Els eructes de les vaques

vaca_pensant.jpgNo és broma: científics australians han creat una herba per a que les vaques no eructin. La idea d’aquests científics és reduir les emissions del gas metà (CH4) que eructen les vaques per reduir l’efecte hivernacle.

Segons ha comptabilitzat el grup d’experts del IPCC, el Grup Intergovernamental d’Experts sobre Canvi Climàtic, el metà representa el 15% de la contribució humana a l’escalfament global, incloent a les vaques. S’estima que una sola vaca pot produït 700 litres de metà al dia, i que el 3% de les emissions de gas hivernacle de la Gran Bretanya està produït per totes les vaques del país.

Les vaques, com tots els remugants, tenen quatre estomacs per digerir l’herba. El metà el produeix la flora microbiana del seu sistema digestiu quan digereix herba. Aquests microbis descomponen la cel·lulosa generant metà que les vaques eructen. Aquesta herba “anti-eructes”, la Gramina, és més digerible i no és necessari tanta descomposició per part dels microorganismes, generant menys metà.

Tampoc és broma: un científic va suggerir que per reduir les emissions de metà per part de les vaques era no menjar carn de vaquí ni llet de vaca.

Més informació: desenvolupament herba anti-eructes

HIPER, NIF, ITER.. Fusió Nuclear

fusio.jpgLa fusió nuclear és unir dos àtoms per fer-ne un de més gran, obtenint energia. Científics britànics estudien construir un laboratori de fusió nuclear a Oxfordshire per recrear les temperatures i pressions que es donen en l’interior del sol. L’objectiu és construir el làser més potent del món i emprar-lo per fer esclatar petites boles de combustible d’hidrogen i d’aquesta manera generar energia. Segons els investigadors, aquest procés podria ser una solució a la crisi energètica del món, oferint una font d’energia segura i lliure d’emissions de carboni, i minimitzant la producció de residus radioactius. Aquest programa s’anomena HiPER i es situarà al Regne Unit al capdavant de la investigació en fusió nuclear.

A França, en canvi s’ha iniciat la construcció d’un experiment diferent que no utilitza làsers, sinó camps magnètics, per recrear les condicions per a la fusió. Es creu que la primera activació del reactor d’aquest experiment, anomenat ITER, tindrà lloc l’any 2022.

Aquest esdeveniment coincideix també amb l’arrencada de la Instal·lació Nacional per a la ignició Nord-americana, NIF, al Laboratori Lawrence Livermore de Califòrnia, del qual s’espera que sigui capaç de controlar una forma limitada de fusió nuclear. L’èxit del NIF podria provar que la fusió amb làser té un potencial real per a la generació energètica. El NIF usarà 192 làsers, cada un més potent que qualsevol làser operatiu en l’actualitat, per provocar la fusió nuclear en una diminuta bola d’hidrogen congelat.

En la fusió basada en làser, els làsers s’emprarien per escalfar boletes de combustible a 100.000 graus Celsius en una fracció de segon. Les pressions generades pels àtoms en explotar des de la superfície trencaria llavors la boleta de 2 mm en cents de trossos en un mil milionèsima de segon. En un moment donat, la superfície del combustible es mourà cap a dins (implosionarà) a una velocitat d’1,6 milions de quilòmetres per segon, fins que assoleixi una densitat 100 vegades superior a la del plom. Sota tals condicions, els àtoms d’hidrogen que conformen el combustible quedaran destrossats, creant un plasma d’electrons i nuclis d’hidrogen. A mesura que interactuïn i es fusionin formant heli, part de la seva massa es destrueix alliberant energia en forma de calor, llum i radiació.

HIPER, NIF, ITER… són expressions per definir el mateix: la fusió nuclear. Les dies primeres ho volen fer amb làser, mentre que la última amb camps magnètics.

HIPER, NIF, ITER.. Fusió Nuclear

fusio.jpgLa fusió nuclear és unir dos àtoms per fer-ne un de més gran, obtenint energia. Científics britànics estudien construir un laboratori de fusió nuclear a Oxfordshire per recrear les temperatures i pressions que es donen en l’interior del sol. L’objectiu és construir el làser més potent del món i emprar-lo per fer esclatar petites boles de combustible d’hidrogen i d’aquesta manera generar energia. Segons els investigadors, aquest procés podria ser una solució a la crisi energètica del món, oferint una font d’energia segura i lliure d’emissions de carboni, i minimitzant la producció de residus radioactius. Aquest programa s’anomena HiPER i es situarà al Regne Unit al capdavant de la investigació en fusió nuclear. Continue reading

L’anècdota de l’edifici i el baròmetre

niels_bohr.jpgUn gran físic anomenat Ernest Rutherford, que va ser premi Nobel de química l’any 1908, explicava la següent anècdota:

Fa algun temps, vaig rebre la trucada d’un col·lega. Estava a punt de posar un zero a un estudiant per la resposta que havia donat en un problema de física, malgrat que aquest afirmava que la seva resposta era correcta. Professors i estudiants van acordar demanar arbitratge d’algú imparcial i vaig ser elegit jo. Vaig llegir la pregunta de l’examen: “Demostri com és possible determinar l’altura d’un edifici amb l’ajuda d’un baròmetre”.

L’estudiant havia respost: “porti el baròmetre al terrat de l’edifici i lligui-li una corda molt llarga. Despengi’l fins a la base de l’edifici, marqui i mesuri. La longitud de la corda és igual a la longitud de l’edifici”.

L’estudiant havia respost a la pregunta correctament,  però aquella resposta no confirmava que l’estudiant tingués el nivell exigit de física. Vaig suggerir que se li donés a l’alumne una altra oportunitat. Li vaig concedir sis minuts perquè em respongués la mateixa pregunta però aquesta vegada amb l’advertència que en la resposta havia de demostrar els seus coneixements de física.

Havien passat cinc minuts i l’estudiant no havia escrit res. Li vaig preguntar si desitjava marxar, però em va contestar que tenia moltes respostes al problema. La seva dificultat era elegir la millor de totes.  Em vaig excusar per interrompre’l i li vaig pregar que continués. En el minut que li quedava va escriure la següent resposta: agafi el baròmetre i el llanci al terra des del terrat de l’edifici, calculi el temps de caiguda amb un cronòmetre. Després vaig aplicar la fórmula altura =0,5 a per T2. I així obtenim l’altura de l’edifici. En aquest punt li vaig preguntar al meu col·lega si l’estudiant es podia retirar. Li va donar la nota més alta.

Després d’abandonar el despatx, em vaig retrobar amb l’estudiant i li vaig demanar que m’expliqués les seves altres respostes a la pregunta. Bé, va respondre, hi ha moltes maneres, per exemple, agafes el baròmetre un dia assolellat i mesures l’altura del baròmetre i la longitud de la seva ombra. Si mesurem a continuació la longitud de l’ombra de l’edifici i apliquem una simple proporció, obtindrem també l’altura de l’edifici.

Perfecte, li vaig dir, i d’una altra manera? Sí, va dir, aquest és un procediment molt bàsic per mesurar un edifici, però també serveix. En aquest mètode, agafes el baròmetre i et situes en les escales de l’edifici en la planta baixa. Segons puges les escales, vas marcant l’altura del baròmetre i comptes el numero de marques fins al terrat. Multipliques al final l’altura del baròmetre pel numero de marques que has fet i ja tens l’altura.
Si el que vol és un procediment mes sofisticat, pot lligar el baròmetre a una corda i moure’l com si fos un pèndol. Si calculem que quan el baròmetre està l’altura del terrat la gravetat és zero i si tenim en compte la mesura de l’acceleració de la gravetat en descendir el baròmetre en trajectòria circular en passar per la perpendicular de l’edifici, de la diferència d’aquests valors, i aplicant una senzilla fórmula trigonomètrica, podríem calcular, sens dubte, l’altura de l’edifici. En aquest mateix estil de sistema, lligues el baròmetre a una corda i el despenges des del terrat al carrer. Usant-lo com un pèndol pots calcular l’altura mesurant el seu període de precisió.  Existeixen moltes altres maneres. Probablement, la millor sigui agafar el baròmetre i colpejar amb el la porta de la casa del conserge. Quan obri, dir-li: Senyor conserge, aquí tinc un bonic baròmetre. Si vostè em diu l’altura d’aquest edifici, l’hi regalo. En aquest moment de la conversa, li vaig preguntar si no coneixia la resposta convencional al problema (la diferència de pressió marcada per un baròmetre en dos llocs diferents ens proporciona la diferència d’altura entre ambdós llocs) va dir que la coneixia, però que durant els seus estudis, els seus professors havien intentat ensenyar-lo a pensar.

Aquell estudiant  s’anomenava Niels Bohr, físic danès, premi Nobel de Física el 1922, més conegut per ser el primer en proposar el model d’àtom amb protons i neutrons i els electrons que l’envoltaven.

L’anècdota de l’edifici i el baròmetre

niels_bohr.jpgUn gran físic anomenat Ernest Rutherford, que va ser premi Nobel de química l’any 1908, explicava la següent anècdota:

Fa algun temps, vaig rebre la trucada d’un col·lega. Estava a punt de posar un zero a un estudiant per la resposta que havia donat en un problema de física, malgrat que aquest afirmava que la seva resposta era correcta. Professors i estudiants van acordar demanar arbitratge d’algú imparcial i vaig ser elegit jo. Vaig llegir la pregunta de l’examen: “Demostri com és possible determinar l’altura d’un edifici amb l’ajuda d’un baròmetre”. Continue reading

Apnea del correu electrònic

email.jpgA la classe de Tecnologia estaven fent informàtica, concretament una taula amb un full de càlcul. Els alumnes estaven molt avorrits de fer gràfics, introduir fórmules i entrar dades inútils a les cel·les. A falta de cinc minuts per acabar el professor els va deixar entrar a Internet. Es van dedicar tots a mirar el Hotmail a llegir els seus correus. El silenci era sepulcral, ningú respirava…. literalment: la classe va deixar de respirar i van començar a posar-se vermells com a tomàquets, sobretot Jaume i Xavi que estaven llegint correus molt llargs. Quan el professor se’n va adonar, va desconnectar tots els ordinadors de cop. Els alumnes van recuperar la respiració i va semblar que tornaven d’un son molt profund. Havien patit la apnea del correu electrònic.

La apnea és deixar de respirar durant uns segons, ja sigui de forma voluntària com involuntària. Respirar és un acte reflex que el fem sense pensar, és com si diguem un procés automàtic. Però hi ha moments on es deixa de respirar degut a alguna alteració. Una de les apnees més comuns és la del son, on es deixa de respirar mentre s’està dormint sense que el que ho fa sigui conscient.

Però recentment n’ha aparegut una altra: la apnea del coreu electrònic. Es tracta de contenir la respiració  mentre es mira el correu electrònic. Aquest terme el va acunyar la investigadora Linda Stone al comprovar que els seus companys de feina respiraven amb dificultats quan estaven llegint el correu cada dia. Això podria ser un símptoma d’estrès. La solució a aquest problema es pot resoldre agafant-se les coses amb calma, i ser conscient de la respiració mentre s’està llegint el correu electrònic.

Apnea del correu electrònic

email.jpgA la classe de Tecnologia estaven fent informàtica, concretament una taula amb un full de càlcul. Els alumnes estaven molt avorrits de fer gràfics, introduir fórmules i entrar dades inútils a les cel·les. A falta de cinc minuts per acabar el professor els va deixar entrar a Internet. Es van dedicar tots a mirar el Hotmail a llegir els seus correus. El silenci era sepulcral, ningú respirava…. literalment: la classe va deixar de respirar i van començar a posar-se vermells com a tomàquets, sobretot Jaume i Xavi que estaven llegint correus molt llargs. Quan el professor se’n va adonar, va desconnectar tots els ordinadors de cop. Els alumnes van recuperar la respiració i va semblar que tornaven d’un son molt profund. Havien patit la apnea del correu electrònic. Continue reading

Els números del joc dels darts

dards.jpgEl joc de dards té una distribució dels números a la diana que aparentment no té cap sentit, però sí que el té. Aquesta distribució està feta per afavorir als que realment tenen punteria. La persona que va fer aquesta estructura va ser Brian Gamlin.
Gamlin era fuster al comtat de Lancashire, Anglaterra i la primera idea sobre això sorgeix per l’any 1896. Va morir el 1903 abans que ell pogués patentar la idea. Aquesta indústria té el seu origen al nord d’Anglaterra, i va ser un passatemps amb gran expansió a partir dels anys vint cap a endavant. La raó de produir dianes al país era vendre-les a persones de les zones pròximes, la qual cosa ajudava al suport de les diferents famílies que s’hi dedicaven, ja que tot es feia d’una manera artesanal i els principals clients eren els amos de les diferents tavernes.

L’enumeració d’una diana estàndard es dissenya a fi de reduir la incidència dels llançaments afortunats i reduir la possibilitat al màxim que un jugador amb menor punteria pugui obtenir major puntuació que un altre amb millor punteria. La col·locació de números petits al costat dels números grans, per exemple 1 i 5 al costat de 20, 3 i 2 al costat de 17, 4 i 1 al costat de 18, castiguen la poca punteria. Així, si tires per a la zona del 20, la penalització per a la poca punteria és aconseguir 5 o 1 punts per cada dard.

Superconductors: transport sense fregament

superconductor.jpgEl professor va treure de la capsa un recipient negre tancat. A sobre la taula, hi havia un bol amb dos materials cilíndrics també negres, un dels quals descansava sobre l’altre, estaven apilats. Els alumnes de la classe no sabien què faria el professor, només ells hi va dir que veurien una cosa espectacular. El mestre va obrir el recipient i va sortir un fum blanc de dintre. El va apropar al bol on hi havia els dos materials i va abocar el seu contingut, un líquid transparent que anava soltant fum a mesura que el bol s’omplia .El bol es va acabar d’omplir d’aquest líquid i una boira blanca l’envoltava com passa a la ciutat de Móra un dia d’hivern. De sobte, la peça negra que estava a sobre va cobrar vida i va començar a levitar a sobre de l’altra com si una força invisible l’empenyés cap amunt. I allí es va quedar suspesa… a uns pocs centímetres de l’altra, levitant mentre aquella boira l’envoltava… s’havia format un superconductor.

L’electricitat és el desplaçament d’electrons. Però per a que es produeixi, és necessari un material que permeti aquest pas, els anomenats conductors. Malgrat el seu nom, encara ofereixen una certa resistència al pas d’aquests electrons, pel que s’escalfen quan hi passen, el que es coneix com efecte Joule. El coure i l’alumini són els conductors més usats per transportar l’electricitat, però només són això, conductors, i ofereixen resistència, poca, però la tenen. En canvi, un superconductor és un material que no ofereix cap tipus de resistència al pas de l’electricitat, absolutament cap. No s’escalfa, i tota l’electricitat que hi circula per dintre  ho fa amb total llibertat.

Una de les aplicacions dels superconductors és la de transportar electricitat sense pèrdues d’energia, sense que s’escalfin els fils, vaja. Amb això es pot augmentar els rendiments en el transport. Però un altra utilitat que es pot utilitzar d’aquests material sorgeix arran d’un curiós fenomen que ocorre quan se’ls apropa un iman: és l’anomenat Efecte Meisner. Aquest efecte consisteix en que un superconductor queda atrapat dintre el camp magnètic d’un iman que està prop d’ell de manera que no pot escapar. Els dos materials, iman i superconductor, estan separats a poca distància degut a la força del camp magnètic, però tampoc es poden allunyar degut també a la mateixa força. És com si estiguessin enganxats amb una goma invisible: no els pots ajuntar però tampoc els pots separar. Però per obtenir un superconductor s’ha de posar aquest material per sota una temperatura anomenada crítica, que és quan apareixen aquest curiós comportament.

El següent vídeo explica una possible aplicació dels superconductors: un tren de levitació magnètica. Per cert, el que el professor portava al recipient és nitrogen líquid, que està a -196ºC. El material de sota el bol és un iman i el de sobre un aliatge de YBaCuO (iridi, bari, coure, oxigen). quan aquest material està per sota la seva temperatura crítica, es converteix amb un superconductor, i és per això que levita sobre l’iman quan se li tira el nitrogen líquid a una temperatura tant freda.

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/TeS_U9qFg7Y" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Superconductors: transport sense fregament

superconductor.jpgEl professor va treure de la capsa un recipient negre tancat. A sobre la taula, hi havia un bol amb dos materials cilíndrics també negres, un dels quals descansava sobre l’altre, estaven apilats. Els alumnes de la classe no sabien què faria el professor, només ells hi va dir que veurien una cosa espectacular. El mestre va obrir el recipient i va sortir un fum blanc de dintre. El va apropar al bol on hi havia els dos materials i va abocar el seu contingut, un líquid transparent que anava soltant fum a mesura que el bol s’omplia .El bol es va acabar d’omplir d’aquest líquid i una boira blanca l’envoltava com passa a la ciutat de Móra un dia d’hivern. De sobte, la peça negra que estava a sobre va cobrar vida i va començar a levitar a sobre de l’altra com si una força invisible l’empenyés cap amunt. I allí es va quedar suspesa… a uns pocs centímetres de l’altra, levitant mentre aquella boira l’envoltava… s’havia format un superconductor. Continue reading

El Parkinson i la Wii

wii.jpgIngrid Bell està jugant amb la Wii. Ingrid Bell juga a bitlles llençant la bola virtual a través del comandament a distància. Ingrid Bell té 70 anys. Ingrid Bell té Parkinson…

Les video consoles es van idear per a l’oci. Però han trobat nous usos molt diferent per al seu propòsit inicial. La PS3 l’han adquirit moltes universitats per fer càlculs en els seus estudis, ja que són molt més ràpides que qualsevol ordinador. La Wii, en canvi, degut a la seva forma de jugar inalàmbrica, l’estan provant com a teràpia en malalts de Parkinson.

El Parkinson és una infermetat que afecta a una substància anomenada dopamina que produeixen les cèl·lules nervioses del cervell. Aquesta substància coordina els moviments del cos, pel que la no presència de la dopamina fa que els malalts de Parkinson no puguin controlar certs moviment del seu cos, com els braços o les mans. Fer tasques diàries senzilles resulten un gran problema degut a la falta de control de les extremitats dels malalts. Però ara, un centre mèdic nord-americà està fent una teràpia a malats de Parkinson amb la consola Wii per que facin exercicis de coordinació.

El joc Wii Sports és l’usat en aquesta teràpia. Ensenyen als pacients a fer exercicis de coordinació i d’equilibri jugant a bitlles, o donant cops a la raqueta de tenis amb el comandament a distància. Els primers resultats han donat una petita millora als pacients. Ingid Bell, una de les pacients de Parkinson , pot ara pujar escales tota sola quan fa sis mesos ho havia de fer ajudada del seu marit. Els resultats semblen esperançadors.

Per saber-ne més:

http://www.elmundo.es/elmundosalud/especiales/2005/09/parkinson/que_es.html

http://actualidad.terra.es/ciencia/articulo/wii_parkinson_consola_utilizada_estudio_2382245.htm

Les Centrals Nuclears de Tori

reaccionuclear.gifEl tren es dirigia a Florència amb la classe de batxillerat. l’Albert estava llegint  “Il Corriere della sera”. L’Albert no sabia italià, però al assemblar-se al català, anava entenent la majoria de coses. De sobte, es va espantar al llegir una notícia.

– Mireu que posa aquí!  “La ciutat de Turí s’ha fissionat al entrant-hi molta radiació elèctrica!!!”

L’Àlex, que sí sabia parlar italià, el va corregir de seguida:

– T’equivoques. Aquí posa: “La utilització del tori pot fissionar urani per generar calor i electricitat”

Les centrals nuclears utilitzen urani com a combustible, concretament un tipus anomenat U235. aquests U235 és poc abundant i es troba al mig de masses d’una altre isòtop d’urani no radioactiu: el U238. Al dividir-se l’U235,  genera calor que fa moure les turbines elèctriques. Apart de calor es desprèn radioactivitat i es genera un producte anomenat Plutoni, que es forma quan el  U238 absorbeix neutrons.  Però aquesta tendència pot canviar amb un nou combustible impensable ara fa uns  anys: el tori. 

El tori, Th, té un número atòmic de 90, dos menys que l’urani que en té 92. el tori té un isòtop anomenat tori 232, que significa que té 90 protons al nucli i la resta fins 232 són neutrons. Quan aquest tori absorbeix un nou neutró, dos dels neutrons es poden transformar en protons, pel que en lloc de 90 en passa a tenir 92, convertint-se amb urani, concretament urani 233. Aquest urani és el que realment es fissiona, obtenint calor per fer moure les turbines.Però hi ha una diferència d’aquest urani amb el U235: la radioactivitat és molt més baixa, i no s’obté plutoni al no haver tampoc urani 238. Altres avantatges que té l’ús del tori és que es molt abundant i no s’ha d’enriquir com l’urani 325. Un cop passat 30 anys, quan es desmantellin aquestes centrals, es redueix un 90% el volum de residus radioactius. 

El tori és molt més abundant que l’urani, però encara falten uns quant anys per veure aquest tipus de centrals perquè s’han de resoldre molts problemes, però obre la possibilitat d’obtenir electricitat d’una manera barata i menys perillosa. 

Més informació: 

http://www.dauvergne.com/spanish/pages/advantages.htm
http://www.thorium.tv/es/index.php
http://www.thorium.tv/es/torio_uranio/torio_uranio.php
http://www.thorium.tv/es/torio_reactor/torio_reactor.php 

Les Centrals Nuclears de Tori

reaccionuclear.gifEl tren es dirigia a Florència amb la classe de batxillerat. l’Albert estava llegint  “Il Corriere della sera”. L’Albert no sabia italià, però al assemblar-se al català, anava entenent la majoria de coses. De sobte, es va espantar al llegir una notícia.

– Mireu que posa aquí!  “La ciutat de Turí s’ha fissionat al entrant-hi molta radiació elèctrica!!!”

L’Àlex, que sí sabia parlar italià, el va corregir de seguida:

– T’equivoques. Aquí posa: “La utilització del tori pot fissionar urani per generar calor i electricitat” Continue reading

La sincronització de Huygens

rellotge.jpgUn dia qualsevol del segle XVIII, el físic Christiaan Huygens estava a casa seva amb grip. Avorrit, es va dedicar a observa els dos rellotges de paret que ell mateix havia fabricat quan se’n va adonar d’un fenomen molt curiós: els pèndols dels dos rellotges anaven sincronitzats. Allò era impossible que pogués passar, dos pèndols mai poden anar sincronitzats tanta estona seguida. Llavors s’hi va fixar amb la paret…´

 Si vols entendre què li va passar a Huygens observa el següent vídeo. 

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/W1TMZASCR-I" width="425" height="350" wmode="transparent" /] 

Huygens s’hi va fixar amb que tots dos rellotges estaven pegats a la mateixa paret. En va treure un i de seguida es van desincronitzar. El va tornar a posar a la paret, i al cap de poca estona tornava a estar amb sincronia amb l’altre. Això és degut a que la paret agafa les vibracions produïdes per un dels pènduls i el transmet a l’altre, i a l’inrevés. La conseqüència d’això és que s’acoblen totes dues vibracions i tots dos acaben amb la mateixa freqüència dictaminada per la pròpia paret. Amb els metrònoms del vídeo passa el mateix: la vibració de tots cinc la recull la fusta que comença a oscil·lar amb varies freqüències, fins que en troba una, que és quan tots cinc ja estan sincronitzats.

Però no tan sols hi ha sincronització amb les màquines, sinó amb la pròpia naturalesa humana. Quan acaba un concert a l’òpera, la gent aplaudeix. Cadascú ho fa amb una freqüència diferent, però al cap d’una bona estona aplaudint, es van acoblant fins obtenir uns aplaudiments que acaben sent unes palmes. 

Hi ha una branca de la física que s’hi dedica especialment a aquests casos: la teoria dels oscil·ladors acoblats, que estudia fenòmens com l’acoblament de parells d’electrons, o el llum làser, que no és més que trilions d’electrons oscil·lant a una mateixa freqüència, o perquè la lluna orbitant al voltant la terra mostra sempre la mateixa cara.

La sincronització de Huygens

rellotge.jpgUn dia qualsevol del segle XVIII, el físic Christiaan Huygens estava a casa seva amb grip. Avorrit, es va dedicar a observa els dos rellotges de paret que ell mateix havia fabricat quan se’n va adonar d’un fenomen molt curiós: els pèndols dels dos rellotges anaven sincronitzats. Allò era impossible que pogués passar, dos pèndols mai poden anar sincronitzats tanta estona seguida. Llavors s’hi va fixar amb la paret…´

 Si vols entendre què li va passar a Huygens observa el següent vídeo. 

Continue reading

El setge de Siracusa

siracusa.jpgEl soldat creuava la ciutat en busca de presoners. L’havien acabat de conquerir desprès de moltes penúries, i ja era hora de rendir comptes amb aquella gent. Va entrar dintre una casa on regnava un gran silenci, però no estava buida. A terra, envoltat de papers, hi havia un home vell amb barba blanca que no feia cas al soldat que acabava d’entrar. Estava enfeinat mirant els plànols que tenia davant i fent anotacions. El soldat, molest per la seva indiferència, va advertir de nou la seva presència, però el vell no li feia cas. Amb un atac d’ira, el soldat va agafar la seva espasa i …

Així explica la llegenda de com va morir Arquímedes. El soldat era romà, i acabaven de conquerir la ciutat de Siracusa desprès de molts mesos d’infortunats atacs repel·lits contínuament pels ciutadans de la ciutat. El que no sabia aquell soldat romà era que  el culpable dels seus infortunis era aquell vell.

Siracusa era una ciutat de la illa de Sicília que estava a mans dels grecs. El poderós imperi romà va conquerir la illa fins arribar a la ciutat, on conquerir-la seria bufar i fer ampolles. Però es van trobar amb una resistència inusual, amb unes màquines mai vistes que feien inútils les incursions dels romans. Darrera aquelles màquines estava Arquímedes i els seus invents

Un d’ells era la catapulta, inventada per ell mateix. Disposava de diferents models de llarg i de curt abast, de manera que grans pedres queien tant als soldats que encara eren lluny, com dels vaixells que rondaven pel mar.

Un segon invent era una mena de pinça gegant que agafava els vaixells que volien entrar a la cuitat pel mar, els aixecava, i els tornava a soltar des d’una alçada considerable, fent grans destrosses.

Però hi havia un invent que molts consideren una llegenda: era que va disposar unes planxes de bronze en forma de mirall per concentrar els rajos solars i cremar les veles dels vaixells. Aquest invent ha estat descrit i s’ha provat per veure si realment podria haver estat cert. Un grup d’investigadors de Massachussetts van intentar reproduir aquesta llegenda. Es van dirigir a la badia de San Francisco, a l’oest dels Estats Units, on van enfocar un vaixell situat a 45 metres dels miralls. Els rajos de sol concentrats van fer un petit foc al vaixell, però es va extingir ràpidament. Van demostrar que, en un principi, aquest mite no és cert, però tractant-se d’Arquímedes no es pot descartar res.

Més informació

http://www.educared.net/PrimerasNoticias/hemero/2005/nov/cien/arquimedes/arquimedes.htm

http://www.elmundo.es/2005/10/25/ciencia/1878970.html

 

 

El setge de Siracusa

siracusa.jpgEl soldat creuava la ciutat en busca de presoners. L’havien acabat de conquerir desprès de moltes penúries, i ja era hora de rendir comptes amb aquella gent. Va entrar dintre una casa on regnava un gran silenci, però no estava buida. A terra, envoltat de papers, hi havia un home vell amb barba blanca que no feia cas al soldat que acabava d’entrar. Estava enfeinat mirant els plànols que tenia davant i fent anotacions. El soldat, molest per la seva indiferència, va advertir de nou la seva presència, però el vell no li feia cas. Amb un atac d’ira, el soldat va agafar la seva espasa i … Continue reading