Els llibres en l’època de Llucià

Després de la lectura de Contra un ignorant que comprava molts llibres de Llucià de Samòsata (en traducció catalana de Sergi Grau, publicat en edició bilingüe per Adesiara 2013), -ja que tant a  Contra un ignorant que comprava molts llibres com en Un intel·lectual sense cultura l’autor s’havia enfurismat amb uns contemporanis seus, l’un perquè feia gala de saber moltes coses pel sol fet que comprava molts llibres i l’altre perquè va discutir-li que fes servir la paraula nefast en un discurs- ens hem pogut adonar de la importància que tenien els llibres a l’antiguitat, no només a l’època hel·lenística que és quan més se’n van moure, sinó segles abans, amb els egipcis, els fenicis… i segles després fins arribar a l’època actual en què el format tradicional del llibre es comença a veure arraconat pel digital.

Anem a pams. Comencem, doncs, per la història del llibre. A banda del papir, el sistema d’escriptura més habitual a l’antiguitat, per la seva senzillesa i la seva versatilitat, foren les tauletes de cera o tabellae caretae, es tractava de dues planxes de fusta, o més, raspades per a deixar un marc en el seu interior, que s’omplia de cera d’un color fosc, en escriure-hi a sobre amb un punxó (stilus), de metall, os o vori, apareixien les lletres sota la cera, per contrast amb el material del fons, més clar. La part superior del punxó era aplanada, de manera que, en passar-la per damunt de la cera, s’esborrava l’escriptura. Pels volts del segle IV dC, es va produir un fenomen de capital importància per a la conservació, i la destrucció dels textos grecollatins, la substitució del rotlle de papir pel còdex. El còdex ja presentava la forma que avui ens és familiar: plecs de fulls cosits a un llom i amb una coberta que en facilita la unió i la preservació. Tot sembla indicar que el seu nom prové de caudex “tros de fusta”, de manera que, segurament, fou una evolució a partir de les tauletes de fusta, o tabellae ceratae, unides pel llom per tal de fer-ne una unitat.

Escrivint amb llapis sobre una tauleta de cera plegable, al voltant de 500 aC (Berlín)

Pels qui vulguin conèixer més sobre com eren els llibres a l’antiguitat, des del 18 d’octubre de 2013 fins al 27 d’abril de 2014 la Casa del lector de Madrid va organitzar “La villa de los papiros”, una magnífica i excepcional exposició sobre la lectura i l’escriptura a l’antiguitat a través dels papirs d’Herculà i de les relectures que sorgiren a partir del seu descobriment en el segle XVIII. La mostra ha estat comissionada per Carlos García Gual i Nicola Oddati.

Pel que fa al comerç amb els llibres, no fou, tanmateix, fins al darrer quart del segle v aC quan van sorgir mostres clares d’un veritable comerç de llibres a Grècia. La presència generalitzada d’inscripcions públiques amb lleis i decrets, de grafits a les parets de diverses ciutats, o l’aparició d’escriptura en la ceràmica arreu del territori grec confirmen una alfabetització força estesa en aquest període, que hauria permès l’existència d’un eventual públic lector, requisit previ per a la circulació de llibres. La lectura, tanmateix, mantingué el principi d’aquest procés d’alfabetització la seva condició d’experiència col·lectiva, el més habitual era que es llegís en veu alta davant d’un auditori, i, si bé la lectura silenciosa i solitària no era pas desconeguda, devia ser força excepcional. Així doncs, la circulació dels llibres s’anava estenent cada cop més i sortia dels àmbits pròpiament doctes per trobar un públic més ampli, tot i que resulta complicat delimitar-ne la naturalesa exacta. Segurament, els llibres antics i difícils continuaven restant limitats als erudits i a la gent de més alta cultura, un grup sempre reduït. Tanmateix, en l’època imperial comença a sorgir un públic més nombrós, d’alfabetització “mitjana”. Fins i tot s’ha postulat l’existència, en aquesta època, d’una veritable “literatura de consum”. A Roma, i a tot l’imperi es funden  cada cop més biblioteques públiques, i també va creixent gradualment el nombre de biblioteques privades, així com la circulació de llibres entre els membres dels cenacles cultes. Quina llàstima que es cremés la biblioteca d’Alexandria! Recordeu aquella imatge de la pel·lícula Àgora d’Alejandro Amenábar en què la càmera fa un tràveling i posa els llibres cap per avall, realment una imatge val més que mil paraules!

ÀGORA

Ágora de Alejandro Amenábar

No sabem com devia ser el funcionament del comerç de llibres a la Grècia antiga, però sembla clar que existia, almenys a Atenes a partir del darrer quart del segle v aC, el comediògraf Èupolis parla per primer cop d’un indret on es venien llibres, al mercat, entre naps i cols. Fa poc, en un mercat es podia veure el següent:

bragaslibros

Els llibres, doncs, circulaven, tot i que no tenim cap constància de l’existència, a la Grècia clàssica, d’editors ni de negocis editorials. Tot sembla indicar, més aviat, que l’autor posava ell mateix els seus textos en circulació, sense cap intermediari que en promogués les vendes a canvi del monopoli sobre la reproducció de les obres. També se sap que no hi havia cap legislació que protegís els llibres, ni drets d’autor de cap mena, una vegada publicats, els textos s’escapaven del control dels autors, i era força freqüent que s’escampessin versions extractades, abreujades o alterades de diverses obres, o que les còpies continguessin un munt d’incorreccions i errors mecànics, o fins i tot que fossin edicions pirates fetes a partir dels esborranys dels autors sense el seu consentiment.

El que sembla evident, tanmateix, és que, en l’època hel·lenística i en la imperial, es podia fer negoci venent llibres, per bé que difícilment podem pensar que els autors en veiessin cap cèntim. Sabem que els copistes de llibres eren artesans professionals, la majoria esclaus (en llatí serui litterati), i que el seu salari depenia de la quantitat de línies de text que copiaven i de la qualitat de l’escriptura. Ara bé, no tenim gaires notícies sobre la relació que s’establia entre copistes, llibreters i autors. Del que sí tenim constància, precisament a partir d’obres com l’opuscle de LLucià Contra un ignorant que comprava molts llibres, és de l’existència de llibreters espavilats que venien llibres com a articles de luxe, entabanant els il·lusos amb tècniques d’envelliment dels exemplars com la consistent a enterrar els rotlles en gra. No sabem tampoc gran cosa del que es podia pagar pels llibres però els registres de preus que s’han trobat a Egipte assenyalen una quantitat entre dos i quatre dracmes de mitjana, i això equivalia a la paga d’entre un i sis jornals d’un obrer antic no especialitzat, tot i que depenia també de la qualitat del producte final.

Biblioteca Úlpia en el Fòrum de Trajà (I·lustració de James E. Packer)

Els nostres coneixements varien una mica quan ens referim a Roma. Tot fa pensar que, en els darrers anys de l’època republicana, el negoci editorial ja estava ben establert a la capital. El primer editor amb nom propi que coneixem és Titus Pomponi Àtic, un home de gran cultura i dotat de vastes relacions, com també de recursos econòmics i d’una marcada propensió a l’activitat comercial. Altres editors de Roma que coneixem pel nom són els germans Sosis, que tenien un negoci al barri etrusc, el Tuscus uicus, prop de l’arc de Janus i, per tant, ben a la vora del fòrum, i que foren els encarregats de publicar els poemes d’Horaci (Epístoles I 20, I-2; Art poètica 345). Dorus fou qui publicà la monumental obra històrica de Titus Livi.

També sembla que els autors valoraven sobretot dels seus editors que fessin una àmplia i ràpida distribució de les obres i que fossin ben curosos a l’hora de fer-ne les còpies a fi d’evitar les errades, de diners, en canvi, no se’n parla mai. Si, avui, viure de la ploma és difícil, a l’antigor era directament impossible, tan sols la pròpia llibertat econòmica, o bé la protecció d’un ric mecenes o de les classes dirigents podien permetre a un autor sobreviure.

A Roma, però, sabem que, abans de ser publicada, una obra sovint era sotmesa per l’autor al judici d’un grup d’amics, i més tard a un públic més ampli, en el que es coneix com a recitationes, de vegades força avorrides, com assenyalen alguns autors antics. Si l’obra convencia l’autor, en podia encarregar a continuació còpies per difondre-les entre els amics, però també podia passar que l’escrit es reduís a una sola còpia privada, que equival a dir “sense editar” (anecdota), perquè l’autor no la considerava oportuna per al gran públic, a voltes pel fet que contenia històries indiscretes o picants, que és la via per on el terme anècdota va passar a significar el que significa per a nosaltres. En tot cas, l’editor s’encarregava de fer arribar les còpies als llibreters per a la seva comercialització, però sovint les figures de l’editor i el llibreter es confonen perquè eren exercides per la mateixa persona. Pel que fa a les llibreries, o tabernae librariae, a Roma n’hi devia haver un bon nombre. No gaire diferents dels altres negocis de la capital, les llibreries exposaven els llibres al carrer, i a les portes i les parets es penjaven avisos i cartells amb fragments de les obres. També servien de lloc de trobada i d’intercanvi per als bibliòfils, que hi discutien qüestions literàries. Sembla que els llibres estaven col·locats en estanteries i exposats sobre els taulells. Amb tot, és ben clar que es podien trobar llibres i llibreries arreu de l’imperi, el mateix Horaci ja preveia, orgullós, que la seva obra penetraria en els confins del Bòsfor, les Sirtes del nord de l’Àfrica, la Còlquida, el Danubi i fins i tot Hispània i la Gàl·lia.

Al final de l’antiguitat, però, el negoci editorial, gradualment, es va anar esvaint del tot: a l’Orient bizantí, la política de Justinià va debilitar l’aristocràcia cultivada fins gairebé extingir-la; a l’Occident, les invasions bàrbares eliminaren definitivament el públic potencial. Els nous dirigents s’escollien per les seves capacitats tècniques, no pas pels seus coneixements de la tradició clàssica, de manera que les noves classes polítiques ja no tenien ni cultura ni llibres. Els artesans llibreters, als quals gairebé ningú ja no encarregava còpies, acabaren per desaparèixer pels volts del segle VII, substituïts pels scriptoria dels monestirs, on la cultura es preservà, però es va difondre internament per vies ben diverses de les antigues. Calgué esperar els diversos renaixements medievals i, sobretot, l’afany enfervorit dels humanistes perquè sorgís de nou un públic culte delerós de lectura, i aquesta revifalla va culminar amb l’invent revolucionari de Gutemberg, el fenomen més important en aquest àmbit des de la substitució del rotlle pel còdex. El llibre que sortia de les impremtes, tanmateix, no deferia gaire, pel que fa a la forma, dels manuscrits anteriors; les infinites opcions de còpia, en canvi, ja permetien la mena d’accés a la cultura que ens és familiar. I, és clar, la tecnologia ens permet avui navegar immaterialment per l’univers llibresc, llegir “desenrotllant” amb un sol click els nous rotlles digitals i accedir als textos fora dels circuits convencionals de publicació, com si els editors i els llibreters ja no fossin necessaris, com un retorn estrambòtic a les situacions de l’antigor. Són els peculiars viaranys del progrés… Però bé, això és una altra història de la qual volem que sigueu vosaltres que ens la comenteu així com altres anècdotes referents al llibre en l’edat antiga. Fa uns anys els nou rics també compraven llibres sense saber què contenien, només per a lluir el seu llom bonic en les seves biblioteques, com el que ens explica Llucià en Un ignorant que comprava molts llibres; ara bé, avui la gent que vol semblar culta ja no compra llibres, ni té biblioteques personals, com aparenta la seva falsa cultura?

Elisa Moya i F. Xavier Gras

2 Batx. C Grec

Aquest article s'ha publicat dins de Actualitat, Filosofia, General, Historiografia, Oratòria i etiquetat amb , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Els llibres en l’època de Llucià

  1. Retroenllaç: Els llibres en l’època de Lluci&ag...

  2. Retroenllaç: Parlant amb Pilar Gómez | A cada passa referents clàssics!

  3. Retroenllaç: Els llibres en l'època de Llucià ...

  4. Retroenllaç: Els llibres en l’època de Lluci&ag...

  5. Retroenllaç: Parlant amb Pilar Gómez | A cada passa referents clàssics!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *