Literatura grega a escena

El cavall de fusta queda definitivament acabat, polit i envernissat, a primera hora del matí. Ha estat una feina dura, que ha ocupat dotzenes de soldats dirigits per tres mestres fusters. S’alça, magestuós i immòbil, al bell mig de la platja. El deixen assecar durant tot el dia. A la nit, vigilant que no els vegin des de la muralla, els guerrers escollits pugen per una escala de cànem, un darrere l’altre, ràpidament i sense fer soroll. Van armats, amb una petita bossa nuada al cinturó, amb carn en salmorra per agafar forces al matí i una porció d’aigua per calmar la set. Després que l’últim guerrer hagi pujat, recullen l’escala i tanquen la porta de manera que des de fora no es noti.

Seuen tots amb ordre i paciència, ben estrets, omplint la panxa de la bèstia. L’olor de vernís no ha desaparegut del tot i els embriaga lleugerament. Dormen amb el neguit que dóna la certesa de la victòria imminent. Tal i com havien quedat, arriba el matí, els del campament recullen les coses, calen foc a les tendes i pugen a les naus, fent veure que donen la guerra per perduda i que es retiren definitivament. Els guerrers escollits contemplen aquests moviments per les escletxes que hi ha entre els taulons del cavall. Quan les naus aquees desapareixen a l’horitzó, giren els ulls cap a les portes de la ciutat. Aviat s’obriran, els troians sortiran, prendran el cavall com un bnotí de guerra i l’entraran a la ciutat. Els guerrers aprofiten l’espera per menjar la carn que portaven.

Lentament passen les hores i de la ciutat no surt ningú. Al primer que se n’estranya, Ulisses li ordena guardar silenci. Ningú no ha d’obrir la boca i tots han de fer el mínim soroll possible. Si cap troià sortís i sentís que dins del cavall hi ha homes que parlen, tota argúcia se n’aniria per terra.

A primera hora de la tarda acaben l’aigua que els quedava. Sota aquell sol implacable, la panxa del cavall és un forn. A la nit dormen sense fred. Són tants i estan tan estrets que no els cal cap manta. El problema són les miccions. Hi han passat tot el dia i la nit abans i, dissimuladament, incapaços d’aguantar-se més, alguns decideixen orinar pels racons. Però les necessitats d’Anticle no són menors sinó majors. Ulisses li ordena aguantar-se-les. Anticle diu que no pot (el ventre se li retorça, es veu incapaç de resistir ni un instant més), perd els nervis i es queixa que els troians ja haurien d’haver-se endut el cavall. No hi havien d’estar tantes hores, allà dins. Diu tot això cridant; per fer-lo callar, Ulisses l’escanya.

Amb l’arribada de l’alba reneixen les espe­rances. Avui sí que vindran els troians, pendran finalment el cavall i el duran dins. És lògic que ahir no ho fessin, perquè encara no se’n refia­ven. Avui se’ls deu fer del tot evident que els aqueus han marxat de debò. Els ho confirma el fet que, a mig matí, senten música que els arriba de la ciutat, uns càntics estranys però innega­blement alegres. Deuen celebrar la victòria. A la tarda, els troians obren finalment les portes de la ciutat. Els guerrers aqueus se n’alegren i observen (excitats i immòbils per no fer cap so­roll) com un grup de troians surt de la ciutat i s’acosta al cavall. Els aqueus s’aguanten la res­piració. Els troians envolten la bèstia de fusta i la contemplen amb curiositat. Enraonen entre ells, però els aqueus, tot i que paren l’orella, no entenen què diuen. Els arriba una remor de paraules barrejades amb el so de les onades. Ara finalment pendran el cavall i el duran dins. Però per comptes d’això desfan el camí, tornen a la ciutat i tanquen les portes.

Als guerrers aqueus aquella nit els és més di­fícil dormir. La gana i la set es generalitzen. No els queda aigua ni menjar, ni tenen possibilitats d’aconseguir-ne, i això fa que hi hagi disputes freqüents, que Ulisses talla d’arrel: no vol sen­tir ni una paraula. Ni un ronc. Qualsevol so­roll podria alertar de la trampa els troians. Arri­ba l’alba. Passa el dia sense que ningú vingui a buscar-los. Ulisses dissimula el nerviosisme. La resta de guerrers no. Tenen gana i, cada cop que algú es queixa que allò no funciona com hau­ria de funcionar, Ulisses amenaça que escanya­rà qui no calli.

Dos dies més tard n’hi ha dos que propo­sen sortir, sigui com sigui i encara que fer-ho descobreixi la trampa als troians. Es evident, diuen, que l’argúcia no ha funcionat, i és de cre­tins continuar endavant un projecte que no funciona. Ulisses sufoca l’intent de motí tal com havia amenaçat de fer: escanyant-los tam­bé, igual que a Anticle. Com que fa dies que no mengen, els guerrers devoren tots dos cadàvers.

Hi ha un guerrer, d’estómac massa delicat, que vomita al primer tast. Per no deshidratar-se, tots decideixen beure’s la pròpia orina.

A la pudor d’orins i excrements s’afegeix ara la ferum del primer cadàver (el d’Anticle, que comença a descompondre’s amb aquella calo­rada) i de les entranyes dels altres dos. N’hi ha un que proposa desfer-se’n obrint un instant la porta i llençant-los. Ulisses s’exaspera. ¿Com se’ls pot acudir una idea així? ¿Com podrien llençar-los fora sense despertar les sospites dels troians? Deixar als peus del cavall tres cadàvers (dos d’ells reduïts només a un munt d’ossos i vísceres) seria descobrir clarament la trampa. Un altre suggereix que podrien desfer-se’n de nit: baixar-los per l’escala i llençar-los al mar. Un altre opina que el més greu no és conviure amb la ferum dels cadàvers i dels excrements, sinó la incertesa del futur. Tots aquests dies, les naus aquees deuen haver anat enviant explora­dors per veure si el cavall de fusta, tal com ha­vien previst, era ja dins Troia. No aguantaran gaires dies més amagades abans de donar l’ar­gúcia per fracassada i tornar a casa, acceptant definitivament la derrota. Això si no ho han fet ja. Ulisses s’hi llança al damunt, però ni ell té ja forces i, incapaços de barallar-se amb un mí­nim d’energia, cauen tots dos sobre els altres guerrers, que es fan a un costat, cada cop més prims i sense ni esma. N’hi ha que jeuen tan immòbils que es fa difícil saber si encara són vius. El mateix Ulisses se sent defallir, però no s’ho pot permetre. Els troians, repeteix cada cop amb menys convenciment, sortiran en qualsevol moment i s’enduran el cavall. No­més és qüestió d’esperar. Quan això passi, ells (els millors guerrers, escollits entre la flor i nata de la joventut aquea) esperaran que arribi la nit, sortiran quan tothom dormi, saquejaran la ciu­tat i n’abatran les portes. Per les escletxes entre els taulons, observa amb avidesa les muralles de la ciutat; i es tapa les orelles per no sentir els ge­mecs agònics dels seus guerrers.

Quim Monzó, Guadalajara. Barcelona: Quaderns Crema, 1996.(també està en braille: ONCE, CPB, 1996. Núm. de catàleg: L1878)

Què t’ha semblat la visió de Quim Monzó del final de la guerra de Troia? Per què creus que en fa un final tan escatològic?
De fet, quin autor clàssic i en quin llibre se’ns relata l’aventura del cavall? Com és?
Com acaba la Ilíada d’Homer? On esmenta Homer i per què l’aventura del cavall de Troia? Per què creus que hi ha aquesta confusió popular?
Quin final de Troia t’inventes tu? T’agrada aquest?