Maria Stuarda
Aquesta òpera de Donizetti que ara podem veure al Gran Teatre del Liceu planteja una guerra entre dues reines. Dues dones enfrontades per un home, la gelosia com a motor de l’acció i els regnes que lluiten per obrir-se pas en el panorama europeu. Els ingredients de la tragèdia es cuinen a foc lent i acaben amb una decapitació. Estrenada a la Scala de Milà el 1835, “Maria Stuarda” juntament amb Anna Bolena i Roberto Devereux formen la trilogia “Tudor”.
La posada en escena és un al·legat a favor de la modernitat d’aquesta òpera, el vestuari d’ Agistubi Cavalca ens planteja una antítesi entre el passat històric representat per la roba de les dues reines, vestides a la manera a Gran Bretanya en 1587 i la resta dels personatges que porten robes modernes. D’aquest contrast entre passat i present es produeix un sutil intercanvi de passades temporals, l’espectador es puja a una màquina del temps i baixa i puja d’un temps a un altre, mentre que el suspens de la sitació política creada ens acompanya fins al desenllaç final on la persiana de la finestra es tanca i el botxí compleix amb el ritual del seu ofici.
L’òpera té dues lectures d’una banda la personal, la de dues dones enfrontades per una mateixa passió i la segona, una lectura plítica. Maria Estuarda, reina dels escocesos decapitada, gràcies a la signatura de la seva rival la seva cosina Isabel I, que va decretar la seva condemna per traïció. L’obra presenta els ressorts del poder. En aquesta Catalunya moguda per la política i el xoc de trens, obres com “Maria Stuarda” podrien prestar-se a una lectura en què els ressorts del poder sempre actuen de la mateixa manera, al segle XVI i al XXI. A més de la lectura polítca és memorable el joc de passions que es posa en escena, quan dues dones s’enfronten en un joc de reines la partida és d’alt risc, amb el teló de fons de l’horror de la pena de mort, vigent als Estats units, i la solitud d’un condemnat amb el seu botxí, realitat que poden viure qualsevol pres en qualsevol lloc calent del planeta, on botxí i víctima comparteix l’ antesala de la mort.
Les veus són de primer nivell: Elisabetta està encarnada per la mezzosoprano Silvia Tro Santafé i Marianna Pizzolato; Maria Stuarda Joyce DiDonato i Majella Cullagh, l’home objecte de la dispusta és Roberto Leicester interpretat pel tenor Javier Camarena i Antonio Gandia.
Al costat de les veus, la direcció musical de Maurizio Benini i la direcció d’escena de Patrice Caurier i Moshe Leiser. Un altre dels punts sorprenents d’aquesta versió, és l’escenografia moderna on prima no la reconstrucció arqueològica, sinó la contextualització en la nostra realitat, on la substància de l’obra cobra vida convertint-se en un regal per als espectadors que passeja pel present i el passat.
Un plus tindrà qui vegi la funció en la qual la famosa mezzosoprano estadounidense Joyce DiDonato, a qui l’any passat vam veure a “Cendrillon” a la suggestió de la qual no és fàcil sostreure.
J. A. Aguado