…, i el sector terciari.


Aquest fragment correspon a la pel·lícula “El gran dictador” de Charles Chaplin. Chaplin és un barber jueu que viu a un gueto d’un país anomenat “Tomenia”. El seu paregut amb el dictador d’aquest país, “Astolfo Hinkel”, fa que els soldats del propi Hinkel el confonguin, fent-se passar pel dictador.

Els barbers pertanyen al sector terciari, on formen part totes les activitats relacionades amb els serveis que una persona pot fer a un altra: turisme, restaurants, comunicació, transport, aquestes activitats són les del sector terciari. Els productes d’aquest sector no són tangibles, són feines que una persona fa a canvi de diners. Un taxi és del sector secundari, però el servei del taxista és del terciari.

…, i el sector terciari.

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/o4XDvORxmVc" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Aquest fragment correspon a la pel·lícula “El gran dictador” de Charles Chaplin. Chaplin és un barber jueu que viu a un gueto d’un país anomenat “Tomenia”. El seu paregut amb el dictador d’aquest país, “Astolfo Hinkel”, fa que els soldats del propi Hinkel el confonguin, fent-se passar pel dictador. Continue reading

…, el sector secundari,…


El vídeo correspon a la pel·lícula “Charly i la fàbrica de xocolata”. Charly és un noi pobre que viu prop una gran fàbrica de xocolata. El seu propietari decideix invitar a fer una visita a la seva fàbrica als qui trobin una de les cinc entrades daurades que hi ha a les tabletes de xocolata. Charly és un dels cinc afortunats.

La fàbrica de xocolata correspon al sector secundari, on formen part totes les activitats encarregades de fabricar objectes que no es troben a la natura. La xocolata no creix als arbres, es fa amb cacau, sucre i altres coses. Cotxes, avions, edificis, pa, tot el que es construeix de nou és sector secundari. Les empreses d’aquest sectors s’anomenen indústries. Els productes obtinguts en aquest sector s’anomenen béns, a diferència dels obtinguts al sector terciari que s’anomenen serveis.

…, el sector secundari,…

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/jyB4s9eox2o" width="425" height="350" wmode="transparent" /] 

El vídeo correspon a la pel·lícula “Charly i la fàbrica de xocolata”. Charly és un noi pobre que viu prop una gran fàbrica de xocolata. El seu propietari decideix invitar a fer una visita a la seva fàbrica als qui trobin una de les cinc entrades daurades que hi ha a les tabletes de xocolata. Charly és un dels cinc afortunats. Continue reading

El sector primari,…


Aquest vídeo correspon al tràiler de la pel·lícula “La tormenta perfecta”. Explica la història d’un vaixell de pesca que queda atrapat dintre una gran tempesta.

La pesca, la ramaderia i l’agricultura formen part de l’anomenat sector primari de la industria. Són totes les activitats encarregades d’extreure les matèries primeres de la natura: peixos, pomes, llet, carn, etc, sense patir cap tipus de transformació.

La mineria podria quedar també dintre aquest sector, ja que es tracta d’extreure minerals d’una mina, o sigui, matèries primeres de la naturalesa, però molts llibres d text el situen dintre el sector secundari.

L’experiment del petit món

Moltes vegades ens sorprenem quan tenim un conegut comú amb la persona menys esperada, o descobrim que el cosí del nostre millor amic viu al nostre mateix edifici, o trobem que aquesta persona també ha estat convidada a la mateixa festa d’aniversari. Solem dir llavors, “el món és un mocador”, “no sabia que ja us coneguéssiu”, o alguna expressió semblant. Són aquestes situacions tan sorprenents?

Existeix una teoria matemàtica que explica que una persona està connectada amb qualsevol altra per una cadena relativament curta de mitjancers, sis en concret. Es basa que el nombre de coneguts creix exponencialment amb cada baula de la cadena, i només fan falta unes quantes baules perquè aquest grup de coneguts englobi la humanitat sencera. Per dir-ho d’alguna manera, és possible que entre tu i el president dels Estats Units hi hagi una cadena de sis o set persones. Aquesta teoria va ser enunciada matemàticament als anys 50 per Ithiel de Soda Pool i Manfred Kochen, i demostrada pel psicòleg Stanley Milgram el 1967.

L’experiment va ser denominat “l’experiment del Petit Món” i va consistir amb el següent: imagina una persona anomenada Michael que ha d’enviar un paquet a un estrany anomenat Jordan del qual només coneix el nom, l’ocupació i on viu aproximadament. Michael no pot enviar el paquet directament, pel que escull un conegut seu anomenat Pau que creu que el pot conèixer i li envia el paquet dient-li que faci el mateix, que l’envií el paquet a Jordan. Pau no coneixerà a Jordan, pel que envia el paquet a un conegut seu dient-li el mateix. Amb sis o set enviaments, el paquet arriba al seu destinatari. Aquest experiment es va repetir amb altres individus i amb la majoria de casos, van fer falta només sis reenviaments de la postal per que el destinatari final rebés la carta.

L’experiment del petit món

petit-mon.jpgMoltes vegades ens sorprenem quan tenim un conegut comú amb la persona menys esperada, o descobrim que el cosí del nostre millor amic viu al nostre mateix edifici, o trobem que aquesta persona també ha estat convidada a la mateixa festa d’aniversari. Solem dir llavors, “el món és un mocador”, “no sabia que ja us coneguéssiu”, o alguna expressió semblant. Són aquestes situacions tan sorprenents? Continue reading

Les al.lucinacions del canvi climàtic

Un noi de 17 anys ha estat ingressat en un hospital de Melbourne, Australia, amb una al·lucinació neuròtica sobre el canvi climàtic. El noi creia que, a causa del canvi climàtic, el seu propi consum d’aigua podria portar en pocs dies la mort de milions de persones per l’esgotament de les reserves d’aigua al món. Al sentir-se culpable,  havia intentat deixar de beure’n.

Aquest efecte de la neurosi de l’escalfament global i el canvi climàtic s’està agreujat després que molts nens han vist el documental d’Al Gore, “Una Veritat Incomoda”, on  una junta d’educadors nord-americans han observat que els nens de primària tenen malsons relacionats a fi del món, i un comportament erràtic i problemàtic a l’escola. Van recomanar que el documental de Gore no fos mostrat als nens perquè no té l’esperit crític necessari per comprendre els límits de la ciència, on acaba la realitat i comença la fantasia i la propaganda política.

Per altra banda, un francès, Patrick Geryl, va deixar la seva feina a un laboratori d’una companyia d’olis. Havia estalviat suficients diners com perquè li durés fins al desembre del 2012. Segons ell, després d’aquesta data no ho necessitaria més ja que el món s’acabaria per culpa de l’escalfament global.

Geryl li va dir que no quedarà res, res de res, que s’hauria de començar una nova civilització des de zero. Geryl havia estudiat química des de molt jove i havia començat a preparar-se per a l’apocalipsi. Va fundar un grup de supervivència per a qui pensaven igual, entrenar-los per viure i sobreviure a la catàstrofe que ell sabia que estava arribant.

Les al.lucinacions del canvi climàtic

global_warming_gore_fire.jpgUn noi de 17 anys ha estat ingressat en un hospital de Melbourne, Australia, amb una al·lucinació neuròtica sobre el canvi climàtic. El noi creia que, a causa del canvi climàtic, el seu propi consum d’aigua podria portar en pocs dies la mort de milions de persones per l’esgotament de les reserves d’aigua al món. Al sentir-se culpable,  havia intentat deixar de beure’n. Continue reading

L’habitació 404

Quan una pàgina d’internet no es troba, surt un missatge d’error que diu:”error 404: page not found”. Aquest 404 té un significat que té dues versions: un d’ells parla d’una habitació, i l’altre de números.

Internet, als seus començaments, era poc més que un grapat d’ordinadors connectats entre si, un projecte desenvolupat per un grup de joves científics del CERN (Suïssa), intentant mantenir-se al dia de la feina dels seus ordinadors a tot el món.

Ells van ser els creadors de la “World Wide Web”, coneguda mundialment com a WWW. És a dir, van idear tot un sistema de comunicacions de dades que no sol els va solucionar el problema, sinó que, una vegada obert al públic en general i trenta anys més tard, gaudeix d’una immillorable salut.

Aquests joves van començar a desenvolupar el seu protocol en un ambient tancat: la xarxa interna de la CERN. En una oficina, situada al quart pis, estava ubicada la base de dades central del World Wide Web: qualsevol comanda de fitxers era encaminada a aquesta oficina, on dos o tres persones el localitzaven manualment utilitzant mètodes que avui semblen medievals i els transferirien, mitjançant la xarxa, a la persona que havia realitzat la petició. Aquesta habitació era coneguda com “Room 404” (Lloc 404).

La base de dades va començar a créixer, i també la quantitat de gent amb accés als documents que en ella s’emmagatzemava. I també van començar a aparèixer alguns problemes: hi havia gent poc familiaritzada amb el sistema que efectuava peticions de documents que no existien, o amb noms d’arxiu escrits incorrectament. El personal a càrrec de la “Room 404” enviava, en aquests casos, una nota explicant que el document no podria ser trobat. Ràpidament, aquestes peticions errònies van ser contestades amb un missatge estàndard: “Lloc 404: arxiu no trobat”.

Temps més tard, quan els processos de resposta van ser automatitzats i els treballadors del quart pis van ser reemplaçats per ordinadors, els usuaris de la xarxa van poder accedir directament als documents emmagatzemats en la base de dades. El missatge d’error estàndard per indicar que un document determinat no podia ser trobat va continuar sent el mateix: “404: file not found”.

Aquest número d’error ha sobreviscut fins als nostres dies, i forma part de la llista oficial d’errors del HTTP (Hyper Text Transfer Protocol, o Protocol per a la Transferència d’Hipertext)

Aquesta història té tot el necessari per ser verdadera. Però n’hi ha alguns que asseguren que es tracta d’una altra llegenda urbana. Qui defensen aquesta postura es basen en què, segons està definit en el protocol estàndard HTTP, el número d’aquesta resposta (404) està definit de la següent forma: el primer número indica el tipus de resposta, en aquest cas el 4 significa “error del client”. Els següents dos números indiquen el subtipus d’error, en aquest cas el 04 (“Not found”).

Quan Groenlàndia era verda

Es veu que Groenlàndia es desglaça, segons les darreres informacions. Aquest fenomen, però, no és nou. Aquest lloc ja va estar desglaçat no fa tant, uns 800 anys més o menys. De fet, el seu nom significa “Terra verda”, i va ser batejat així pels víkings.


Els víkings es van establir a Groenlàndia des dels anys 800 fins al 1200. Aquest període es coneix amb el nom de Període Càlid Medieval, caracteritzat per unes altes temperatures que permetien la navegació pels mars de l’Àrtic normalment glaçats. Aquest període coincideix amb una gran activitat solar, documentada amb les presència d’un major nombre de taques solars.

Al segle IX els Víkings buscaven noves terres d’expansió per a la seva creixent població. Primer van arribar a Islàndia, i van tirar més amunt fins trobar una gran extensió verda que els recordava el seu país natal, Noruega. El van batejar Green Land, terra verda: Groenlàndia. Van establir poblacions amb granges, ports, i cultivaven ordi per fer cervesa. L’any 1250 les temperatures van començar a baixar i els víkings van haver de marxar de Groenlàndia per tornar cap a Noruega. Els mars del nord es van gelar de nou.

Els canvis climàtics existeixen des de que el món és món, i la història demostra que Groenlàndia no ha estat sempre coberta de gel. El seu desglaç sembla una catàstrofe de grans dimensions, com si mai hagués passat. Potser els seus habitants podran tornar a conrear les terres glaçades i convertir-se en una gran potència. Diuen que mai plou a gust de tothom. Ara es podria dir que l’escalfament global no va malament a tothom…

Stradivarius i la Petita Edat de Gel

stradivarius2.jpgCientífics holandesos han arribat a la conclusió que el so únic dels violins Stradivarius pot deures a la densitat de la fusta dels arbres amb què van ser fets, arbres que van créixer durant la Petita Edat de Gel.

La Petita Edat de Gel (del segle 14 al 19) provocada per una reduïda activitat solar, va ser la causa que els arbres de l’època creixessin més lentament i amb menys diferència entre estacions. Stradivarius va ser un italià del segle 18 que va fabricar els violins més famosos del món amb aquesta arbres. El seu so es veu que és excepcional, i cap instrument fabricat des d’aleshores ha aconseguit igualar la seva qualitat, provocada possiblement per la major densitat de la fusta deguda al lent creixement del arbres durant aquesta etapa.

El doctor Berend Stoel, que va dur a terme les proves, diu que la diferència en la densitat de la fusta pot impactar notablement en la qualitat musical d’un violí. Stoel i els seus col·legues van trobar que la fusta dels Stradivarius mostrava evidència d’arbres el creixement dels quals era més semblant en hivern i estiu. Les condicions que van causar aquest tipus de creixement en els arbres no s’han tornat a repetir des de llavors.

Estan tan altament cotitzats els gairebé 600 instruments -entre violins, violes, violoncels i guitarres- que es venen per milions de dòlars les rares vegades que se subhasten.

Font: BBC: El secreto de los Stradivarius

Falkirk Wheel

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/n61KUGDWz2A" width="425" height="350" wmode="transparent" /] 

The Falkirk Wheel és el nom amb què es coneix a l’únic sistema rotatori de transbordament de vaixells al món. Es tracta d’una gegantina infraestructura que permet comunicar dos canals fluvials d’Escòcia amb un desnivell entre ells de 35 metres.

Aquests canals s’usaven molt freqüentment en l’època prèvia a l’expansió del ferrocarril. Amb l’arribada dels trens van quedar una mica relegats, però en la dècada dels 90 va començar a ressorgir l’interès pel seu ús per a finalitats recreatives. Els dos canals havien estat dotats d’una comunicació entre si mitjançant preses entorn de l’any 1800, però aquest sistema sol podia ser usat en sentit descendent. Les autoritats locals van pensar que seria una bona idea recuperar els canals, així com dotar-los d’una comunicació més ràpida que l’antic sistema de preses, la qual cosa podria ajudar a fer la zona mes atractiva turísticament. El projecte va costar 120 milions d’euros .

Per comunicar els dos canals es va procedir a construir una desviació des del més alt d’ells, l’Union Canal. L’esmentada desviació, després de baixar 2 preses d’anivellament, passa un túnel de 168 metres i un petit canal de formigó de 104 metres que desemboca directament en una de les gòndoles de transbordament de la Falkirk Wheel.

La sínia consisteix en una estructura d’acer de 35 metres d’altura, que gira a través d’un eix central, impulsada per motors hidràulics situats en un dels suports de l’eix. L’armadura de la sínia allotja 2 recipients semicirculars que són omplerts d’aigua i tenen capacitat per a 2 vaixells cada un.

Cada recipient té un conjunt de preses en cada extrem, permeten que els vaixells entrin per un extrem i surtin per l’oposat en arribar en l’altre nivell. Quan la sínia està girant, els mecanismes de cada recipient mantenen aquests horitzontals, girant a mesura que la sínia ho fa. L’operació de mig gir de la sínia, que permet intercanviar la posició dels recipients, dura entorn de 15 minuts.

El mecanisme de gir i control del moviment de la sínia consta de 8 motors hidràulics muntats al voltant d’un dels extrems de l’eix de la sínia. El mètode per mantenir l’horitzontalitat dels recipients consisteix en un conjunt d’engranatges i corretges muntats de manera que el moviment de gir dels recipients està unit al gir de l’eix central de la sínia, mitjançant la unió física que proporciona l’engranatge.

Falkirk Wheel

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/n61KUGDWz2A" width="425" height="350" wmode="transparent" /] 

The Falkirk Wheel és el nom amb què es coneix a l’únic sistema rotatori de transbordament de vaixells al món. Es tracta d’una gegantina infraestructura que permet comunicar dos canals fluvials d’Escòcia amb un desnivell entre ells de 35 metres. Continue reading

Bonus de carboni

bonoscarbono.jpgEls bonus de carboni són un mecanisme internacional de descontaminació per reduir les emissions contaminants al medi ambient; és un dels tres mecanismes proposats en el Protocol de Kyoto per a la reducció d’emissions causants de l’escalfament global o efecte hivernacle (GEI o gasos d’efecte hivernacle).

El sistema ofereix incentius econòmics que empreses privades contribueixin a la millora de la qualitat ambiental i s’aconsegueixi regular l’emissió generada pels seus processos productius, considerant el dret a emetre CO2 com un bé canviable i amb un preu establert al mercat. La transacció dels bons de carboni -un bo de carboni representa el dret a emetre una tona de diòxid de carboni- permet mitigar la generació de gasos hivernacle, beneficiant a les empreses que no emeten o disminueixen l’emissió i fent pagar les que emeten més del permès.

Mentre que alguns l’anomenen “mecanisme de descontaminació”, el terme és considerat per altres com un error ja que s’han ideat per intentar reduir els nivells de diòxid de carboni, o CO2, però que el diòxid de carboni no és un gas contaminant sinó que, molt lluny d’això, és la base fonamental de la vida vegetal i, per tant, de la vida animal sobre el planeta. Sense CO2, no hi hauria vida a la Terra.

Les reduccions d’emissions de GEI es mesuren en tones de CO2 equivalent, i es tradueixen en Certificats d’Emissions Reduïdes (CER). Un CER equival a una tona de CO2 que es deixa d’emetre a l’atmosfera, i pot ser venut al mercat de carboni a països. Els tipus de projecte que poden aplicar a una certificació són, per exemple, generació d’energia renovable, millora d’eficiència energètica de processos, forestació, netedat|neteja de llacs i rius, etc.

En un esforç per reduir les emissions que provoquen el canvi climàtic al planeta, com a l’escalfament global o efecte hivernacle, els principals països industrialitzats -a excepció dels Estats Units- han establert un acord que estableix metes quantificades de reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEI) per al 2012: el Protocol de Kyoto. Per complir s’estan finançant projectes de captura o abatiment d’aquests gasos en països en vies de desenvolupament, acreditant tals disminucions i considerant-les com si haguessin estat fetes al seu territori.

Tanmateix, els crítics del sistema de venda de bons o permisos d’emissió, argumenten que la implementació d’aquests mecanismes tendents a reduir les emissions de CO2 no tindrà l’efecte desitjat de reduir la concentració de CO2 en l’atmosfera, com tampoc de reduir o retardar la pujada de la temperatura. Segons l’estudi de Wigley, 1999, la implantació del Tractat de Kyoto complert per tots els països del món, inclosos els Estats Units, causarà una reducció de 28 parts per milió (ppm) per a 2050, o reduirà la temperatura predita per a aquell any en 0,06è C, o sinó retardarà la data en la qual s’hauria de complir l’augment dit en 16 anys.