Category Archives: Comunicacions

Opera: el navegador desconegut

opera.jpgLa òpera és un gènere musical amb poc seguiment. Fa 200 anys era ben al contrari, tenia molt seguidors en gran part perquè era de les poques coses que podien escoltar als teatres. Amb els navegadors d’Internet passa alguna semblant amb un programa que s’anomena precisament així: Opera.

Un navegador és un programa informàtic capaç de llegir les pàgines que s’allotgen als servidors d’Internet i reproduir-les al nostre ordinador. El llenguatge que llegeixen s’anomena HTML, i pocs programes poden fer-ho. Els navegadors més coneguts són Explorer i Firefox, però n’hi ha més. El tercer en discòrdia s’anomena Opera i es pot descarregar gratuïtament a l’adreça navegador Opera. És bastant ràpid obrint pàgines, i té un disseny molt atractiu. Si vols tenir més alternatives al teu navegador habitual, el pots provar.

Parlant de l’altra òpera. Tant si t’agrada com si no, t’invito a escoltar aquesta ària de la Flauta Màgica de Mozart. Que ho gaudeixis.

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/rxGy83aipbY" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Apnea del correu electrònic

email.jpgA la classe de Tecnologia estaven fent informàtica, concretament una taula amb un full de càlcul. Els alumnes estaven molt avorrits de fer gràfics, introduir fórmules i entrar dades inútils a les cel·les. A falta de cinc minuts per acabar el professor els va deixar entrar a Internet. Es van dedicar tots a mirar el Hotmail a llegir els seus correus. El silenci era sepulcral, ningú respirava…. literalment: la classe va deixar de respirar i van començar a posar-se vermells com a tomàquets, sobretot Jaume i Xavi que estaven llegint correus molt llargs. Quan el professor se’n va adonar, va desconnectar tots els ordinadors de cop. Els alumnes van recuperar la respiració i va semblar que tornaven d’un son molt profund. Havien patit la apnea del correu electrònic.

La apnea és deixar de respirar durant uns segons, ja sigui de forma voluntària com involuntària. Respirar és un acte reflex que el fem sense pensar, és com si diguem un procés automàtic. Però hi ha moments on es deixa de respirar degut a alguna alteració. Una de les apnees més comuns és la del son, on es deixa de respirar mentre s’està dormint sense que el que ho fa sigui conscient.

Però recentment n’ha aparegut una altra: la apnea del coreu electrònic. Es tracta de contenir la respiració  mentre es mira el correu electrònic. Aquest terme el va acunyar la investigadora Linda Stone al comprovar que els seus companys de feina respiraven amb dificultats quan estaven llegint el correu cada dia. Això podria ser un símptoma d’estrès. La solució a aquest problema es pot resoldre agafant-se les coses amb calma, i ser conscient de la respiració mentre s’està llegint el correu electrònic.

Apnea del correu electrònic

email.jpgA la classe de Tecnologia estaven fent informàtica, concretament una taula amb un full de càlcul. Els alumnes estaven molt avorrits de fer gràfics, introduir fórmules i entrar dades inútils a les cel·les. A falta de cinc minuts per acabar el professor els va deixar entrar a Internet. Es van dedicar tots a mirar el Hotmail a llegir els seus correus. El silenci era sepulcral, ningú respirava…. literalment: la classe va deixar de respirar i van començar a posar-se vermells com a tomàquets, sobretot Jaume i Xavi que estaven llegint correus molt llargs. Quan el professor se’n va adonar, va desconnectar tots els ordinadors de cop. Els alumnes van recuperar la respiració i va semblar que tornaven d’un son molt profund. Havien patit la apnea del correu electrònic. Continue reading

El Parkinson i la Wii

wii.jpgIngrid Bell està jugant amb la Wii. Ingrid Bell juga a bitlles llençant la bola virtual a través del comandament a distància. Ingrid Bell té 70 anys. Ingrid Bell té Parkinson…

Les video consoles es van idear per a l’oci. Però han trobat nous usos molt diferent per al seu propòsit inicial. La PS3 l’han adquirit moltes universitats per fer càlculs en els seus estudis, ja que són molt més ràpides que qualsevol ordinador. La Wii, en canvi, degut a la seva forma de jugar inalàmbrica, l’estan provant com a teràpia en malalts de Parkinson.

El Parkinson és una infermetat que afecta a una substància anomenada dopamina que produeixen les cèl·lules nervioses del cervell. Aquesta substància coordina els moviments del cos, pel que la no presència de la dopamina fa que els malalts de Parkinson no puguin controlar certs moviment del seu cos, com els braços o les mans. Fer tasques diàries senzilles resulten un gran problema degut a la falta de control de les extremitats dels malalts. Però ara, un centre mèdic nord-americà està fent una teràpia a malats de Parkinson amb la consola Wii per que facin exercicis de coordinació.

El joc Wii Sports és l’usat en aquesta teràpia. Ensenyen als pacients a fer exercicis de coordinació i d’equilibri jugant a bitlles, o donant cops a la raqueta de tenis amb el comandament a distància. Els primers resultats han donat una petita millora als pacients. Ingid Bell, una de les pacients de Parkinson , pot ara pujar escales tota sola quan fa sis mesos ho havia de fer ajudada del seu marit. Els resultats semblen esperançadors.

Per saber-ne més:

http://www.elmundo.es/elmundosalud/especiales/2005/09/parkinson/que_es.html

http://actualidad.terra.es/ciencia/articulo/wii_parkinson_consola_utilizada_estudio_2382245.htm

El codi Braile

braile.jpgEl braille és un sistema de lectura i escriptura tàctil pensat per a persones cegues. Va ser inventat pel francès Louis Braille a mitjan el segle XIX, que es va quedar cec a causa d’un accident durant la seva infantesa mentre jugava al taller del seu pare.

Quan tenia 13 anys, el director de l’escola de cecs i sords de París, on estudiava Braille de jove, li va demanar que provés un sistema de lecto-escriptura tàctil inventat per un militar anomenat Charles Barbier per transmetre ordres. Louis Braille, al cap d’un temps va descobrir que el sistema era vàlid i el va reinventar utilitzant un sistema de 8 punts. Al cap d’uns anys el va simplificar deixant-lo en el sistema universalment conegut i adoptat de 6 punts.

 

El braille consisteix generalment en cel·les de sis punts en relleu, organitzats com una matriu de tres files per dues columnes, que convencionalment es numeren de dalt a baix i d’esquerra a dreta, tal com es mostra a la següent figura:

 

braile1.JPG

 

Amb aquests sis punts s’obtenen 64 combinacions diferents. Amb els relleu convenientment posats a una o altra posició, s’obtenen les lletres. En el cas de les majúscules o els números, es posa un prefix abans de la matriu de símbols. Aquests prefix també és una matriu de punts que assenyala que el que ve a continuació és una majúscula o un número. Per exemple, el següent dibuix representa la lletra A (un relleu a la posició 1)

braile2.JPG

 

En canvi, el següent és el número 1: el prefix numèric (relleus a 3, 4, ,5, 6) seguit de la lletra A

 

braile3.JPG

 

La perícia i l’habilitat de Braile ha fet possible que milions de persones al llarg del mon puguin ser més autònoms malgrat ser invidents. Un exemple és que a les eleccions autonòmiques andaluses del 2008, els invidents ho podien fer amb Braile.

L’infern d’Hamburg i les tires d’alumini

radar2.jpgEl 24 de juliol de 1943, prop de 800 avions bombarders britànics van sortir a les 10 de la nit en direcció a la ciutat alemanya d’Hamburg. A la una de la matinada del dia 25, els avions van arribar a la ciutat on va començar un dels bombardejos més sanguinaris de la Segona Guerra Mundial. Però, com s’ho van fer per a que els radars alemanys no detectessin una massa tant gran d’avions? Doncs amb unes innocents tires d’alumini…

Uns anys abans d’aquest episodi, el ministeri de defensa britànic va contractar a William Watson-Watt per obtenir una arma contra els avions alemanys a la Segona Guerra Mundial. La idea del ministeri era usar les recentment descobertes ones electromagnètiques per enviar-les contra els avions enemics a fi d’escalfar-los i matar al pilot de calor. Ben aviat se’n va adonar que aquella idea era impossible que es pogués dur a terme, ja que les ones electromagnètiques eren incapaces d’escalfar un planxa de metall.

Però de retruc va trobar una altra cosa que li va interessar força: el metall, quan rebia les ones, també n’emetia. Actuaven com un mirall reflector, com si retornessin d’on havien sortit. El que passava en realitat era que els metalls tenen uns electrons lliures sobre la seva superfície. Quan reben una ona electromagnètica, aquests electrons lliures comencen a bellugar-se, emeten també ones de la mateixa freqüència que poden ser captades per un receptor.

Aquest fet les feia força interessants per que podien detectar els avions a certa distància, molt abans que es poguessin veure a simple vista. Quan va tenir enllestit l’invent detector, va fer una demostració amb un avió de la RAF britànica. Efectivament, l’avió va ser detectat amb un aparell a una distància considerable, molt abans que es pogués veure a simple vista. L’experiment va ser un èxit, malgrat que Watt va fer trampa: va afegir una planxa de metall a l’avió per facilitar que es pogués detectar sense que ningú ho sabés.

El ministeri de defensa de seguida va posar detectors a les costes britàniques per captar els senyals dels avions alemanys. Aquests, quan van començar la invasió de l’illa per l’aire, s’estranyaven que els avions britànics els esperessin per on tenien previst passar. Desprès de descobrir què eren els radars, els alemanys el van aconseguir millorar i en van posar al nord d’Europa per controlar el trànsit aeri provinent de les illes britàniques.

Però els britànics tenien una darrera sorpresa amb aquests aparells. Sabien que els metalls eren detectats pels radars alemanys, pel que se’ls va ocorre llençar milers de tires d’alumini pel cel. Això va col·lapsar els radars que detectaven senyals per tot arreu. Els senyals dels bombarders també es detectaven, però quedaven dissimulats entre tanta senyal falsa. els caces alemanys no sabien on s’havien de dirigir, ja que per allí on passaven només veien trossos d’alumini caient del cel. Els avions britànics van arribar intactes a Hamburg, on van començar la destrossa.

 

L’infern d’Hamburg i les tires d’alumini

radar2.jpgEl 24 de juliol de 1943, prop de 800 avions bombarders britànics van sortir a les 10 de la nit en direcció a la ciutat alemanya d’Hamburg. A la una de la matinada del dia 25, els avions van arribar a la ciutat on va començar un dels bombardejos més sanguinaris de la Segona Guerra Mundial. Però, com s’ho van fer per a que els radars alemanys no detectessin una massa tant gran d’avions? Doncs amb unes innocents tires d’alumini… Continue reading