Ramón María del Valle-Inclán al Grec
Una de les joies del Grec 2011 és la versió que fa Oriol Broggi de “Luces de Bohemia” de don Ramón María del Valle-Inclán esperpent de 1920. El marc en el qual es representa aquesta obra tan canviant en escenari i localitzacions és la Biblioteca de Catalunya convertida en un Madrid modernista de principis de segle. Valle-Inclán plantejava en els seus esperpents el tema de la degradació de l’home per raons polítiques, econòmiques i al mateix temps la dignificació d’aquest per idèntiques motivacions. Amb “Luces de bohemia” el millor dramaturg del segle XX es declara fill la de la generació del desastre, el desengany, l’angoixa, la tragèdia i el problema d’Espanya.
Lluís Soler encarna a un Max Estrella, poeta cec, que podria estar aquests dies a les places amb el poble, entre els indignats. Al costat del poeta visionari seu antagonista Don Latino de Hispalis interpretat per un Jordi Martínez, en el millor paper de la seva carrera, porta al seu punt perfecte l’ animalització, deformació sistemàtica del hipòcrita, cultiu del grotesc en l’ésser humà, model dels monstres de Goya.
Oriol Broggi desembolica els fils dels seus personatges vistos des de dalt, escortats de ninots, titelles, imatges zoològiques, màscares, ridícules i mesquines d’éssers humans interpretats per Xavi Boada, Màrcia Cisteró, Manel Dueso, Camilo García, Marissa Josa i Jacob Torres. Els personatges van i vénen en aquest esperpent sobre la realitat espanyola. Tots aquests procediments hiperbòlics tan vallinclanescos no són, en realitat, més que una aguda autodefensa, l’últim regust amarg davant una realitat despoblada d’atractius d’un intel·lectual lúcid, en un país com el nostre on les cadenes d’informatius tanca i els programes escombraries copen les audiències, en un país de retalls en sanitat i educació, en una Europa segrestada pel deute a les grans entitats financeres, la mirada del senyor Ramón María del Valle-Inclán es torna a cops de deformació aterridorament lúcida. I només quan el dolor o el desencís assoleixen un límit no usual, es tanca tota escletxa a la broma, l’esquinç grotesc, aclapara la mirada per la desolada vulgaritat o per l’enlluernadora grandesa.
La versió de La Perla 29 té alguns tocs de modernitat en les cançons, en l’escassetat de mitjans escènics i el desdoblament continu de personatges. La direcció com sempre des del naturalisme i el respecte màxim al text ens retorna l’essència de les imatges reflectides pels miralls còncaus que existien en un establiment del carreró del Gat: Miau! Jo de vostès no me la perdia, si encara troben entrades.
J. A. Aguado