Una comèdia sobre alienígenes

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=kSayCwwjTcE[/youtube]

El grup Balañà aposta moltes vegades a la seva sala del teatre Borràs per comèdies hilarants. Aquesta temporada aposta per un dramaturg nou, Fernando Trías de Bes que es presenta una història extraordinària: El tràmit. Fernando Trias de Bes és un conegut novel·lista amb títols com Tinta, La història que me escribe o Palabras bajo el mar, El coleccionista de sonidos o Relatos absurdos. Ara ens sorprèn amb El Tràmit, una comèdia marciana.

L’autor, economista, ens sedueix amb el seu plantejament dramatúrgic i el fons seriós que s’amaga darrere d’aquesta comèdia: la reflexió sobre els diners, les partides de fons reservats, la transparència democràtica de les estructures de l’estat. Corrupció i el quart mil·lenni es donen la mà a El Tràmit un comèdia sobre un sonat o un extraterrestre?

La comèdia parteix de la pregunta que es fa la humanitat des de fa molts anys: hi ha més vida intel·ligent a l’univers? Tres científics van a unes instal·lacions secretes de la unitat d’intel·ligència de l’estat amb l’objectiu de determinar si és o no és un alienígena un individu que es fa passar per extraterrestre en aquest cas Saturnino interpretat per David Bagés. Un home el cos del qual ha estat posseït per un alienígena que té la facultat de saber tot el que ha passat a la vida de l’ésser que toca o posseeix.

El cinema i la televisió ens han donat una gran galeria d’extraterrestres: marcians de Mars Attacks, Paul, Alf, Spock, Chewbacca, Yoda, Alien, els critters, humanoide, la cosa, Kan, Kodos, Avatar, Lila de futurama o Superman. Saturnino se suma a la nòmina. En aquesta comèdia marciana tres vells amics tenen un objectiu comú: els diners. El professor Ribes (Xavier Serrano), el doctor Sancho (Àlex Casanovas) i la doctora Sala (Mònica Glaenzel) realitzaran un treball encarregat per Susqueda (Manel Mas) i per Paquita (Susana Garachana). Tots ells són els personatges d’una comèdia marciana plena de sarcasme i humor negre amb un rerefons social. Dirigida per Martí Torra gradua el temps en què els espectadors van descobrint que res és el que sembla. L’escenografia ajuda a situar l’espectador en un espai dominat per les tecnologies amb una porta intel·ligent.

El dramaturg sembla dir-nos que tot, en la societat actual, se sustenta en la corrupció sistèmica. Els diners ens fan superar les pors a allò desconegut, es barreja el terror, la fugida de l’exploració de la realitat personal, ciència ficció, suspens i comèdia. Saturnino és un provocador que emet uns sorollets molt curiosos, sinistres, pertorbadors i grotescos. Saturnino es deixa peritar amb entusiasme. Sens dubte meritori el treball de David Bagés en aquest vampir del coneixement aliè. Una barreja entre ET, Alien i Matrix. Els elements esperpèntics de la comèdia ens recorda cap al final de la peça a Dario Fo i les seves comèdies de denúncia.

El Tràmit és un debut càusticament inventiu d’hora i mitja de rialles. Sens dubte com està el pati, els riures són altament recomanables.

1. A. Aguado

La voluntat d’alliberament de la dona

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=R_yxTYzB42o[/youtube]

Al Liceu s’està representant aquests dies Kàtia Kabànova, estrenada el 1921, de Leos Janácek (1854-1928) una òpera que retrata la voluntat d’alliberament d’una dona casada amb un marit esclau de la seva mare. La posada en escena té un to expressionista i se centra en el retrat d’una societat obsessionada amb el control sobre les dones, una societat organizada a partir de la idea de la por i el pecat.

Kàtia Kabànova és una dona que lluita entre el desig i el remordiment atrapada en un món familiar que la condueix a l’autodestrucció. D’alguna manera aquesta òpera és un viatge a l’interior d’una dona en desacord amb el temps en què li ha tocat viure, un món cruel amb la llibertat femenina.

Com en moltes òperes del segle XIX, la peça reflecteix un món d’homes que lluiten per mantenir el poder i el control sobre la vida. En aquest viatge interior al món d’una dona la música és apassionada i romàntica amb un fort impacte sensorial en les veus del repartiment. El compositor txec en la seva sisena òpera introdueix moments d’un profund lirisme enmig d’una acció de pel·lícula de terror pròpia de Fritz Lang o Wilhelm Murna.

És necessita uns cantants amb una forta dosi d´actors. De fet la soprano nord-americana Patricia Racette a més de cantant té una forta presència com a actriu. Aclamada per la seva feina en òperes com Madame Butterfly, Tosca o Peter Grimes, la soprano Patricia Racette mostra sempre els seus dots per a la interpretació. Es tracta d’una cantant amb una doble vessant de gran diva de la lírica i alhora d’extraordinària cantant de cabaret i actriu.

La direcció d’escena correspon a David Alden que focalitza l’acció en aquesta ombra que persegueix sempre la protagonista, que com en la majoria de les òperes porta a la protagonista o a la bogeria o al suïcidi. El director d’escena nord-americana compta amb una encertada escenografia de Charles Edwards i una il·luminació d’Adam Silverman dos punts importantíssims per entendre l’estètica que ens estan mostrant.

La direcció musical de Josep Pons aborda de manera directa aquest sentit narratiu de la història on la música sembla baixar al costat de les ombres més sinistres de l’ànima humana: enveja, repressió, control, foscor i immobilisme. Una música que t’atrapa sota la batuta del mestre Josep Pons que sap treure tot el partit als moments dramàtics. Especialment les intervencions de la sogra, Marfa Kabànova interpretada per una gran Rosie Aldridge que li dóna aquest to fosc i sever que el personatge requereix.

Estem en una societat on la dona era poc menys que una esclava del marit i de la sogra. El marit Tikhon Kabànova interpretat per Francisco Vas és un home sense voluntat a mercè de la seva mare. En escena trobem el costat més pessimista de la vida generat per una vida sense expectatives de felicitat, on l’ únic raig d’esperança ve del passat i no del futur. La cara oculta de les dones en els matrimonis opressius, l’alienació mental, l’aïllament del món i de la societat perquè està mal vista la vida social, la vergonya del desig de viure i experimentar plaer. Katia Kabanová és el més semblant a un blues lent i tortuós que arrossega a l’espectador cap als abismes del pitjor de les societats tancades, patriarcals i repressores.

1. A. Aguado

Thomas Hauert o el laboratori del moviment

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=f4TUc_eUNiU[/youtube]

La companyia ZOO de dansa contemporània va ser creada pel ballarí i coreògraf Thomas Hauert (1967 Suïssa) i aquests dies ens ha visitat al Mercat de les Flors –que dirigeix Àngels Margarit- amb el seu espectacle Inaudible, un espectacle del 2016. L’obra parteix de tres potes: la primera la improvisació dels sis ballarins in situ, la segona de la música del compositor contemporani Mauro Llança “Ludus de Morte Regis” i George Gershwin Concert in F -amb variacions- i la tercera pota la sincronització del moviment amb la música dintre de l’ ejecució del espectacle. Les peces musicals es repeteixen amb diferents variacions i enregistraments que fan que el so de la peça sigui realment d’aquest espectacle un esdeveniment no només de dansa sinó que té territoris fronterers amb l’experimentació musical.

Thomas Hauert enganya al cos amb moviments impossibles que lluiten amb la gravetat amb mans i peus. El paper de cada ballarí canvia cada dia de manera que l’espectador pot veure la versió b i la c del mateix espectacle. Es nota que els ballarins porten temps treballant junts en la investigació del moviment del cos a través de la improvisació i la relació amb el moviment i la imaginació impossible entre la proximitat i la llunyania dels ballarins. Resultats d’aquest laboratori tenim exemples en multitud d’espectacles per adults o infantils que giran per tots els escenaris del món, la dansa és un llenguatge escènic universal que no coneix la frontera de l’idioma o l’edat.

Tots els ballarins tenen uns moviments que els són propis quan inicien una feina, amb el laboratori corporal Thomas treballa amb un cos multiplicat del ballarí per a gaudi de l’espectador. Des de la qualitat individual el coreògraf busca multiplicar els seus efectes en els altres ballarins, efecte semblant al de tirar una pedra al mig d’un llac i veure com les ones de l’aigua s’allunyen fins a l’infinit. Els ballarins busquen noves formes per sortir dels patrons de la quotidianitat, perquè són un obstacle per a les creacions, el coreògraf busca noves eines amb què sorprendre l’espectador, d’aquesta manera àmplia l’horitzó de la pròpia dansa. El repte és el d’inventar moviments nous que passin pel cos dels ballarins, a aquest afany se li suma l’efecte de la música sobre els ballarins que intenten traduir en moviment les notes musicals. A l’escenari només hi ha una càmera negra i la presència d’altaveus perquè la música tingui sempre el pes sobre el ballarí i en la visió de l’espectador que pot veure i sentir l’efecte de la música sobre els cossos d’aquests sis ballarins en la recerca d’un resultat cooperatiu.

El resultat és un espectacle que sorprèn a l’espectador perquè crea una forma de treballar basada en la creativitat i la curiositat pel moviment del grup. El color en escena el posen els ballarins amb el seu vestuari sobre el negre dels telons. En aquest sentit la il·luminació i el cos dels ballarins ens descobreixen dimensions diferents del moviment.

Hi ha espectacles que descansen en el virtuosisme dels seus ballarins, en la matemàtica o en la zona de confort, en aquest sentit ZOO va més enllà en traduir el moviment a l’instant de l’execució.

1. A. Aguado

Mercè Aránega es fica en la pell de Shirley Valentine

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=GfPqM0m4pEw[/youtube]

Mai és tard per agafar el tren de la vida. Tots tenim dret a una vida millor. Moltes persones tenen un vida rutinària i no s’atreveixen a viure intensament perquè es troben atrapades per les seves circumstàncies. La frustació és la tònica dominant de moltes parelles que tenen por de trencar la vida quotidiana. Aquest és el tema de Shirley Valentine (1986) l’obra teatral del dramaturg anglès Willy Russell que interpreta Mercè Aránega al teatre Goya. Mercè Aránega, actriu versàtil, es posa a les ordres de Miquel Gorriz per ficar-se en la pell d’una mestressa de casa de 40 anys, d’una família obrera de Liverpool, amb els fills independitzats i un marit que la té com una serventa perquè li faci el sopar. Ella viu resignada a parlar amb la paret, amb la rentadora o amb el forn, porta una vida de frustració i condemnada per lligams d’un matrimoni gris. Però un dia una amiga li proposa un viatge a Grècia. Shirley i la seva amiga soles les dues. El viatge a Grècia serà el detonant perquè aquesta dona prengui les regnes de la seva vida. El viatge a Grècia de les dues dones angleses servirà perquè la seva autoestima que estava sota mínims per culpa dels seus vint anys de matrimoni amb un obrer bàsic.

L’obra és un monòleg en el qual el personatge central parla d’una sèrie de personatges evocats als quals veiem gràcies al treball de Mercè Aránega. El marit de Shirley, Joe, exigeix ​​una vida de cronòmetre, sempre a la mateixa hora el sopar, ni un minut abans ni un minut després. Mai un petó d´amor.

Shirley Valintine és una tragicomèdia, plena d’humor i dolor. Entre confessió i confessió ens diu que la primera vegada que va sentir parlar del clítoris va ser quan ja havia parit dues vegades. En aquests moments en què es demana el protaganisme de les dones ve molt al punt aquesta obra que va gaudir de gran èxit al West End londinenc i que pels nostres teatres han interpretat Verónica Forqué, Esperanza Roy o Amparo Moreno, entre moltes altres. La versió cinematogràfica és del 1989 dirigida per Lewis Gilbert amb una gran Pauline Collins.

Mercè Aránega sota la direcció de Miquel Gorriz ens mostra la dona maltractada per la rutina, per la vida grisa, per una generació ennuvolada, que vol anar més enllà i en què el viatge serà una excusa per autodescobrir-se per reinventar-se. Mercè Aránega ens diu que mentre hi ha vida un pot qüestionar-se les coses, sense por. L’espectador assisteix entre anècdota i anècdota de la seva vida a la transformació de Shirley Valentine poc a poc i ens alegrem quan la veiem en banyador sota un para-sol en una roca somiant amb les paraules del seu nou amic un cambrer grec. Del monòleg surt victoriosa Mercè Aránega i es fica a la butxaca a l’espectador. Un malbaratament d’emocions i sentiments. De l’humor quan ens narra les activitats teatrals del seu fill Brian o el flirteig amb el cambrer grec.

Tots els observatoris sobre la dona diuen que els temps no han canviat tant com crèiem. Aquesta denúncia dels anys vuitanta, avui dia segueix tenint vigència. Cada dia més es necessiten més dones valentes com la Shirley, que utilitzen l’humor, el sarcasme i la tendresa per fer un pas endavant i canviar les seves circumstàncies.

1. A. Aguado

Festival Grec 2018

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=MqTc4EV4cFA[/youtube]

El festival estiuenc de teatre de Barceloa, Grec 2018, s’obre amb un espectacle de gran format. Aquest any els jardins del Grec van tenir passejant sota els estels a tot l’aforament de l’espai Grec, entrades exhaurides, per veure El poema de Guilgamesh rei d’Uruk, una peça teatral sota la direcció d’Oriol Broggi. Una gran epopeia sumèria plena d’imatges que el públic descobreix o imagina a través de la paraula, el moviment i la música en directe. L’èpica babilònica es desplega per les orelles de l’espectador que omple l’amfiteatre com si el temps hagués obrat un miracle i ens transporase a Mesopotàmia. Sobre la sorra s’escriu la més antiga llegenda escrita sobre tauletes d’argila, perduda durant mil·lennis. Un text escrit cap al 2.600 a.C., abans que l’Odissea i la Bíblia. La bellesa dels versos sumeris són recitats per cinc actors principals envoltats d’un cor.

El director de la versió que vam tenir la sort de veure és Oriol Broggi – una garantia de bona gestió tant projectes de petit format com en superproducció. La direcció d’Oriol Brogi, un lector minuciós dels textos i un gran bibliòfil, que centra la seva feina en la direcció d’actors. La posada en escena també és un segell d’Oriol Broggi ha agafat la terra del la Biblioteca de Catalunya i l’ha portat a l’escenari del Grec. L’equilibri entre el missatge poètic de les paraules, que emocionen l’espectador, i la posada en escena dóna peu a associacions i reflexions sobre la condició humana, amb la força de la paraula dels actors. Es tracta d’un teatre amb aires d’antiguitat grega perquè hi ha sobre l’escenari més narració que acció. L’espectador no veu el que s’explica, s’ho imagina.

El repartiment d’actors està lligat a La perla 29 des Màrcia Cistero a Ramon Vila passant per una cor i el cavall que apareix en Bodas de sangre. Al costat d’ells Marta Marco, Clara Segura, Toni Gomila, David Vert, Sergi Torrecilla, Ernest Villegas i Lluís Soler. Tots ells ens expliquen les peripècies del monarca Guilgamesh i del seu germà i Enkidu a la recerca del venerable Uta-Napixtim enmig d’aquest viatge hi ha reflexions sobre l’amor, la amistat i la mort.

Aquestes paraules de somni són un bon auguri per a un mes de juliol ple de teatre, de dansa, circ i música que ens mostra que hi ha vida més enllà de les platges, el futbol televisat i la vida grisa i monòtona de la rutina diària. El Festival Grec aporta a la cultura catalana un aire fresc com una tempesta cultural que alimenta les nostres ànimes turmentades per la política i els conflictes socials. La força de la vida cultural de la Xina, Corea, Iran, Japó, Vietnam, Filipines, Nord de Sumatra, papua, Índia, el Pakistan i el Nepal, entre d’altres ompliran tots els espais teatrals de Barcelona, ​​que no és poca cosa a les nits d’ estiu.

1. A. Aguado

Bruno Oro dóna vida a 30 al Capitol

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=EvePAJwHQ1o[/youtube]

El grup Balaña aposta aquesta temporada per el tàndem fromado per Bruno Oro i Marc Angelet. El primer a sobre l’escenari i el segon dirigint una de les comèdies més divertides dels últims temps: Immortal

A l’escenari del Club Capitol a partir d’aquest mes de setembre es representa aquesta comèdia escrita per Marc Angelet i Alejo Levis. Es tracta d’una comèdia futurista ambientada a la Barcelona del 2319 on Guardiola és el president de la Generalitat, en la què Bruno Oro interpreta 30 personatges diferents. Tots recordem el treball de Bruno Oro al programa TV3 Polònia, on va donar vida a Artur Mas, Maria Tedresa Fernández de la Vega o Ángel Acebes, i en Crakòvia Cristiano Ronaldo. La comèdia comença amb el diàleg d’un pare i els seus fill al qual li ofereix una gomilona de osito que al menjarla serà importal i a partir d’aquí una sèrie de personatges entre els quals destaquen un enamorat neuròtic que no suportar la ruptura, un publicista que va al Vaticà a crear una campanya perquè la gent torni a creure en el paradís i vulgui morir-se en un món on tothom és immortal, apareix la pròpia mort amb tocs de transvestit, un estudiant de medicina que comparteix pis i estudia al metro, un argentí amb gran sentit de l’humor que ha treballat llocs surrealistes, algú que crida per excusar per no anar a treballar, un futbolista cansat de la perfecció de Leo Messi, un pare cansat que el seu fill visqui a casa, el mateix actor que porta 300 anys interpretant la mateixa peça.

El teatre de Marc Angeleti Aleo Levis no descriu la realitat sinó que la inventa, es mou entre la ficció i la realitat.

Bruno Oro compte història extraordinàries. Immortal parteix de la idea de la immortalitat com un joc de ciència ficció. Un dels moments més divertits de l’espectacle és quan la mort intenta suïcidar-se perquè ja no està de moda i rep una trucada telefònica perquè canviï de companyia telefònica. El mateix actor es desdobla i ens fa reflexionar sobre el teatre dins del teatre, en voler deixar de representar eternament la mateixa obra. El teatre dins del teatre serveix com a fil conductor de l’espectacle que va més enllà d’una sèrie de gags tancats units uns als altres. El sentit camaleònic de Bruno Oro es posa de manifest en la teràpia on va l’amo de l’empresa funerària que s’ha quedat a l’atur perquè no mor ningú. En un món on no mor ningú les dimensions temporals es multipliquen i s’eternitza els problemes dels personatges, no es positiu el fet de viure molts anys, sembla que és una tortura sembla dir-nos els personatges durant els 75 minuts que dura l’espectacle.

L’humor neix d’una realitat quotidiana, la realitat d’un actor, per conduir-nos a una realitat inversemblant que ens fa riure. Durant certs moments del espectacles el públic participa. La comèdia funciona perquè escriure una bona comèdia i dirigir-la requereix perquè tan important és el text en la comèdia com el fet de dir aquest text, l’actor és fonamental, en aquest cas el treball de Bruno Oro que es sota l’ombra de Pepe Rubianes connecta amb una sala plena que no para de riure i que en acabar l’espectacle s’aixeca de les seves butaques aplauidiendo reconeixent la feina del director, els dramaturgs i l’actor. El cercle es tanca de forma perfecta quan es deixa en l´aire una pregunta: vols ser inmortal?

1. A. Aguado

El gelat de meduixa de Sergi Belbel

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=mjZfQZpVBuo[/youtube]

Enamorar-se en ocasions pot ser un problema. Aquest és el punt de partida de l’última obra, escrita i dirigida, de Sergi Belbel (Terrassa, 1963). Les roses de la vida és una comèdia amb gos, terapeuta, secretària, cansellera i emprenedor. Després d’anys de dedicar-se únicament a la direcció Sergi Belbel desembarca amb text propi al Barts aquest mes de setembre.

Les roses de la vida és una comèdia amb un punt gamberro, juga contínuament amb el llenguatge que porta els personatges d’un lloc a un altre, un malabarisme de paraules i conceptes que van i vénen com una partida de tennis que té tres moments a la vora d’un atac de nervis. Un pur joc verbal d’oratòria, una dialèctica que fa riure a l’espectador.

La comèdia s’inicia a l’entrada mateixa dels espectadors al teatre que són rebuts pels intèrprets repartint gelat de maduixa. L’objectiu que s’ha plantejat Sergi Belbel amb aquesta comèdia és celebrar la vida i fa alhora el seu particular homenatge al teatre de l’absurd dels anys seixanta del segle passat de dramaturgs com Jean Tardieu, amb personatges que parlen amb dues cadires i res més. A la primera assistim a la partida entre un pacient i un terapeuta que s’intercanvien els papers. El pacient és Enric Cambray que sosté o focalitza gran part d’aquesta comèdia de butaques vermelles, teló vermell i Gobo en forma de cor, amb personatges a joc amb el mobiliari amb certs tons rosa. El terapeuta està interpretat per Roc Esquius que entra contínuament en els parèntesis oberts pel seu pacient, un continu riu verbal entre els dos. De tal manera que els dos es fan teràpia mútuament. A la segona escena el gènere dels actors canvia, aquí ens trobem en amb una dona cancellera europea que governa el món i la seva secretària. La cancellera està interpretada per Gemma Martínez que amb la seva perruca i la seva caracterització ens recorda inevitablement a algú que mana a Europa. La seva secretària està interpretada per Núria Sanmartí. Una paret de gel s’aixeca entre les dues dones.

Quatre personatges i un gos construeixen una obra esquitxada de petites crítiques morals com el fet que la gent es fa publicitat de si mateixa o l’explicació de la vida que és molt més fascinant que la pròpia realitat. Terapeuta i pacient reflexionen sobre cinema i literatura: De Pierre Ronsard a Patricia Highsmith als germans Lumière fins Hitchcock; d’autors teatrals com David Mamet a Ionesco. Preguntes i respostes van del que s’esperava a l’inesperat en aquest calaix de sastre que és Les roses de la vida.

Sergi Belbel torna a dirigir la mirada a través dels vidres de les seves ulleres a la vida per reflexionar sobre els amors impossibles, la tristesa, la malenconia, el sentit de la vida, la dominació, els traumes i una festa de l’absurd. Sergi Belbel a Les roses de la vida desplega un arsenal verbal divertit i refrescant com un gelat de maduixa.

1. A. Aguado

Una cita amb el rei del pop

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=G02-DiHqtwA[/youtube]

Quan vam voler adonar-nos la vida ja havia passat. Aquesta vida nostra passa. Ens sentim com nàufrags del temps, només de tant en tant una taula de salvació ens ve a veure perquè parem de nedar i reposem una mica pensat en aquest vaixell que abans va ser la nostra vida. Una d’aquestes taules de salvació que ens venen a visitar són els mites musicals de tota una època. Un 25 de juny de fa nou anys moria a Los Angeles, Califòrnia amb 50 anys el rei del pop Michael Jackson. La seva vida personal va estar plena d’escàndols entre els quals destaquen l’acusació d’abusar sexualment d’un menor i decisions controvertides com el de sotmetre’s al blanqueig de la seva pell, matrimonis dels quals va tenir tres fills. No obstant això, la seva música i les seves coreografies que van arrencar en el si d’una família de germans artistes, el grup Jackson Five van omplir tota una època i van marcar tota una generació. La seva primera actuació va tenir lloc en una fira quan Michael només tenia sis anys. Al 82 va publicar el seu disc Thriller i el 1983 l’estrella del pop va ensenyar al món el moonwalk, el seu pas de ball insígnia en el qual es llisca cap enrere amb la punta dels seus peus.

Aquests dies a Barcelona de estiu dos espectacles han fet un tribut a Michael Jackson. El primer és un espectacle que repassa la seva discografia I Want U Back és un homenatge al rei del pop. El teatre Poliorama s’ha convertit en el lloc de trobada dels seguidors de Michael Jackson, que són legió.

L’espectacle tipus concert compta amb el ballarí doble de Michael Jackson SacMJJ (Adrián Álvarez), la veu principal Dabeat (David Ortigosa), un cos de ballarins: Àlex Maga (coreògraf), Robert González, Marisa Parella i Tania Simón. Un dels grans al·licients del concert és una extraordinària banda de músics formada per Quim Castelló (bateria), Dani HDZ (guitarra), Miki Santamaría / Nicolás David Mellón (baix) i Ricky Padilla (teclats). 120 minuts de repàs a moments que ens porten a altres temps, la malenconia ens assalta i ens fa moure els peus, però entre el públic també trobem joves atrets pels balls i el ritme de les cançons d’un dels artistes que més milions de discos ha venut a tot el món.

Aquest espectacle del Teatre Poliorama no és l’únic que va de gira. En el teatre Coliseum vam poder veure Forever King of Pop, un espectacle avalat pels membres de la família de Michel Jackson. L’objectiu no és només fer un concert, sinó d’alguna manera muntar un musical que explica una història amb una important aposta audiovisual i escènica, es pot veure a Londres entre els musicals de la capital anglesa. Es va estrenar el 2010 i com passa amb El Rei Lleó o Mamma Mia, cada país fa la seva adaptació respectant l’essència de l’espectacle i amb artistes locals.

I Want U Back i Forever King of Pop dos espectacles que rendeixen tribut al rei del pop. Els dos espectacles, amb filosofies diferents; però saben evocar tota una època que ens va tocar viure, una brillant manera de fer les paus amb els fantasmes del passat, de vèncer els seus dimonis.

1. A. Aguado

Tot el que no ens vam dir

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=1kjgSpM3XLM[/youtube]

Acabat el festival Grec el mes d’agost Barcelona és un desert teatral. En aquest desert trobem un oasi al Cercle Maldà amb un musical que ha col·locat el cartell de no hi ha entrades en moltes nits des que es va estrenar. Després de Pegados, Invisible i Per si no ens tornem a ver, Alícia Serra i Miquel Tejada signen Tot el que no ens vam dir aquest musical que ha omplert el Maldà amb una història ambientada a finals dels anys 90 i que gira sobre l’amor, l’amistat, la mort i els secrets que guarden les parelles. L’anècdota de la trama parteix d’uns amics que es reuneixen una nit per fer un treball de filosofia en el qual s’han de preguntar qüestions sobre l’ètica: Què és ser bo? o què és ser dolent? Tots saben coses dels altres, que no diuen. Entre el grup d’amics hi ha un triangle sentimental que tensiona el conflicte entre els personatges: s´estimen?, és amor?, l’amistat?, la traïció?, l’engany?, què s’atreveixen a dir-se l’un a l’altre en aquest trio? Tot està barrejat en aquest musical d’amor i de vertigen. Tot el que no ens van dir és un musical minimalista que fa molts equilibris emocionals que l’espectador segueix amb interès, hi ha molta informació en els silencis dels personatges, en el que no es diuen, més que en el que verbalitzen.

Darrere d’aquest musical hi ha la producció de Daniel Anglès que porta molt temps reivindicant les estrenes musicals d’autoria catalana amb la mateixa intensitat que les obres de text. L’espectacle busca també enganxar el teatre musical als joves, un sector en què la indústria del teatre ha de oferir obres atractives als seus interessos como ho fa la tv amb programes com OT.

L’obra musicalment té un to pop amb uns actors que són al mateix temps actors i cantants. Les veus en directe sense microfonia i acompanyats d’un piano. Aquest grup de talentosos actors està format per Carles Alarcón, Víctor Arbelo, Sònia Catot, Clara Solé i Estel Tort. Hem d’assenyalar el treball del terrassenc Carles Alarcón que va estudiar el batxillerat d’arts escèniques a l’INS Torre del Palau i ara emociona els espectadors que omplen la sala amb la seva actuació i la seva veu. Aquesta experiència de treballar en una sala petita és un desafiament per a l’actor que s’enfronta de tu a tu a l’espectador, sense les trampes i els recursos tècnics de les grans sales. La història està explicada a partir de records dels protagonistes que van encaixant com un trencaclosques que aconsegueix emocionar des de les primeres notes del piano de Miquel Tejada tant en les cançons corals com quan la cançó és per a un solista. Un piano i sis veus al servei de l’emoció i el sentiment.

Tot el que no ens van dir és un d’aquests musicals que un tornaria a veure per la seva direcció intel·ligent, amb un triangle sentimental impecable, una interpretació sòlida i uns joves actors que demanen pas en un món el dels actors molt tancat on és molt difícil entrar i aconseguir formar part dels repartiments de les grans produccions teatrals.

1. A. Aguado

Les noves formes de soledat dels joves internautes

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=m9XgGJOAOTo[/youtube]

En ocasions apareix un dramaturg que obre camins en un sector o una temàtica poc tractats amb una forma originial d’enfocar el tema, estem parlant de Fabrice Murgia (Bèlgica, 1983) de qui hem vist al teatre Lliure de Gràcia la seva obra La tristeza de los ogros. Es tracta d’una obra que intenta descriure la frustració i la soledat dels nostres adolescents, el material amb què treball són fets reals apareguts a la premsa. El 20 de novembre de 2006, Bastian Bosse, un jove de 18 anys, va tornar al seu institut a Emsdetten (Alemanya) amb una escopeta i va matar a cinc alumnes abans de suïcidar-se, aquest tipus de notícia ens arriba normalment d’Estats Units on els joves co ara els de l’institut de Parkland Florida han iniciat una campanya pel control d’armes als USA per evitar les matances en escoles i universitats.

Fabrice Murgia ha construït una història amb elements d’aquesta realitat, el resultat un conte oníric que ens parla sobre el món interior dels adolescents, una generació amb por, amb estrès i atrapada en mons com Instagram. El fil conductor és una nena vestida de primera comunió amb ferides a la cara i en el cos que si d’un núvia cadàver es tractés que ens qüestiona la realitat. El segon cas que ens planteja el dramaturg belga és el cas de la jove austríaca Natascha Kampsuch, de la mateixa edat, captiva durant deu anys, un cas paral·lel al que fa unes setmanes despertava els americans amb la notícia d’uns pares que mantenien captius i encadenats als seus 13 fills al seu habitatge de la petita localitat de Perris a Califòrnia a 95 quilòmetres al sud-est de Los Angeles.

Fabrice Murgia dirigeix ​​la companyia Artara, on combina cultura visual i música per enganxar els adolescents addictes a les noves tecnologies. Explora les noves formes de soledat, el buit d’uns joves sense futur enganxats al malson, sens dubte educadors, psicòlegs i adults han de prendre bona nota del que planteja el dramaturg.

L’adaptació de Borja Ortiz de Gondra ens fa proper el text i el subtext de l’obra. Els intèrprets Olivia Delcán, Andrea de Sant Joan i Nocho Sánchez realitzen un treball commovedor on l’espectador comprèn la por dels nens, la por de passar de ser adolescent a ser adult. Un treball extraordinari que ens fa caure en un profunda meditació en sortir del teatre.

1. A. Aguado