15è conte del Cafè de la Granota proposat per Adrian Jagustin
Era el mes d’abril, tot el camp estava ple de maduixes. L’Antonieta estava celebrant el seu aniversari amb les seves amigues. Feia setze anys que vivia a Mequinensa. No paraven de riure, de ballar, de cantar tan fort, que de cop i volta van aparèixer dos joves que volien veure que estava passant.
-Oh! Quins cabells més bonics que té! És la noia més maca que he vist mai!
En Sufi li dóna un cop al cap:
-Estàs boig! Si ho fas, i el nostre amo ens enxampa, tornaràs en patera en primera classe.
Quan L’Antonieta s’aproxima per agafar la pilota, i se n’adona que la estan mirant.
-Qui ets tu? Que vols?-preguntant amb por-
-Ets segur la meva mitja maduixa. Tu i jo ens casarem
-Plaff,taronja imbècil.-li diu a en Sufi-
L’Antonieta es va començar a riure i se’n va anar amb les seves amigues amb la pilota corrents. Des d’aquest moment va sorgirà una gran amistat entre en Bubu i L’Antonieta, però sempre amagats del pare de l’Antonieta. Cada dia L’Antonieta li deia al pare que volia anar a buscar maduixes, però el pare no sabia que era per veure en Bubu. En Pere l’havia avisat que no s’ajuntés amb els sensepapers.
Uns mesos més tard, l’Antonieta confessà desesperada a la seva millor amiga.
-Laura estic embarassada. No ho puc dir a ningú i menys al meu pare. Què faré ara? Ajuda’m!
-Però, que m’estàs dient? Segur que tindrà els ulls de color mel com el seu pare. Hauries de demanar ajuda a la teva tieta. Segur que ella t’ajudarà.
-Si pot ser, però no ho diguis a ningú, ni tan sol a en Bubu.
– I per que no ho puc dir a en Bubu?
-Perquè no té papers i si el pare ho sap, el matarà.
Antonieta va trucar a la seva tieta a l’endemà. Li va dir que volia anar amb ella a treballar per establir alguns diners per estudiar a la universitat. Li va dir que primer hauria de convèncer al pare d’aviar-se.
En Sufi li va dir en Bubu que l’Antonieta ja no hi era.
-L’última vegada la vaig veure a l’estació de tren, estava plorant.
-Com pot ser? Se’n va i no em diu res? Segur que no m’estima.
-Que et penses tonto, que s’ha enamorat amb un xiquet com tu? Tu somnies molt.
En Bubu es va sentir molt malament i se’n va anar corrents plorant. Va sentir com els seus somnis anaven desapareixent.
Octubre, Antonieta va arribar a Marselle i li va confessar la veritat.
-No et preocupis filla meva, tot sortirà bé! Jo et cuidaré de tu i del teu fill durant el teu embaràs.
-Si tieta, sabia que nomes podia confiar en tu!
Va arribar el dia! Era un 15 de maig assolellat i tot va anar bé. Va ser una criatura molt sana de pell marró amb els ulls de color mel com ella havia somniat.
-Tingui senyora Montserrat, els diners del tracte que havíem pactat.
-Estic segura que sereu uns bons pares, i que el nen creixerà millor amb vostès que amb la meva neboda. Encara és molt jove.
L’Antonieta li va preguntar a la Montserrat.
-Per què no em porten el nadó? He de donar-li llet.
-Ho sento filla meva, això és el millor que podia haver fet.
-Que vols dir, que l’has adoptat? Mai més a la vida confiaré amb tu. Em sento albardada. M’has tret el cor de la meva vida.
Quan va tornar a Mequinensa, va anar a buscar en Bubu.
-Sufi, on és en Bubu?
-I que t’interessa d’ell ara? Li has partit el cor i se’n va anar cap al seu poble. No el veuràs mai més. Ell t’estimava molt! Tu vas ser la seva mitja maduixa!
-En aquest moment em vaig sentir mol trista, i vaig consolar a la meva millor amiga, Antonieta.
