Espectre polític

L’espectre polític és una manera de visualitzar les diferents posicions polítiques, posant-les sobre un o més eixos geomètrics que simbolitzen les dimensions polítiques que són modelades com si fossin independents l’una de l’altra.

Actualment la divisó política entre dretes/esquerres s’ha superat i se sol utilitzar més freqüentment models bidimensionals o multidimensionals. Els resultats són més exactes i s’adeqüen més a cada persona.

A la pàgina web The Political Compass es pot fer un test d’eix bidimensional basat en el model de David Nolan que plasma en els eixos la posició a l’espectre polític de cadascú segons un mètode d’analisi del psicòleg Hans Eysenck (1916-1997).

El test és ràpid de fer i es pot trobar a la pàgina web següent: http://www.politicalcompass.org/es/questionnaire

El gran dictador – Charles Chaplin

Em sap greu, però no vull ser emperador. No és el meu ofici.No pretenc governar ni conquerir ningú. M’agradaria ajudar –si fos possible– jueus i gentils, negres i blancs.

Tots desitgem ajudar-nos. Els humans som així.
Volem viure per a la felicitat dels altres i no pas per a fer-nos desgraciats.  ¿Per què ens hauríem d’odiar i de menysprear? En aquest món hi ha lloc per a tots. La terra, que és generosa i rica, pot subvenir totes les nostres necessitats.

El camí de la vida pot ser el de la llibertat i el de la bellesa però, malgrat això, ens hi hem ben perdut. La cobdicia enverinà l’anima dels homes, aixecà muralles d’odi en el món… Ens està fent avançar a pas d’ànec cap a la misèria i la mort.

Hem creat l’època de la velocitat, però ens hi sentim enclaustrats. La màquina que produeix abundor, ens ha deixat en la penúria. Els coneixements ens han fet exceptics; la nostra intel·ligència ens ha fet mesells i cruels.

Pensem massa i sentim ben poc.
No ens calen màquines, ens cal humanitat.
No ens cal intel·ligència, ens cal amor i tendresa.
Sense aquestes virtuts la vida és violència i tot es va perdent.

L’aviació i la ràdio ens acostaren més. La naturalesa d’aquests ginys és una crida ben clara a la bondat de l’home.. una crida a la fraternitat universal, a la unió de tots nosaltres. En aquests moments la eva veu arriba a milions de persones d’arreu del món, milions de desesperats, homes, dones, nens… víctimes d’un sistema que tortura éssers humans i que empresona innocents.

A tots aquells que em puguin escoltar els dic: “No desespereu!“. La desgràcia que ha caigut damunt vostre no és més que el producte de la cobdícia agonitzant….de l’amargor d’homes que temen l’avenç del progrés humà.

Els homes que odien desapareixeran, els dictadors cauran i el poder que arrravateren al poble hi retornarà. I així, mentre morin persones, mai no s’acabarà la lluita per la llibertat.
Soldats! No us lliureu a aquestes brutalitats que us menyspreen.. que us esclavitzen… que reglamenten les vostres vides… que dicten els vostres actes, les vostres idees i els vostres sentiments!

¡Que us fan marcar el mateix pas, us sotmeten, us tracten com si fóssiu bestiar i us utilitzen com a carn de canó!

No sou màquines! Sou homes!

I porteu l’amor de la humanitat dins vostre! No odieu! ¡Només odien els que no es fan estimar… aquells que no es fan estimar i els inhumans!

Soldats! No lluiteu per l’esclavitud! Lluiteu per la llibertat! […] Vosaltres, el poble, teniu el poder de prendre aquesta vida lliure i bella i de fer-ne una aventura meravellosa! ¡Per tant –en nom de la democràcia– utilitzem aquest poder! Ajuntem-nos! Lluitem per un món nou… un món just que ens asseguri el treball i doni futur als joves i protecció als vells.

Prometent aquestes coses els malvats pujaren al poder. Però ens han enganyat! No compleixen allò que prometeren! Mai no ho compliran! Els dictadors s’alliberen esclavitzant al poble. ¡Lluitem ara per alliberar el món, per abatre les fronteres nacionals, per acabar amb el luxe, l’odi i la prepotència! Lluitem per un món raonable, un món en què la ciència i el progrés ens portin a la felicitat!
¡Soldats, en nom de la democràcia, unim-nos!

Hannah, m’estas escoltant?
Onsevulla que siguis, aixeca els ulls!

Ho veus, Hannah?
El sol esquinça els núvols que s’escampen! Sortim de la foscor i anem cap a la llum! ¡Entrem en un món nou, en un món millor en què els homes estaran per damunt la cobdícia de l’odi i de la brutalitat.

Mira amunt, Hannah!
L’ànima dels homes ha guanyat ales i ja comença a volar. Vola cap a l’arc de Sant Martí, cap a la llum de l’esperança.

Mira amunt, Hannah!
Mira amunt!

Españoles, ¿sois idiotas?

Hay un problema laboral del colectivo de controladores aéreos que afecta al 1,2% de la población española (600.000 personas) y casi todos saltáis como energúmenos pidiendo hasta el linchamiento de ese colectivo cuando el día anterior hacen otra reforma del sistema laboral más restrictiva, quitan los 420 euros de ayuda a 688.000 parados que están en la ruina y anuncian cambios drásticos a peor en la ley de pensiones que afectan al 80% de la población y nadie se indigna ni dice nada. ¿Sois idiotas?

Estáis pidiendo a gritos al Gobierno que se apliquen medidas que quitan el derecho a la baja laboral, a los permisos retribuidos y a las horas sindicales, sacar militares a la calle ¿sois idiotas?

Estáis leyendo que mintieron en los vuelos de la CIA, en el caso Couso, que González era la X del GAL, que gente del PP cobraba de la trama Gürtel, que hay políticos que cobran más de 230.000 euros al año, pero que nos cuestan más de 3 millones de euros, que la corrupción en la política no es excepción, sino norma, que ellos mismos se adjudican el derecho a cobrar la jubilación máxima con pocos años en las Cortes y a nosotros nos piden 40 de cotización, banqueros que consiguen del gobierno medidas duras contra los trabajadores y que tenían que estar en la cárcel por delitos demostrados de fraude fiscal y no decís nada, os quitan dinero para dárselo a esa gente que cobra cientos de miles de euros año, especula con nuestro dinero, defrauda a Hacienda y seguís callados ¿sois idiotas?

Tenéis una monarquía que se ha enriquecido en los últimos años, que apoya a los poderosos, a EEUU, a Marruecos y a todo lo que huela a poder o dinero, hereditaria como en la Edad Media ¿sois idiotas?

En Inglaterra o Francia o Italia o en Grecia o en otros países los trabajadores y los jóvenes se manifiestan hasta violentamente para defenderse de esas manipulaciones mientras en España no se mueve casi nadie ¿sois idiotas?

Consentís la censura en los medios de comunicación, la ley de partidos, la manipulación judicial, la tortura, la militarización de trabajadores sólo porque de momento no os afecta a vosotros ¿sois idiotas?

Sabéis quién es toda la gentuza de las revistas del corazón, futbolistas supermillonarios pero jamás escucháis a nadie como Saramago o Chomsky u otros mil intelectuales veraces y comprometidos con vuestros problemas ¿sois idiotas?

Si mucha gente responde sí, aún nos queda un poco de esperanza de conseguir acabar con la manipulación de los políticos y poderosos.

Si la mayoría contesta no, entonces estamos jodidos.

Jesús Sanz Astigarraga (Diario de Navarra)


Cal més implicació ciutadana en la política.

Tal i com vam estudiar a classe, el terme idiota prové del grec i era utilitzat per a denominar aquelles persones que no participaven de la vida política de la Polis (ciutat-Estat) on vivien i que només es dedicaven als seus assumptes personals. La utilització d’aquest insult en l’actualitat ha canviat radicalment, però també la concepció de la Societat sobre la Política.

Tots els polítics són iguals, siguin de dretes o esquerres… Perquè confiar en uns o altres si tots acaben fent el que volen? A mi no m’importa la política, és quelcom que no m’afecta. Ho veig molt llunyà. Total, tampoc sé a qui votar..

Qui no ha sentit -fins pronunciat- algun cop aquestes afirmacions? Tot sovint la política ens apareix com a una cosa llunyana, fora del nostre àmbit, a la que no podem accedir ni per tant intervenir. D’altres pensen que anar a votar és quelcom supèrflu… total, per a què si després el nostre vot no serveix per a res? A més…

Però, és la política la simple acció d’anar a votar? Són un grup de persones que enquadrades dins d’uns partits específics fan el paper davant els ciutadans per a poder actuar amb llibertat el temps que estan al càrreg? Personalment, penso que no: la política és molt més que no pas això. Per més que a vegades se’ns ho intenti fer veure així, tota decisió política ens afecta directament com a societat i, tot sovint, personalment com a individus. Política és l’aprovació de les lleis que regulen el mercat, és el tipus d’Educació que rebem, el tipus de Sanitat que ens atén, el consum energètic i la quantitat de contaminació que alliberem a l’atmòsfera, són els nostres drets i deures com a persones….

Si la Política és, doncs, tant fonamental en la nostra vida… perquè existeix aquest desconentament general que es respira en les Societats actuals? (Només cal veure les dades de participació de les últimes eleccions dutes a terme a l’Estat Espanyol i és un fet més que evidenciat)

La ineficàcia de les decisions polítiques, la poca proximitat del que es decideix respecte dels ciutadans, la corrupció, la falta de gent que busqui pel bé comú i no pel d’una èlit (la classe política en si), etc. són varis dels problemes amb què es troba la Política actual.

Tot i això crec que cal recuperar l’interès del ciutadà per l’activitat política ja que, en el fons, és el que acaba regint molts dels aspectes de la nostra vida. Penso que les persones d’una Societat no haurien de mostrar una voluntat d’allunyar-s’en, sinó que s’hauria d’intentar (potser des d’aquells que ja s’hi interessen) que tothom acabés implicant-s’hi mínimament ja que en el fons no és quelcom trivial sinó que, al cap i a la fi, és decidir com vols que sigui el lloc on vius en tant que societat i en tant que país que està en relació als altres. Si el poble no va a votar, no expressa el seu vot, es conforma davant el que se li imposa… ja està fent política (o més ben dit, no-política). Està cedint el seu poder decisori en mans d’uns altres… El problema, doncs, seria la poca implicació de les persones en les decisions preses? Em plantejo fins a quin punt canviaria l’interès de la societat pels assumptes públics si realment la democràcia fós més directa (convocant referèndums anuals, per exemple, que consultéssin temes d’interès general). És més… tothom està capacitat per a decidir segons quins assumptes? A vegades la decisió política té darrere un seguit d’estudis, informes tècnics, etc. als que no tothom pot accedir o arribar a entendre. Seria prudent deixar temes que afecten el bé comú al conjunt d’individus, que no estan qualificats suficientment? I, seria legítim limitar el dret al vot només a certs conjunts de població?

No sé quina és la solució a aquest problema que he plantejat, però sí crec que cal trobar-la aviat per a poder aconseguir una major implicació social en el que ens afecta a tots i cadascun de nosaltres per tal d’ésser entre tots una Societat més responsable.
MAV

El complex sistema electoral dels EUA

En primer lloc cal dir que aquest és actualment l’únic exemple en el món d’elecció indirecta per col·legi electoral. I què vol dir això? Doncs simplement que els votants no són els encarregats d’escollir directament el President que els haurà de governar en els propers quatre anys, sinó que aquests voten a una sèrie de delegats, que al seu torn escolliran el President i el Vicepresident. Si bé aquests electors són tècnicament lliures de votar el candidat que desitgin, com és lògic a la pràctica sempre es decanten pel presidenciable pel qual han estat escollits.

Cada Estat té un nombre concret de delegats, que són el resultat de la suma dels representants escollits en el mateix Estat en les eleccions al Congrés (la Cambra Baixa, amb repartiment d’escons proporcionals a la població, amb un total de 435 representants) i al Senat (la Cambra Alta, de representació territorial, i on cada un dels 50 Estats hi té dos senadors). Washington DC escull 3 representants, equivalent al nombre d’electors elegits en l’estat més petit. Això configura un Col·legi Electoral de 538 electors.

Aquestes dues característiques anteriors li confereixen al sistema electoral nord-americà per escollir president un caràcter inusualment desproporcional en comparació amb la resta d’Estats del món, on l’elecció directa del President fa valdre la filosofia d’“una persona, un vot”. Així doncs el mapa dels electors per les eleccions presidencials queda configurat de la següent manera:

mapaelectoral[1]

Cada Estat és lliure d’escollir com s’assignen els electors; així doncs en la totalitat dels Estats aquests s’adjudiquen d’acord amb el “sistema pluralista” d’assignació (el famós “the winner takes it all”) pel qual aquell qui obté el percentatge més elevat de sufragis en l’Estat s’emporta el(s) delegat(s).

Quaranta-vuit dels Estats i Washington DC tenen una única circumscripció electoral (qui obté el percentatge més elevat dels vots s’endú tots els delegats), mentre que dos Estats –Maine i Nebraska– escullen un elector per cada un dels districtes electorals existents pels comicis al Congrés, i dos electors restants en el conjunt de l’Estat d’acord amb l’agregat dels vots.

El sistema pluralista d’assignació de representants porta inevitablement a una dinàmica bipartidista, i al fet que el candidat més votat en la majoria dels casos obté un percentatge d’electors molt superior al del seu contrincant, tal com es pot comprovar en el gràfic:

graficaeua[1]

La particularitat del sistema electoral per escollir President als EUA provoca que en la majoria dels Estats abans de les eleccions ja se sap amb certesa qui serà el candidat que s’emportarà els electors (els anomenats “safe states”): així per exemple, el candidat demòcrata amb prou feines s’apropa als Estats de Texas, Wyoming o Utah, mentre que el candidat republicà tampoc no es deixa veure massa per Massachussets, Rhode Island o fins i tot Nova York.

I on realment es decideixen les eleccions són en els anomenats “swing states: aquells Estats en què els dos candidats tenen possibilitats reals de guanyar. És aquí on s’hi concentra el gruix de la campanya i on els candidats hi realitzen els actes més rellevants. Són Estats com Missouri, Ohio, Carolina del Nord, i sobretot, la cobejada Florida, que amb 27 electors és sovint l’Estat que propicia la victòria d’un o altre candidat.

Aquest fet suposa que tot sovint els temes de campanya per aquests Estats siguin de caràcter regional o fins i tot local, allunyant-se molt dels grans debats d’abast nacional que ens arriben a l’altra banda de l’oceà. Un fet que, a ulls europeus, fa que democràcia americana sigui encara més difícil de comprendre.

FONT: El Pati Descobert

Campanya política actual

Podria dir-se que els dos partits majoritaris que es presenten a Catalunya són el Partit Socialista Català (PSC) i Convergència i Unió (CiU). En vista de les eleccions del Novembre, les seves campanyes han sigut les següents:

Quin tipus de polítics tenim, que en comptes de dir-nos PERQUÈ els hauriem de votar; desacrediten l’altre canditat? Què motiva a aquestes persones a presentar-se a les eleccions si ens presenten un adversari, en comptes d’algú pròxim que vol governar el nostre país gràcies al nostre vot?

Los nadies – Eduardo Galeano

Sueñan las pulgas con comprarse un perro

y sueñan los nadies con salir de pobres.

Que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte,

que llueva a cántaros la buena suerte.

Pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana,

ni nunca, ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte,

por mucho que los nadies la llamen.

Y aunque les pique la mano izquierda,

o se levanten con el pie derecho,

o empiecen el año cambiando de escoba.

Los nadies:  los hijos de nadie, los dueños de nada.

Los nadies:  los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre,

muriendo la vida, jodidos, rejodidos.

Que no son,  aunque sean.

Que no hablan idiomas,  sino dialectos.

Que no profesan religiones, sino supersticiones.

Que no hacen arte, sino artesanía.

Que no practican cultura, sino folklore.

Que no son seres humanos, sino recursos humanos.

Que no tienen cara, sino brazos.

Que no tienen nombre,  sino número.

Que no figuran en la historia universal,

sino en la crónica roja de la prensa local.

Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.

En quin sentit s’evidencia que l’Estat és l’única comunitat humana, avui en dia, que disposa el monopoli de la violència?

Com bé diu la pregunta de l’enunciat, l’Estat és una comunitat humana. Segons el difunt Luis Sánchez Agesta –polític, jurista i historiador espanyol– es podria definir com a una comunitat organitzada en un territori definit, mitjançant un ordre jurídic servit per un cos de funcionaris i definit i garantit per un poder jurídic, autònom i centralitzat que tendeix a realitzar el bé comú en l’àmbit d’aquesta comunitat. La seva principal funció és la de vehicular i exercir el poder polític. Aquest pot manifestar-se a través de l’autoritat –poder basat en l’acord o el consens que requereix l’acceptació de qui obeeix per tal que sigui legítim– o a través d’una forma més coercitiva en que es basa en l’ús de la força.

Max Weber –conegut sociòleg alemany– afirmava en la seva obra La política com a vocació. El polític i el científic que l’Estat és la comunitat humana que […] reclama per a ell el monopoli de la violència física legítima. És a dir, que segons el mateix Estat, ell és l’únic organisme que, dintre del seu territori, pot ser violent de manera legítima. Això queda palès en molts dels aspectes de la nostra vida quotidiana. Per exemple, quan algú atempta contra la integritat física d’una altra persona i aquest fet és presenciat per un membre de les forces d’ordre –com podria esser un integrant del cos policial– aquest té el dret i el deure d’intervenir de manera dissuasòria, si cal, emprant la violència per a aturar l’agressió. És a dir, que mentre que el que primer va usar la violència –l’agressor– seria castigat per aquest fet; el policia no seria castigat en cap cas ja que la seva feina consisteix precisament en això.

Centrant-nos en l’Estat liberal –ja que en d’altres, com en el totalitari, no es donaria el cas– cal suposar que dins d’aquest hi tenen cabuda altres comunitats humanes: escoles, associacions, mútues, organitzacions, sindicats, partits polítics… totes elles conformen el que s’anomena la societat civil. Són un seguit d’institucions i associacions que, sense pertànyer a l’Estat, tenen rellevància pública. Aquest seguit d’institucions no tenen el dret de la violència com s’afirma en el cas de l’Estat. Es podria dir que sí que el tenen tenint en compte que, a tall d’exemple, una mestra pot sancionar un alumne, un sindicat pot arribar a forçar l’expulsió d’un membre, etc. però sempre cal tenir en compte que tot i que tenen un marge d’actuació força ampli, queden subjugades a les normes de l’Estat; és a dir, que sempre són inferiors a aquest i no poden actuar de forma totalment lliure.

Per tant penso que seria correcte, com Weber deia, afirmar que l’Estat és qui té el monopoli de la violència dins del seu territori. Queda comprovat en l’exemple que he posat: tot i que en la nostra vida quotidiana podem decidir per nosaltres mateixos en la majoria d’aspectes, sempre hi ha un conjunt de lleis a les quals estem sotmesos sota l’amenaça de que l’Estat usi aquest monopoli de la violència. Trobo també encertat l’ús del terme monopoli ja que és una bona manera d’expressar el que passa actualment: l’única violència acceptada –deixant de banda concursos i altres efemèrides esportives– és la de l’Estat. Aquest només entén com a legítima la seva; prohibint i intentant que no n’existeixi cap altra forma.

Aquí es on poden aparèixer certs problemes, ja que: qui decideix què és violència? Qui tria quina violència pot articular l’Estat? Quan passa a ser legitima? I és que l’Estat pot caure en la corrupció i fer d’aquest monopoli una situació avantatjosa i –tot vulnerant els principis de l’Estat liberal– aprofitar-se de que tenen el monopoli per a prohibir organitzacions que vagin en contra dels seus interessos, creences, etc. o que vagin en contra del mateix Estat. Per exemple: quan un Estat usa la violència per a frenar un moviment d’autodeterminació… és això legítim? Aquest moviment va en contra de la integritat de l’Estat, sí; però no és una màxima representació dels principis democràtics i de llibertat d’expressió i sobirania popular que existeixen? És per això que penso que si bé pot existir aquest monopoli, les bases de sobre a qui, el quan, el com, etc. s’han d’assentar en forma d’autoritat, és a dir, de manera que el poble en legitimitzi aquest ús ja que sinó no és una violència en contra del que afecta negativament a la comunitat, sinó que passa a ser una violència en favor dels que manen; quan hauria de ser sempre que afavorís als ciutadans.

M. A.

L’Estat Liberal

El liberalisme erigeix com a principi que tot hauria de ser tolerat, que tot pot ser pensat; sempre i quan no tingui conseqüències directes en l’estructura de la societat, les seves institucions i el poder de l’Estat. Qualssevol idea pot ser acceptada i la seva expressió afavorida sempre i quan les regles del joc social i de l’Estat s’acceptin. En altres paraules, la llibertat de pensament de l’individu ha de ser total, la seva llibertat d’expressió també, però el mateix individu no pot voler conseqüències del seu pensament pel que respecta a la vida col·lectiva.

[Traducció del text anònim originalment en francès titulat “Apple“]