CONTES PER L’ ELOI.JOSEP VALLVERDÚ.

ELS DOS CONILLS      Josep Valverdú

Des d’una muntanyeta, el conill de bosc observava els conills de la masia, que estaven en gàbies. I mentre els mirava, pensava:
–Que feliços viuen dins les gàbies; estan a cobert de llops, guineus, àguiles, i mosteles, i els donen menjar tant com desitgen i més. Si fa fred es posen al raconet dins de la palla. Quina vida!
Un conill jove, blanc, dels que havien viscut sempre tancats, des de la reixeta de la gàbia mirava cap a la muntanya i hi veia córrer els conills de bosc.
–Que feliços viuen al bosc –pensava–. Poden anar on volen, mengen llavors de tota mena, glans que cauen de les alzines, espigues, herbes i bolets olorosos. Tenen coves que ells mateixos s’han excavat, que en diuen caus. Van i vénen, corren i s’empaiten, i són tan lleugers i espavilats que tenen temps d’amagar-se si els empaiten els gossos, les guineus, les àguiles, les mosteles i els furons.
Vet aquí que un dia el conill blanc va poder escapar-se i recórrer un tros de camí, però va cansar-se molt. Es quedà amagat darrere una mata, respirant de pressa, esverat, perquè mai havia viscut a l’aire lliure i tot li feia por. Esperà una estona i es va calmar. Al cap d’una estona, emprengué el camí del bosc de la muntanyeta, però no va tenir temps d’arribar-hi perquè, com que era tan blanc, una àguila el va llucar amb la seva vista penetrant, uns ulls capaços de veure un botó des de doscents metres d’altura, i es precipità cap al conillet. Com que feia sol, el conill blanc va veure l’ombra amenaçadora de l’au de presa i corregué a amagar-se dins un esbarzer. L’àguila s’adonà que no el podria atrapar, perquè sabia que l’esbarzer d’espines li faria malbé el plomatge de les ales, i se’n tornà. Al cap d’una estona, el conill va sentir una olor estranya i una respiració prop d’allí. Va endevinar que tenia una guineu a prop. Què faria? Sort que la guineu arrencà a córrer darrere un conill de bosc, un conill gris que feia bots i més bots. “Quina casualitat!”, va exclamar.
Al cap de poc el conill gris tornà: havia enganyat la fera i aquesta no l’havia pogut caçar.
–Res de casualitats, amic meu! –va dir el conill gris–. Jo sóc el conill de bosc i enganyo els enemics gràcies al meu color fosc. El meu color no es veu diferent del de la terra, les pedres i les mates del sotabosc. I encara tinc un altre recurs: el cau. El meu cau és un túnel tort i estret on sí que hi pot entrar la mostela, però també té una segona sortida i jo m’escapo. Vine amb mi al meu cau.
El conill blanc va anar al cau del conill gris i va veure que hi tenia tot de menjar recollit: granes, pinyons, glans, panís…
–Saps que vius molt bé? –va dir el conill blanc–. M’agradaria tenir el color fosc que tens tu, així seria invisible als enemics.
–Doncs mira, de tant refregar-te per les parets terroses del cau el pèl se t’ha embrutat i sembla fosc. Ja pots sortir i fer vida de bosc amb mi. Però no tot són flors i violes, a la vida bosquetana: els enemics corren, de manera que hauràs de fer molt d’exercici de potes si vols salvar la vida!

COMENTEM EL TEXT

 

1.-Què trobava a faltar el conill de muntanya ?
2. Què enyorava el conill de la masia ?
3.-Per què el conillet blanc tenia por ? – Per què el va veure l’àguila ? -Com va saber que l’ àliga el volia agafar ? -On es va amagar ?
-Per què l’ àguila no el pogué agafar ?
4.- Com es va salvar de la guineu ?
5.- Per què creus que es important tenir colors foscos per enganyar els caçadors ? -Quines dues avantatges té el cau dels conills de bosc ?
6.-On van anar aleshores els dos conills ? – Què hi havia allí ?
-Què decideix fer el conill de la masia finalment?
-Com s’ haurà de preparar ?

7.- Si tu haguessis de ser un dels dos conills. Quin t’ agradaria ser ? -Per què ?