Peter Handke al Teatre Lliure

“L’hora en què res no sabíem Els uns dels Altres” de Peter Handke (Àustria, 1942) la vam poder veure l’any passat a Terrassa per a l’estrena del Teatre Principal, una obra de teatre sense paraules, a la frontera de la dansa contemporània o al teatre de gest. Ara el dramaturg austríac torna als escenaris catalans de la mà de Lluís Pasqual al Teatre Lliure amb “Quitt” una peça estrenada el 1974 que a la llum de la profunda crisi que pateix Europa cobra ple sentit. L’obra interpretada per Jordi Bosch, Jordi Boixaderas, Eduard Fernández i Marta Marco requereix d’un espectador predisposat a la reflexió sobre les forces de mouen al món.

Durant les dues hores llargues de la funció l’espectador viu les peripècies d’un empresari que vol monopolitzar el món i acabar amb la competència, portant a la competència al col · lapse. La gràcia de l’obra és que han passat trenta anys des que es va escriure, i els diaris estan plens d’aquestes lleis del mercat per les quals uns pocs es governen. “Quitt” es converteix en un gran recinte sagrat de dedicat principalment al déu del col · lapse econòmic, d’aquesta manera aquesta obra s’ha convertit en una mena de Oracle de Delfos que ha predit el futur econòmic d’Europa.

El drama no és només social, sinó existencial, el mateix protagonista necessita créixer i créixer davant d’un mirall i quan això no es produeix li arriba el cansament i l’autodestrucció.

En primer lloc, hi ha massa productes, el mercat s’ha tornat incontrolable. Qui produeix massa? ¿Un del grup d’empresaris que dominen el món? El mercat s’ha tornat indominable. En segon lloc: ja no hi ha massa productes, sinó massa unitats de menys productes. Els magatzems frigorífics desborden de mantega. ¿La nostra oferta és massa gran? No, la demanda és massa petita i aquest és la troballa que ens ha de fer viure. En tercer lloc: la demanda és massa petita perquè els preus són massa alts? Sens dubte. “I els preus són massa alts perquè els salaris són excessivament elevats. Per tant, haurem de pagar salaris més baixos “. En aquestes divagacions intel·lectuals es perden els personatges de “Quitt”, l’obra planteja un joc sobre la maldat per treure profit sobre el mateix mal. En aquest cas el diable vesteix la pell del llop de l’empresari sense entranyes.

Amb la tècnica d’un gran poema èpic, l’obra de teatre tira per terra el que un espera d’una peça teatral per esdevenir unes pinzellades sobre la crueltat humana i la condició de l’home capitalista. A força d’especulació econòmica, com si es tractés de la història d’algú amb una set de riquesa sense límits, el dramaturg austríac ens convida a un malson que ocupa cada dia la portada dels diaris europeus.

J. A. Aguado

La pareja o la ampliación del campo de batalla

Las relaciones hombre “versus” mujer se convierten en ocasione sen un cuento moral, moderno y cruel. Cada palabra parece ampliada con lupa. Hay detalles de las relaciones de pareja que dejan sin aliento, de una exactitud increíble. En ocasione una pieza teatral nos informa mejor sobre nuestros hábitos que muchos artículos periodístico de fondo y tesis universitarias. El actor y director teatral Paco Mir vuelve a dirigir una comedia tras cosechar éxitos de taquilla y crítica con montajes como “Pel davant i pel darrera”, “Políticament incorrecte” o “El sopar dels idiotes”. Ahora nos presenta “Vides privades”, una de esas sátira de las relaciones de pareja del dramaturgo anglosajón Noël Coward (1889-1973) que ponen sobre la mesas muchos de los complicados entramados sentimentales del alma humana. En su época fue calificada de inmoral y sus presentaciones estuvieron marcadas por el escándalo; hoy los tiempos han cambiado tanto que resulta una comedia ligera. El elenco catalán escogido por Paco Mir para esta nueva adaptación está integrado por Francesc Albiol (interpretación maravillosamente divertida y sutil), Lluïsa Mallol (en un personaje conmovedor), Pep Ferrer y Mireia Aixalà dan la réplica a la pareja frívola, inteligente y entretenida. La peripecia nos habla de una pareja de divorciados que coinciden con sus nuevos cónyuges en un mismo hotel de la costa francesa durante sus respectivas lunas de miel, que se convertirán en lunas de hiel.

¿Qué sucede cuando uno de los más imprevisibles e ingeniosos directores contemporáneos vuelve a tomar a una autor clásico de la comedia? La química obra su efecto y se encuentran en un proceso de versatilidad. El espectáculo está lleno de frivolidad, sátira e ingenio. Cuando era un niño, le preguntaron a Neël Coward qué quería ser cuando creciera. Se metió las manos en los bolsillos de sus pantalones cortos y contestó: “un éxito”. Ese es el tipo de historias divertidas que se esperan oír de un autor de comedias, de un director de comedias. Entre las décadas de los años veinte y los cincuenta, el inglés Noël Coward tuvo el estruendoso éxito que intuyó para sí mismo en su infancia: dramaturgo, actor, compositor, cantor, hombre de cine, novelista, cuentista, showman y hasta espía para su país durante la segunda Guerra Mundial. Pero nadie como Noël Coward ha saboreado tantas resurrecciones, tanto en vida como después de su muerte. La de este otoño en el teatro Borràs nos aporta una visión irónica, despiadada y compasiva a un tiempo, resplandeciente y con tantas facetas como un diamante, de los usos y costumbres sociales, sexuales, verbales y amorosos de dos parejas encantadoras. Y para que todo resulte con una elegante precisión, Paco Mir ha optado en su versión por mantener la ambientación original de la comedia, los años treinta. Dos son los escenarios donde transcurre la acción: el balcón de un hotel y un apartamento en París con piano incluido. No es fácil, en ocasiones, para el espectador entender las ironías de Noël Coward, porque se pierde el contexto sociocultural, para eso, necesitaría conocer sus obras, oír sus discos y, claro, saber situarlo en el espíritu de una época. Pero Paco Mir con su fascinante versatilidad nos ofrece una adaptación modelo de elegancia y precisión, y utiliza su habilidad para seducir y entretener al espectador como vehículo de complejas y resonantes ideas sobre la pareja.

J. A. Aguado

Humor y Crimen

Cualquier comedia de Oscar Wilde es fina, agradable, irónica, muy digna de ver. En la Inglaterra de finales del siglo XIX lo encumbraron unas comedias de gran ingenio y de contenido queridamente superficial. En sus comedias descubrimos al hombre divertido, mordaz, desenfado, sus excentricidades bordeaban la amoralidad, y su frivolidad el nihilismo, dos cosas que a escala nacional significaban decadencia. Se trata de un clásico que se reivindica continuamente por las sentencias que se esconden en la boca de sus personajes. En esta ocasión se trata de la adaptación musical de uno de sus relatos, no de una de sus comedias. Se trata de partir de una historia de intriga y ciencias ocultas entrelazadas en uno de sus cuentos más leídos en el que un quiromántico predice a Lord Arthur que va a cometer un crimen. A partir de entonces se obsesiona con la idea y decide que tiene que cometer el crimen cuanto antes para poder seguir con su vida “normal”. “El crimen de lord Arthur Savile” está con toda gracia más allá de la moral porque por encima del hecho del asesinato está el gran sentido del humor con que se presentan los hechos.

El primer espectáculo de la compañía Egos Teatre fue “No hem vingut pas per fer-nos esbroncar” con dirección de Agustí Humet, basada en textos y canciones de Boris Vian. Después vino el éxito con “La casa sota la sorra” y de “Ruddigore o la nissaga maleïda”. Ahora la compañía regresa a la Sala Grande del Teatre Nacional de Catalunya estas navidades con un producto de nuestra fábrica teatral, no se trata de un producto de Londres o Nueva York, el musical comienza a tener carta de naturaleza en Catalunya, con ejemplos tan brillantes como este musical dirigido por Joan Maria Segura. Se trata de una coproducción entre la compañía y el Teatre Nacional de Catalunya, de las arcas de los dos sale un gran despliegue escenográfico: telones que suben y bajan, mesas que aparecen y desaparecen, maquinaria escénica con escalinata que gira y se abre, músicos en directo a vista del espectador, integrados dentro de las coreografías. Todo un lujo para los sentidos. Si ya les gustó el “Ruddigore o la nissaga maleïda” que la compañía estrenó en el Versus, la nueva producción no decepciona en modo alguno, en la misma línea musical y con mucho más trabajo de fondo, de una compañía formada por Anna Alborch, Lali Camps, Rubèn Montañá, Toni Sans, Maria Santallusia, Albert Mora, Francesc Mora (pianista y compositos) y su director Joan Maria Segura que estuvo detrás de las coreografía de la obra de Peter Hanke que inauguró el Teatre Principal de Terrassa.

Dignos herederos de Dagoll Dagom Egos Teatre nos devuelve al Broadway catalán con un espectáculo que combina el talento interpretativo de sus actores, su calidad musical y la riqueza de una puesta en escena a la que no le falta ni un punto, ni una coma. Un espectáculo para todos los públicos, la sorpresa de estas fiestas.

J. A. Aguado

Maria Stuarda

Aquesta òpera de Donizetti que ara podem veure al Gran Teatre del Liceu planteja una guerra entre dues reines. Dues dones enfrontades per un home, la gelosia com a motor de l’acció i els regnes que lluiten per obrir-se pas en el panorama europeu. Els ingredients de la tragèdia es cuinen a foc lent i acaben amb una decapitació. Estrenada a la Scala de Milà el 1835, “Maria Stuarda” juntament amb Anna Bolena i Roberto Devereux formen la trilogia “Tudor”.

La posada en escena és un al·legat a favor de la modernitat d’aquesta òpera, el vestuari d’ Agistubi Cavalca ens planteja una antítesi entre el passat històric representat per la roba de les dues reines, vestides a la manera a Gran Bretanya en 1587 i la resta dels personatges que porten robes modernes. D’aquest contrast entre passat i present es produeix un sutil intercanvi de passades temporals, l’espectador es puja a una màquina del temps i baixa i puja d’un temps a un altre, mentre que el suspens de la sitació política creada ens acompanya fins al desenllaç final on la persiana de la finestra es tanca i el botxí compleix amb el ritual del seu ofici.

L’òpera té dues lectures d’una banda la personal, la de dues dones enfrontades per una mateixa passió i la segona, una lectura plítica. Maria Estuarda, reina dels escocesos decapitada, gràcies a la signatura de la seva rival la seva cosina Isabel I, que va decretar la seva condemna per traïció. L’obra presenta els ressorts del poder. En aquesta Catalunya moguda per la política i el xoc de trens, obres com “Maria Stuarda” podrien prestar-se a una lectura en què els ressorts del poder sempre actuen de la mateixa manera, al segle XVI i al XXI. A més de la lectura polítca és memorable el joc de passions que es posa en escena, quan dues dones s’enfronten en un joc de reines la partida és d’alt risc, amb el teló de fons de l’horror de la pena de mort, vigent als Estats units, i la solitud d’un condemnat amb el seu botxí, realitat que poden viure qualsevol pres en qualsevol lloc calent del planeta, on botxí i víctima comparteix l’ antesala de la mort.

Les veus són de primer nivell: Elisabetta està encarnada per la mezzosoprano Silvia Tro Santafé i Marianna Pizzolato; Maria Stuarda Joyce DiDonato i Majella Cullagh, l’home objecte de la dispusta és Roberto Leicester interpretat pel tenor Javier Camarena i Antonio Gandia.

Al costat de les veus, la direcció musical de Maurizio Benini i la direcció d’escena de Patrice Caurier i Moshe Leiser. Un altre dels punts sorprenents d’aquesta versió, és l’escenografia moderna on prima no la reconstrucció arqueològica, sinó la contextualització en la nostra realitat, on la substància de l’obra cobra vida convertint-se en un regal per als espectadors que passeja pel present i el passat.

Un plus tindrà qui vegi la funció en la qual la famosa mezzosoprano estadounidense Joyce DiDonato, a qui l’any passat vam veure a “Cendrillon” a la suggestió de la qual no és fàcil sostreure.

J. A. Aguado

Maternitat

En la vida d’una dona el naixement d’un nadó suposa un canvi complet a curt, mitjà i llarg termini. Dones de gran activitat professional canvien de la nit al dia en esdevenir una mare de temps complet. D’això va “Mares! Maternitat a crits” una obra de teatre que aquests dies vam poder veure al teatre Condal de la mà de Sandra Monclús, Vanessa Segura, Lloll Bertran, Óscar Jarque i Mireia Gubianas. Es tracta d’una obra escrita a trossos on es reuneixen diverses experiències maternals. La comèdia és un gènere terapèutic per a l’espectador i la maternitat una experiència universal: dues qualitats vitals que s’uneixen en un espectacle proper a fenòmens televisius com el club de la comèdia.

El text original és un conjunt de peces breus escrites per dramaturgs i monologuistes nord-americans contemporanis. L’espectador ha d’anar preparat per a alguns episodis en què se sentirà reconegut en la seva condició de pare o mare si ho és. La comèdia és un producte que ve signat per Susan Rose i Joan Stein amb el títol original de ” Motherhood Out Loud ” i es va estrenar l’any 2011 als Estats Units. Catorze autors diferents escriuen sobre el mateix tema, peces sense connexió entre elles fins a arribar al nombre de vint històries amb el fil conductor de la maternitat. Al Condal l’adaptació és a càrrec del director Oriol Tarrasón i amb l’actriu Lloll Bertran com a principal reclam al cartell.

Diuen que tot traductor és un traïdor, en aquest cas es tracta de Guillem Clua que ha estat el responsable d’adaptar el text d’aquestes peces que compleixen el seu objectiu primer que és connectar amb l’espectador. Els textos mostren una intel.ligent reflexió sobre el tema de la maternitat i tot un seguit de situacions o llocs comuns al fet de ser mare, pare o fill. L’espectador troba una comèdia plena d’experiències autobiogràfiques, una sàtira ferotge lluny de les mare felices dels anuncis de cosmètics infantils. Unes gotes d’ironia sobe el model d’una dones obsessionades amb el culte al cos i al mateix temps a la vora de l’autodestrucció. Sense apartar-se mai de l’objectiu del text que no és altre que el de fer-nos riure amb un retrat fidel a la realitat, que moltes vegades supera la ficció. Les peces ens parlen de l’acceptació de l’homosexualitat d’un fill, el tema de les adopcions, el tema de les famílies amb progenitors homosexuals, dels avantatges de ser mare, dels problemes que genera ser mare, … tot un ventall de reflexions en aquest espectacle sentimental i divertit que ens fa passar una hora i escaig de rialles.

Quatre dones i un home per posar el punt sobre la i. Sens dubte el millor de l’espectacle és el treball dels actors, especialment ens va agradar Vanessa Segura que ens va sorprendre per la seva rotunda i perfectament aconseguida interpretació en tots els textos en què intervé, del cap de cartell Lloll Bertran s’ha de dir que està en la seva línia. Qui busqui comèdia en estat pur: ” Mars ! Maternitat a crits ” .

J. A. Aguado

Dels guionistes de “7 vides” i “Aída”

Un dels primers teatres a obrir portes a Barcelona ha estat el Teatre Borràs, del Grup Balaña, amb una comèdia sobre el matrimoni i els fills: “La vida resuelta”. Un retrat d’una generació de trenta i tants anys, un grup de persones que han arribat a un punt en la seva vida en què no acaben d’estar satisfets amb ells mateixos i molt menys ser feliços després de tenir un fill. Cadascun d’ells, a la seva manera, han buscat l’èxit i la paternitat, però la frustració presideix el saló de casa seva i de les seves relacions emocionals. Tots es troben en una guarderia de molt prestigi per aconseguir l’única plaça lliure que queda per als seus respectius fills. El de menys és qui ho aconsegueixi, objectiu que semblava al principi de l’obra aconsegir la plaça desigada, es torna un element secundari de l´acció de la comèdia. Poc a poc es van presentant els personatges, veritables protagonista del que es vol explicar.

L’obra ha estat escrita per Marta Sánchez i David S. Olives, dos dramaturgs que vénen d’escriure guions per a comèdies d’èxit de la tele: “7 vidas” i “Aída”. Tots dos han escrit aquesta peça com qui es treu una foto, sense respirar, sense parar-se a prendre alè sobre la paternitat. Buscant el riure des del primer segon.

“La vida resuelta” que podria semblar a l’inici que es tracta d’una competició per aconseguir en posat en una guarderia es converteix en l’exploració a fons de la tendresa i crueltat d’uns personatges divertits. Personatges que són com un forat negre que atrapa, aspira a l’espectador. Adriana Torrebejano, que hem vist en “Terra de llops” i “Hospital Central”, interpreta una jove anomenada “Lluvia” un personatge que provoca el riure i la tendresa alhora. La superficialitat de Lluvia, el simplícimus de les comèdies clásicas, és una de les fonts de malentesos que fan que el públic connecti, i tanca de forma agredolça la comèdia. A Carlos Santos el vam descobrir a “Los hombres de Paco”, interpreta el periodista a l’atur que viu de la seva dona i que munta tota la seva vida en una novel·la que està escrivint i que mai escriu, per mig hi ha una infidelitat que sembla que li costarà cara. Berta Hernández que hem vist en “Terra de Lobos” interpreta Laura una executiva dominant que mai està a casa i que deixa l’educació del seu fill al seu marit. Javier Mora a qui hem vist en una multitud de sèries des de “Hospital Central” a “Aquí no hay quien viva” passant per “La síndrome de Ulises” és el típic maduret que es conserva molt bé i que està enganxat del seu ex i per companya sentimental una joveneta, la diferència d’anys i l’obsessió amb la seva ex generen tot tipus de situacions còmiques. Per fer la vida impossible al pobre Luis, Carlos Santos, apareix Raquel embarassada, Cristina Alcaraz a qui havíem descobert a “Física i Química” o “Los Serrano”.

“La vida resolta” és un exemple de com els actors de televisió poden trepitjar els escenaris teatrals per fer gaudir als espectadors amb una comèdia de resultat imprevisible. Una exhibició de com hem de buscar el costat bo de la vida, el matrimoni, la paternitat i l´amor.

J. A. Aguado

Flotats torna al Nacional

El fundador i primer director del Teatre Nacional de Catalunya, Josep Maria Flotats, ha tornat a la que considera la seva casa, d’on va sortir, fa ja alguns anys, (els que tenim ja una edat ho recordem), per la porta de servei. Ara se li obren le portes principals i torna per dirigir una peça del repertori clàssic “El joc de l´amor y de l´atzar” (1730) de Pierre Marivaux muntada a la manera purista. Es tracta d´una comèdia d’embolics a l’estil de la Comèdia de l’Art- de la qual pren, entre altres coses, els personatges-, l óbra és una exploració dels sentiments humans, reflex de les classes acomodades a les que el autor francès mateix pertanyia. La idea de fons vol demostrar si és possible l’amor entre classes socials no iguals. Del dramaturg francès a la mateixa Sala Gran del Nacional vam poder veure una altra comèdia “Les falses confidències”, amb plantejaments escènics radicalment diferents, en aquella ocasió l’obra es transformava en una comèdia cinematogràfica.

La mateixa trama de l’obra li deu molt als autors italians del XVI: la jove senyora intercanvia la seva roba amb la seva criada, per tal d’estudiar, sense ser reconeguda, al seu promès, que ha utilitzat la mateixa argúcia amb el seu servent. S’obre així un joc de teatre dins del teatre que conduirà als més diversos embolics i, per fi, després abandonats les disfresses, a un desenllaç amb casament doble. Els actors més que dialogar combaten a les comèdies de Marivaux, es presten al lluïment dels actors com passa en aquesta ocasió: Àlex Casanovas interpreta un pare que consisteix a la seva filla els seus jocs per tal que estraiga un ensenyament, objectiu de gairebé tota la literatura del segle XVIII. Vicky Luengo, la senyora, i una extraordinària, ingenura, impulsiva i meravellosa Mar Ulldemolins, criada, s’enfronten en un combat que acaba amb les dues victorioses. Davant les dones als homes: Bernat Quintana, el senyor Dorante, i Rubén Eguía, el criat, l’arlequí o graciós clàssic. Aquells espectadors que vulguin veure una adaptació moderna plena de texans i models d’última temporada es portaran un desengany perquè aquí tot està pensat seguint la tradició. Flotats té l’habilitat de treure de cada actor el millor que porta dins i això es nota en el resultat final d’una peça que no deixarà indiferent l’espectador arrossegat per l’amor, la ira, la bellesa, l’abatiment i la exlatación d’aquesta cosa que anomenem “teatre”.

És una de les grans comèdies del repertori universal. Un divertit text amb l’amor i els seus juganers embolics com a tema principal. És també una obra de senyors i criats que intercanvien els seus papers en un irònic joc de miralls i burles: els senyors pateixen les conseqüències de ser criats i els criats gaudeixen d’una estona la meravella de ser senyors. Marivaux desenvolupa totes les característiques del seu teatre amb aquesta comèdia de sentiments i sentits.

J. A. Aguado

Un tramvia anomenat desig

Vicky Peña, Roberto Álamo, Ariadna Gil, Alex Casanovas són els noms més significatius del cartell que presenta el director Mario Gas sota l’ombra de tot un clàssic “Un tramvia anomenat desig” de Tennessee Williams (1911-1983), un quan s’enfronta a aquest clàssic sempre té al cap les imatges de la pel·lícula (teatre en el cinema) dirigida per Elia Kazan amb un Marlon Brando de samarreta suada, un món en blanc i negre ple d’ombres, clars foscos, brutal i destructor davant d’una Vivien Leigh com Blanche, guanyadora del seu segon Oscar a la millor actriu, el primer l’havia guanyat amb “El que el vent s’endugué” interpretant a una Scarlett O’Hara mítica. Les dues dones juguen amb la bogeria i amb el món dels somnis impossibles i la fragilitat dels somnis als quals la realitat destrossa, uns temps en què la mentida de la imaginació causava el mateix alleugeriment que l’alcohol i la cruesa de la veritat et destrossava la vida.

Un brutal Stanley Kovalski – obrer polonès, bevedor i jugador de cartes-s’enfrontava a una somiadora i fantasiosa Blanche DuBois. L’enfrontament entre el nord-americà nascut de l’emigració i que cada dia lluita per obrir-se camí i els últims vestigis d’una aristocràcia meridional en via morta donen com a resultat un dels enfrontaments sobre d’un escenari més trepidants de la història del teatre. Existeix una atracció oculta, però poderosa, entre Blanche i Stan, al mateix temps cada un d’ells està acostumat a mantenir el control de la gent del seu voltant, això fa augmentar les tensions entre ambdós. La seva atracció va en contra dels valors morals i culturals dels dos, els seus conflictes, d’alguna manera, representen el conflicte entre les societats que representen: la força bruta de la naturalesa és tan poderosa com els prejudicis morals.

L’obra ens parla de la brutalitat masculina, un gall en un corral, enfront del món del somni femenina ple de mentides. Viky Peña interpreta una Blanche DuBois amb deliris de grandesa, refugiada en un món inventat, presumida, alcohòlica, desequilibrada i presa d’una espiral que acabarà amb ella. Davant ella la seva germana Stella interpreta per Ariadna Gil, una dona presa del desig del seu marit, submisa i que es debat entre la fidelitat al marit i l’amor a la seva família.

L’obra es va estrenar el 1947 a Broadway i va marcar un abans i un després en la interpretació. És l’acta de fundació del Actors Studio, el mètode de les accions físiques on els actors viuen en pròpia pell la interpretació. Amb aquests referents Mario Gas munta una obra teatral on el ciclorama sua, el neó, el fum de la cigarreta i les cançons recreen tot un món on la mentida és molt més humana que la veritat. Tota una poètica de soledats i de somnis trencats, una commoció sobre l’espectador vell i sobre el nou al Teatre Tívoli de Barcelona.

J. A. Aguado

Mar i cel

El millor musical de la història dels musicals a Catalunya torna a aixecar-se a l’escenari del teatre Victòria del Paral·lel barceloní. Un “Mar i cel” remasteritzat torna a sonar com el primer dia, Dagoll a Dogom ens torna a la memòria unes cançons mítiques que emocionen i commouen als que ja havíem vist els dos anteriors muntatges i al mateix temps incorpora les noves generacions amb una campanya escolar que inclourà matinals i tardes, acomodant-se als horaris dels centres d’ensenyament. Es tracta d’un musical que ja han vist més d’un milió d’espectadors.

Un dels personatges indiscutibles del muntatge és l’impressionant vaixell que presideix les escenes del musical, un vaixell que pesa 6 tones i n’aguanta fins a vuit amb actors sobre la seva coberta. Durant l’espectacle realitza 28 moviments, de tots ells ens quedem amb el que tanca el primer acte enfilant cap a les butaques dels espectadors entre una boirina de fum, funciona mitjançant un mecanisme hidràuric d’oli, la carcassa de fusta és del primer “Mar i cel “que va passar per la cartellera el 1988.

Un nou càsting i noves formes de commoure, amb veus noves amb la música d’Albert Guinovart i llibret i lletres de Xavier Bru de Sala. Protagonitzada per Roger Berruezo i Ana San Martín, donant vida respectivament a Saïd i Blanca, Víctor Arbelo com Osman, Pep Cruz com Joanot, Xavi Lite com Hassen, Júlia Jové com Idriss, Xavi Fernández com Don Carles, Toni Vuñals com Ferran, Mireia Dolç com Mare de Saïd, Rubén Yuste com Malek i Elena Tarrats com Maria, al costat d’un electe sortit d’un càsting que es va realitzar durant el mes d’agost. Pep Cruz ja va interpretar a Joanot en la producció original de 1988, mentre que Xavi Fernández, Raúl Grau i Mireia Dolç ja van participar en el muntatge del 2004.

Joan Lluís Bozzo, director del muntatge celebra els seus quaranta anys al capdavant de Dagoll Dagom amb magnífica música en directe i totes les possibilitats que ofereixen els avenços tècnics tant de vídeo com d’àudio. Les novetats d’aquesta tercera posada de llarg estan en les projeccions audiovisuals a càrrec de Joan Rodon i Emilio Valenzuela més aprop del cinema que del teatre.

Un musical sobre la intolerància, molt al fil de la realitat que ens ha tocat viure, intolerància i incomunciació entre dues maneres d’entendre la civilització l’islamisme i el cristianisme. Un musical inspirat en el text d’Àngel Guimerà, en la pirateria, en els relats d’aventures, en els amors impossibles i els finals desgraciats, en el triomf de l’amor per sobre de les creences o les classes socials, que ens retorna, en un salt a la història al segle XVII amb l’expulsió dels moriscos gràcies al decret de Felip III l’any 1609. La Història es repeteix i no sortim del bucle de la violència, la intolerenacia, la incomunicació, la discriminació econòmica i social, assassinats que es repeteixen en molts llocs del planeta avui dia, sembla que no hem après res del passat perquè la brutalitat i la mort sembla presidir en mode de comportar-se de molts polítics.

J. A. Aguado

                       Una meditació sobre la felicitat

 

El Teatre Romea arranca la seva temporada amb una obra de Sergi Pompermayer i Julio Manrique dirigida pel mateix Manrique que acaba de fer-se càrrec de la direcció artística del teatre. L´actor de vocació i amb fusta de director d’escena, Julio Manrique (Barcelona, 1973) s’ha convertit en els últims cinc anys en el relleu generacional del teatre a Catalunya. La seva aposta inicial per la dramatúrgia nord-americana vinculada al cinema-David Mamet, Neil Labute-, juntament amb el seu domini del ritme i el tempo escènic li van fer mereixedor de les lloances de la crítica i la fidelitat del públic fidel. Ara, liquidada l’etapa d’Àlex Rigola al Lliure i de Calixto Bieito al Romea. El nou rei de l’escena barcelonina dicta las seves lleis en un món tan tancat com el de teatre.

L’obra és un experiment teatral que ha treballat amb els actors còmplices de la seva trajectòria artística.El repartiment compta amb Mireia Aixalà, Ivan Benet, Cristina Genebat, Oriol Guinart, Xavier Ricart, Marc Rodríguez i Andrew Tarbet. L’ anècdota que va moure tota la maquinària argumental és la creença del fantasma de l’ actriu Margarida Xirgu pul·lula pel Teatre Romea de Barcelona.Les ruïnes del teatre Romea cremat en la ficció és un lloc peculiar, molt decorat, molt turmentat, però bonic i misteriós. Aquí hi ha les història, discontínues i fragmentaries, de com un grup d’actors i un tècnic de llums creuen les seves vides. La peça està poblada de personatges vitals, plens de coratge i alhora moribunds.

El espectacle juga amb el llenguatge cinematogràfic tan propi de Manrique, l’obra fa un ”flashforward” de set anys i avança fins arribar a un final.Al centre de l’argument hi ha una història d’amistat, com a teló de fons l’amor i el desamor. Aquesta és una història d’amors creuats que Manrique ha explicat. Entrar en els sentiments és senzill, però només el marc d’una Barcelona teatrera ho complica. Cada actor, personatge o individu busca la seva felicitat en aquest lloc desolat i seductor que és l’existència.

Les diferents històries formen una estranya unitat, en totes veiem el diàleg incessant entre el passat i el present ple de sentit d’humor, molt important la ironia i l’ humor intel·ligent en tot aquest entramat de desassossec d’uns personatges que tendeixen a reinventar-se contínuament.

La moralitat d’aquesta faula divertida i esglaiadora en la qual es donen cita l’ofici de doblador, el de taxista, el d’actor, el de director de cinema, cooperant d’una ONG a l’Àfrica és que el teatre, l’amistat i l’amor aixequen una defensa contra el dolor de l’existència. Llum de guàrdia és l’obra més ambiciosa de Manrique, on els esforços de l’escriptura es converteixen en una posada en escena fluida. Els seus diàlegs són flexibles, llisquen com una seda, els seus personatges s’alcen en una Barcelona de cinema. El resultat és una creació meravellosa. Una meditació sobre la felicitat i els anys que ens acorralen.

J. A. Aguado