LLEGEIX AQUEST CONTE DE JOSEP VALLVERDÚ I FES-NE UN RESUM A LA TEVA LLIBRETA
EL PREMI GROS Josep Vallverdú
Una vegada es va anunciar una rifa colossal, la loteria més gran del país; per cert, amb un sol premi. Estava destinada als pobles i ciutats. Si el poble premiat era, posem per cas, Manresa, el premi era a benefici de tota la gent de Manresa, el rebia l’Ajuntament i després el repartia entre els veïns de la ciutat. Si el premi era un camió de pomes, doncs una caixa de pomes per a cada família; si eren bufandes, moltes per a tots, i si eren pastissos, una safata de pastissos per família.
Passava, però, que no van dir què seria el premi, era secret. Ningú sabia quin seria el premi. Tu t’apuntaries a un premi secret? I si després resultés que no agradava a ningú?
Precisament pel misteri que envoltava el premi, centenars de pobles i ciutats s’hi van apuntar; tots pensaven que si la seva vila era la guanyadora els altres pobles els tindrien enveja i el guanyador faria pam i pipa a tots els altres.
Arribà el dia del sorteig i milers de persones estaven, a cada poble i ciutat, nerviosos i excitats, bevent tasses de til•la i mossegant-se les ungles. I el premi desconegut va tocar a…:
–I el guanyador és…. Conesa! Un poble petit de la Conca de Barberà, ple de carrers estrets, i una riera bastant seca als afores.
–I quin és el premi? –demanaven tots.
–Espereu –explicava l’alcalde–, arribarà demà, diu que és tota una sorpresa, que ve amb un camió dels més grossos.
–Si és un carregament de pizzes en tenim per omplir-nos la panxa tot un mes. I si és un camió de caramels, nyam, nyam!
Podeu creure que aquella nit a penes va dormir ningú? Arribà l’endemà i cap a mig matí els homes s’anaven reunint a la plaça, les mestresses eren a les finestres ullant la carretera, la senyoreta va plegar les classes i els nens i nenes van escampar- se pels carrers cridant “Visca! Visca el Premi Gros!”
To d’una es va sentir una botzina poderosa: “Meec, meec!” I pel revolt de la carretera va aparèixer la cabina del camió més llarg i alt que mai havien vist. El camió es deturà a l’entrada del poble, en unes eres: no hauria pas pogut passar per cap carrer. Tres homes saltaren del camió entre els aplaudiments de la gent. Van demanar que ningú es mogués, van obrir la porta de darrere del vehicle, van posar una gran rampa i per la rampa començà a baixar, lentament, pesadament, un elefant. Un elefant!
–Un elefant! Pobres de nosaltres!
–Què en farem, d’un elefant?
Van sentir les instruccions dels veterinaris i van acompanyar l’elefant a la riera. Allí tenia aigua per refrescar- se, i cada dia anaven a arruixar-lo amb mànegues d’aigua. Per menjar, el primer dia li van donar mig sac de pipes de gira-sol, i com que se les va empassar de seguida i ben content, els nens el van batejar com a Pipa-pipa.
De seguida va venir gent dels pobles veïns a veure el fenomen, i també la televisió. L’elefant aviat s’havia acabat totes les cols del poble i tota la palla i molta fruita…
L’Ajuntament no podia mantenir l’elefant i van posar un anunci per vendre’l. Un príncep àrab el va comprar per al seu parc i selva particulars. Així va acabar el Premi Gros de Conesa.
Sort que al cap d’uns mesos el príncep àrab va pagar un viatge en avió als nens de Conesa per visitar l’elefant al seu país. Cada nen i nena portava una bosseta de pipes de gira-sol per al seu amic de la trompa, el simpàtic Pipa-pipa.
