Un home estava assegut al banc d’un parc meditant un problema mentre observava una nois jugant al joc de bales. Un dels vailets va llençar la bola que va passar per un toll d’aigua. Al sortir del toll, la bola va anar deixant un rastre mullat per on anava passant. De sobte, l’home ho va veure clar, acabava de resoldre el seu problema: Lazlo Biro acabava d’inventar el bolígraf.

Així expliquen com va passar. Lazlo Biro era un periodista hongarès que estava cansat de veure com la seva ploma estilogràfica li jugava sempre males passades: de vegades no escrivia o, el més greu, se li escapava la tinta tacant-li la butxaca de les seves camises. Això era un problema, sobretot quan havia de prendre notes ràpidament en una roda de premsa. Desprès de l’anècdota de les bales del parc, va decidir fer un prototip molt rudimentari, i va substituir la seva ploma per aquell extrany artilugi. En una roda de premsa a Iugoslàvia (antiga unió de repúbliques balcàniques), va coincidir amb el president de l’Argentina que va quedar meravellat per l’invent, dient-li que al seu país tindria molt d’èxit.

Quan va esclatar la segona guerra mundial va escapar a l’Argentina amb el seu germà per escapar de la persecució nazi. El motiu de triar aquest país va ser perquè va veure possibilitats de tirar endavant el seu projecte. Allí van fundar una empresa amb un soci anomenat Jorge Meyne, i l’any 1940 van llençar al mercat el primer bolígraf del món: el Birome (acrònim, de BIROme i MEyne).

A partir d’aquí, l’èxit va ser monumental i es van anar perfeccionant fins l’actualitat. El bolígraf no és més que un dipòsit de tinta allargar al final del qual hi ha una petita bola que va rodant a mesura que es pressiona. Mentre roda, la part mullada de tinta de la bola va impregnant el paper.

Un home estava assegut al banc d’un parc meditant un problema mentre observava una nois jugant al joc de bales. Un dels vailets va llençar la bola que va passar per un toll d’aigua. Al sortir del toll, la bola va anar deixant un rastre mullat per on anava passant. De sobte, l’home ho va veure clar, acabava de resoldre el seu problema: Lazlo Biro acabava d’inventar el bolígraf. Continue reading →

El nom de Velcro bé d’una combinació de dues paraules franceses: velour (vellut) i crouchet (ganxo). Aquest invent es deu a un enginyer suïs anomenat George de Mestral l’any 1941. Un dia estava passejant pel camp amb el seu gos quan va observar que les flors d’un card es quedaven adherides a la seva roba i al pèl del seu gos.

De Mestral va observa al microscopi les flors de card i va comprovar que en lloc de tenir una teixidura llisa, les flors estaven envoltades de molts ganxets petits que actuaven de garfi que s’enganxaven fàcilment als teixits. L’enginyer havia esbrinat el perquè de l’adherència de les flors, però li faltava posar en pràctica el descobriment. Va tarar deu anys en perfeccionar el seu invent,  i a desenvolupar un sistema amb el qual poder aplicar la seva troballa. El suís estava convençut que aquell sistema no només podia sortir endavant, sinó que, gràcies a les seves aplicacions, podia convertir-se en un alguna cosa important. Un sistema d’obertura que amb el temps, acabaria incorporant-se als usos més inversemblants. Amb paciència, i buscant a algun teixidor invertint temps i diners, de Mestral va començar a obtenir resultats. Entre investigacions i avanços van ser passant els anys i finalment, en 1957 el producte es va poder patentar amb el nom que tot-hom coneix: Velcro.
L’era espacial va obrir un immens camp de proves per al velcro ja que permet als astronautes mantenir els productes adherits als seus vestits evitant així que aquests naveguin lliurement per la nau espacial.

La NASA no va trigar a descobrir en el velcro un útil material i ho va incorporar com mètode adhesiu a les vestimentes i utensilis dels astronautes de manera que poguessin mantenir les coses sempre prop. També el cos de bombers ha trobat utilitat a aquest descobriment. El temps emprat a cordar els botons dels seus vestits, poden utilitzar-lo a apagar un incendi gràcies a la incorporació del Velcro en els seus uniformes. El velcro ha passat la barrera de la funcionalitat per a incorporar-se com un element més de la moda. Sabatilles esportives, roba infantil i joguines han centrat durant anys les aplicacions del velcro en el camp de la moda.

El nom de Velcro bé d’una combinació de dues paraules franceses: velour (vellut) i crouchet (ganxo). Aquest invent es deu a un enginyer suïs anomenat George de Mestral l’any 1941. Un dia estava passejant pel camp amb el seu gos quan va observar que les flors d’un card es quedaven adherides a la seva roba i al pèl del seu gos. Continue reading →

Cada d’any es dóna un premi Nobel a persones que han fet grans aportacions per a la humanitat. Aquest premis van ser instaurats per Alfred Nobel, un Suec que va descobrir la dinamita. L’establiment d’aquests premis van ser fruit d’una trista confusió.

Alfred B. Nobel va néixer a Estocolm (Suècia) l’any 1833 dintre d’una família d’enginyers. Als nou anys d’edat, es va traslladar amb la seva família a Rússia on ell i els seus germans van rebre classes d’humanitats i de ciències naturals per part de professors privats. Després d’un llarg període d’estudis als EUA, es va ocupar de la direcció de les fàbriques d’armes i explosius que el seu pare havia fundat a Peterburg, Estocolm, Krummel i Winterviken.

En aquells moments, ell, el seu pare i el seu germà estaven buscant un mètode per poder controlar la nitroglicerina, que era una substància líquida que explotava al menys mínim moviment, cosa que la feia molt perillosa. Desprès de molts i perillosos intents ho van aconseguir: van inventar la dinamita, que es podia manipular sense que explotés a les mans.

Aquest descobriment el va fer molt ric, i la dinamita va passar a convertir-se en un element habitual amb totes les guerres. Aquest fet li va suposar el sobremon del “comerciant de la mort”. S’ha especulat durant molt de temps sobre les raons que van dur Alfred Nobel a prendre la decisió d’establir els premis que porten el seu nom. Una de les hipòtesis més plausibles sosté que l’establiment del premi va ésser fruit d’un incident ocorregut el 1888. Aquell any, el germà d’Alfred Nobel, Ludvig, va morir mentre es trobava a Cannes (França). Els diaris francesos van publicar la notícia de la mort de Ludvig, però el van confondre amb el seu germà, i un diari va arribar a publicar el titular: ‘El comerciant de la mort ha mort’, en clara referència al fet que Alfred Nobel hagués inventat la dinamita. Sembla que va ser després d’aquest fet que Nobel va instaurar el premi per rentar el seu nom i que els diners que ell havia guanyat degut a un producte que s’usava per matar, anés a persones que fessin tot el contrari, un bé per la humanitat.

El 27 de novembre de 1895, Nobel va signar el seu darrer testament al Club Suec-Noruec de Paris en el qual feia constar la donació de la seva fortuna per la instauració del premi que duu el seu nom. Va morir a causa d’una hemorràgia cerebral a la seva casa de San Remo, Itàlia, el 10 de desembre de 1896.

El premi instituït per Alfred B.Nobel en el seu testament és el primer guardó a nivell internacional que es concedeix anualment, des del 1901, a figures destacades en el camp de la física, de la química, de la fisiologia i la medicina i de la literatura, així com a persones o institucions que han treballat en la recerca de la pau. El premi consisteix en una medalla, un diploma personal i certa quantitat de diners.