L’infern d’Hamburg i les tires d’alumini

radar2.jpgEl 24 de juliol de 1943, prop de 800 avions bombarders britànics van sortir a les 10 de la nit en direcció a la ciutat alemanya d’Hamburg. A la una de la matinada del dia 25, els avions van arribar a la ciutat on va començar un dels bombardejos més sanguinaris de la Segona Guerra Mundial. Però, com s’ho van fer per a que els radars alemanys no detectessin una massa tant gran d’avions? Doncs amb unes innocents tires d’alumini…

Uns anys abans d’aquest episodi, el ministeri de defensa britànic va contractar a William Watson-Watt per obtenir una arma contra els avions alemanys a la Segona Guerra Mundial. La idea del ministeri era usar les recentment descobertes ones electromagnètiques per enviar-les contra els avions enemics a fi d’escalfar-los i matar al pilot de calor. Ben aviat se’n va adonar que aquella idea era impossible que es pogués dur a terme, ja que les ones electromagnètiques eren incapaces d’escalfar un planxa de metall.

Però de retruc va trobar una altra cosa que li va interessar força: el metall, quan rebia les ones, també n’emetia. Actuaven com un mirall reflector, com si retornessin d’on havien sortit. El que passava en realitat era que els metalls tenen uns electrons lliures sobre la seva superfície. Quan reben una ona electromagnètica, aquests electrons lliures comencen a bellugar-se, emeten també ones de la mateixa freqüència que poden ser captades per un receptor.

Aquest fet les feia força interessants per que podien detectar els avions a certa distància, molt abans que es poguessin veure a simple vista. Quan va tenir enllestit l’invent detector, va fer una demostració amb un avió de la RAF britànica. Efectivament, l’avió va ser detectat amb un aparell a una distància considerable, molt abans que es pogués veure a simple vista. L’experiment va ser un èxit, malgrat que Watt va fer trampa: va afegir una planxa de metall a l’avió per facilitar que es pogués detectar sense que ningú ho sabés.

El ministeri de defensa de seguida va posar detectors a les costes britàniques per captar els senyals dels avions alemanys. Aquests, quan van començar la invasió de l’illa per l’aire, s’estranyaven que els avions britànics els esperessin per on tenien previst passar. Desprès de descobrir què eren els radars, els alemanys el van aconseguir millorar i en van posar al nord d’Europa per controlar el trànsit aeri provinent de les illes britàniques.

Però els britànics tenien una darrera sorpresa amb aquests aparells. Sabien que els metalls eren detectats pels radars alemanys, pel que se’ls va ocorre llençar milers de tires d’alumini pel cel. Això va col·lapsar els radars que detectaven senyals per tot arreu. Els senyals dels bombarders també es detectaven, però quedaven dissimulats entre tanta senyal falsa. els caces alemanys no sabien on s’havien de dirigir, ja que per allí on passaven només veien trossos d’alumini caient del cel. Els avions britànics van arribar intactes a Hamburg, on van començar la destrossa.

 

3 thoughts on “L’infern d’Hamburg i les tires d’alumini

  1. roger

    aixi magrada agusti k tmb traballis a les bacances!! jaja
    ultimament no fiques cap article d’aquells en que interveniem els de 1r de bat, staven força b!! jaja

  2. atorre26 Post author

    Roger, has de llegir-te el del túnel transatlàntic, allí sortiu tots vosaltres. (Agustí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *