Author Archives: Joan Marc

Daniel V.

       Història de vida lingüística

 Des de petit, a casa meva i amb la família he parlat el castellà, el fet de que els meus avis siguin d’Andalusia i que no sàpiguen parlar el català, fan que a casa sempre es parli castellà. El meu pare i la meva tieta també són d’Andalusia i tampoc parlen molt bé el castellà i el meu tiet, que és alemany, a vegades m’ensenyava l’ idioma. El català el vaig aprendre a P-3, l’escola, ja que mai he anat a la guarderia. L’anglès el vaig aprendre a primer de primària, vam començar molt tard, però no sé per quina raó. Des de primer fins a l’ESO vaig anar perfeccionant el català, el castellà i l’anglès, però no vaig aprendre cap idioma nou. Al carrer quan sortia amb els amics, vaig aprendre una mica l’àrab i l’ idioma de Gàmbia, però res tonteries. A segon d’ESO, a una optativa vaig aprendre Alemany i vaig perfeccionar una miqueta el que ja sabia, de manera que ara puc establir una conversació regular amb els meus cosins alemanys. Ara toca estudiar i millorar el que ja sé.

Berta C.

Història de vida lingüística

 

          Des de petita m’han ensenyat a parlar català, i així ho he continuat fent. Parlo català a casa i amb quasi tota la meva família, a l’escola i amb molts dels meus amics.

          El castellà el vaig començar a aprendre a primer de primària, quan tenia uns sis anys, encara que ja sabia dir alguna paraula en aquesta llengua. També aprenc castellà per mitjà de la música, com per exemple amb el grup “El canto del loco”, que és un dels meus grups preferits (els altres grups que m’agraden són anglesos).

          L’anglès també el vaig començar a parlar a primer, però només apreníem a dir algunes paraules. Quan vam començar l’institut vaig decidir apuntar-me a una acadèmia, perquè creia que el nivell era molt baix. També parlo anglès amb el meu tiet de Brussel·les, i amb l’Alina, la noia alemanya que vaig conèixer quan vam anar a Alemanya d’intercanvi amb l’institut.

          També sé parlar italià, el qual vaig aprendre quan un italià amic de la meva germana va venir a Premià. Ells es van conèixer durant un viatge que va fer la meva germana a Londres. Quan es van haver conegut millor, van decidir que ell vindria uns dies aquí, i que ella aniria uns dies a Itàlia.

          La història de la meva vida lingüística no és massa ampla, però jo ja n’estic contenta.

26 de setembre, Dia Europeu de les Llengües

Després d’un curs de pausa i tranquil·litat, ja hi tornem a ser, Llegir molt i escriure bé ha tornar amb ganes de fer coses noves. De moment, començarem a poc a poc, amb el dia Europeu de les llengües.

Per saber els objectius i les raons de celebrar aquesta data, us emplacem al bloc que el servei de llengües de la Generalitat de Catalunya ha posat a la nostra disposició. En aquest bloc hi ha ple d’activitats per a realitzar a l’aula, però com que queda una miqueta a inici de curs i encara ens estem coneixent tots plegats, us proposo una idea que vaig agafar d’una comunicació d’en Juli Palou i la Montserrat Fons: la Història de vida lingüística. He de reconèixer que la meva proposta és una mica lliure, però té com a finalitat principal saber les llengües que coneixen i en quins àmbits les fan servir els i les nostres alumnes.

Tal com expliquen els autors: Definim “història de vida lingüística” com el relat que una persona fa, quan una altra li demana, al voltant del seu repertori lingüístic. Les llengües que es coneixen, les habilitats relacionades amb cada una d’aquestes llengües, la manera com s’han après, el record i l’oblit, l’ús quotidià de les llengües, la identificació com a bon o mal aprenent de llengües, etc. són algunes de les qüestions que de manera inevitable es tracten en aquests relats. ”

Jo els proposaré fer un escrit on m’expliquin les llengües que parlen i escriuen, el lloc i el moment en què les han après, el nivell que econsideren que tenen, la importància que els atorga cada un d’ells i els llocs on la fan servir.  Ja us explicaré com m’ha anat.

Curs 2007-2008

Tal com va arribar, se’n va. Els llibres i bolígrafs nous, la cartera estrenada, les il·lusions personals ja s’han gastat i n’ha sorgit una mica més de vida, viscuda amb aquella intensitat que només l’adolescència resisteix. Unes 1050 hores tancats a l’institut, més de cent suportant les classes d’aquell profe nou de rara estampa que la sort us va etzibar sense compassió.

Sento molt si m’he fet pesat, però ja sabeu que molts i moltes de vosaltres també ho sou. De fet, Déu ens va donar la llengua per fer-nos pesats i la literatura per dissimular-ho, o sigui que qualsevol classe de llengua i literatura que es preï ha de ser una lluita entre el pesat que té més anys i els joves pesats que volen usar la llengua, en algun cop estàndard i tot, per treure de dins seu aquelles idees úniques que no poden esperar. Esperar, quin verb més bonic…

Segurament mai més compartirem moments gloriosos com els que s’exposen en aquest bloc, segurament ens oblidarem, segurament el bloc i tot se n’anirà al fons del ciberespai, però les empremtes invisibles de l’educació mútua romandran més enllà del temps i de l’espai. La veritat és que ha valgut la pena fer gairebé una hora de bici al dia per barallar-me amb els veïns premianencs.  He de dir que he après força de vosaltres i que gairebé cada dia heu fet que aquest ofici de predicador pedagògic em continuï fascinant. Ja sé que sembla increïble, però el curs se m’ha fet curt, de fet, gairebé tot es fa curt a partir dels 25.

I bé, ara volareu. Heu de volar tot cercant els vostres somnis. Tanmateix, heu après que els somnis es poden abastar si un se’ls creu dia rere dia i lluita per ells. No podem esperar, per molt bonic que sigui el verb, hem d’anar-hi incansablement, respectant els altres, fent el món millor. Sé positivament que molts de vosaltres fareu que el món sigui una miqueta millor i això em satisfà. Quan jo era jove…(frase mítica) anava a concerts de peluts (sovint pelat) i sentia coses com aquesta. Ara, pelat per la força de la gravetat entenc què significa volar.

I es tornarà ocell per un dia
entre les pedres podrà volar
Això no és cap joc
Deixeu-me volar
Que sóc lliure de fer el que vulgui
no em tragueu la llibertat.

Poemes per a un món millor

cartel-2008.jpgPoemes per a un món millor és un premi literari que convoca, per novena convocatòria ja, el grup Poesia en Acció. Aquest grup de poetes i amics de la poesia s’esforcen per aconseguir millorar el nostre món a partir de la paraula poètica i de l’esforç dels seus col·laboradors.

Cada any organitza a l’Ateneu Barcelonès una marató de poesia amb tots els poemes guanyadors i la participació de molts poetes de renom. Enguany, la nostra companya Hajar el Harrak de 4t d’ESO ha estat una de les guanyadores i, juntament amb algun dels seus companys, recitarà el seu poema al voltant de les 18.00.

Ens agradaria molt que us uníssiu a la festa de la poesia i a la festa per aconseguir un món millor. Hi ha coses que es poden fer cada dissabte, la Marató de poesia és només un cop l’any.

Us hi esperem.

Si això és un home

M’havia oblidat de penjar unes quantes de les vostres magnífiques creacions, entre elles aquesta de l’Hajar, que fa una fantàstica animació del poema de Primo Levi, tan vigent en els nostres dies de bogeria col·lectiva.

[slideshare id=346000&doc=si-aixo-es-un-home-presentacio-1207684772970962-9&w=425]

recuperació 1r Batxillerat

Com molt bé sabeu, el proper dimecres 18 de juny teniu programat l’examen de recuperació de llengua catalana. Jo seré a la Sala d’Actes des de les 11.30 per tal que tingueu temps d’acabar-ho tot.

El control constarà d’una part comuna per a tots aquells que es presentin i una d’específica segons les avaluacions que es tinguin suspeses.

Part comuna: exercici de comprensió lectora, qüestions generals sobre un text, lèxic, expressió escrita i algun exercici d’anàlisi gramatical.

2n trimestre suspès: exercicis específics de morfologia i de gramàtica

3r trimestre suspès: exercicis específics de literatura

Felicitats a tots aquells i aquelles que ja m’heu perdut de vista.

Camps daurats

Quinzè conte del cafè de la Granota per Guillem Cruañas Cruells

En Ciset era un home de seixanta anys que portava tota la vida vivint a Mequinensa. El seu avi es dedicava a transportar mercaderies riu amunt i riu avall, amb el llaüt. Al Ciset li deien el jove de Mequinensa perquè sempre havia tingut un esperit valent i juganer. Cada dia, al tardet, sortia a caminar pels afores del poble, molt abrigadet perquè bufava el cerç, per poder contemplar la posta de sol il·luminant el poble on havia nascut. Després d’haver caminat una estona s’asseia a la dura i ferma roca del bisbe des d’on ataüllava tots els camps de blat, les oliveres i tot el poble amb l’església, el camp de futbol….

Això m’explicava el fill d’en Ciset un dia que va tornar a Maquinensa. Vint anys desprès d’haver-ne marxat, recordant el que havia sentit explicar al seu pare, molts cops a l’hora de sopar. Ell i jo jugaven junts mentre el meu pare i el seu feien la partida al Cafè de la Granota.

Des d’allà notava quelcom que sempre li havia cridat l’atenció, que els camps de blat de can Dineró sempre brillaven més que els altres. Aquell color daurat tornava boig en Ciset que sempre ho explicava a seus companys del Cafè de la Granota. Ningú però, li donava importància a aquell fet. Tothom estava convençut que allò no era possible.

Un dia, que el jove Ciset no podia dormir, va decidir anar a donar un tomb pel poble i va agafar la costera per anar pel camí dels pagesos, veié una figura estranya en el camp de blat d’en Quimet de can Dineró. En Ciset si anà acostant d’amagatons, però quan arribà a prop del camp, la figura estranya ja havia desaparegut.

Al matí següent en Ciset ho explicà als seus amics del Cafè de la Granota que una vegada més no li van donar importància. En Ciset es va quedar molt intrigat perquè no sabia qui era aquella figura que havia vist aquella nit en el camp de can Dineró, i què dimonis hi feia. La intriga no el deixava dormir, tindria alguna cosa a veure amb el color d’aquells camps de blat?

Uns dies després, a mitja nit, va tornar a anar al camp d’en Quimet de can Dineró i tornà a veure aquella figura misteriosa. Aquest cop s’hi acostà més ràpid fins què pogué distingir la figura, i es quedà molt sorprès del que veié. Veié al mateix Quimet treballant un petit trosset de terra, i es preguntà que podia estar fent a aquelles hores de la nit. Cada cop l’intriga era més gran, en Ciset estava segur que allò era el motiu de la brillantò dels camps de can Dineró, i es preguntava què devia fer en Quimet perquè els seus camps brillessin tant.

Començà a pensar que segurament en Quimet guardava allà alguna cosa important per anar a aquelles hores sense que ningú el veiés. Tal vegada allà hi havia or enterrat. Es clar! Per això brillaven més els seus camps de blat a la posta de sol.

En Ciset va començar a investigar com havien aconseguit la fortuna els de can Dineró. Els companys del Cafè de la Granota li explicaren que la fortuna li venia d’un dels seus avis, per part del pare. El seu avi el senyor Gustau havia marxat a les amèriques a fer calerons, però no sabien de què havia treballat, l’únic que sabien era que quan va tornar a Mequinensa es convertí en l’home més ric del poble. Els companys li digueren que hi havia rumors que havia salvat a la dona d’un senyor molt influent i que a canvi, ell li  havia donat un munt de monedes d’or antigues, però que mai ningú les havia vist. La gent creia que les guardava en algun lloc de casa seva perquè cap treballador del banc havia vist mai que en Quimet de can Dineró hi tingués alguna llibreta.

El jove Ciset ja sabia que s’hi amagava en aquell camp, estava ben segur que en Quimet hi amagava tota la fortuna del seu avi i que per això hi anava de nit. Segurament el blat es nodria d’aquell or, i ja se sap que res millor que l’or per fer brillar les coses.

Uns dies més tard, en Ciset va tornar a mitja nit als camps de blat d’en Quimet, i el va veure que duia una cartró d’on hi va treure o posar alguna cosa del camp. Quan en Quimet va marxar, el jove Ciset va entrar en el camp d’amagatons i es va posar a buscar la fortuna que en Quimet hi tenia amagada. En Ciset buscava i buscava per aquell camp i no trobava ni un sacre d’or, només trobava restes de menjar enterrat. Quan el sol va començar a sortir, en Ciset es va rendir i se’n va anar a casa molt preocupat a gitar-se. No s’imaginava què podia haver passat, com podia ser que no hagués trobat la fortuna d’en Quimet?

 Aquell mateix dia se’n va  anar al Cafè de la Granota a fer petar la xerrada mentre jugaven a la botifarra. En Ciset plegar de la conversa de l’Isidre amb els seus companys que uns nens jugant a la plaça del poble havien trencat un dels vitralls de l’església i els trossos havien caigut al damunt de la pobre Gramola, la dona més xafardera, més saludable i amb les cuixes mes ufanoses de la vila. A la pobreta Gramola la van haver de dur a l’hospital perquè es va fer un bon tall a la cama.

En Ciset no va fer gaire cas d’aquell esdeveniment perquè estava molt capficat amb aquell assumpte del camp d’en Quimet de can Dineró. Aquell dia, com cada dia cap al tardet, el jove Ciset va sortir a caminar pel camí dels pagesos, fins arribar a la coneguda roca del bisbe. Allà s’assegué i observà com sempre, els camps d’en Quimet, però veié una cosa ben estranya, els camps d’en Quimet ja no brillaven com abans. El jove Ciset ja no entenia res de res.

Uns dies més tard quan van haver arreglat el vitrall de l’església, els camps d’en Quimet tornaven a brillar. De sobte en Ciset hi va caure, el vitrall daurat! Clar, aquell era l’enigma, la llum del sol a la posta, incidia sobre el vitrall daurat i aquest reflectia discretament la seva llum sobre els camps de blat d’en Quimet. Aquest era el misteri. Però llavors, que hi feia en Quimet als camps per les nits?

Al dia següent quan va anar al Cafè de la Granota a jugar a la botifarra, va explicar als companys que ja sabia perquè brillaven tant els camps de blat de can Dineró. En Ciset explicà que era degut als vitralls de l’església, però que no entenia que feia en Quimet al camp per les nits.

Tots els companys del Cafè de la Granota albardrà d’ell durant uns quants dies i li van explicar que en Quimet, es prenia molt seriosament això del compostatge i que cada nit després de sopar i endreçar la casa, anava als camps a deixar-hi les restes orgàniques per abonar els seus camps.

Qui el va fotre! Em deia el fill d’en Ciset abans d’acomiadar-nos. Com es poden veure les coses tant distorsionades? Es ben bé que  la imaginació té un gran poder!