El diàleg com a camí de la veritat

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=7466ANr6EyE[/youtube]

Tots els sistemes democràtics sans se sostenen sobre els pilars del diàleg i en la idea d’intentar entendre la idea de l’altre. La versió d’Èdip de Sòfocles en versió de Jeroni Rubió Rodon comença amb el diàleg entre els grecs Sòcrates i Parmènides que no polemitzen, no volen persuadir, ni ser persuadits, no pensen a guanyar o a perdre, els dos saben que la discussió és el camí possible per arribar a una veritat. Lliures pensen o intenten exercir el diàleg que substitueix l’oració i la màgia. En aquesta versió l’accent no està posat en la part froidiana, en l’aspecte psicològic i les interpretacions de Sigmund Freud de les relacions d’Èdip amb la seva mare, sinó les relacions d’Èdip amb el seu poble. L’exercici del poder i els seus patiments prevalen per sobre de les relacions sentimentals dels personatges.

Oriol Broggi agafa el fil de la investigació del crim com si fos un thriller cinematogràfic, en aquestes anades i vingudes en la investigació, el director ha transformat l’escenari Romea en una versió de la Biblioteca de Catalunya. Espais oberts il·luminats en càlids i freds de la mà de Pep Barcons, amb sorra, teles, canyes i oliveres. L’obra està al Romea però perfectament podria implantar-se a la Biblioteca de Catalunya amb la mateixa eficàcia. La història es narra i s’explica, té més de narració de fet ocorreguts que d’esdeveniments que l’espectador contempla, com passava en el teatre de la Grècia clàssica.

El repartiment està encapçalat per Julio Manrique, Carles Martínez, Marc Rius, Mercè Pons, Ramon Vila, Miquel Gelabert i Clara de Ramon. Tots els personatges de l’obra giren entorn de la coneguda història d’Èdip. Èdip insisteix en descobrir la veritat i ho fa sense treva, el que fa que la seva pròpia desgràcia arribi implacable i sense cap tipus de mirament sobre ell. La paraules d’Èdip per descobrir l’assassí fan que la veritat se li vagi apareixent a poc a poc davant els seus ulls com un mirall en el qual al principi borrós i al final clar com l’aigua transparent apareix la veritat que el personatge no pot suportar. Èdip no té por de la veritat, vol salvar la ciutat i insisteix a descobrir valentament la veritat a través de la paraula. Les paraules dels actors tenen un ritme lent, perquè l’espectador atrapat a la xarxa del que s’explica tingui l’oportunitat d’assaborir el discursos dels actors, només Julio Manrique s’exalta i es precipita a la recerca de la seva set de saber, de vegades donant pals de cec, però altres vegades obrint camins sobre la seva pròpia veritat. Julio Manrique es lliura amb una energia salvatge a la interpretació d’un personatge angoixat que com més s’acosta a la veritat, més desesperat i acorralat es troba. La paradoxa d’aquest personatge és que la set de veritat el portarà a la seva pròpia destrucció i el càstig. Ens atrapen molts moments de l’espectacle, de tots ells destaquem la trobada entre Èdip (Julio Manrique) i el pastor (Miquel Gelabert).

Un cop més Oriol Broggi amb la paraula com a única tecnologia treballa la interpretació d’uns actors que troben els personatges en una reflexió sobre l’exercici de buscar la veritat. En aquest temps de sordesa política i corrupcions les paraules de la tragèdia ressonen.

1. A. Aguado

D’ àngels i dimonis

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Oxd5byu2uAY[/youtube]

La temporada d’òpera del Gran Teatre del Liceu es tanca amb una òpera que mai va ser representada al Liceu, Demon d’Anton Rubinstein (1829-1894). Estrenada a Sant Petersburg en 1875, la peça parteix del poema dramàtic de Mikhaïl Lérmonov considerat pecaminós en la seva època per presentar el desig sexual del Dimoni cap a una dona mortal. Demon es va poder veure el 1905 a Barcelona al teatre Novedades cantada en italià i interpretada pels membres de la compañia de l’empresari Fracesco Castellano.

La bella Tamara està enamorada del príncep Sinodal que és eliminat per deixar via lliure al Dimoni, l’única resistència està en la voluntat de Tamara, en aquesta lluita eterna entre el bé i el mal, els angels i els dimonis. Una sensual soprano lituana Asmik Gregorian sedueix al diable Egils Silins, amb una perruca blanca i llarga, ella amb el cabell curt. Situacions emocionals que avui no escandalitzen un públic que es deixa arrossegar per la música romàntica, similar a la de Txaikovski. La peça ret homenatge al desaparegut Dmitri Hvorostovsky que havia de protagonitzar aquesta peça. La direcció d’escena correspon a Dimitry Bertman que aposta pel moviment davant l’estatisme de moltes òperes.

Aquesta és una versió dinàmica plena de moviment dels intèrprets i de la pròpia escenografia, això fa que no hi hagi un sol moment per l’avorriment. El caràcter dinàmic de la peça fa que el canvi constant porti a la poesia visual, quadre darrere quadre l’espectador es submergeixen en la plasticitat de Hartmut Schörghofer responsable del vestuari i l’escenografia. Tant el vestuari com l’escenografia són espectaculars, crida l’atenció una vegada s’aixeca el teló confeccionat per a la ocasió, veure un gran cilindre de fusta de Tulipe de 13 metres d’ample, 12 de profunidad i 9’5 d’alt. El cilindre no gira però en el seu interior alberga una gran esfera de sis metres de diàmetre amb el teixit d’un globus aerostàtic que puja i baixa i que al seu interior té un projector que permet quee sigui des del globus terraqui a la lluna. Tot un món visual s’aixeca davant l’espectador sorprès per una òpera meravellosament presentada. Sens dubte l’escenografia dona la benvinguda a les noves tecnologies que serveixen per potenciar el caràcter màgic del que està esdevenint en escena. La quinta essència de l’òpera com a conjunt de les arts, com a reunió de totes les coses bones del món escènic es manifesta en Demon. La plasticitat de les imatges projectades i la grandiositat del túnel en el qual es troben atrapats els personatges confereix a l’espectacle una dimensió èpica.

Què és el bé? Què és el mal? Què és l’amor? En què consisteix el destí? ¿Fins a quin punt ho entenem? ¿Existim en el temps o el temps existeix en l’ésser humà? ¿L’amor pot donar sentit a una existència? Totes aquestes preguntes estan tancades en la música de Demon, una òpera amb un gran poder commovedor que ens emociona i ens sorprèn per la seva poesia visual.

1. A. Aguado

Cabaret Modernista

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=2yDVIHs_z_o[/youtube]

Les actrius Alba Valldaura i Susana Borderia donen vida a aquest cabaret modernista pintat de reivindicació feminista. Amb els elements del Mim, el clown i el bufó les dues actrius construeixen un espectacle envoltant, sensual i divertit. Hi ha en el fons de les cançons seleccionades una recerca de la identitat femenina. El que fa l’espectacle sigui tan vital és l’enginy de les dues actrius que juguen al pallasso llest i al ximple, a la dona alta i a la baixa, una andalusa i una catalana, la seductora i la maldestra, la triomfadora i la fracassada. Els dos pols oposats del teatre i de la vida i sempre amb la tendresa i la sensualitat del cabaret canalla.

La Mari carregada de fills i marits morts per accidents laborals, i la Montserrat soltera per vestir sants, que treballa de noia de servir a casa bona; les copetes d’aigua del Carme les animen per fer-se cabareteres. Somien ser Sarah Bernhardt (1844-1923) i en comptes d’actuar en la Comédie-Française somien amb trepitjar les taules del Gran Teatre del Liceu. La Mari és una andalusa vinguda a Catalunya a treballar amb molta gràcia que dóna un repàs al les cançons de tota una època començant fent un tribut a Estrellita Castro i al compositor Ramón Perelló (1903-1978) amb “Mi jaca”. Les dues es llancen a galopar no camí de Jerez sinó camí de la rebel·lió davant les circumstàncies donades de les seves vides. Alba i Susana es mostren àgils, divertides, profundes, emocionants i esplèndides en aquest joc d’estirar la realitat com ho fa Tricicle o les cabareteres del Paral·lel. Trencades les cadenes que les tenien lligades es llancen a lluitar pels seus dret com a dones com a cavall al galop per la pendent del riure i l’humor.

“Cabaret modernista” és una comèdia molt divertida amb escenes embogides. Un cop deslliurades es llancen al ritme de Benny Goodman “Sing, Sing, Sing (with a swing)” emprada en múltiples bandes sonores i obres de teatre i musicals. No podia faltar la tradició cabaretera gamberra catalana amb un homenatge a la Guillermina Motta amb “Remena, nena”. A la Maria Montserrat per tal de arriba l’amor en un delirant diàleg interactuant amb el públic, mentre canten “Fumando espero” com Sarita Montiel. En aquesta crònica sentimental el costat murri ve de la cançó “El cordó del meu cosset” d’Antoñita Moreno quan les dues cabareteres es fiquen del tot al públic a la butxaca. Cabaret Modernista “és un espectacle fresc sobre l’amistat de dues dones en què no falta la presència de la Liza Minnelli amb el seu Money Money de” Cabaret “. Aquestes dues antiheroines com dues gotes sortides d’una pel·lícula del cinema mut de Charlie Chaplin o Buster Keaton acaben tornant al principi de l’espectacle amb un homenatge a Marifé de Triana amb “La lloba” en un espectacle rodó que fa que el públic es deixi portar , entre riallada i riallada, per les peripècies d’aquestes dues amigues, aquests dos diamants en brut, aquestes dues vedettes, aquestes dues ballarines del Llac dels cignes, que sembla que no estiguessin en el Cor Vell, sinó en el paral·lel barceloní, al mateix Molino.

1. A. Aguado

Assetjament laboral

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=tHBc7k2gq7U[/youtube]

Les relacions laborals en ocasions es converteix en un infern, un món ple de crueltat i males intencions. El mobbing és una important font d’estrès laboral, que no es denuncia amb la freqüència que s’hauria de fer. Quan l’externalitzem i el pugem sobre un escenari vens el mirem amb humor una mica cruel, funciona igual que quan algú es dóna un cop fort i en comptes de compadir-nos ens en riem tractant-lo com l’imbècil del dia.

El dramaturg anglosaxó Mike Bartlett (1980) en diverses de les seves obres tracta el tema de la intimidació: dins del treball, dins de les forces armanadas, les relacions pares i fills i les grans corporacions. El dramaturg anglès submergeix l’espectador a una mena de muntanya russa, llança a l’espectador a tota velocitat sobre el pobre innocent que pateix els abusos, la víctima es converteix en una pilota als peus dels altres personatges que el van xutant d’un costat a un altre amb crueltat i humor, riuen d’ell. L’obra es titula Bull que es tradueix per “brau”, però que en anglès és el començament de la paraula “bullyng”, que es relaciona amb el grup dels aprofitats o matons, que tots hem patit en algun moment, a la feina o a l’escola.

L’obra ve de Londres, del Young Vic Theatre. La versió catalana, que podem veure a la Sala La villarroel ve signada per Pau Roca i interpretada per Joan Carreras, David Bagés, Marc Rodríguez i Mar Ulldemolins. Els personatges no estan en una oficina de la City, sinó en una mena de plaça de braus molt espanyola, amb pasdoble i “paseillo” a sobre la sorra del primer brau per bregar, a poc a poc Joan Carreras, Mar Ulldemollis i després David Bergés van col·locant al pobre Marc Rodríguez la sort del picador, la de les baderillas, l’estocada i la “puntilla” final de cop de gràcia. Però a diferència de la tauromàquia aquí no hi ha sis toros, només un de manera que tot és intens i breu, l’obra dura 55 minuts. La feina la realitzen Joan Carreras i Mar Ulldemolins bàsicament després arriba el cap, David Bagés per acabar de rematar-la. Marc Rodríguez acaba destrossat en mans d’aquests dos depredadors laborals. L’èxit de la comèdia sarcàstica amaga una realitat més habitual del que sembla, el bullyng laboral és una forma de maltractament laboral, principalemnte psicològic o moral, en el qual es fustiga persistentment, sistemàticament i contínuament un empleat i tot això educadament, amb cortesia, sense violència física, l’ésser humà pot arribar a enfonsar-se en la pitjor de la depressions per un entorn hostil.

L’obra ens parla de la supervivència del més fort en un món competitiu com passava a Glengarry Clen Ross de David Mament. Mike Bartlett situa dos homes i una dona al costat d’un dispensar d’aigua esperant l’arribada del cap, qui ha d’anunciar a qui dels tres acomiadaran a causa de les retallades que està realitzant l’empresa. El treball de Marc Rodríguez, el pobre Thomas, és un regal per als espectadors.

1. A. Aguado

Llàgrimes al càmping

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=1NsVDQBDXDo[/youtube]

La ballarina Vero Cendoya segueix el seu camí en això de la feina frontera entre la dansa i el teatre. Si en el seu anterior treball La partida ja donava mostres, ara a “IF (l’últim desig)” ha passat la frontera endinsant-se més en el teatre amb la direcció d’un espectacle que ens mostra una revelació.

Bona coneixedora de la tradició teatral, Vero Cendoya s’endinsa pel camí de la comèdia amarga, amb un estil molt personal que es caracteritza sobretot per la importància del moviment en la dramatúrgia i en la naturalesa de les seves imatges, que no tenen mai una funció ornamental, sinó que formen part de la història que ens està explicant, la de tres germanes que decideixen enterrar la seva mare morta al càmping on van passar els seus anys d’infantesa.

Hi ha una estranya violència interior en el fet de tenir tres germanes que amb el cos calent de la seva mare sota la gespa, es barallen per les coses personals de la mare. La nit va passant mostrant la situació sentimental de cadascuna d’elles. Les escenes es van tancant convulses entre records i cava que fa que aflori la violència interior que recorre la vida de les tres germanes: Glòria, Alba i Vero, personatges que encarnen : Alba Florejachs, Glòria Sirvent i la pròpia Vero Cendoya.

La ballarina Vero Cendoya tanmateix dirigeix, que interpreta, que treball com a dramaturga o ballarina.

IF mostra el descens als inferns de tres dones que a vegades busquen refugi en l’alcohol o en les complicitats entre germanes, el territori d’esperança i desesperació. Les tres porten fins al final el desig de la seva mare, una dona que va desitjar viure eternament a un càmping.

L’espectacle s’estructura a partir d’uns textos de la periodista Natza Farré a la qual seguim a RAC1 O TV3 entre altres mitjans, quan escriu ho fa amb un to d’humor i sobretot quan exemplifica casos de masclisme. En aquest sentit el resultat és una peça amb textos de Rosa Montero i Natza Farré però que al final es fonen en una comèdia àcida plena de vida i sobretot sentit de l’humor.

Aquestes tres dones passen de l’anècdota del record de la mare, petits detalls com el tallar-se la ungles dels peus, al dramatisme del sentiment de la pèrdua de l’ésser estimat, a la sàtira sobre la vida familiar i les relacions entre les germanes. L’obra té un ritme de vertigen que atrapa i sorprèn a l’espectador en el qual les músiques triades tenen una importància cabdal per marcar el tempo d’una història molt ben construïda i humana.

Glòria Sirvent li dóna vida una dona lliurada a la beguda i al joc, Alba Florejachs interpreta una dona penjada del seu exmarit Manuel, Vero Cendoya posa en peu a un personatge que intenta cosir les costures trencades de les seves germanes a través de l’escriptura, novel·lista fracassada.

Les tres estan unides pel veritable mal, aquest dolor que et deixa buit, les tres senten emocionalment la realitat de les dones que tenen un moment d’intimitat quan es confessen en tres monòlegs al públic. Aquesta barreja de gèneres i de disciplines en les arts escèniques és el que aporta de revolucionari aquesta obra que reflexiona sobre l’amor i la mort de la Vero Cendoya. Imprescindible.

1. A. Aguado

[vimeo]https://vimeo.com/251791721[/vimeo]

Llàgrimes al càmping

La ballarina Vero Cendoya segueix el seu camí en això de la feina frontera entre la dansa i el teatre. Si en el seu anterior treball La partida ja donava mostres, ara a “IF (l’últim desig)” ha passat la frontera endinsant-se més en el teatre amb la direcció d’un espectacle que ens mostra una revelació.

Bona coneixedora de la tradició teatral, Vero Cendoya s’endinsa pel camí de la comèdia amarga, amb un estil molt personal que es caracteritza sobretot per la importància del moviment en la dramatúrgia i en la naturalesa de les seves imatges, que no tenen mai una funció ornamental, sinó que formen part de la història que ens està explicant, la de tres germanes que decideixen enterrar la seva mare morta al càmping on van passar els seus anys d’infantesa.

Hi ha una estranya violència interior en el fet de tenir tres germanes que amb el cos calent de la seva mare sota la gespa, es barallen per les coses personals de la mare. La nit va passant mostrant la situació sentimental de cadascuna d’elles. Les escenes es van tancant convulses entre records i cava que fa que aflori la violència interior que recorre la vida de les tres germanes: Glòria, Alba i Vero, personatges que encarnen : Alba Florejachs, Glòria Sirvent i la pròpia Vero Cendoya.

La ballarina Vero Cendoya tanmateix dirigeix, que interpreta, que treball com a dramaturga o ballarina.

IF mostra el descens als inferns de tres dones que a vegades busquen refugi en l’alcohol o en les complicitats entre germanes, el territori d’esperança i desesperació. Les tres porten fins al final el desig de la seva mare, una dona que va desitjar viure eternament a un càmping.

L’espectacle s’estructura a partir d’uns textos de la periodista Natza Farré a la qual seguim a RAC1 O TV3 entre altres mitjans, quan escriu ho fa amb un to d’humor i sobretot quan exemplifica casos de masclisme. En aquest sentit el resultat és una peça amb textos de Rosa Montero i Natza Farré però que al final es fonen en una comèdia àcida plena de vida i sobretot sentit de l’humor.

Aquestes tres dones passen de l’anècdota del record de la mare, petits detalls com el tallar-se la ungles dels peus, al dramatisme del sentiment de la pèrdua de l’ésser estimat, a la sàtira sobre la vida familiar i les relacions entre les germanes. L’obra té un ritme de vertigen que atrapa i sorprèn a l’espectador en el qual les músiques triades tenen una importància cabdal per marcar el tempo d’una història molt ben construïda i humana.

Glòria Sirvent li dóna vida una dona lliurada a la beguda i al joc, Alba Florejachs interpreta una dona penjada del seu exmarit Manuel, Vero Cendoya posa en peu a un personatge que intenta cosir les costures trencades de les seves germanes a través de l’escriptura, novel·lista fracassada.

Les tres estan unides pel veritable mal, aquest dolor que et deixa buit, les tres senten emocionalment la realitat de les dones que tenen un moment d’intimitat quan es confessen en tres monòlegs al públic. Aquesta barreja de gèneres i de disciplines en les arts escèniques és el que aporta de revolucionari aquesta obra que reflexiona sobre l’amor i la mort de la Vero Cendoya. Imprescindible.

1. A. Aguado

Joan Baixas enfront de Cildo Meireles

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=AYvk7W4hiV4[/youtube]

Poques vegades tenim l’oportunitat de veure la col·laboració de dues arts en un mateix espai. En aquesta ocasió a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya es fusionen la pintura i el teatre és un espectacle dirigit per Joan Baixas. “Daurrodó” és un espectacle que es mou a la frontera entre les arts plàstiques i les arts escèniques. Es tracta d’un espectacle molt mobilitzador i ple de talent, de vegades sorprenent. La llibertat que es respira a la creació i el rigor dramatúrgic i plàstic ens fa sentir com a espectadors que potser no tot està perdut en el món de la creació, amb la urgència del present i el nivell pla de molts dels espectacle de la cartellera que només busquen la rendibilitat econòmica. Joan Baixas ens proposa un espectacle en cinc minipeces, que compta amb el presentador de pista que és el mateix Joan Baixas, de vegades ens recorda al realisme màgic d’un García Márquez i en altres a la poesia visual d’un Joan Brossa i que vol fer visibile el treball de Cildo Meireles (Rio de Janeiro, 1948), creador que ha redefinit l’art conceptual i que s’ha implicat en l’espectacle de Joan Baixas. En ocasions l’espectacle deriva a conferència didàctica o explicació d’alguna cosa que l’espectador percep amb molta claredat, a poc a poc el ritme de les peces augmenta i la qualitat de la posada en escena puja de nivell fins al nombre final on es condensa tot el saber fer dels artistes implicats en aquest treball apassionant.

L’espectacle té una dimensió social i ètica, l’equip ha aconseguit construir un autèntic producte són subtils observacions sobre l’art i la política, sobre el el dèbit i el crèdit de l’aritmètica relació del creador amb una societat el motor del qual no és l’ ètica, ni la intel·ligència sinó el motor econòmic. El discurs dels actors, les màscares i les intal·lacions és impecable i senzill. D’aquesta senzillesa que tenen els clàssics, és sens dubte tot un encert en la programació del Festival Grec 2016.

“Daurrodó” juga amb l’efecte sorpresa des que l’espectador entra a la sala i no seu , sinó que inicia tot un recorregut per unes intal·lacions artístiques als passadissos laterals que envolten la sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya, sona una campana i l’espectador ocupa els seus seients, a partir d’aquí la feina de Laura Calvet, Andreu Martínez, Isabel Pla, Xavi Estrada, Al Víctor i el mateix Joan Baixas arrenca com un procés que porta l’espectador a l’hall d’entrada del Nacional on cada espectador es fabrica els seus propi espectacle amb unes peces que manipula en una mena de teatre fòrum plàstic.

Daurrodó neix d’una necessitat de comptar. D’alguna manera reprèn la figura del comptador de contes que construeixen com a motor per fer art o dramatúrgia és tenir una idea i compartir-la amb els altres, un conte ben construït i humà. Les performances visuals són àgils i divertides amb un punt de món poètic instructiu i plaent. Aquestes cinc peces són especials. No només perquè ens permeten albirar a un personatge com Cildo Meireles, sinó també perquè se sosté per dret propi com delicioses vinyetes de la vida.

1. A. Aguado

Un cap de setmana històric

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=4u7WodGnAPQ[/youtube]

Aquest ha estat un cap de setmana històric per al Teatre Principal, per primera vegada en la seva història es programa òpera professional. La Traviata de Verdi gràcies a l’esforç dels amics de l’òpera i la sarsuela de Terrassa. Dimecres un grup de cinquanta estudiants d’arts escèniques de l’INS Torre del Palau acompanyats de professors de música i teatre i un grup d’alumnes de l’INS de Viladecavalls van poder assistir a la prèvia de les dues funcions que van tenir lloc el 6 i el 8 d’octubre . La música que va a càrrec de l’Orquestra Simfònica Terrassa 48 per si sola va fascinar els adolescents. Que l’òpera és un producte car per a la butxaca d’un adolescent de batxillerat d’arts escèniques a platea no hi ha dubte, amb la que està caient sobre l’economia familiar, per això és d’aplaudir la iniciativa de l’Associació d’Amics de l’Òpera i la Sarsuela de Terrassa.

Divendres i diumenge van tenir lloc les representacions amb gran suport de públic. Els espectadors de Terrassa volen òpera. El Teatre Principal es mereix una programació d’òpera.

La soprano Itziar Espinar Ortega en el paper protagonista de la dona caiguda s’ha preparat a fons per al treball que suposa La Traviata. L’òpera tràgica sobre uns personatges situats en un present històric. L’adaptació que es va veure se situa als anys 20 del segle passat. Una idea tan audaç com el fet que Manolo García es llanci amb totes les seves energies a lluitar contra vent i marea per portar l’òpera a Terrassa. Si Itziar Espinar Ortega està brillant en el paper de Violetta -la llei violada- hem de destacar el paper de Germont -la llei restaurada- interpretat per Alberto Cazes i el del Alfredo -la passió i l’amor- encarnat per Facundo Muñoz. Tres cantants que amb el cor i l’orquestra formen l’arquitectura d’una obra que ha aconseguit el miracle de tenir una òpera al Teatre Principal de Terrassa. La iniciativa particular d’un romàntic es converteix en una festa col·lectiva. Un espectacle commovedor i minuciós. Poques vegades va aconseguir Verdi una inspiració melòdica com va aconseguir en aquesta òpera, una de les més fascinants i populars del segle XIX. La protagonista mor de falta d’amor, la mort de Violeta del que està parlant és d’un amor més enllà de les convencions socials.

La increïble força d’aquesta obra ve de la seva forma, base melòdica i la seva trama. El tema de la dona caiguda, de la mort i el sacrifici per amor és una indagació sociològica, estudi de la psicologia femenina, al·legat del valor de les dones intel·ligents, pamflet contra la hipocresia social i en favor dels sentiments veritables. Rerefons la vida del propi Verdi o de la novel·la d’Alexandre Dumas. El poder de l’amor com a forma de trobar el sentit de l’existència.

El repte ha estat assolit i va ser un èxit sota la batuta de Joan Manau, la feina ben feta durant sis anys ha donat els seus fruits, ara s’obre un futur de consolidació d’un dels reptes més importants per a la ciutat: consolidar dins de la programació del Teatre Principal l’òpera.

1. A. Aguado

La crisi del pensament científic

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=3FmuSIgiU18[/youtube]

L’estupor davant la mort fa que l’ésser humà navegui moltes vegades a la frontera entre les creences i la ciència. La fe i les creences formen part de l’ésser humà des de l’origen dels temps i l’acompanyen en totes les formes de civilització que han existit al planeta Terra. El mediador entre la superstició i la ciència és el profeta. Els profetes reben revelacions i les prediquen entre els seus fidels seguidors. Tots tenim al cap l’escultura de Pablo Gargallo, amb el bastó i la mà aixecada com l’elegit entre tots per avançar-se al seu temps. Aquest és el punt de partida dramatúrgic de l’última producció de la companyia La Calòrica que aquests dies que ja anuncien el calorós estiu podem veure al teatre dirigit per Julio Álvarez, Tantarantana. Els que seguim a la companyia ens ha sorprès “El profeta” perquè inaugura una nova línia de creació de la companyia, és el seu primer producte dramàtic.

Dues de les senyes d’identitat de la Calórica no són presents en aquesta producció: per una banda no es tracta d’una comèdia i per una altra no està escrita per Joan Yago. Sens dubte dos pilars d’una trajectòria plena de talent i creativitat que ens feia reflexionar des de l’humor. L’espectador que esperi veure alguna cosa en la mateixa línia que els productes anteriors es durà una sorpresa.

“El profeta” és el resultat d’un treball col·lectiu, sota la direcció, com en els anteriors treballs, del director de la companyia Israel Solà. La trama argumental presenta tres històries que l’espectador ha de seguir de forma creuada d’una banda la història d’una jove a la qual en 1916 se li apareix Crist en una capella d’un poble i l’impacte que el fet causa en la seva germana i al sacerdot del poble. La segona trama se centra en el metge Christian Barnard i els seus problemes amb els metges del seu temps en el tractament del trasplantament de cor en l’ésser humà; i finalment, les relacions de dos germans marcats per la malaltia i les relacions emocionals de la família, enmig les ambicions polítiques i el debat entre les medicines alternatives i la ciència.

Tres històries marcades per tres portes que s’obren i es tanquen amb tres actors de la companyia, durant 90 minuts: Aitor Galisteo-Rocher, Esther Lòpez i Júlia Truyol que entren i surten dels personatges de manera impecable, no hi ha transicions lentes i pesades , tot està enllaçat de manera que l’obra funcioni amb un rellotge perfecte, amb el ritme mesurat a cada història. Un mecanisme en el qual els tres actors entren de forma natural, especialment Júlia Truyol.

El profeta de la Calórica se surt del camí previst, trames melodramàtiques i dilemes morals per construir un thriller amb observacions sobre la vida, la política, l’aritmètica de les relacions sentimentals i sobre les complexes relacions entre la ciència i les creences.

1. A. Aguado

El imperatiu de somiar

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=gB8pkm90wZU[/youtube]

La vellesa, la pèrdua de memòria, el alzahimer, el pas del temps, el sentit de la vida, el final i el principi de les coses, … aquests són els temes de la companyia La Zaranda que porten més de 30 anys sobre els escenaris treballant amb la coherència que els dóna la recerca d’uns valors eterns dins el món del teatre. Una companyia que es fa dir “inestable d’Andalusia la baixa” són de Jerez, que busca l’art i l’esperit, lluny del mercantilismes, porten molts anys investigant en el tema de la vellesa, el pas del temps com ocorria en “El règim del pinso “. Ara al Teatre Romea ens han mostrat el seu treball “El crit al cel” una peça més de la consagració d’aquest equip que compta amb el cervell pensant de la companyia el dramaturg Eusebio Calonge (1963) irrenunciable paper de portaveu d’una companyia que busca l’essència de l’esperit a la frontera entre la paraula i el silenci.

“El crit al cel” ens situa en un geriàtric asèptic, on es practica la sedació pal·liativa que a poc a poc desintegra en el no res als seus clients. Un grup de residents decideixen escapar iniciar el seu particular viatge enlloc. El dramaturg Eusebio Calonge el que fa és elevar aquest viatge a una categoria mítica i al·legòrica, que no obstant això no perd la tendresa i el sentit de l’humor negre.

Com en el teatre de Fernando Fernán Gómez seus personatges derrotats per la vida i la degeneració física, que tot pas del temps comporta, caminen perduts a la recerca d’un sentit que han perdut. És en aquest terreny on els grans dramaturgs demostren que les més genuïnes creacions teatrals transcendeixen cap a l’àmbit de la reflexió i el testimoni del valor històric, social i real perquè malgrat estar parlant per a l’eternitat “El crit al cel” tracta un tema del present.

El tema de fons, més enllà del mer lament pel pas del temps i la degeneració física de l’ésser humà, és el de la capacitat de l’ésser humà de generar somnis. Encara que la situació serà totalment absurda. Genial l’escena de l’obra de teatre dins de l’obra de teatre, com en una caixa xinesa, totalment delirant, moderna, original i guestiva d’una potència tan gran que, si l’espectador s’atreveix, no deixarà de buscar aquesta companyia en el seu recorregut pels escenaris de mig món.

El talent de La Zaranda està en el creador d’uns textos que tenen molt a dir, en una direcció d’actors impecables i un equip d’actors i treballadors del món de l’espectacle compromesos amb la recerca d’una poètica transcendent sense perdre la cotidinidad per fer que l’espectador comparteixi les seves pròpies pors i els seus propis somnis amb aquests personatges contemporanis que no estan renyits amb el mite, la simbologia que ens recorda el impertivo de somiar, de vèncer les dificultats de l’existència pel costat perillós, a risc de patir dolor , la pèrdua de la memòria o la privació de la llibertat perquè més enllà de la pols de la incineradora, l’irracional i l’catastròfic el poder de la llum en el somni de la vida.

1. A. Aguado