Literatura grega a escena | Els clàssics grecs que hem de conèixer

Estructura i Anàlisi de Medea

Publicat el 15 març 2013 per Laia Muñoz Osorio

Jàson i Medea unint les seves mans dretes, segle I dC

L’estructura de l’obra tràgica Medea d’Eurípides és la següent:

Pròleg: És la introducció de la tragèdia. En ella la dida explica els antecedents de l’obra: Les argonàutiques d’Apol·loni de Rodes. També exposa la situació inicial de la tragèdia d’Eurípides: la infidelitat de Jàson i la tristesa de Medea per això últim.

Pàrode: És la primera entrada del cor. El cor té un paper observador a l’obra i es plany de la sort de Medea.

Episodis: Són els diàlegs, els parlaments i els monòlegs dels personatges. És durant els episodis quan es desenvolupa la història. A diferència del cor, els personatges tenen un paper actiu en l’acció.

Estàsims: Són els cants del cor a partir del pàrode. El cor té un paper passiu en l’acció dramàtica; té la funció de jutjar i de lamentar-se de la desgràcia que envolta els destins de Medea, Jàson i tots els altres personatges relacionats amb ells.

Èxode: És la sortida final del cor i el tancament de la tragèdia. En ella el cor fa una reflexió sobre el missatge que ens vol donar l’obra d’Eurípides. Concretament, a Medea, el cor conclou que Zeus juga amb els humans i nosaltres mai no obtenim el que esperem dels déus, en canvi cau sobre nosaltres una gran desgràcia.

Quin nom rep el fet que al final de la tragèdia Medea sigui salvada per Apol·lo amb el carro del Sol tirat per dracs?

Publicat dins de General, Gènere dramàtic, Mitologia, Tragèdia | Etiquetat com a Eurípides, Gènere dramàtic, Medea, Mitologia, tragèdia | 7 comentaris

Valoració personal de la Medea d’Eurípides

Publicat el 15 març 2013 per Laia Muñoz Osorio

Després d’haver llegit l’adaptació de la Medea d’Eurípides realitzada per María José Valle Fernández i de Natividad Venegas García, em dedicaré a opinar sobre el contingut i el missatge d’aquesta tragèdia.

En primer lloc, tractarem el principal dilema de l’obra: la culpabilitat, qui és el culpable de la desgràcia a la tragèdia? Medea o Jàson? Jàson considera que Medea és la culpable doncs, al seu parer, va entrar en còlera sense cap motiu ja que a Grècia quan l’espòs abandonava la dona ella acostumava a callar. En canvi, Medea considera que Jàson és el culpable per abandonar-la després d’haver sacrificat la seva pàtria i seva família per ell, Jàson l’ha traïda.

Si tenim en compte les actituds dels dos personatges: Jàson deixa Medea per una altra dona i Medea mata els seus fills, podem deduir que cap dels protagonistes no demostren tenir una bona conducta ja que les seves accions són incorrectes. Però estareu d’acord amb mi que l’assassinat dels fills és una acció més immoral que la infidelitat matrimonial. Així doncs, no podem perdonar les accions de Jàson ni les de Medea, però la diferència és que les infidelitats matrimonials a Grècia eren comuns i assolides per la societat, però en canvi matar els propis fills és un crim que mai no serà acceptat perquè la naturalesa d’una mare és la d’estimar els seus fills i hi ha una llei innata que li prohibeix ferir-los.

Medea de Henri Klagmann, 1868

Un altre aspecte a comentar és la misogínia present a la Medea d’Eurípides. La misogínia consisteix en l’aversió a les dones. L’obra mostra el masclisme que hi havia a Grècia representat amb el personatge de Jàson. Jàson considera que les accions dels homes són més justes i més sàvies que les de les dones, per aquest motiu Jàson creu que ell té la raó i es convenç que ha actuat amb sensatesa. L’heroi tessali pensa que la causa de la còlera de Medea és la seva condició de dona i en part no té cap culpa del seu sexe, però ella s’ha de deixar guiar per Jàson, l’home savi i victoriós:

“Aprov aquestes paraules, dona, i no censur aqueixes. Doncs és natural que el sexe femení s’irriti contra el marit que negocia ocultament un altre matrimoni. Tanmateix, el teu cor s’ha girat cap a allò més desitjable i ha entès, amb el temps, però, la decisió que preval. Aquestes accions són pròpies d’una dona assenyada.” –Medea, traducció de María José Valle Fernández i de Natividad Venegas García.

En canvi, Medea defensa les seves accions i assegura que Jàson és el culpable de la desgràcia que els envolta, i ella la víctima:

“I després d’haver sofert això nosaltres, o el més dolent dels homes! ens traeixes i has obtingut un nou llit, baldament tens fills; doncs, si encara estiguessis sense fills et seria perdonable estimar vivament aquest llit. La garantia dels juraments ha desapareguda, no puc saber si creus que els déus d’abans no tenen poder ja o que unes noves lleis, les d’ara, hi són entre els homes, perquè reconeixes que no ets fidel al jurament amb mi. Ai! Mà dreta que tu agafaves molt i aquests genolls, com hem estat utilitzats en va per un home malvat, i varen errar les esperances! –Medea, traducció de María José Valle Fernández i de Natividad Venegas García.

Medea és una dona intel·ligent i coneixedora de tota mena de poders i encanteris, no està disposada a suportar les infidelitats i injustícies de Jàson. La idea d’haver estat traïda per un home, concretament per l’home pel qual havia sacrificat tot el seu passat, l’embogia i l’empenyia a la venjança. Medea no és desgraciada per la seva condició de dona, sinó per la infidelitat de Jàson i les lleis de la ciutat que no la protegeixen.

Jàson i Medea de Carle Van Loo, 1759.

Per últim i així concloure la meva valoració personal, podem confirmar que l’obra de Medea té vigència a l’actualitat. Medea defensa la posició de les dones i critica la manca de lleialtat per part dels homes a l’hora de complir amb les seves obligacions i juraments, com ara la fidelitat matrimonial. Alguns exemples actuals serien les Cases Reials o bé les celebritats que han de suportar les infidelitats per molt doloroses i menyspreables que siguin.

Però desafortunadament, el personatge de mare embogida que mata els seus fills també és present a la societat del segle XXI. En els últims anys han aparegut molts casos de mares (i també pares) que en un atac de còlera han acabat amb la vida dels seus fills, sobretot nadons i infants. Encara avui en dia ens esgarrifa l’assassinat dels fills per part dels pares, perquè ho troben inacceptable i immoral. A Grècia un crim com aquest no era tan estrany com pensem que seria, de fet a la regió d’Esparta es podia decidir acceptar o no al nadó durant els seus primers dies de vida, si finalment el rebutjaven, el nadó era llançat per un penya-segat. És trist com el pas dels anys, segles i mil·lennis no han ajudat a l’humà a evolucionar en la seva condició d’ésser intel·ligent i moral. El fet que encara avui haguem de presenciar crims de pares a fills, fa més que reflexionar.

Publicat dins de Article d'opinió, General, Gènere dramàtic, Mitologia, Tragèdia | Etiquetat com a Gènere dramàtic, Medea, Mitologia, tragèdia | 1 comentari

Anàlisi dels diversos sentiments a Medea

Publicat el 15 març 2013 per Laia Muñoz Osorio

A l’obra tràgica Medea del dramaturg Eurípides, hi apareixen molts tipus de sentiments en les diverses relacions entre els personatges d’aquesta tragèdia. En destaquen l’amor i l’odi, que encara que semblen contradictoris, estan molt units. La relació entre els protagonistes, Medea i Jàson, es fonamenta en l’odi i l’amor, doncs Medea encara que maleeixi el seu espòs, en segueix estant enamorada. És l’amor que Jàson l’inspira el que provoca el seu odi, si Medea no sentís cap mena d’afecte cap a l’heroi tessali no hagués sentit gelosia ni còlera. Analitzem, doncs, els sentiments que apareixen en la tragèdia:
Amor: Quan Jàson va arribar a la Còlquida i llavors va conèixer Medea, Eros els va unir per sempre més amb un dolç amor correspost. Aquesta felicitat va durar durant deu anys i del matrimoni van néixer dos formosos fills. Però l’ambient de felicitat matrimonial va acabar quan Jàson va abandonar-la per casar-se amb Creüsa, la filla del rei Creont de Corint.
Odi: L’odi i la còlera són els sentiments protagonistes de Medea per excel·lència. La relació entre Jàson i Medea passa a estar basada de l’amor a l’odi. La causa d’aquest canvi tan brusc és la infidelitat de Jàson amb la filla del rei Creont, Creüsa. La consciència de Medea d’haver estat enganyada i traïda pel seu marit, havent sacrificat tot per ell, fa sorgir aquella gran còlera que la portarà a matar els seus fills per venjança.
Menyspreu: L’odi inspirat per la infidelitat de Jàson porta amb ell menyspreu cap aquest mateix. La manca de lleialtat i de fermesa en les paraules de l’heroi tessali fa que Medea no se’l pugui prendre seriosament i que les seves paraules estiguin buides de significat. Aquest menyspreu va lligat al fàstic que sent cap a Jàson.
Compassió: La compassió a la tragèdia està relacionada amb els sentiments dels esclaus de Medea envers la seva mestressa. Al pròleg i a les primeres escenes de l’obra, la dida i el pedagog exposen la situació de Medea, sola i melancòlica, i es planyen sobre el seu destí. El corifeu i el cor, que observen l’acció dramàtica també senten gran compassió pel tràgic destí per Medea, per la cruel mort de Creont i Creüsa i sobretot pel sacrifici dels fills de Medea i Jàson.
Venjança: El sentiment d’odi de Medea respecte la infidelitat de Jàson fa sorgir dins seu un sentiment de còlera, que necessita alimentar-se de la venjança. Aquest anhel de venjança porta Medea a assassinar Creüsa i Creont, a més a més de matar els seus fills. És capaç de patir el dolor de la pèrdua dels infants per satisfer el seu desig de venjança.

Jàson i Medea encantant el drac insomne del velló d’or de Giovanni Battista Crosato, 1738.

Publicat dins de General, Gènere dramàtic, Mitologia, Personatges, Tragèdia | Etiquetat com a anàlisi dels personatges, Eurípides, Gènere dramàtic, Medea, Mitologia, tragèdia | 2 comentaris

El paper de les dones a Medea

Publicat el 15 març 2013 per Laia Muñoz Osorio

En aquest article em proposo comparar la visió de la dona segons Jàson i segons Medea a partir de fragments de la tragèdia Medea:

Jàson té una opinió força despectiva del sexe femení, fins i tot misògina. L’heroi tessali considera que l’home és superior a la dona per naturalesa en tots els aspectes, tan físics com intel·lectuals. Per aquest motiu, no es pren seriosament la còlera de Medea i en cap moment tracta d’entendre els seus arguments. Jàson està convençut que ell com a home sap actuar amb raó i justícia; en canvi, Medea és incapaç d’actuar d’aquesta manera per la seva condició de dona, així al principi de l’obra exculpa Medea del seu comportament “inadequat”.

“Encara que tu m’odies, no podria mai tenir mals sentiments contra tu.”

“Però les dones arribau fins a tals extrems que, si el vostre llit prospera, considerau tenir-ho tot, però si, al contrari, una desgràcia succeeix al llit, allò millor i més formós ho tornau molt hostil. Així doncs, és necessari que els homes engendrin els fills de qualque altra part, i que no existeixi el gènere femení; i així no hi hauria cap mal per als homes.”

– Medea (traduccions de María José Valle Fernández i de Natividad Venegas García).

És cert que hi ha dones que no actuen amb la raó i que s’enfaden i ploren contínuament sense cap motiu. Però Jàson està fent una inequívoca generalització, ja que hi ha dones que igual que els homes (segons Jàson) actuen racionalment i amb justícia. A més a més, també està fent una generalització del sexe masculí, dient que tots els homes actuen correctament. Així, podem dir que hi ha persones que actuen amb justícia i d’altres que no, independentment de que siguin homes o dones.

No obstant, l’argument masclista de Jàson a hores d’ara és present en la nostra societat. Molts homes, encara que menys que fa cinquanta o cent anys, consideren que l’home és superior a la dona en tots els aspectes i pretenen limitar la seva vida, com els pares ho fan als seus fills. La principal mostra d’aquesta manca d’igualtat sexual és la violència de gènere que moltes vegades acaben amb la vida de dones i la llei, per molt que ho prohibeixi, no pot fer res per canviar la mentalitat misògina de molts homes.

Jàson i el velló d’or de Bertel Thorvaldsen, 1803.

En canvi, Medea defensa la condició de dona i mostra una visió despectiva envers el sexe masculí. Medea igual que Jàson comet l’error de generalitzar un sector de la societat, en aquest cas els homes. No tots els homes incompleixen el seu jurament, no tots els homes són infidels i deslleials a les seves dones, també n’hi ha que vetllen pel benestar de la seva família:

“La justícia no és als ulls dels mortals perquè, abans de conèixer amb exactitud l’esperit d’un home, se l’odia en mirar-lo, sense ser injuriat en res. És necessari que un estranger s’adapti molt a la ciutat; i no alab el ciutadà que, nascut insolent, és odiós als seus conciutadans per la seva ignorància.”

“Les dones som criatures dignes de llàstima; en primer lloc, és necessari que aquestes comprin un marit amb excessives riqueses i agafin un amo del seu cos; així que aquest mal és més dolorós que l’altre mal. Igualment, el major perill és escollir-ne un de malvat o un de bo.”

“Després que s’ha arribat a nous costums i lleis, cal que faci d’endevina, si no ha après a casa, per manejar molt bé el qui comparteix el seu llit. I si, respecte a això, el marit conviu amb nosaltres sense portar el jou amb violència, perquè ens hem exercitat bé en el treball, la nostra vida és envejable; però si no, és preferible morir.”

– Medea (traduccions de María José Valle Fernández i de Natividad Venegas García).

Segons Medea, la dona és una víctima de l’home, un ésser injust i dominant. Ella és una dona intel·ligent i coneixedora de tota mena de poders i encanteris, no està disposada a suportar les infidelitats i injustícies de Jàson. La idea d’haver estat traïda per un home, concretament per l’home pel qual havia sacrificat tot el seu passat, l’embogia i l’empenyia a la venjança. Medea no és desgraciada per la seva condició de dona, sinó per la infidelitat de Jàson i les lleis de la ciutat que no la protegeixen.

Estudi de Jàson i Medea de John William Waterhouse, 1906-1907

Publicat dins de General, Gènere dramàtic, Mitologia, Personatges, Tragèdia | Etiquetat com a anàlisi dels personatges, Eurípides, Gènere dramàtic, Medea, Mitologia, tragèdia | 5 comentaris

Estudi dels personatges de la Medea d’Eurípides

Publicat el 11 març 2013 per Laia Muñoz Osorio

Medea era filla del rei Eetes de la Còlquida i de la nimfa Idia, tot i que la seva mare real podria ser la deessa lunar Hècate, de qui Medea va heretar la bruixeria. Quan Jàson va arribar a la Còlquida a la recerca del velló d’or, Eros va llençar-li una fletxa perquè s’enamorés de l’heroi tessali i així l’ajudés a aconseguir el seu objectiu: portar el velló d’or al seu oncle, el rei Pèlias de Iolcos, per a què aquest li cedís el tron. L’amor de Medea va ser correspós i van decidir fugir junts després de que la princesa hagués traït la seva família i la seva pàtria. Quan van arribar a Iolcos amb els argonautes, Pèlias es va negar a cedir el poder al seu nebot i llavors Medea va incitar les filles del rei per a què matessin el seu propi pare, conseqüentment Jàson i Medea van haver d’exiliar-se a Corint. Van viure deu anys feliços, fins que Jàson va decidir abandonar la seva esposa per casar-se amb Creüsa, la filla del rei Creont de Corint. Medea, boja per amor, va assassinar els seus fills i va mostrar-los a Jàson, com a venjança. Podem dir que Medea és una heroïna terrible, activa en el desenvolupament de la tragèdia. El comportament de Medea és controvertit i, tot i que Jàson va ser qui va impulsar-la a actuar d’aquesta manera, la seva actitud frega allò inacceptable.

Medea de Anselm Feuerbach, 1870.

Jàson era fill de Zeus i d’Electra. El seu oncle Pèlias va arrebatar el tron de Iolcos al pare de Jàson i, quan l’heroi tessali va descobrir la veritat, va anar a reclamar al seu oncle el que li pertanyia. Pèlias, que no tenia cap intenció en cedir el poder al seu nebot, va demanar-li que retornés el velló d’or al regne de Iolcos. Jàson va reunir els herois més importants de tota l’Hèl·lada, anomenats “els argonautes“, i junts es dirigiren a la Còlquida, a recuperar el velló d’or que pertanyia a la família de Jàson. Allà el rei Eetes va proposar a Jàson una sèrie de proves si volia aconseguir el velló. Eros va disparar una fletxa a Medea, la filla d’Eetes, qui s’enamorà immediatament de Jàson i l’ajudà a obtenir l’objecte tan valuós que buscava. Jàson i Medea fugiren de la Còlquida amb els argonautes i després que Jàson oferís el velló d’or a Pèlias a canvi del tron. Pèlias no cedí i Medea el matà amb les seves bruixeries. Així doncs, la parella va haver d’exiliar-se a Corint, on van viure molt feliços durant deu anys. Quan Jàson abandonà Medea per casar-se amb Creüsa, filla del rei Creont de Corint, Medea embogí per amor i entregà al seu espòs els seus fills morts. Jàson va ser infidel a Medea i aquesta última, no podia permetre que l’home per qui havia traït el seu regne i la seva família, l’abandonés.

Jàson amb el velló d’or de Bertel Thorvaldsen, 1803.

Creüsa era la filla de Creont, el rei de Corint. Jàson i Medea van haver de fugir de Iolcos, van exiliar-se a Corint, on van viure feliços durant deu anys. Però Jàson decidí deixar Medea per casar-se amb Creüsa. Medea va embogir per amor, no podia suportar que l’home pel qual havia sacrificat tant (va haver de renunciar i trair la seva família i la seva pàtria) la substituís per una altra dona, més jove i més poderosa: si Jàson es casava amb ella es convertiria en rei de Corint. Medea, a més a més de matar els seus fills per venjar-se de Jàson, va enviar un peple i una corona daurada a Creüsa, que en posar-se-les, va esclatar en flames. Llavors la princesa en plena desesperació va llençar-se a un pou per calmar el seu dolor; però, en comptes de la salvació, va trobar la mort. Des de llavors aquest pou es coneix com “el pou de Creüsa”.
Creont era el rei de Corint i el pare de Creüsa. Creont va acceptar que Jàson es casés amb la seva filla, sigués per amor o per interès. Quan Medea va enviar el peple i la corona daurada enverinades, Creont va intentar salvar Creüsa de les flames, però immediatament el cos del rei va quedar unit amb el peple enverinat i poc després morí amb la princesa.
La dida havia estat la mainadera dels fills de Jàson i Medea quan encara eren petits. La dida té un gran afecte cap a Medea i la seva família i de fet es posa al costat de la seva antiga mestressa. La dida encara que està enfadada amb Jàson, no li desitja cap mal, també l’espanta el mal geni de Medea i pateix sobre el que els pugui passar als seus fills.
El pedagog era l’educador dels fills de Jàson i Medea i és el primer que anuncia la notícia que Creont vol expulsar Medea i els seus fills de Corint. El pedagog també recolza a Medea i es plany per ella, però tot i això no fa res per ajudar-la.
El corifeu en el teatre clàssic grec era qui dirigia el cor. El corifeu observa i jutja els personatges. Tracta de convèncer Medea de que no faci cap bestiesa, però és inútil.
El cor representa el poble corinti que es lamenta de la sort de Medea. Consideren que el culpable del tràgic destí de Medea és Jàson, tot i que la infidelitat d’aquest no justifica que Medea assassini els seus fills per venjança.
Egeu és un amic de Jàson i Medea que es troba de viatge perquè anava a consultar l’oracle. Medea l’explica que Jàson l’ha abandonat i el rei Creont l’expulsa de Corint i davant d’aquesta situació no sap que fer. Egeu promet acollir-la a casa passi el que passi a canvi de que Medea engendri els que serien els fills d’Egeu. Una vegada Medea ha assassinat Creüsa, Creont i la seva pròpia descendència; fuig de Corint per anar a viure amb Egeu.
El missatger és l’encarregat d’anunciar a Medea la mort de Creüsa i de Creont.
Els infants són els dos fills de Medea i de Jàson. Se’ls esmenta al llarg de la tragèdia, però només intervenen al final de l’obra, quan escapen de la seva mare que els vol assassinar per venjar-se del seu marit. Ells són les víctimes principals de Medea.

Jàson i Medea de John William Waterhouse, 1907.

Publicat dins de General, Gènere dramàtic, Mitologia, Personatges, Tragèdia | Etiquetat com a Gènere dramàtic, Jàson, Medea, tragèdia | 7 comentaris

Les figures femenines en la literatura grega

Publicat el 8 març 2013 per Laia Muñoz Osorio

La major part dels mites han estat recollits en la literatura grega, per tant podem dir que la major part de la literatura grega és mitogràfica, és a dir, descriu els mites.

La majoria d’aquests mites són inexplicables sense la presència de les figures femenines. Tots els herois i déus tenen mares, germanes, esposes i filles; les quals signifiquen un gran suport moral per a ells. La figura de la dona en la literatura va lligada a la de l’home, però també és cert que l’home necessita la dona perquè l’aconselli i per sentir-se estimat. Però l’heroi no és conscient de què significa la seva dona i la menysprea per qüestions de desigualtat sexual.

No obstant, les dones gregues en la literatura mitològica no són les úniques que han passat a la història, també hi ha hagut poetesses (Safo de Lesbos), científiques i matemàtiques (Hipàtia d’Alexandria) o polítiques (Olímpia, la mare d’Alexandre el Gran). En aquest article parlarem de les figures femenines en la literatura mitològica grega.

En un principi, la dona era un càstig diví, que atrau i embogeix els homes: καλὸν κακὸν.

L’home i la dona tenen uns valors oposats: domini/submissió, fidelitat/adulteri, condemna/salvació, vida/mort.

També ho són els de l’heroi i l’heroïna: honor/sentiments, poder/intimitat, riquesa/privacitat, glòria/família. També podem relacionar les dones amb έρως (amor), οίκον (llar), γένος (naixement). En canvi, els homes estan relacionats amb κλέος (honor) i αιδώς (respecte).

Respecte a la psicologia dels personatges femenins, podem distingir dos tipus: les dones víctimes i les dones terribles. La principal diferència entre ambdues tipologies és que les dones víctimes són passives en el desenvolupament de l’argument (fins i tot desitgen la mort en algun moment de desesperació). En canvi, les dones terribles prenen un paper més actiu.

Algunes de les dones víctimes són:

Antígona: Va morir per haver infringit les lleis de la ciutat, que eren les de no enterrar el seu germà Polinices. L’Antígona de Sòfocles recull el seu mite.

Antígona de Frederic Leighton, 1882.

Ariadna: Va ser seduïda per Teseu, abandonada per ell mateix i raptada per Dionís. L’Epíleg d’Apol·loni de Rodes recull aquest mite, així com ho faran posteriorment alguns poetes romans del cercle d’August (Ovidi, Catul, Properci…).

Bacus i Ariadna de Ticià, 1520-1523.

Dafne: Va convertir-se en un llorer abans d’entregar-se al déu Apol·lo, qui estava bojament enamorat d’ella. La Teogonia d’Hesíode recull aquest mite i Ovidi el recupera i el narra a Les Metamorfosis.

Apol·lo i Dafne de Gian Lorenzo Bernini, 1622-1625.

Dànae: Va ser tancada en una torre de bronze perquè l’oracle va anunciar al seu pare que el seu nét (el fill de Dànae) el mataria i el destronaria. Zeus es va enamorar d’ella i la va fecundar en forma de pluja d’or. Dànae va ser víctima del seu pare i del déu dels cels. La Teogonia d’Hesíode recull aquest mite i Ovidi el recupera i el narra a Les Metamorfosis.

“Dànae rebent la pluja d’or” de Ticià

Ifigenia: Va ser sacrificada pel seu pare Agamèmnon a canvi de què els déus li mostressin el camí que els seus vaixells havien de seguir per arribar a Troia. Clitemnestra, la seva mare, es venjarà del seu espòs quan aquest torni de la Guerra de Troia. Clitemnestra pertany al grup de dones terribles. La tragèdia Ifigenia a Aulis d’Eurípides recull aquest mite.

El sacrifici d’Ifigenia de Leornard Bramer, 1623.

Penèlope: Va esperar el seu espòs Odisseu durant vint anys. El més fàcil per ella hagués estat considerar que el seu marit era mort i escollir un dels pretendents que esperaven al seu palau. Representa la fidelitat en el matrimoni. L’Odissea d’Homer recull aquest mite.

Penèlope i els pretendents de John William Waterhouse, 1912.

En canvi algunes de les dones terribles són:

Clitemnestra: Va assassinar el seu espòs, el rei Agamèmnon, quan aquest va tornar de la guerra de Troia. Agamèmnon va sacrificar Ifigènia per a que els déus li mostressin el camí que havia de seguir per arribar a Troia, Clitemnestra se’n va venjar. L’Agamèmnon d’Èsquil recull aquest mite.

Clitemnestra i Egist a punt de matar Agamèmnon de Pierre Narcisse Guérin, 1817.

Fedra: Va enamorar-se del seu fillastre, Hipòlit. L’amenaçà de dir al seu pare, Teseu, que Hipòlit havia intentat abusar d’ella. Hipòlit no va voler cedir als desitjos de Fedra i Teseu el va expulsar del regne i el va maleir. L’obra tràgica Fedra i Hipòlit d’Eurípides recull aquest mite.

Fedra d’Alexandre Cabanel, 1800.

Hèlena: Va abandonar el seu espòs Menelau per fugir amb Paris fins a Troia. Hèlena serà la causa de l’esclat de la Guerra de Troia. La Ilíada d’Homer recull aquest mite.

El rapte d’Hèlena de Francesco Primaticcio, 1530-1539.

Medea: Va ser seduïda per Jàson, l’amor pel qual va fer-li trair la seva família, matar el seu propi germà i el rei Pèlias de Iolcos (l’oncle de Jàson). Anys més tard, Jàson deixarà Medea per la filla del rei Creont de Corint. Medea serà capaç de matar els seus propis fills per venjar-se de Jàson. La tragèdia Medea d’Eurípides recull aquest mite i Les argonàutiques d’Apol·loni de Rodes mostra els antecedents de l’acció dramàtica de l’obra d’Eurípides.

Medea d’Eugène Delacroix, 1862.

Pandora: Va ser la primera dona, un càstig diví. Pandora va obrir una caixa que no havia d’obrir, però la tafaneria va poder amb ella. De la caixa van sortir les malalties, les pors, les desgràcies… que es van escampar per tot el món. Immediatament, Pandora va tancar la caixa, i dintre d’ella va quedar l’esperança. La Teogonia dels treballs i els dies d’Hesíode recull aquest mite. Per més informació sobre el mite de Pandora cliqueu aquí.

Pandora de John William Waterhouse, 1896.