Marina Garcés: “L’escola no és la salvació de res, és un taller on assagem la convivència” Entrevista (TEXT: IGNASI ARAGAY / FOTO: RUTH MARIGOT) 13-12-2020

Avui dia hi ha molta informació. Tothom té accés a tot. Per tant, per què forçar o esforçar-se en recordar? En aquest sentit, defenses la idea d’exercir la memòria.

Sí, la reivindico en relació amb la imaginació. Sense memòria pot haver-hi molta fantasia o molta ocurrència, però no allò que consisteix en vincular els temps de vida possibles, el que ha estat, el que és, el que esdevé, el que no ha arribat a ser, el que no podrà ser mai, és a dir, tota aquesta capacitat de no estar en el present immediat o en el que creiem que és el present immediat, un immediatisme que es basa en la informació disponible i el seu tractament, ja ni tan sols en la seva elaboració. Hi ha un art de la memòria, que és una facultat mental, però també una construcció cultural, una relació afectiva, que crea el temps i crea el món. Per tant, si no l’exercim ni tan sols com a facultat, si no té cap valor recordar res perquè se suposa que ja està tot arxivat i disponible, quina imaginació podem arribar a tenir sobre allò que no som encara o sobre allò que no hem arribat a ser? Per tant, sí, faig una reivindicació molt gran d’aquesta memòria tan penalitzada. Perquè ens hem quedat en l’anècdota, diguem, de la crítica als mètodes memorístics d’aprenentatge. És evident que qualsevol mètode pedagògic que no generi sentit i experiència l’hem de treure del mig, tant la memorització com el pur tractament d’informació que es fa ara, que tal com es tracta ja s’ha oblidat també, perquè els nens o els joves saben buscar, tractar, però molts cops no generen tampoc cap vincle amb el que troben. Per tant, és tan dolenta la memorització sense sentit com el pur tràfic d’informació. No pot ser que ens quedem com a mers terminals, éssers desmemoriats, buits, sense cap capacitat de recordar i, per tant, tampoc d’imaginar.