdeveniments. Aquest especial ha sigut una feina estimulant, de les que ens agraden perquè es fa amb la participació dels nostres intel·lectuals, amb la complicitat dels nostres artistes i amb la coordinació de Catalina Serra, que sempre ens fa pensar.

CRONOLOGIA

“Volien ser lliures sense haver d’esperar a la mirada qualificadora i classificadora de l’home, volien ser transgressores i canviar el món sense sentir els típics i tòpics qualificatius que desqualifiquen i que assimilen l’acció ferma a la còpia masculina. La lectura de documents d’aleshores que reivindiquen la feminitat sense renúncies a la fermesa sonen molt actuals.
Les dones que ho van escriure eren joves estudiants de 20 anys i avui són jubilades de 70 que han de seguir lluitant contra la bretxa salarial, la feminització de la pobresa, les pensions que permetin una vida digna. Avui Paris clama per les dones sense sostre de la ciutat de la Llum.

D’aquell maig del 68 caldria enyorar la implicació masculina en la reivindicacions feministes. Les dones d’aleshores van creure que la incorporació en els programes polítics de l’autèntica igualtat per raó de gènere seria una reivindicació compartida i que les centrals sindicals no acceptarien acords que les tornessin a deixar en situacions inacceptables en el tracte i en el salari.

Però el maig del 68 va acabar amb l’acord de Granelle i el general De Gaulle aconseguí imposar el vell concepte d’autoritat i obtingué un ampli marge per a la dreta francesa en les eleccions del mes de juny. Una pintada ho resumia així: ha trigat tres setmanes per anunciar en cinc minuts el que faria en un mes i no havia fet els darrers deu anys.

Finalment, sota les llambordes no hi havia la platja, caldrà seguir lluitant a cada fet injust, a cada acte infame. La dictadura franquista censurava totes les imatges de les protestes i empresonava feministes.

Volem tenir el plaer de viure i veure l’autèntica igualtat; que cap altra dona hagi de conèixer el malviure.”

 

El filòsof Josep Ramoneda explicava recentment a NacióDigital que “els francesos tenen una gran capacitat per projectar internacionalment els esdeveniments que generen”. I quan parlem de 1968, ens venen al cap els fets parisencs. Però com deia Ramoneda, “aquell és l’any en el que hi ha més revolucions al món des del 1848”. Els seixanta van ser una dècada trencadora. La Revolució cubana va trasbalsar Amèrica, la guerra del Vietnam va inflamar les universitats dels Estats Units, pensadors cristians i marxistes buscaven ponts de diàleg i el Concili Vaticà va sacsejar l’Església. Vella i nova política van xocar de ple. De la mobilització massiva contra la guerra al Vietnam a les revoltes de Mèxic, les protestes estudiantils que hi va haver al Japó o la Primavera de Praga, 1968 és l’any de la revolta política, social i cultural. A Europa, va ser París, efectivament. París, un dels punts neuràlgics. Però no només. Paradoxalment, un any que va començar amb moltes esperances de canvis, va tancar amb el triomf del conservador Richard Nixon als Estats Units. En el pla cultural, però, els vells esquemes van ser qüestionats i nous temes van ocupar un espai de protagonisme: el feminisme, les noves formes d’entendre la sexualitat, el concepte d’autoritat, la defensa del medi ambient o el qüestionament de la lògica de la Guerra Freda, del consumisme i del patriarcat. Veiem tan sols alguns dels punts de conflicte d’aquell any imperdible

  • MAIG FRANCÈS

París, maig 1968: “Prohibit prohibir”.Una de les consignes més corejades del Maig francès: Foto: wikipedia

 

El 2 de maig va començar un mes de revolta a París. Feia mesos que les universitats vivien en agitació contra el Pla Fouchet, una reforma que volia incloure normes de selectivitat. El tancament d’estudiants a Nanterre i les expulsions de diversos estudiants va provocar que s’estengués un moviment de protesta. Els estudiants, tancats a la Sorbona, van ser desallotjats amb violència. La nit del 10 de maig el Barri Llatí va cremar. “Un ministre de l’Interior ha de saber donar l’ordre de disparar”, diuen que va dir el general De Gaulle. L’heroi de la Resistència ja era només un vell autoritari.

Els sindicats van fer una crida a la vaga general, que va paralitzar el país. La unió d’estudiants i obrers era potencialment perillosa. El primer ministre, Georges Pompidou, amb més olfacte, va decidir negociar. El Pla Fouchet va ser desestimat i es van incrementar els salaris. El sindicat comunista CGT va col·laborar amb el govern. A finals de mes, la revolta s’apaivagava. De Gaulle va convocar eleccions el juny i la dreta va obtenir majoria a l’Assemblea. Però el vell militar ja estava sentenciat. Ell mateix ho va admetre al saber els resultats: “És la majoria de la por. On es pot anar amb aquesta gent?”. L’any següent, després de perdre un referèndum sobre un tema menor, una reforma del Senat, es va retirar.

 

FRANCE, Paris, 18 May 1968: Daniel Cohn-Bendit, leader of the extreme left-wing students. AFP

FRANCE, Paris, May 1968: Students gathered in the amphitheater of the Sorbonne. AFP

FRANCE, Paris, May 6, 1968: Students protesting on the Boulevard Saint Michel. AFP

FRANCE, Paris, May 14, 1968: Fighting in the streets of Paris. (Photo: Reg Lancaster / Express / Getty Images)

 

Eslògans i grafits

  • Il est interdit d’interdire (“Prohibit prohibir”)
  • Élections, piège à con (“Eleccions, trampa per idiotes”).
  • Je suis Marxiste—tendance Groucho. (“Soc marxista tendència Groucho“)
  • MarxMaoMarcuse! Abreviat com a “3M”.
  • Cela nous concerne tous. (“Això ens afecta a tots.”)
  • Soyez réalistes, demandez l’impossible. (“Siguem realistes, demanem l’impossible.”)
  • Quan l’Assemblea Nacional es torna un teatre burgès, els teatres burgesos s’han de tornar Assemblees Nacionals” (Escrit sobre l’entrada del Teatre Odeón, ocupat durant les protestes.)
  • Sous les pavés, la plage! (“Sota les pedres, la platja.”)

_______________

  • CONTRA LA GUERRA DEL VIETNAM

La guerra del Vietnam va travessar bona part de la dècada dels seixanta. Quan el president John Kennedy va decidir enviar milers d’assessors al seu aliat del Vietnam del Sud per impedir l’avenç dels comunistes d’Ho Chi Minh, res feia presagiar que es convertiria en una tragèdia sense aturador.  El successor de Kennedy, Lyndon Johnson, tot i ser un polític intel·ligent i amb recursos, no va ser capaç de veure venir el desastre. El 1968 hi havia prop de 500.000 joves nord-americans combatent al sud-est asiàtic. Els campus de les universitats van esclatar i el Partit Demòcrata es va fracturar entre partidaris i contraris a la intervenció. En l’inici de l’any, els progressistes Eugene McCarthy -abanderat del moviment antibèl·lic- i Robert Kennedy semblaven tenir-ho tot a favor per succeir Johnson. Les coses, però, es van tòrcer.

Imatges més emblemàtiques de la guerra del Vietnam

The Terror of War Nick Ut 1972

Els fotògrafs d’AP van capturar imatges que aviat es van convertir en sinònim del conflicte: entre les més destacades hi ha la imatge d’Eddie Adam en la qual es veu al general de Vietnam del Sud Nguyen Ngoc Loan executant a un soldat del Viet Cong d’un sol tret al cap. Aquesta imatge va canviar la percepció del públic de la guerra i va perseguir al general Loan fins a la seva mort.

 

Mentre estava a Saigon, Faas va formar i orientar a molts joves fotògrafs vietnamites que van prendre algunes de les imatges que van definir a aquesta guerra. Les seves fotos diàries de Vietnam van ajudar a informar el món dels traumes enfrontats per la gent ordinària atrapada en el foc creuat del conflicte. En aquesta foto es veu un grup de dones i nens que es refugien del foc a prop de Saigon. Vietnam, 1 de gener de 1966. Horst Faas / AP.

 

 

 

 

 

 

Protestes estudiantils contra la guerra -1965 [wiquipedia]

Membres de la policia militar vigilen manifestants durant l’ocupació del Pentàgon el 21 d’octubre de 1967.1 S’estima que unes 50 000 persones van participar en aquesta acció, que havia partit del Monument a Lincoln

 

Where have all the flowers gone (Peter Seeger). Un dels pioners de la cançó protesta va escriure aquesta senzilla però rodona lletra en 1955, quan estava sota el focus del macarthismo, però no la va editar fins a 1964. Es va convertir en un referent i la van interpretar molts altres artistes: Peter, Paul & Mary, Joan Baez, Johnny Rivers i fins i tot Marlene Dietrich. El compositor va insistir en l’assumpte bèl·lic de forma més explícita quan va escriure Bring them home demanant el retorn dels soldats.

 

Where have all the flowers gone? Young girls have picked them everyone
Where have all the young girls gone? Gone for husbands everyone

 

_______________

  • REVOLTA A POLÒNIA

Del 8 al 28 de març de 1968, una onada de protestes i vagues es va estendre per Polònia. El règim de Wladyslaw Gomulka, instaurat el 1956, havia suposat una obertura política amb certa tolerància en el món cultural, que feia del país un cas particular dins del bloc soviètic. Però la prohibició d’una obra de teatre considerada antirussa, “Els avantpassats”, va desfermar les protestes. Diversos professors d’universitat, com Adam Michnik, foren detinguts i els campus van esclatar. Hi va haver una forta repressió, amb milers d’empresonats. La revolta es va poder contenir. Però va deixar empremta. Dos anys més tard, un moviment vaguístic es va endur Gomulka. La ruptura total entre el partit comunista, d’una banda, i la intel·lectualitat i els sectors obrers de l’altra, ja era un fet.

 

Władysław Gomułka amb Leonid Brezhnev a Berlín el 17 d’abril de 1967

__________

  • LA PRIMAVERA DE PRAGA

La Primavera de Praga va ser un dels processos que van concentrar l’atenció internacional en l’irrepetible 1968. Va durar més que una primavera, però no gaire: del gener a l’agost. La societat txecoslovaca era de les més dinàmiques de l’Europa de l’est, amb un moviment estudiantil inquiet i sectors de la intel·lectualitat creixentment distanciats del model de socialisme real imposat al país. Els txecs eren dels pocs països de l’est que havien viscut en democràcia en el període d’entreguerres. Dins del Partit Comunista, es van imposar corrents reformadores que van tenir en Alexander Dubcek, un dirigent eslovac, el seu exponent. A Moscou van veure amb neguit l’evolució de la situació a Txecoslovàquia i un sector de l’opinió va exigir una democratització completa i l’abandonament del Pacte de Varsòvia, l’aliança militar prosoviètica. L’URSS de Leonid Bresnev estava disposat a tolerar algunes reformes, però quan la situació va començar a posar en perill l’alineament de txecs i eslovacs darrera del Kremlin, va venir la invasió. El 22 d’agost, els tancs de l’URSS van recordar als habitants de la petita república que la realpolitik de la Guerra Freda tenia les seves exigències. Dubcek va sortir d’escena i el règim es va endurir.

 

Tancs del Pacte de Varsòvia circulen per la Plaça de la Ciutat Vella de Praga l’agost de 1968.

 

la primavera de praga - Buscar con Google

Primavera de Praga – Pinterest

 

_______________

  • PROTESTES ESTUDIANTILS A ALEMANYA

A Berlín Occidental es va produir un moviment similar al Maig francès. El 1968 va ser el de les grans protestes estudiantils a Alemanya, que van tenir el seu epicentre a la Universitat Lliure. La protesta contra la guerra del Vietnam, la influència de corrents acadèmiques marxistes i una reacció contra les estructures conservadores de la República Federal Alemanya -que vivia la seva primera experiència de gran coalició entre la CDU i l’SPD- van confluir en una protesta massiva. Una figura rellevant del moment va ser el sociòleg Rudi Dutschke, líder de l’esquerra radical universitària. El moviment alemany també va tenir el seu punt de violència: Dutschke va ser víctima d’un greu atemptat per part d’un ultra, que el va ferir greument al cap. De l’escalf estudiantil a Berlín sorgirien diversos col·lectius d’extrema esquerra, entre ells la banda terrorista Baader Meinhof.

 

Alfred Willi Rudolf Dutschke, més conegut com Rudi Dutschke va ser un líder estudiantil alemany opositor a la guerra del Vietnam. Aquest va fer nombroses vagues on reivindicava l’emancipació femenina i lluitava contra l’autoritarisme. Durant el Maig del ‘68 va ser atac per un jove d’ultradreta, Josef Bachmann, el qual li va disparar tres trets al cap. No obstant Dutschke no va morir en aquests atemptat produït el 11 d’Abril.

Cartells de protesta a l’Institut d’Arquitectura de Berlín, 1968. Foto: wikipedia

________________

  • EL COMBAT PELS DRETS CIVILS ALS EUA (assassinat de Martin Luther King)

L’any 1968 va ser decisiu en el combat del moviment pels drets civils i contra el segregacionisme als Estats Units. La conflictivitat va créixer en els suburbis i la població negra es va mobilitzar per una igualtat que en molts llocs era un miratge. Sobretot en molts estats del sud profund, i cent anys després de la Guerra Civil. Només quatre anys abans, el 1964, s’havia aprovat la Llei de drets Civils, que va suposar un pas endavant en molts aspectes, com el dret al vot. Aquell 1968 es van estendre -en paral·lel a les protestes contra la guerra al sud-est asiàtic- nombroses vagues i protestes per reclamar millores salarials de la població negra, que patia una doble discriminació: per pobres i pel color. Luther King, Premi Nobel de la Pau, es va desplaçar a Memphis, a l’estat de Tennessee, per donar suport a una vaga als treballadors de la brossa -quasi tots negres-. Va ser allí, el 3 d’abril, quan va fer un dels seus més brillants discursos: “He pujat al cim de la muntanya i he vist la terra promesa. Potser jo no hi arribaré, pero com a poble, hi arribarem”. L’endemà, un blanc segregacionista el va assassinar.

 

Rosa Parks cap a 1955 amb Martin Luther King.

 

Resultado de imagen de martin luther king

El reverend Martin Luther King Jr.durante el seu discurs en la Marxa sobre Washington DC del 28 d’agost de 1963 (Getty Images)

Imagen relacionada

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

______________

  • MATANÇA A LA PLAÇA DE TLATELOLCO O DE LES TRES CULTURES (Mèxic)

A Mèxic, el 1968 també va ser tràgic. Després de dècades del règim del Partit Revolucionari Institucional (PRI), el govern estava molt erosionat. La petjada de la revolució cubana i l’efervescència estudiantil va desfermar des del juliol una onada de vagues i vindicacions a les universitats. El president Díaz Ordaz, un dur dins del PRI, va decidir tallar d’arrel la protesta sense èxit. El país inaugurava els Jocs Olímpics el 2 d’octubre. Va ser aquell dia, a la plaça de Tlatelolco o de les Tres Cultures, quan es va produir un enfrontament encara no del tot aclarit entre l’exèrcit i els estudiants. Va ser una matança. El règim va parlar de 20 morts, però les investigacions de l’època indiquen que van ser molts més. Alguna cosa es va trencar en la imatge del país i del PRI, aquell partit “etern” que practicava una política considerada progressista a l’exterior (defensa del Moviment No Alineat, condemna de les dictadures) però autoritària en l’interior. Tanmateix, després de la crisi de Tratelolco el règim, sempre adaptable, es va tornar a reinventar amb l’elecció el 1970 del populista Rafael Echeverría.

 

Assemblea permanent a la Facultat de Filosofia, a mitjans d’agost. Al centre, amb megàfon un dels líders principals del Moviment: Luis González de Alba.

ElZócalo tot just recuperat per l’exèrcit, la matinada del 28 d’agost. S’hi observen, encara, les restes de les fogueres.

 

 

  • REVOLUCIÓ CULTURAL A LA XINA

El final dels anys seixanta van ser els de la Revolució Cultural a la Xina, un ampli moviment polític i social que pretenia radicalitzar el règim comunista de Mao, instaurat el 1949. Sorgit aparentment com una força popular de base i de crítica de la jerarquia comunista, va enlluernar una part de la intel·lectualitat occidental. Però l’anomenada Revolució Cultural va ser també un instrument de Mao, molt afeblit dins del règim, per recuperar posicions i purgar els seus adversaris interns, entre ells Deng Xiaoping. El que semblava un moviment de joves crítics aviat va esdevenir una força difícil de controlar que va afectar l’educació i la vida econòmica, amb un culte a la personalitat de Mao que es mantindria fins a la seva mort, el 1976.

La Gran Revolució Cultural Proletària (xinès simplificat: 无产阶级文化大革命, xinès tradicional: 無產階級文化大革命, pinyin: wúchǎn jiējí wénhuà dà gémìng, habitualment abreujada com 文化大革命, wénhuà dà ì#ng, literalment Gran Revolució Cultural, o simplement 文革 wéngé, Revolució Cultural) va ser una campanya de masses en la República Popular de la Xina organitzada pel líder del Partit Comunista de Xina, Mao Zedong a partir de 1966, i dirigida contra alts càrrecs del partit i intel·lectuals als quals Mao i els seus seguidors van acusar de trair els ideals revolucionaris.[1]

Segons la interpretació més habitual, en el fons la Revolució Cultural hi havia una lluita pel poder en la qual l’aspiració de Mao per recuperar la seva autoritat es va veure recolzada per les ambicions d’altres membres del partit, com la seva esposa Jiang Qing i el líder de l’exèrcit Lin Biao. L’objectiu era apartar del poder polític a Liu Shaoqi, cap de l’estat, i a Deng Xiaobing, secretari general del Partit.

Si bé la Revolució Cultural en si va finalitzar amb l’IX Congrés del Partit Comunista de la Xina l’abril de 1969, és freqüent estendre el període històric designat amb aquesta expressió a tota l’etapa de lluites pel poder en la República Popular de la Xina que es va estendre des de 1966 fins a 1976, any que va morir Mao i es va arrestar la Banda dels Quatre, la facció encapçalada per Jiang Qing.

La Revolució Cultural va permetre Mao recuperar el poder polític, del que havia estat apartat després del fracàs del Gran Salt Endavant Aquesta lluita pel poder donaria lloc a una situació de caos i commoció política que va estar acompanyada de nombrosos episodis de violència, en la seva majoria protagonitzats pels guàrdies rojos, grups de joves, tot just adolescents en molts casos, que, organitzats en comitès revolucionaris, atacaven a tots aquells que havien estat acusats de deslleialtat política al règim i a la figura i el pensament de Mao Zedong. Gairebé cap família amb un historial problemàtic en contra del sistema va poder escapar de l’agitació.[2] La qüestió de com una lluita pel poder va arribar nivells tan alts de violència i desordre social ha intrigat als historiadors i als experts en psicologia de masses, i han estat nombrosos els estudis acadèmics publicats a la Xina i a l’estranger sobre aquest període de la història recent xinesa, que han intentat oferir explicacions sobre les causes dels successos.

Mao declara la proclamació de la República Popular de la Xina l’1 d’octubre del 1949 a la plaça Tian’anmen davant la porta cerimonial de Tian’anmen.

 

  • INCIDENTS DE HANEDA (Japó)

És un dels moviments de protesta menys conegut a Europa. Al Japó també es va produir un Maig rebel, que es va anar covant al llarg de tota la dècada. La influència dels corrents marxistes, la protesta contra la guerra del Vietnam, el rebuig a l’aliança del govern amb els Estats Units i la reacció contra un poder monopolitzat pel molt dretà Partit Liberal Democràtic van desfermar una onada de rebel·lia. Els anomenats incidents de Haneda, quan es va voler impedir el viatge del primer ministre Sato a Vietnam del Sud, van provocar una forta resposta policial, amb la mort d’un estudiant. A partir del gener de 1968, les mobilitzacions estudiantils es van estendre i van convertir alguns campus en una barricada.  El moviment va evolucionar cap a un fenomen de guerrilla urbana, amb l’ocupació policial de la Universitat de Tòquio. Finalment, però, la protesta es va esllanguir i la seva radicalització va impedir que trobés aliats en la societat nipona.

 

 

 

 

 

 

  • Robert Kennedy assassinat i Richard Nixon, President dels EUA

L’any 1968 ha estat definit per un historiador dels EUA com “una tragèdia americana”. L’onada de protestes contra la guerra del Vietnam va créixer durant tot l’any. Però qui va acabar sent el beneficiari de la rebel·lia va ser el conservador Richard Nixon. El juny, Robert Kennedy queia assassinat a Los Angeles. El president Johnson, molt erosionat, va renunciar a presentar-se a les eleccions davant la divisió del seu partit, el Demòcrata. Nixon, nominat a la Casa Blanca pel Partit Republicà, va apel·lar al que ell anomenava la majoria silenciosa, mentre parlava de llei i ordre, i no concretava el que volia fer al Vietnam. El novembre, va ser elegit president. La guerra continuaria, fins que l’evidència que els EUA no podien guanyar contra tot un poble es va fer clara. El 1975, Washington va llançar la tovallola i els comunistes s’apoderaven de tot el Vietnam.

 

  • L’ANY 1968 A CATALUNYA I A ESPANYA
     

El París rebel vist des de l’Espanya de Franco

 

 


Un paradís balcànic a Barcelona

 

Un paradís balcànic amb seu a Barcelona

 

De Bulgària a Sèrbia, hi ressonen acords ràpids i intensos protagonitzats per instruments de vent metall lluminosos. La festa està servida i la música balcànica s’ha expandit arreu fins a arribar a Barcelona. Una de les bandes que s’està fent un lloc a l’escena local és Balkan Paradise Orchestra, una fanfàrria formada per deu músiques a la qual avalen tres concursos musicals, un EP l’any 2016 i el seu primer llarga durada, K’ataka(Microscopi, 2018).

Però què és K’ataka? “És una onomatopeia, la transcripció del so que fan els contratemps de la música balcànica, molt típics; normalment els toquen el trombó i la trompa. Als assajos sempre ho cantem”, revela la clarinetista Laura Lacueva.

Guanyadores de la darrera edició del Concurs Sons –gràcies al qual han publicat el seu debut– també han estat premiades al concurs internacional de música al carrer Haizetara 2017, celebrat al País Basc, i al projecte Cabal Musical 2015. Després d’agafar rodatge i amb un calendari d’assajos intensos, el seu primer disc recull el repertori variat que defensen: “El balkan n’és l’eix vertebrador, però també bevem d’altres tradicions i per això hi hem inclòs melodies catalana, grega, romaní o macedònia”, valora la clarinetista.

La seva fórmula, que vesteix la música balcànica amb altres músiques, proposa una nova òptica de “La cançó del lladre”, rebatejada com a “Bolero del lladre” amb una aclucada d’ull a l’obra del compositor Maurice Ravel, i fins i tot la banda sonora de Star Wars: “Hem fet una mica el gamberro, la idea va sorgir d’un assaig i la vam integrar. La cançó és més aviat trista, però ens ha abocat a un vessant més humorístic”, explica Lacueva, que s’ha encarregat dels arranjaments del disc, juntament amb la trompetista Mila González.

Connexió Catalunya-Romania
El dissabte 28 d’abril hi haurà un bon sarau a la sala Apolo de Barcelona, una nit doblement balcànica amb Balkan Paradise Orchestra Fanfare Ciocarlia, referents de les barcelonines i de bona part de l’escena.

De fet, la BPO els ha versionat al nou disc a “Golden Days”, i la creació de la formació va sorgir arran d’un concert dels romanesos: “Els vam fer de teloneres en un concert fa un parell d’anys, a peu de públic, com una fanfàrria itinerant. Però ara que tornen podrem ser al mateix escenari i ens fa molta il·lusió”, comenta Lacueva.

Aquest estiu les barcelonines presentaran les noves cançons arreu de Catalunya i ja tenen concerts programats a Terol, Vitòria i fora de l’Estat espanyol a Escòcia i Hongria.