La ética del intelectual

Bajo la dirección de Josep Maria Pou se representa en el Teatre Goya de Barcelona “Pendre partit” una obra escrita por el guionista cinematográfico sudafricano Ronald Harwood. La pieza consigue hacer reflexionar al espectador sobre el papel del artista en la realidad de la Alemania nazi. Esta pieza de teatro nos sitúa ante la Alemania post-nazi de 1946, en el momento en que los vencedores de la guerra llevan a juicio a los colaboradores necesiarios en los crímenes contra la humanidad perpetrados por el Tercer Reich.

El espectador está en el banquillo del jurado y el juicio se desarolla en el escenario. El papel de fiscal acusador lo lleva el comandante Steve Arnold, en su vida civil inspector de seguros,- interpretado por un magnífico Andrés Herrera- y el acusado el director de orquesta Wilheim Furtwängler, uno de los mayores directores de orquesta del siglo XX – que encarga el propio Jose Maria Pou-, junto a ellos, el reparto lo cierran Sandra Monclús, Anna Alarcón, Pepo Blasco y Sergi Torrecilla.

Durante la etapa de gobierno nazi en Alemania, el director de orquesta toma la decisión de permanecer al frente de la Orquesta Filarmónica de Berlín. ¿Esta era una decisión acertada? ¿El intelectual debe dejar su país en tiempos de gobierno militar?, otro colega como Bruno Walter o Otto Klemperer se exiliaron en protesta por la política de los nazis. A partir de esta decisión, Furtwängler tendrá que navegar entre su pasión por la música de Beethoven y las intrigas de los dirigentes hitlerianos.

El tema de la pieza es el papel del intelectual en situaciones políticas de falta de libertades. ¿Es cada artista de un régimen dictadorial un agente de la propaganda del régimen bajo el cual vive? ¿Arte o política? ¿Dónde están los límites entre el indivuduo y el artista? ¿La influencia de la obra musical en el púbilco? ¿Las distintas posibilidades interpretación de la música? ¿El artista frente a la sociead? ¿la música tonal o atonal? Y frente a estas interroagaciones la música de Beethoven, siempre Beetohven y un paisaje moral por los suelos.

Un escenario con un edifico en ruinas con los cristales rotos por los bombardeos, que dejó Berlín totalmente arrasada, sólo una iglesia quedó en pie, es el escenario dantesco donde se desarrolla el juicio al director de orquesta. De alguna manera este juicio pretende establecer las bases de lo que será una nueva ética, una nueva forma de hacer política, sobre los escombros la humanidad intenta reconstruir una sociedad con nuevos valores.

Pasados los años, con la perspectiva del tiempo uno comprende que fue una decisión equivocada, y que debería haberse marchado, pero eso es fácil cuando las cosas cobran una cierta distancia, sin duda los intelectuales que se quedaron en Berlín, y no fue el único, fueron utilizados por Hitler come ejemplo de la “superioridad moral y artistia alemana”, las fronteras entre política y arte sin duda son muy delgadas y tienden a romperse por la pared más fina. El artista se encierra en su torre de Babel como el periodista en el concepto objetividad, ambos se ven atrapados los grilletes del presente.

1. A. Aguado

Una lliçó de Lluís Pasqual

Sens dubte és una sort per als espectadors que el teatre Lliure tingui com a director a Lluís Pasqual i que cada temprada munti un espectacle a qual més sorprendete, superant el fet fins ara, aquest és el cas de “El rei Lear”. L’última versió que vam veure del clàssic del mestre William Shakespeare va ser al TNC, una brillant producció del Centre Dramàtic Nacional dirigida per Gerardo Vera en versió de Juan Mayorga. Ara amb un repartiment de luxe: Jordi Bosch, Laura Conejero, Núria Espert, Teresa Lozano, Ramon Madaula, Julio Manrique i David Selvas entre d’altres … ha tingut l’aforament del Lliure de Montjuïc ple cada dia, l’èxit ha estat tal que tornen amb el mateix repartiment la temporada que ve.

L’obra com totes les tragèdies de William Shakespeare és un reflex de l’essència de l’ésser humà, amb les passions més altes i les més baixes; l’amor pur a l’egoisme més ranci, de la traïció més cruel a la fidelitat del bufó, el repartiment del regne, la tempesta, el judici dicticio de les filles ingrates, el salt al buit de Gloucester, el retrobament del Lear i Cordèlia, etc … Important en una obra com aquesta l’adaptació, perquè segons que traduccions un pot sortir corriento i perdre, no és el cas afortunadament, la traducció de l’anglès a estat a càrrec d’un mestre en això de la traducció: Joan Sellent. Gran part dels textos literaris traduïts al català se’ls devem a la seva ploma, pel que ha rebut numeros premis. És important quan sentim l’alè dels clàssics una traducció que ens els faci pròxims, sense perdre l’essència.

Una de les claus de l’èxit és aquest repartiment de luxe en aquest muntatge amb una Núria Espert fent d’un rei Lear per a la història del Tatro. No anem a descobrir aquí que a Catalunya comptem amb unes actrius de primer nivell i que hem pogut veure durant molts anys exercint el seu magisteri. Volem ara que parlem de grans actrius i papers brillants recordar Rosa Novell que ens ha deixat aquest cap de setmana, treballant en el seu ofici d’actriu fins als últims moments.

Núria Espert manté en escena el més difícil, la progressió de la bogeria de Lear, el deteriorament mental portat gradualment fins al col·lapse definitiu amb la seva filla menor morta entre els braços, una cosa tan senzilla i humà que arriba al públic de forma directa.

Juntament amb aquest grup d’actors de luxe, la direcció i la traducció, cal sumar-li la posada en escena de caràcter cinematogràfic amb moments d’acció trepidant reforçada pels efectes especials i les característiques tècniques d’una sala com la Fabià Puigserver del teatre Lliure, amb efecte visuals i de so d’efecte aclaparador, millorant en molts moments al cinema.

Si no l’han vist haguessin abonar-se a la temporada que ve al Lliure perquè em temo que les entrades s’esgotaran quant surtin a la venda. No es perdin aquesta lliçó de Tatro de Lluís Pasqual.

1. A. Aguado

Una lección de Lluis Pasqual

Sin duda es una suerte para los espectadores que el teatre Lliure tenga como director a Lluis Pasqual y que cada temprada monte un espectáculo a cual más sorprendete, superando lo hecho hasta la fecha, este es el caso de “El rey Lear”. La última versión que vimos del clásico del maestro William Shakespeare fue en el TNC, una brillante producción del Centro Dramático Nacional dirigida por Gerardo Vera en versión de Juan Mayorga. Ahora con un reparto de lujo: Jordi Bosch, Laura Conejero, Núria Espert, Teresa Lozano, Ramon Madaula, Julio Manrique y David Selvas entre otros… ha tenido el aforo del Lliure de Montjuïc lleno todos los días, el éxito ha sido tal que vuelven con el mismo reparto la temporada que viene.

La obra como todas las tragedias de William Shakespeare es un reflejo de la esencia del ser humano, con las pasiones más altas y las más bajas; del amor puro al egoísmo más rancio, de la traición más cruel a la fidelidad del bufón, el reparto del reino, la tormenta, el juicio dicticio de las hijas ingratas, el salto al vacío de Gloucester, el reencuentro del Lear y Cordelia, etc… Importante en una obra como esta la adaptación, porque según que traducciones uno puede salir corriento y perderse, no es el caso afortunadamente, la traducción del inglés a corrido a cargo de un maestro en esto de la traducción: Joan Sellent. Gran parte de los textos literarios traducidos al catalán se los debemos a su pluma, por lo que ha recibido numeros premios. Es importante cuando sentimos el aliento de los clásicos una traducción que nos los haga próximos, sin perder la esencia.

Una de las claves del éxito es este reparto de lujo en este montaje con una Nuria Espert haciendo de un rey Lear para la historia del tatro. No vamos a descubrir aquí que en Catalunya contamos con unas actrices de primer nivel y que hemos podido ver durante muchos años ejerciendo su magisterio. Queremos ahora que hablamos de grandes actrices y papeles brillantes recordar a Rosa Novell que nos ha dejado este fin de semana, trabajando en su oficio de actriz hasta los últimos momentos.

Nuria Espert mantiene en escena lo más difícil, la progresión de la locura de Lear, el deterioro mental llevado gradualmente hasta el colapso definitivo con su hija menor muerta entre los brazos, algo tan sencillo y humano que llega al público de forma directa.

Junto con este grupo de actores de lujo, la dirección y la traducción, hay que sumarle la puesta en escena de carácter cinematográfico con momentos de acción trepidante reforzada por los efectos especiales y las características técnicas de una sala como la Fabia puigserver del teatre Lliure, con efecto visuales y de sonido de efecto apabullante, mejorando en muchos momentos al cine.

Si no la han visto debieran abonarse a la temporada que viene al Lliure porque me temo que las entradas se agotarán en cuanto salgan a la venta. No se pierdan esta lección de tatro de Lluis Pasqual.

1. A. Aguado

L’essencial és invisible als ulls

La història ja la coneixem, l’hem llegit o l’hem explicat, el que mai havíem vist era convertida en un musical cantat per cinc actors, només cinc actors: Àngel Llàcer, Elena Gadel (amb un vestit meravellós vermell amb guants verds), Marc Pociello (que va encarnar a Stilton) i Xavi Duch, amb música de Manu Guix, el nom de l’actor que interpreta el personatge del petit príncep es vol guardar en secret perquè és menor d’edat, perquè els nens que assisteixen al musical creguin que realment és el petit príncep, per tant es manté en l’anonimat el seu nom, realitza un treball notable tant com a actor i com a cantant, la mà de Manu Guix i Àngel Llàcer es nota en el tema de la direcció d’actors. El musical dirigit per Àngel Llàcer té el segell de qualitat de la fàbrica La Perla 29. La idea parteix de repetir l’èxit artístic i de públic de l’anterior treball d’Àngel Llacer i Manu Guix amb Gerónimo Stilton, on hi havia emoció, intriga i suspens; ara tot això ha estat substituït per la filosofia per a nens de quatre a cent anys. L’espai escènic també ha canviat ara es representa al teatre del Paral·lel barceloní Barts només els caps de setmana i en horaris per a nens: 12.00, les 16.00 i 19.00 hores. Sens dubte una aposta familiar, perquè tots gaudeixin d’un espectacle on sorprenen els recursos multimèdia, per on desfilen: l’asteroide B612, el desert, el planeta del rei i el del bevedor, la guineu, la rosa, l’avió i les estrelles. Una escenografia virtual de Jordi Queralt i Tatiana Halbach, amb personatges animats, com la serp, que interactuen amb els personatges de carn i ossos.

“El petit príncep” (1943) de Saint-Exupéry és una d’aquelles obres que serveixen per reflexionar sobre el sentit de la vida, el veritable valor de les persones, de les coses, l’amistat i del treball. L’argument és de sobres conegut, parteix de la trobada al desert del Sàhara d’un aviador l’ avió s’ha averiat amb un misteriós nen vingut d’un altre planeta. Poc a poc l’aviador va redescobrint la mirada pura del nen que tots portem dins, es produeix un procés espiritual de reflexió en el qual descobreix no el valor aparent de les coses, sinó la seva càrrega de profunditat, un valor que és més important que el seu preu, una bellesa que transcendeix la seva utilitat. És una obra que ens convida a descobrir l’essencial de la vida, que és invisible als ulls. L’obra va comprant la visió pura i essencial dels nens de les coses contra la visió pragmàtica i superficial dels grans. L’origen del llibre ens situa en el desert de Líbia on l’autor en 1935 es va perdre entre les dunes, afortunadament va ser rescatat i d’aquesta experiència autobiogràfica va néixer una de les històries més llegides a tot el món.

El musical d’Àngel Llàcer i Manu Guix recupera l’emoció de la història, del punt de vista del filòsof que es pregunta per les coses essencials de la vida, que disten molt de les coses per les quals les persones en la societat actual corren: el diners, la fama, la glòria, la seguretat, el treball, … i ens recorda des de l’emoció que les coses realment importants només es poden aprendre amb l’ànima.

1. A. Aguado

Cesc Gelabert i la mirada de Xavi

Onze jugadors contra onze corrent darrere d’una pilota desperten la passió al públic quan el joc és especialment bonic. L’art s’ha aproximat al futbol per aportar una dimensió poètica i estètica, en aquest cas al moviment del cos humà en forma de dansa contemporània. A la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya Cesc Gelabert mostra amb la seva companyia de dansa contemporània la relació especial que hi ha entre els jugadors i els ballarins, els dos mons es donen cita a l’escenari per mostrar a l’espectador de futbol i el de dansa una visió d’aquest esport i d’aquesta disciplina artístiques que ens sedueix. De la passió pel moviment i el cos neix aquest espectacle singular.

La fascinació que Cesc Gelabert ha sentit des de petit pel Barça l’ha portat a generar un espectacle en el qual s’ensenya de manera didàctica com les passades, regats i carreres dels jugadors del Barça al rectangle de joc són similars als passos que realitzen els ballarins de dansa contemporània a l’hora d’interpretar una coreografia dins l´escenari. Sota el daurat resplador dels focus dels futbolistes duen a terme la seva poètica del moviment amb l’objectiu de col·locar dins dels tres pals de la porteria una pilota. Un esdeveniment adornat amb bonics passis d’estratègia calculada al vestidor per l’entrenador i el seu equip, tot aquest ritual deixa bocabadat als vuitanta o norata mil espectadors que omplen el Camp Nou. Com a contrapunt d’aquest joc de masses, la dansa contemporània mou un nombre sensiblement menor que el futbol, però amb la mateixa passió.

Espectacles com el de Cesc Gelabert és dels que fan afició. A l’escenari de la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya es poden veure algunes de les millors jugades de Messi, Iniesta, Xavi, Valdés i Puyol que són la font d’inspiració dels moviments dels ballarins de la Companyia Gelabert-Azzopardi que juntament amb el mestre, Gelabert, coreografiaen els diferents passos dels jugadors de futbol, el resultat és un espectacle magnífic que ens regala moments d’un altíssim nivell de precisió com el llançament d’un penal.

Ja són uns quants els intel·lectuals que no menyspreen el futbol o els esports de masses incorporant-los al seu món d’artístic o creatiu, van ser els casos de Pier Paolo Pasolini, Umberto Eco, Juan Villoro, Eduardo Galeano, Javier Marías, Antonio Hernández, Juan Bonilla, Sergi Pàmies, David Trueba, Jesús García Sánchez i molts altres, grans aficionats. El menyspreu a les masses i al que és popular ha estat relegat i s’ha incorporat a l’imaginari dels creadors l’esport, són moltes les pel.lícules, novel·les, obres de teatre i llibres de contes que tracten l’esport des de punts de vista ben diferents, només cal recordar la meravellosa novel·la negra de Manuel Vázquez Montalbán “El delantero centro fue asesinado al amanecer” publicada per l’editorial Planeta.

Cesc Gelabert com Xavi planeja l’estratègia del joc en un espectacle que cap aficionat a la dansa contemporània ni al Barça hauria de perdre.

1. A. Aguado

Catàstrofes silencioses de la gent comuna

“Club Capitol. Sala Rubianes “del Grup Balañá” és l’espai on la dramaturga Estel Solé (Molins de Rei, 1987) està representant la seva primera obra “Animals de companyia”, una història en la qual expliquen les vides, amors i traumes personals, cinc amics que es reuneixen en un sopar. A Estel Solé la coneixíem pel seu paper de la Marina, a la telenovel.la “La riera”, de TV3, des de fa ja temps i ara la decubrim com a membre d’una jove generació que està renovant el panorama teatral català.

La crisi porta els dramaturgs a aguditzar l’enginy, com no hi va haver manera d’estrenar al principi d’aquest projecte, va buscar la fórmula alternativa del teatre en cases particulars i després va saltar a les sales del teatre amb una gira per Centreamèrica o la Nau Ivanow abans d’arribar a la sala de la Rambla barcelonina amb canvi de repartiment inclòs.

La seva primera peça aparentment sembla una comèdia, però amaga una tragèdia, un drama en el qual es juga amb l’el·lipsi que li fa guanyar força a l’obra, allunyant-la de la típica comèdia perquè a més de fer riure, deixa una càrrega de profunditat dramàtica sobre el valor de l’amistat. Aquest és el territori on es mouen sempre els inquietants personatges interpretats per Jacob Torres, Martina Tresserra, Mercè Martínez, Miriam Tortosa i Edu Buch.

Estel Solé mostra amb unes fortes dosis d’humor el destí de cinc amics aparentment convencionals que oculten un sarcasme amb una força que l’espectador percep per la seva trementa i aterridora visió de la vida corrent d’avui dia. Ens trobem davant parelles en hores baixes, en plena crisi, sospites que apunten en direcció falses, malentesos i un llenguatge directe que sap captar la tensió de la infelicitat i la desesperació que s’amaga sota la catifa de la hipocresia. Es nota que la dramaturga se sent còmoda en el que podríem anomenar la descripció de l’ infern de l’amistat.

La comèdia amarga escrita i ideada per Estel Solé i supervisada pel dramaturg David Plana, col·loca l’espectador en un estat de completa empatia amb els personatges i situacions totalment inscrits en la quotidianitat d’una nit on els fantasmes, les inseguretats, les mentides, les mitges veritats i la necessitat d’afecte es posen sobre la taula. No és una nit negra ni blanca, sinó d’un color canviant, a mig camí entre la depressió i l’alegria.

“Animals de companyia” ens parla d’uns amics que estan en la línia divisòria entre dues vides, amb parelles que ja no s’estimen i amics que es traeixen i comencen a sentir-se estranys. Totes les coses acaben en un buit perquè potser la joventut, les noves generacions sentin sobre la pell més que ningú la crisi econòmica que estem patint. Després d’aquest sopar de celebració res tornarà a ser igual per als diferents personatges que mostren la fragilitat de l’amor, l’amistat i la condició humana. L’obra funciona com un bomba que ens fa riure i ens explota al final. No se la perdin.

1. A. Aguado

Norma de Bellini

Hi ha moments a la història de la cultura de la humanitat que marquen un moment de bellesa suprema i intensitat creativa, un d’aquests moments el vam tenir amb Maria Callas o Montserrat Caballé cantant l’ària “Casta Diva” de l’òpera de Bellini “Norma”. És un cant en què es demana a una deessa que vessi sobre la terra la pau. La lletra contraposa el foc ardent del cor guerrer de l’ésser humà enfront de la fredor de la plata de la deessa que guarda uns boscos sagrats. La guerra entre gals i romans, la guerra entre francesos i alemanys, la guerra entre jueus i musulmans, la guerra entre catòlics i protestants, la guerra entre Rússia i Ucraïna, … la guerra sempre la guerra. Com va dir Miquel Hernández: “Tristes guerres si no és amor l’empresa. Tristes, tristes “. La cultura sempre ha servit com a contrapunt a la violència humana, en aquest cas l’òpera.

Aquests dies s’ha tornat a produir el miracle de la cultura, el miracle de la veu, amb la soprano Sondra Radvanovky que dóna vida a una sacerdotessa de la pau ferida per les fletxes d’un altre dels motors de la creació humana de tots els temps : l’amor. Dues dones i un home. Un triangle sentimental que acaba en la tragèdia del foc vermell i intens d’una foguera, com no podia ser menys en una òpera romàntica.

La fortuna d’aquesta posada en escena del 2015 és que compta amb tres veus que poques vegades es poden trobar juntes, al costat de Sondra Radvanovsky tenim el tenor Gregory Kunde que dóna vida a un Pollione que desencadena les passions femenines i l’altra paret del triangle corre a càrrec d’Ekaterina Gubanova com Adalgisa. Un triangle de veus valent i agosarat de desafia la tradició amb una posada en escena desimbolta, intel·ligent i molt cinematogràfica. El muntatge és responsabilitat del director d’escena i cineasta nord-americà Kevin Newbury i direcció musical Renato Palumbo.

La guerra i l’amor són els motors de conflicte en la història de la humanitat. De poc serveixen les cures dels déus i les seves tonalitats platejades enfront de la sang vermella dels humans. La passions i la irracionalitat humana només poden calmar amb la llum de la cultura, el que passa és que moltes vegades la cultura no es cuida com hauria de ser pels que tenen la responsabilitat política de salvaguardar la seva difusió a la societat. Clama al cel que l’IVA en els espectacles estigui en el 21% mentre que a França i Alemanya és del 7%. Si comparem el sou mitjà dels nostres veïns amb el nostre les possibilitats que la cultura sigui una cosa popular es redueixen. Esperem que aquest temporal de l’economia es calmi i tot torni al just equilibri. La guerra del segle XXI és l’econòmica en la qual la classe mitjana sembla estar perdent la batalla. Ens queda el consol de l’amor, sempre que no tingui un final tràgic com el d’aquesta òpera i per sobre de tot ens queda la cultura com a forma d’expressió de la grandesa de la condició humana.

1. A. Aguado

Xavier Montsalvatge frente a Jean Cocteau

En el Gran Teatre del Liceu hemos podido ver “Una voce in off” (1962) de Xavier Montsalvatge junto a “La voix humaine” de Francis Pulenc (1959) con libreto de Jean Cocteau. Ambas estéticamente unidas por el talento del director de escena y escenografía Paco Azorín. Dos óperas del siglo XX unidas por su brevedad, una hora. Otro vaso cumunicante es la trama argumental: dos mujeres se enfrentadan a su dolor, dos perdedoras en el tablero de la vida. Dos mujeres por los caminos de la desesperación a causa del abandono y la muerte. Las dos mujeres se cogen a una tabla de salvación que es la voz del enamorado a través de tecnologías tecnológicas: magnetófono y teléfono. Las dos óperas presentan a dos cantantes muy poderosas, fuertes e intensas para dar vida a estas dos protagonistas cercadas por la soledad de su existencia: Ángeles Blancas y María Bayo.

Dos mujeres frente a sus dramas, al mando de unas vidas que experimentan un cambio, una etapa termina de forma dramática para enfrentarse a su destino desde las cenizas, todo con un tono íntimo y discreto. En el caso de “La voix humaine” la orquesta, después del descanso, aparece en escena detrás de la habitación donde se representa el drama telefónico, dando a la pieza un tono intimista que se refuerza con una iluminación fría.

Dos piezas en las que dos mujeres deseperadas expresan sus setimientos profondos y bellos, y en el fondo estamos hablando de algo tan manido y tan cotidiano como la decepción amorosa, dos perlas en medio del estercolero de la existencia. ¿Quién a lo largo de su existencia no se ha sentido cercano a estas dos mujeres? Supongo que más de un lector.

Dos mujeres solas ante la desgracia del desamor, de la traición, del vertiginoso descenso hacia los infiernos de saberse víctima de una tragedia. Todo lo que amamos se convierte en pasado, en olvido, en ceniza. Los amores que en un momento creímos mágicos y eternos se convierten con el paso del tiempo en ficción, en cadáveres de los que un día fueron y son las mujeres quienes tienen más conciencia de este tipo de procesos psicológicos. Nos queda lo que hemos vivido mientras nuestra memoria esté intacta, luego una fotografía, una película, un recuerdo vago. Las dos ópera nos sitúan en el momento final, en el broche, de ahí la intensidad de unas piezas en un acto. Un sentimiento punzante y totalmente sincero de las dos mujeres que nos acompañan durante dos horas. La nostalgia de los momentos felices, la nostalgia de la felicidad, se hace presente en las voces femeninas que nos atrapan y nos paralizan en los asientos del Gran Teatro del Liceu. El presente es desgraciado, pero realmente el pasado fue feliz. ¿Tristeza frente a felicidad? Esa mezcla entre sufrimiento y dolor más allá de Proust es la que pone en escena estas dos piezas que nos conmueven por su fragilidad, lejos del deliro romántico, encontramos reflexiones y emociones que sólo una mujer puede mostrar de estar forma.

1. A. Aguado

Teatre per a una nit d´estiu
Qualsevol comèdia de William Shakespeare és fina, agradable, irònica, molt digna de veure. L’última revisió d’ “El somi d´una nit d´estiu” porta el segell d’Ivan Campillo al Versus Teatre de Barcelona. Ivan Campillo és sobretot un còmic, hem vist les seves adaptacions d’ Òscar Wilde i comèdies de creació pròpia al Gaudi. Ara l´acompanyen Quim Casas (Nicolau Cabdell), Sílvia Forns (Joan Justet), Víctor Genestar (Francesc Flauta)i Ramon Godino (Tomàs Morros). Tots formen un grup que aposten per la paraula com manera de treball, lluny dels muntatges grandiloqüents aquí el que preval és la interpretació d’un grup d’actors que podrien estar treballant a qualsevol festival Shakespeare d´estiu del món. El muntatge ens refresca un món del teatre amateur, una sèrie de treballadors que a la nit van al bosc a assagar una obra per representar davant del duc a palau. Encara que l´obra és molt més llarga i té més trames, en aquesta ocasió només en presenten una de les que apareixen a la peça de Shakespeare, per fer l´obra més dinàmica han incorporat cançons en el muntatge. D´aquesta manera han tractat de mantenir l´esperit de les comèdies de Shakespeare on hi apareixen sovint aquest moments musicals.

Ivan Campillo que busca abans que res la farsa, l’estil depurat, el gran coneixement de la falsedat imperant, la transgressió de les austeres normes de l’època, la ironia, la sensibilitat, d’individualisme, la subtilesa, la lucidesa i la rèplica brillant ha sabut capturar l’essència de l’escriptor anglès en la seva adaptació austera que transmet ganes de divertir a totes les edats sobretot al públic infantil i juvenil.

No podien faltar les fades i el truc de l’ encatament en ase d’un dels artesans. És sempre un plaer veure com un director s’enfronta a un text del mestre Shakespeare. La dramatugia d’Ivan Campillo és hàbil com un pèndol entre l’espectacle de clown i teatre de text. El resultat, fins i tot per als que no siguin amants dels clàssics, sorprèn i entreté. Es tracta d’un bell exemple que una trama argumental es pot treure d’una obra major, sense per això li falti un braç o una cama.

El títol “Els còmics d’una nit d’estiu” ja és un indicatiu dels camins pels quals transita aquest espectacle en el qual es demostra que darrere d’una farsa sempre hi ha alguna cosa veritable i això també val per a l’amor, encara que aquest es vista amb els vestits de l’altre sexe. Resulta un tòpic, però com tots els tòpics tanca una gran veritat, les paraules del mestre Shakespeare tanquen tota una lliçó sobre la vida, els que hem llegits els seus llibres ho sabem, per això quan una companyia s’enfronta i fa seva una versió d’un text shakespearià el resultat sol ser una lliçó de vida, una forma d’aprendre a viure i que millor que fer-ho des de l’humor, en el marc de la nit sota les estrelles i la lluna i en el temps en què l’amor es mostra amb tot el seu potencial, l’estiu. Versus Teatre. “Els cómics d´una nit d´estiu”.

1. A. Aguado

L’individu “verus” la massa

Aquest any trobem a faltar més espectacle al recinte Grec que dóna nom al Festival de teatre més imporant de l’estiu català. Un d’aquests comptats espectacle va ser “Wonderland” de la Gallim Dance Company, una peça de dansa contemporània que planteja, de forma molt física, la ruptura entre l’individu i la massa, curiosament en la mateixa línia que Ayn Rand en l’espectacle que vam poder veure a la Sala Fabià Puigserver, en aquesta ocasió una peça de teatre de text de quatre hores en neerlandès.

Les dues peces per camins diferents d’expressió de la ment humana es planetegen temes com el que si pot un creador mantenir-se fidel als seus ideals o trair pels diners o l’èxit social. En el cas de la dansa contemporània contraposant el moviment d’un ballarí contra la resta, l’antítesi funciona visualment. En el cas de l’obra d’Ayn Rand s’enfronten l’arquitecte que busca els diners i l’èxit social i l’arquitecte que cerca l’honestedat, en una societats on mana el capital i la corrupció està a l’ordre del dia, els ideals d’un creador pur són difícils de mantenir.

Després de moltes lluites, moviments contraris i dificultats diverses creadors de les dues peces semblen dir-nos que el que realment ha de guiar la nostra conducta és la nostra ment, el nostre instint d’individu, la massa és gregària i aixafa la llibertat. En el món de la dansa contemporània la visió dels ballarins movent-se com a metàfora de la societat és font per al debat i la discussió.

La mentalitat del ramat enfront de la singularitat de l’ovella ens enfronta a un dels tema més candents en aquest segle XXI, l’individualisme enfront del bé comú. En el cas de l’obra de text a més s’introduïa el tema del poder dels mitjans de comunicació per canviar l’opinió de la massa, en la majoria dels països els mitjans de comunicació privats estan en mans d’una persona molt poderosa, que mou al seu interès l’opinió dels seus lectors. D’alguna manera l’obra ve a posar en dubte la manca de llibertat del professional del periodisme o de l’autocensura que s’imposa per treballar en aquest o aquell mitjà amb aquesta o aquella ideologia. El que passa és que com passa en tots els sectors per sobre de la voluntat de l’amo del mitjà de comunicació està el mercat que és el que en realitat mana, es tracta de vendre al cap i a la fi no es pot anar en contra dels lectors sembla dir-nos Ayn Rand. Amb una estètica que cerca la imatge i el món de la comunicació audiovisual les dues obres ens enfronta a la lluita de l’individualisme contra la col·lectivitat i ho fan per obrir en la ment de l’espectador un debat que li fa penar. Així el teatre i la dansa es converteixen en un element estètic, carregat de bellesa, de plasticitat, d’elements visuals cinematogràfics o coreogràfics que indueixen al carreró del pensament i el debat, que en aquests temps tan negres per a la lírica no és poca cosa.

1. A. Aguado