La desgràcia d’un sastre austríac

reichelt.jpgQuatre de febrer de 1912: París. Al peu de la torre Eiffel el sastre austríac Franz Reichelt va equipat amb un vestit dissenyat per volar. La seva intenció és pujar al primer pis de la torre situat a 57 metres d’altura per llançar-se i planejar amb el seu vestit. Ha avisat les autoritats i una càmera de vídeo ho gravarà per a la posteritat. El sastre es disposa a saltar i, quan ho fa….

…. cau aplomat a terra obrint un forat de 25 cm de fons. Franz mort d’una aturada cardíaca abans de tocar a terra mentre està caient al buit.

L’intent de l’home per volar ha existit sempre des de molt antic. Leonardo da Vinci ja va dissenyar una aparells que era impossible que volessin. Al finals del segle XIX els intents per construir una aparell volador cada cop eren més intensos, fins que l’any 1890 el francès Clement Ader fa volar “l’Eole”, un avió propulsat per un motor de vapor. L’aparell va volar 50 metres a una alçada de 20 cm del terra. L’any 1903, dos germans ho van aconseguir als Estat Units: eren els germans Wright. El “Flyer I” està considerat el primer vol de la història de l’aviació.

A partir d’aquell moment, l’evolució d’aquest nou mitjà de transport és imparable fins arribar al que tenim avui dia, amb avions que fan trajectes molt llargs amb poc temps o amb naus que van i venen de la Lluna com aquell qui va al poble del costat amb cotxe. Segurament encara no s’ha tocat sostre, i que encara queden moltes novetats dintre aquest món.

Personatges com Franz Reichelt ens recorden que, malgrat ens sembli absurd el que va fer, ho veiem des d’una perspectiva molt diferent, des d’un coneixement científic que ell no disposava, i que darrera la seva desgraciada aventura hi havia una gran intenció. Aquí teniu el vídeo que es va gravar aquell fatídic dia. 

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/BepyTSzueno" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

La desgràcia d’un sastre austríac

reichelt.jpgQuatre de febrer de 1912: París. Al peu de la torre Eiffel el sastre austríac Franz Reichelt va equipat amb un vestit dissenyat per volar. La seva intenció és pujar al primer pis de la torre situat a 57 metres d’altura per llançar-se i planejar amb el seu vestit. Ha avisat les autoritats i una càmera de vídeo ho gravarà per a la posteritat. El sastre es disposa a saltar i, quan ho fa…. Continue reading

El principi de precaució

cautionsign.gifAl laboratori de química de l’institut, Simó, Albert, Jaume i David estaven preparant un experiment. Jaume estava encaparrat en barrejar les dues solucions que havien preparat.

– No ho facis, no sabem que pot passar si ho barreges- va dir David.

– Això ha de canviar de color, si surt bé tindrem un excel·lent- defensava Jaume.

–  I si no surt explotarà el laboratori – va dir Simó.

– Va, deixem-ho córrer – va dir l’Albert-. prefereixo tenir el notable a sortir pels aires.

El que l’Albert vol aplicar és el principi de precaució, que diu que si no saps les conseqüències de fer alguna cosa, millor que no ho facis. Aquest principi, que sembla lògic i amb bon criteri, es pot convertir en un problema quan s’aplica a determinats programes de desenvolupament que queden frenats per la precaució al desconèixer l’abast de les seves conseqüències sense tenir en compte els possibles beneficis d’aquests programes.

Un d’aquest programes és la manipulació genètica de les plantes i animals. Aquests podrien ser una solució a les collites de països africans al obtenir plantes manipulades genèticament resistents a les sequeres, a les plagues i malalties, molt més productives i amb molt més valor nutritiu. També podrien criar bestiar que doni més carn  i més llet. Molts països han vist esperances amb aquests aliments, però el principi de precaució els impedeix el seu ús al ser aconsellats per determinades organitzacions que els diuen que les conseqüències poden ser desastroses, sense saber quines són exactament ni sense que hagin estat demostrades.

Una altre cas és el del canvi climàtic i les centrals tèrmiques de carbó. Resulta que l’Àfrica és ric amb aquest mineral, i fer centrals tèrmiques amb carbó per generar electricitat resulta econòmic per a ells. Però l’escalfament global del planeta degut al CO2 segons ha dictaminat l’ONU, fa que s’aconselli a aquests països a usar fonts d’energia que no emetin gasos, com les fotovoltaiques o eòliques. Aquestes fonts són molt més cares i la majoria de països africans no s’ho poden permetre. El principi de precaució no té en compte en aquest cas el beneficis que els africans tindrien si poguessin electrificar moltes poblacions amb els avantatges que això suposa: poder conservar aliments amb neveres, o no haver d’escalfar-se cremant llenya amb el perjudicial fum que es respira dintre les cases com es fa a molts poblats. En aquest cas, i tenint en compte els dictàmens de l’ONU, és preferible que aquests països no puguin créixer econòmicament a expenses de salvar el planeta d’un escalfament que no està demostrat que sigui per culpa del CO2.

Les plantes i animals modificats genèticament, i poder usar carbó per fer electricitat és coneix com el Somni Africà. Però tenen molts entrebancs per dur-los a terme, i entre ells, el principi de precaució.

El principi de precaució

cautionsign.gifAl laboratori de química de l’institut, Simó, Albert, Jaume i David estaven preparant un experiment. Jaume estava encaparrat en barrejar les dues solucions que havien preparat.

– No ho facis, no sabem que pot passar si ho barreges- va dir David.

– Això ha de canviar de color, si surt bé tindrem un excel·lent- defensava Jaume.

–  I si no surt explotarà el laboratori – va dir Simó.

– Va, deixem-ho córrer – va dir l’Albert-. prefereixo tenir el notable a sortir pels aires.

Continue reading

Telègraf o SMS?

morse.jpgEl vaixell s’enfonsava. Havia xocat contra unes roques i el forat era molt gran. Àlex, el capità del vaixell, va manar l’evacuació immediata del passatge. Al la cabina de comandament, els suboficials Xavi i Bernat discutien sobre com enviar el missatge de socor.

– És millor enviar un SMS pel mòbil – deia Bernat
– Serà més ràpid amb el telègraf – va contestar Xavi
– Posem una mica de seny, senyors – va interrompre el capità-. Que cadascú ho faci a la seva manera, quan més mitjans de comunicació tinguem, millor

Així ho van fer. Bernat va enviar el següent missatge pel mòbil: ··· – – – ··· . Mentrestant, Xavi va agafar el telègraf i va enviar el següent missatge:sosmorse.mp3

L’inventor del telègraf va ser Joseph Henry, però va ser Samuel S. Morse qui el va acabar patentant l’any 1884. Morse es va aprofitar de la bona fe de Henry que li va explicar els secrets del seu invent per poder treure’n profit. El telègraf és un aparell on un interruptor obre i tanca un circuit elèctric, de la mateixa manera que es tanca i s’obre el llum d’una habitació, amb la diferència que en lloc d’un llum hi ha un aparell llunyà que emet un so. Però l’únic so que podia fer l’aparell era un “beep”, de manera que no semblava de gran utilitat. És per això que Morse va idear un codi on una combinació de tons curts (punts) i tons llargs (ratlles) signifiquessin una lletra. El telègraf va passar a ser una revolució en les comunicacions, ja que no feia falta enviar missatges amb les diligències que tardaven dies en arribar al seu destí, si no que arribaven de forma immediata als llocs que disposaven telègrafs. Ràpidament es va estendre una xarxa de cables que va connectar moltes poblacions.

Però la limitació del sistema estava precisament amb el cables. Fins que va arribar l’inventor de la radio l’any 1901: Marconi. La radio és un sistema d’enviar senyals sense necessitats de cable, amb radiofreqüència. Això va permetre que els vaixells poguessin disposar de telègrafs per poder emetre els missatges de radio amb el codi Morse. Molts vaixells enviaven missatges de socors quan estaven en perill o s’estaven enfonsant. Per poder identificar ràpidament un missatge de socors de qualsevol altre enviat pels vaixells, es va decidir que aquest missatge estaria format per tres punts (S) tres ratlles (O) i tres punts (S): SOS.

Per cert, qui va ser el primer en enviar el missatge, Bernat amb un SMS pel mòbil, o el telègraf de Xavi? El següent vídeo t’esclarirà una mica les idees.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/mQaXjqfAgkQ" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

 

Telègraf o SMS?

morse.jpgEl vaixell s’enfonsava. Havia xocat contra unes roques i el forat era molt gran. Àlex, el capità del vaixell, va manar l’evacuació immediata del passatge. Al la cabina de comandament, els suboficials Xavi i Bernat discutien sobre com enviar el missatge de socor.

– És millor enviar un SMS pel mòbil – deia Bernat
– Serà més ràpid amb el telègraf – va contestar Xavi
– Posem una mica de seny, senyors – va interrompre el capità-. Que cadascú ho faci a la seva manera, quan més mitjans de comunicació tinguem, millor

Així ho van fer. Bernat va enviar el següent missatge pel mòbil: ··· – – – ··· . Mentrestant, Xavi va agafar el telègraf i va enviar el següent missatge:sosmorse.mp3 Continue reading

L’aigua pesada dels nazis

aguapesada.jpgEra un fred matí de febrer de 1944. El ferri estava creuant el llac Tinnsjo a Noruega amb la seva valuosa càrrega. Ningú esperava que passés res, ja que els alemanys ho tenien tot controlat i el transport es feia sota estrictes mesures de seguretat. Però va passar: a les 10:45, quan estaven a 400 metres de la costa, les bombes que ningú sabia que estaven col·locades van esclatar i van enfonsar el Ferri.

Per a que una bomba nuclear entri en una reacció en cadena, fa falta un element que freni els neutrons que provoquen la partició del nucli d’urani. Hi ha dos elements que ho poden fer: el grafit i l’aigua pesada. Els nord-americans van optar per usar grafit, mentre que els alemanys volien fer servir aigua pesada en una cursa a la Segona Guerra Mundial per veure qui seria el primer en aconseguir-ho. El lloc d’hidrogen, l’aigua pesada conté deuteri, que és un isòtop de l’hidrogen (té un neutron al seu nucli a diferència de l’hidrògen que no en té cap). Els aliats sabien on treien l’aigua pesada els alemanys, d’una fàbrica d’aigües de Noruega, i es van proposar que no arribés al seu destí per preparar la bomba.

La valuosa càrrega del Ferri era aigua pesada. Els aliats van aconseguir bombardejar la fàbrica situada a Noruega, però els alemanys la van fer funcionar de nou. Tornar-la a sabotejar era ja impossible, ja que els alemanys van prendre moltes mesures de seguretat. El ferri era la seva esperança. Per poder enviar l’aigua a Alemanya, el tren havia de creuar un llac per seguir per terra. Per poder sabotejar-lo, van confiar amb el noruec Knut Haukelid. La nit abans del sabotatge, Haukelid i dos paisans seus van entrar al port de Vemork i van pujar al Ferri sense problemes. Van posar les bombes, i van marxar sense cap tipus de contratemps.

Però el problema va sorgir aquella mateixa nit. El cap de Haukelid, Alf Larsen, estava a un sopar on hi havia un violinista que li va dir que l’endemà agafaria el ferri. Larsen va intentar d’impedir-ho, però no va ser possible. La mare d’un treballador del port també l’havia d’agafar, però com que la operació era secreta, van intentar de persuadir-los als dos per no agafar el ferri. Quan va esclatar, el violinista hi era dintre, però no la mare del treballador noruec que li va impedir que sortís de casa.

El final de la cursa per la bomba atòmica la van guanyar els nord-americans, que van fer gala del seu poder destructiu el dia 6 d’agost de 1945 a Hiroshima. Hi ha una pel·licula anomenada “Los heroes de Telemark” on es narra el sabotatge a la fàbrica d’aigües de Noruega per part dels aliats.

L’aigua pesada dels nazis

aguapesada.jpgEra un fred matí de febrer de 1944. El ferri estava creuant el llac Tinnsjo a Noruega amb la seva valuosa càrrega. Ningú esperava que passés res, ja que els alemanys ho tenien tot controlat i el transport es feia sota estrictes mesures de seguretat. Però va passar: a les 10:45, quan estaven a 400 metres de la costa, les bombes que ningú sabia que estaven col·locades van esclatar i van enfonsar el Ferri. Continue reading

“Houston, We have a problem…”

apolo13.jpgAquesta frase, “Houston, tenim un problema”, la va pronunciar el comandant de la nau Apolo 13 als pocs minuts d’enlairar-se quan es dirigia a la Lluna. Es van remoure els dipòsits de combustible en una operació rutinària, quan van sentir una explosió que els va alertar…

La missió Apolo de la NASA la va crear el president nord-americà Kennedy per enviar l’home a la lluna. Desprès de diverses proves i missions de reconeixement, finalment ho van aconseguir amb l’Apolo 11 l’any 1969, la onzena nau que es va provar i la que van decidir que enviarien a la superfície lunar. Aquest gran èxit els va fer posar per davant dels soviètics en la carrera espacial, i darrera aquesta en van venir unes quantes més fins l’apolo 17 que va ser la última de la missió.

L’Apolo 13 havia d’arribar també a la lluna, però van tenir un problema només sortir de l’atmosfera terrestre. Però no en van tenir només un, si no uns quants un darrera un altre, de manera que a mesura que els anaven resolen, n’apareixia un altre. La nau no va arribar a tocar la superfície, van orbitar per la lluna per poder aprofitar la força centrífuga de la gravetat de la lluna per poder tornar a casa sans i estalvis desprès de multitud de penúries i solucionant els problemes sobre la marxa.

El més curiós del cas va ser l’interès sobtat que va tenir la missió en la població nord-americana un cop es va saber que la nau anava a la deriva per l’espai. Es veu que quan l’Apolo 11 va arribar a la Lluna, la gent va deixar d’interessar-se i les missions que van venir deprès tenien poca audiència. Però el destí incert dels tres tripulants de la nau Apolo 13 va despertar un interès morbós per saber de primera mà les penúries que estaven passant i les possibles conseqüències catastròfiques que podrien patir.

Es va fer una pel·lícula anomenada Apollo13 protagonitzada entra d’altres per Tom Hanks i Ed Harris, on es mostra molt bé tot el que va passar dintre i fora de la nau. És molt recomanable. Aquí hi ha el trailer de la pel·lícula en anglès.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/nEl0NsYn1fU" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Ens van dir…

ensvandir.jpgEns van dir que la terra era plana… fins que ens van demostrar que era rodona.

Ens van dir que el Sol girava al voltant de la Terra… fins que ens van demostrar el contrari.

Ens van dir que l’home no podia volar… fins que van inventar els avions.

Ens van dir que l’home era creació de Deu… fins que es va demostrar que venia del mono.

Ens van dir que el temps sempre durava el mateix… fins que es va demostrar que el temps és relatiu, que et va més a poc a poc a mesura que corres més.

Actuem segons ens dicten els científics del moment, el pensament actual és molt diferent del de fa cinc-cents anys, i aquest diferent del de fa mil. La tecnologia avança i permet desmentir coses que es creien certes. Llavors decidim rectificar per que allò que fèiem ja no serveix per a res, ja que s’imposen aires nous, noves idees que requereixen noves solucions.

Ara ens diuen que l’escalfament global del planeta és per culpa nostra… fins que algú demostri el contrari. De fet hi ha veus que diuen que ja no s’ho creuen, que qui té la culpa d’això és el Sol que escalfa més del compte, i es clar, no podem enviar ningú per apagar-lo. Si tenen raó, llavors tractaran d’ignorants als que ara defensen la teoria de l’escalfament pel CO2 humà, com ara tractem d’ignorants als que defensaven unes creences totalment obsoletes avui dia. Si es demostra que el Sol és el causant, canviarem la nostra forma de pensar: podrem cremar carbó per fer electricitat per que és més econòmic malgrat emeti gasos, ja no importarà fer més fum, fins i tot ens diran que la terra s’està refredant i que s’ha d’escalfar el planeta a base d’anar cremant i cremant els pocs combustibles fòssils que ens quedaran per potenciar l’efecte hivernacle i no patir una edat de gel…

O potser no… potser aquesta vegada els científics tenen raó i això de l’escalfament global sí que és culpa nostra, i que res ni ningú podrà demostrar el contrari. Ara per ara ningú sap quines idees s’imposaran d’aquí cinquanta anys,  però el que sí és cert és que no fa molt tothom s’ho creia, fins fa poc, on una sèrie de científics estan canviant el rumb del pensament i estan mirant al Sol com el culpable d’aquest escalfament global. Serà que estan canviant les coses, i s’està demostrant, com ara fa molts anys, que la Terra no és plana i gira al voltant del Sol, que l’home pot volar i ve del mono, i que el temps és relatiu…

Ens van dir…

ensvandir.jpgEns van dir que la terra era plana… fins que ens van demostrar que era rodona.

Ens van dir que el Sol girava al voltant de la Terra… fins que ens van demostrar el contrari.

Ens van dir que l’home no podia volar… fins que van inventar els avions.

Ens van dir que l’home era creació de Deu… fins que es va demostrar que venia del mono.

Ens van dir que el temps sempre durava el mateix… fins que es va demostrar que el temps és relatiu, que et va més a poc a poc a mesura que corres més. Continue reading

SMOG: fum, fum, fum…

smog.jpgEl tren arribava amb retard com de costum. Era un matí calorós. Jaume anava a Barcelona amb els seu amics a veure un partir de futbol. La ciutat ja començava a divisar-me a mesura que el tren s’apropava.

– Mireu.- va dir l’Albert- Barcelona quasi no es veu. Hi ha un fum negre que sembla boira.

– Això es SMOG.- va dir Simó.- És una boira de fum… una boira de pol·lució… una boira deguda al mal ús del progrés…

Les boires negres que es veuen a les grans ciutats s’anomenen SMOG, que és una paraula que surt de la barreja entre FOG (boira) i SMOKE (fum), i es podria traduir com a “boira de fum”. Està provocada pels fums que surten dels tubs d’escapaments dels cotxes que són incapaços de pujar cap amunt quan hi ha un anticicló a sobre. Els anticiclons es produeixen quan la columna d’aire que tenim a sobre nostre ens pressiona més que en condicions normals, impedint que els fums puguin pujar. Això fa que s’acumulin a ran de terra, produint una boira fosca. Aquest fet passa molt a les grans ciutats a l’estiu, quan els anticiclons són més habituals.

Hi ha dos tipus de SMOG: el  gris i el fotoquímic. L’SMOG gris està format per sofre, i prové de les fàbriques que cremen carbó com a combustible. En canvi, l’SMOG fotoquímic està format per una reacció d’òxids de nitrogen i compostos orgànics volàtils que, al reaccionar amb les radiacions solars, produeix ozó, una molècula formada per tres àtoms d’oxígen (O3). Aquest gas és molt tòxic si es respira al irritar els teixits pulmonars, provocant irritació d’ulls, mal de cap, dolor al pit, i d’altres símptomes. Aquest ozó es coneix com ozó Troposfèric (la Troposfera és la part de l’atmosfera que compren els 9 primers kilòmetres des del terra).

SMOG: fum, fum, fum…

smog.jpgEl tren arribava amb retard com de costum. Era un matí calorós. Jaume anava a Barcelona amb els seu amics a veure un partir de futbol. La ciutat ja començava a divisar-me a mesura que el tren s’apropava.

– Mireu.- va dir l’Albert- Barcelona quasi no es veu. Hi ha un fum negre que sembla boira.

– Això es SMOG.- va dir Simó.- És una boira de fum… una boira de pol·lució… una boira deguda al mal ús del progrés… Continue reading

L’invent del bolígraf

boligraf.jpgUn home estava assegut al banc d’un parc meditant un problema mentre observava una nois jugant al joc de bales. Un dels vailets va llençar la bola que va passar per un toll d’aigua. Al sortir del toll, la bola va anar deixant un rastre mullat per on anava passant. De sobte, l’home ho va veure clar, acabava de resoldre el seu problema: Lazlo Biro acabava d’inventar el bolígraf.

Així expliquen com va passar. Lazlo Biro era un periodista hongarès que estava cansat de veure com la seva ploma estilogràfica li jugava sempre males passades: de vegades no escrivia o, el més greu, se li escapava la tinta tacant-li la butxaca de les seves camises. Això era un problema, sobretot quan havia de prendre notes ràpidament en una roda de premsa. Desprès de l’anècdota de les bales del parc, va decidir fer un prototip molt rudimentari, i va substituir la seva ploma per aquell extrany artilugi. En una roda de premsa a Iugoslàvia (antiga unió de repúbliques balcàniques), va coincidir amb el president de l’Argentina que va quedar meravellat per l’invent, dient-li que al seu país tindria molt d’èxit.

Quan va esclatar la segona guerra mundial va escapar a l’Argentina amb el seu germà per escapar de la persecució nazi. El motiu de triar aquest país va ser perquè va veure possibilitats de tirar endavant el seu projecte. Allí van fundar una empresa amb un soci anomenat Jorge Meyne, i l’any 1940 van llençar al mercat el primer bolígraf del món: el Birome (acrònim, de BIROme i MEyne).

A partir d’aquí, l’èxit va ser monumental i es van anar perfeccionant fins l’actualitat. El bolígraf no és més que un dipòsit de tinta allargar al final del qual hi ha una petita bola que va rodant a mesura que es pressiona. Mentre roda, la part mullada de tinta de la bola va impregnant el paper.

L’invent del bolígraf

boligraf.jpgUn home estava assegut al banc d’un parc meditant un problema mentre observava una nois jugant al joc de bales. Un dels vailets va llençar la bola que va passar per un toll d’aigua. Al sortir del toll, la bola va anar deixant un rastre mullat per on anava passant. De sobte, l’home ho va veure clar, acabava de resoldre el seu problema: Lazlo Biro acabava d’inventar el bolígraf. Continue reading

NIMBY: Ho vull, però lluny de casa

nimby.jpgNIMBY són les inicials de “Not In My Back Yard” (no al meu pati del darrera), i és el pensament de la gent que no s’oposa al progrés, sempre que no li afecte directament. Un exemple seria la necessitat d’instal·lar antenes per poder parlar amb telèfons mòbils, però quan més lluny de casa millor.

Aquest corrent està calant cada cop més fort a la societat degut al dany que poden patir pel fet de tenir prop de casa unes instal·lacions que permeten, entre altres coses, parlar per mòbil, tenir electricitat, tenir escalfor, o disposar d’Internet sense fils. Un dels casos més destacats són les centrals nuclears, on molta gent s’oposa sempre que estiguin molt lluny de casa seva. Un cas molt diferent són els que s’oposen a l’energia nuclear siguin on siguin les centrals.

Els defensors del progrés acusen als que pateixen de NIMBY d’hipòcrites i d’insolidaris. Fins i tot Al Gore, el gran defensor de l’estalvi energètic i les energies renovables per evitar les emissions de CO2 que escalfen el planeta, no deixa de gastar electricitat a la seva mansió i anar amb jet privat pel món fent conferències. Ell pretén que siguem moderats i ens estem de molts capricis per estalviar, quan ell no ho fa. Seria un cas de NIMBY: estic d’acord amb l’estalvi energètic, però no a casa meva.

L’aprofitament d’un fracàs

postit.jpgEls Post-it són un producte de gran èxit que va ser descobert degut a la inspiració d’un home aprofitant-se dels fracassos d’un altre.

Els Post-it són paperets de colors autoadhesius que s’utilitzen per escriure notes per recordar i enganxar-les a llocs on es vegin bé. Solen ser de color groc, però n’hi ha roses, verdes, sempre amb colors llampants.

L’any 1968, Spencer Silver, que treballava a l’empresa 3M, volia fabricar un adhesiu molt potent. El cas és que desprès de molt intentar-ho no se’n va sortir, i l’únic que va obtenir va ser una cola molt fluixa. Decebut, va abandonar els seus descobriments i va acabar arxivant el seu projecte molt decebut.

Sis anys desprès, Arthur Fry que també treballava a l’empresa 3M, estava a missa cantant amb el seu llibre de salms. Per marcar per on anaven, posava trossos de paper com a marcador de pàgines, però li queien constantment. Va pensar que li aniria bé un paper que es pogués enganxar i desenganxar amb facilitat, de manera que no li caigués ni fes malbé el llibre. Llavors se’n va recordar del seu malaurat company i el seu adhesiu.

Arthur va anar fent diverses proves amb aquests adhesiu i els papers, i desprès de molts intents, els van posar a la venda l’any 1980 desprès d’una gran campanya de publicitat

Avui dia, no es pot imaginar cap oficina sense els seus Pot-its enganxats als llocs més inversemblants.