CREONT: (…) El qui governa tota la ciutat i tanmateix no pren les decisions més encertades, sinó que per temor a qualsevol cosa manté la boca tancada, em sembla, ara igual que abans, que és un governant indigne. I qui pensa que un amic és un bé més important que la pròpia pàtria, aquest el tinc per un no-res. I que en sigui testimoni Zeus, qui tot ho veu: jo no callaria mai si veia que la ruïna, i no la salvació, atenyia els ciutadans, ni tampoc podria posar la meva amistat en un enemic de la pàtria, perquè sé bé que ella és qui ens salva i només podem fer amics si fem amb ella una travessia segura. Amb aquests principis penso fer la gran ciutat. Ara mateix, d’acord amb aquest criteri, he adreçat als ciutadans un decret referent als fills d’Èdip; que Etèocles, que va morir tot defensant aquesta ciutat, que es va distingir sempre en la batalla, rebi sepultura i els ritus funeraris que corresponen als morts més il·lustres. Per al seu consanguini, en canvi, i em refereixo a Polinices, que en el seu retorn de l’exili va voler abrasar d’un cap a l’altre la terra pàtria i els seus déus, que va voler tastar la sang del seu germà i portar a la servitud els ciutadans, he decretat que ningú no li tributi els darrers honors i que ningú no el plori, sinó que resti insepult i que el seu cos sigui pastura d’ocells i gossos i una vergonya per a qui el vegi. Aquesta és la meva voluntat.
SÒFOCLES, Antígona 178-207 (trad. de Joan Castellanos, ed. La Magrana pàg. 55-56)
En aquest fragment de l’Antígona de Sòfocles, adaptada per Joan Castellanos, Creont, rei de Tebes, dóna a conèixer les bases del seu nou govern i la seva voluntat sobre el destí dels cossos dels seus nebots Etèocles i Polinices.
Quan Èdip, rei de Tebes, es va treure els ulls després de descobrir que la seva muller també era la seva mare biològica, no va poder seguir governant i va passar el tron al seu cunyat (el germà de Iocasta) Creont, fins que els seus dos fills mascles, Etèocles i Polinices, fossin majors d’edat. Una vegada els bessons d’Èdip van ser grans, no es van posar d’acord a l’hora de governar i Etèocles no va voler cedir el tron al seu germà. Polinices va exiliar-se a Argos i allà preparà un fort exèrcit perquè entrés a Tebes i arravatés el tron a Etèocles. Temps després l’exèrcit de Polinices va envair la ciutat i ambdós germans van lluitar a mort, perdent la vida. Creont, que va quedar-se amb el tron després de la mort d’Etèocles, va proclamar un decret en què ordenava honrar el cadàver d’Etèocles (com a defensor de Tebes) i deixar insepult el cos de Polinices, com a invasor i enemic de la pàtria.
Etèocles i Polinices tenien dues germanes bessones: Antígona i Ismene que eren majors que ells. Amb la mort de la mare i la ceguesa del pare, Antígona s’havia encarregat de tota la família juntament amb la criança dels hereus al tron. Per aquest motiu, quan Creont va comunicar a Tebes la seva voluntat respecte els cossos dels nebots, Antígona va trobar injust el destí de Polinices, qui havia de restar insepult per a sempre més. Ismene, qui també estimava profundament els seus germans, va intentar convèncer Antígona de que no desobeís les lleis dictades pel rei perquè la seva vida podria perillar. Però ja era massa tard, Antígona desafiaria les lleis per l’amor que el seu germà l’inspirava. Conseqüentment, en un intent d’Antígona d’enterrar el cadàver de Polinices, els guàrdies de Creont van descobrir-la i van portar-la davant del rei, qui va condemnar-la a mort. Antígona va ser enterrada viva, però quan Creont fou conscient del seu error i va intentar desenterrar-la, però la jove heroïna grega ja s’havia suïcidat.
Respecte l’estil de l’obra, podem dir que l’Antígona pertany al gènere de la tragèdia grega. Una de les raons principals és el final tràgic a que els protagonistes s’han d’enfrontar, en aquest cas Antígona amb la seva condemna. En segon lloc, la impossibilitat dels personatges de fugir del seu destí determinat pels déus, era inevitable que Antígona evités la mort després de desafiar les lleis. En tercer lloc la tragèdia permetia fer als espectadors una catarsi, una purificació dels mals humans. També cal dir que les obres tràgiques estaven escrites en vers. Per últim hem de dir que Antígona segueix l’estructura pròpia de les tragèdies gregues: comença amb un pròleg, continua amb un pàrode i a continuació s’alternen els episodis i els estàsims, finalment l’obra finalitza amb un èxode.
En conclusió, el fragment escollit de l’adaptació de Joan Castellanos de l’Antígona de Sòfocles correspon a la proclamació del decret del rei Creont on permet honrar el cos d’Etèocles i prohibeix l’enterrament de Polinices. Arran d’aquest fet, es desenvolupa l’acció principal de la tragèdia de Sòfocles on Antígona sacrifica la seva vida tot desafiant les lleis de Creont per salvar el cadàver de Polinices. L’amor que l’inspirà el seu germà i la injustícia que l’impedeix descansar en pau fa que Antígona hagi arribat fins els nostres dies com una de les heroïnes més importants de la literatura universal.
Així doncs, Antígona és un gran exemple de la tragèdia grega: pel tractament dels personatges, la impossibilitat de fugir del destí i la voluntat dels déus, la purificació dels mals humans a partir de la catarsi i l’estructura dramàtica que segueix l’obra.
Scoop.it Lectura de Clàssics
