Category Archives: Inventors i descobridors

L’anècdota de l’edifici i el baròmetre

1 Reply

niels_bohr.jpgUn gran físic anomenat Ernest Rutherford, que va ser premi Nobel de química l’any 1908, explicava la següent anècdota:

Fa algun temps, vaig rebre la trucada d’un col·lega. Estava a punt de posar un zero a un estudiant per la resposta que havia donat en un problema de física, malgrat que aquest afirmava que la seva resposta era correcta. Professors i estudiants van acordar demanar arbitratge d’algú imparcial i vaig ser elegit jo. Vaig llegir la pregunta de l’examen: “Demostri com és possible determinar l’altura d’un edifici amb l’ajuda d’un baròmetre”. Continue reading →

El setge de Siracusa

Leave a reply

siracusa.jpgEl soldat creuava la ciutat en busca de presoners. L’havien acabat de conquerir desprès de moltes penúries, i ja era hora de rendir comptes amb aquella gent. Va entrar dintre una casa on regnava un gran silenci, però no estava buida. A terra, envoltat de papers, hi havia un home vell amb barba blanca que no feia cas al soldat que acabava d’entrar. Estava enfeinat mirant els plànols que tenia davant i fent anotacions. El soldat, molest per la seva indiferència, va advertir de nou la seva presència, però el vell no li feia cas. Amb un atac d’ira, el soldat va agafar la seva espasa i …

Així explica la llegenda de com va morir Arquímedes. El soldat era romà, i acabaven de conquerir la ciutat de Siracusa desprès de molts mesos d’infortunats atacs repel·lits contínuament pels ciutadans de la ciutat. El que no sabia aquell soldat romà era que  el culpable dels seus infortunis era aquell vell.

Siracusa era una ciutat de la illa de Sicília que estava a mans dels grecs. El poderós imperi romà va conquerir la illa fins arribar a la ciutat, on conquerir-la seria bufar i fer ampolles. Però es van trobar amb una resistència inusual, amb unes màquines mai vistes que feien inútils les incursions dels romans. Darrera aquelles màquines estava Arquímedes i els seus invents

Un d’ells era la catapulta, inventada per ell mateix. Disposava de diferents models de llarg i de curt abast, de manera que grans pedres queien tant als soldats que encara eren lluny, com dels vaixells que rondaven pel mar.

Un segon invent era una mena de pinça gegant que agafava els vaixells que volien entrar a la cuitat pel mar, els aixecava, i els tornava a soltar des d’una alçada considerable, fent grans destrosses.

Però hi havia un invent que molts consideren una llegenda: era que va disposar unes planxes de bronze en forma de mirall per concentrar els rajos solars i cremar les veles dels vaixells. Aquest invent ha estat descrit i s’ha provat per veure si realment podria haver estat cert. Un grup d’investigadors de Massachussetts van intentar reproduir aquesta llegenda. Es van dirigir a la badia de San Francisco, a l’oest dels Estats Units, on van enfocar un vaixell situat a 45 metres dels miralls. Els rajos de sol concentrats van fer un petit foc al vaixell, però es va extingir ràpidament. Van demostrar que, en un principi, aquest mite no és cert, però tractant-se d’Arquímedes no es pot descartar res.

Més informació

http://www.educared.net/PrimerasNoticias/hemero/2005/nov/cien/arquimedes/arquimedes.htm

http://www.elmundo.es/2005/10/25/ciencia/1878970.html

 

 

El setge de Siracusa

Leave a reply

siracusa.jpgEl soldat creuava la ciutat en busca de presoners. L’havien acabat de conquerir desprès de moltes penúries, i ja era hora de rendir comptes amb aquella gent. Va entrar dintre una casa on regnava un gran silenci, però no estava buida. A terra, envoltat de papers, hi havia un home vell amb barba blanca que no feia cas al soldat que acabava d’entrar. Estava enfeinat mirant els plànols que tenia davant i fent anotacions. El soldat, molest per la seva indiferència, va advertir de nou la seva presència, però el vell no li feia cas. Amb un atac d’ira, el soldat va agafar la seva espasa i … Continue reading →

El codi Braile

Leave a reply

braile.jpgEl braille és un sistema de lectura i escriptura tàctil pensat per a persones cegues. Va ser inventat pel francès Louis Braille a mitjan el segle XIX, que es va quedar cec a causa d’un accident durant la seva infantesa mentre jugava al taller del seu pare.

Quan tenia 13 anys, el director de l’escola de cecs i sords de París, on estudiava Braille de jove, li va demanar que provés un sistema de lecto-escriptura tàctil inventat per un militar anomenat Charles Barbier per transmetre ordres. Louis Braille, al cap d’un temps va descobrir que el sistema era vàlid i el va reinventar utilitzant un sistema de 8 punts. Al cap d’uns anys el va simplificar deixant-lo en el sistema universalment conegut i adoptat de 6 punts.

 

El braille consisteix generalment en cel·les de sis punts en relleu, organitzats com una matriu de tres files per dues columnes, que convencionalment es numeren de dalt a baix i d’esquerra a dreta, tal com es mostra a la següent figura:

 

braile1.JPG

 

Amb aquests sis punts s’obtenen 64 combinacions diferents. Amb els relleu convenientment posats a una o altra posició, s’obtenen les lletres. En el cas de les majúscules o els números, es posa un prefix abans de la matriu de símbols. Aquests prefix també és una matriu de punts que assenyala que el que ve a continuació és una majúscula o un número. Per exemple, el següent dibuix representa la lletra A (un relleu a la posició 1)

braile2.JPG

 

En canvi, el següent és el número 1: el prefix numèric (relleus a 3, 4, ,5, 6) seguit de la lletra A

 

braile3.JPG

 

La perícia i l’habilitat de Braile ha fet possible que milions de persones al llarg del mon puguin ser més autònoms malgrat ser invidents. Un exemple és que a les eleccions autonòmiques andaluses del 2008, els invidents ho podien fer amb Braile.

L’origen del bàsket

Leave a reply

naismith.jpgLa Tecnologia és la satisfacció de les nostres necessitats: si volem anar lluny, fem cotxes; si temin fred, fabriquem roba; si volem descansar, construïm llits. Des d’aquest punt de vista, el bàsquet ben bé podria ser un invent propi de la Tecnologia, ja que l’any 1891 va satisfer la necessitat d’un professor d’educació física d’una ciutat on a l’hivern feia molt, però que molt de fred…

James Naismith era instructor d’esports a una escola de Springfield. Els hiverns eren  molt freds en aquella ciutat, pel que fer educació física al pati era molt dur. Naismith no tenia més remei que fer activitats al gimnàs de l’escola. Volia mantenir en forma als seus alumnes, pel que volia crear un joc que combinés una sèrie de requisits: amb pilota, fàcil d’aprendre, que es pogués jugar a qualsevol lloc, que sempre s’ataqués, i que no fora agressiu. Amb aquestes bases, va inventar el bàsquet.

Naismith va anar millorant aquelles primeres idees, i va crear les primeres normes: equips de nou jugadors, no es pot tocar amb el peus, s’ha de botar si es vol avançar, la cistella serà petita. El primer partit d’aquell nou esport es va jugar el 20 de gener de 1892 al gimnàs d’aquella escola de Springfild. L’any 1984 es va introduir el tir lliure, i el 1987 es va reglamentar cinc jugadors per equip. L’any 1904 es van determinar les dimensions del camp. El bàsquet femení va començar l’any 1892 a la mateixa escola, quan Senda Berenson el va adaptar a les característiques de les noies.

Aquell esport es va difondre ràpidament per tot el món, sobretot als Estats Units, on a la dècada dels 40 es va fundar la NBA. El gran boom del bàsquet va sorgir a la dècada dels 80, quan van aparèixer jugadors com Magic Johnson, Larry Bird i, sobretot, Michael Jordan, que feien autèntiques meravelles amb aquella pilota.

El bàsquet és un esport molt espectacular i de vegades, també divertit, i si no t’ho creus, mira, mira…

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/hVVt5fWyJDg" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

L’origen del bàsket

Leave a reply

naismith.jpgLa Tecnologia és la satisfacció de les nostres necessitats: si volem anar lluny, fem cotxes; si temin fred, fabriquem roba; si volem descansar, construïm llits. Des d’aquest punt de vista, el bàsquet ben bé podria ser un invent propi de la Tecnologia, ja que l’any 1891 va satisfer la necessitat d’un professor d’educació física d’una ciutat on a l’hivern feia molt, però que molt de fred… Continue reading →

L’infern d’Hamburg i les tires d’alumini

3 Replies

radar2.jpgEl 24 de juliol de 1943, prop de 800 avions bombarders britànics van sortir a les 10 de la nit en direcció a la ciutat alemanya d’Hamburg. A la una de la matinada del dia 25, els avions van arribar a la ciutat on va començar un dels bombardejos més sanguinaris de la Segona Guerra Mundial. Però, com s’ho van fer per a que els radars alemanys no detectessin una massa tant gran d’avions? Doncs amb unes innocents tires d’alumini…

Uns anys abans d’aquest episodi, el ministeri de defensa britànic va contractar a William Watson-Watt per obtenir una arma contra els avions alemanys a la Segona Guerra Mundial. La idea del ministeri era usar les recentment descobertes ones electromagnètiques per enviar-les contra els avions enemics a fi d’escalfar-los i matar al pilot de calor. Ben aviat se’n va adonar que aquella idea era impossible que es pogués dur a terme, ja que les ones electromagnètiques eren incapaces d’escalfar un planxa de metall.

Però de retruc va trobar una altra cosa que li va interessar força: el metall, quan rebia les ones, també n’emetia. Actuaven com un mirall reflector, com si retornessin d’on havien sortit. El que passava en realitat era que els metalls tenen uns electrons lliures sobre la seva superfície. Quan reben una ona electromagnètica, aquests electrons lliures comencen a bellugar-se, emeten també ones de la mateixa freqüència que poden ser captades per un receptor.

Aquest fet les feia força interessants per que podien detectar els avions a certa distància, molt abans que es poguessin veure a simple vista. Quan va tenir enllestit l’invent detector, va fer una demostració amb un avió de la RAF britànica. Efectivament, l’avió va ser detectat amb un aparell a una distància considerable, molt abans que es pogués veure a simple vista. L’experiment va ser un èxit, malgrat que Watt va fer trampa: va afegir una planxa de metall a l’avió per facilitar que es pogués detectar sense que ningú ho sabés.

El ministeri de defensa de seguida va posar detectors a les costes britàniques per captar els senyals dels avions alemanys. Aquests, quan van començar la invasió de l’illa per l’aire, s’estranyaven que els avions britànics els esperessin per on tenien previst passar. Desprès de descobrir què eren els radars, els alemanys el van aconseguir millorar i en van posar al nord d’Europa per controlar el trànsit aeri provinent de les illes britàniques.

Però els britànics tenien una darrera sorpresa amb aquests aparells. Sabien que els metalls eren detectats pels radars alemanys, pel que se’ls va ocorre llençar milers de tires d’alumini pel cel. Això va col·lapsar els radars que detectaven senyals per tot arreu. Els senyals dels bombarders també es detectaven, però quedaven dissimulats entre tanta senyal falsa. els caces alemanys no sabien on s’havien de dirigir, ja que per allí on passaven només veien trossos d’alumini caient del cel. Els avions britànics van arribar intactes a Hamburg, on van començar la destrossa.

 

L’infern d’Hamburg i les tires d’alumini

3 Replies

radar2.jpgEl 24 de juliol de 1943, prop de 800 avions bombarders britànics van sortir a les 10 de la nit en direcció a la ciutat alemanya d’Hamburg. A la una de la matinada del dia 25, els avions van arribar a la ciutat on va començar un dels bombardejos més sanguinaris de la Segona Guerra Mundial. Però, com s’ho van fer per a que els radars alemanys no detectessin una massa tant gran d’avions? Doncs amb unes innocents tires d’alumini… Continue reading →

L’autèntic inventor de la bombeta

5 Replies

sawn.jpgA la classe de Tecnologia estaven parlant d’electricitat. Al llibre posava que un tal Edison va inventar la bombeta incandescent.

– Això no és del tot cert – va dir el professor-. Fa poc van descobrir que havia estat una altra persona, però ara no recordo el nom. Us ho buscaré i el proper dia us ho explico.
– Ja! – va dir l’Alba-. El mateix ens vas dir quan havies de buscar quin tipus de fusta usaven per fer el salmó fumat i no ho vas fer.

La classe va seguir més o menys bé fins que va sonar el timbre. L’Albert va obsequiar al professor amb uns dels seus ja famosos acudits dolents. El primer que va fer el mestre va ser anar corrents a la sala de professors en busca d’un ordinador. Desprès de navegar per Internet i de contrastar diverses dades, finalment ho va descobrir. Efectivament, no va ser Edison qui va inventar la bombeta incandescent, va ser…

… el químic britànic Joseph Wilson Swan, malgrat que tots els llibres li atribueixen a Thomas Alva Edison. La bombeta de Swan tenia el problema que no acabava de funcionar perquè entrava aire dintre i el filament es cremava. Edison va agafar l’invent de Swan, que no estava patentat, i va tenir la paciència de fer moltes proves fins que se’n va sortir. Llavors la va patentar, atribuint-se l’invent.

Edison va provar durant 800 dies seguits 6.000 filaments diferents de tot tipus: vegetals, animals, minerals, fins i tot va usar un pel de la barba d’un dels seus ajudants. Però tots els filaments acabaven cremant-se. Finalment el va trobar: va posar un filament de carbó dintre una ampolla on no hi havia aire i va aconseguir que fes llum sense que es cremés. El 21 d’octubre de 1879 va realitzar la primera demostració pública de la bombeta incandescent davant 3.000 persones. La primera làmpada va durar 48 hores. L’any 1882 Edison va inaugurar a la ciutat de Nova York la primera il·luminació pública. Va ser a Wall Street, a Manhattan.

La bombeta incandescent actual està feta d’un filament d’un material anomenat tungstè i està dintre un recipient de vidre amb gas argó, que evita que el filament es cremi i fa que duri més temps sense que es trenqui.

Actualment, la historia d’Edison està pendent de revisió. Se’l considera un dels inventors més grans de segle XX, amb milers d’invents, però se l’acusa d’apropiar-se’n molts de manera indeguda. Es diu que els copiava d’inventors europeus a través d’espies que ell enviava, o amb amenaces als legítims inventors.