Estic pensant, i la veritat, no sé ni per on començar. Vull dir-te tantes coses que al paper queden massa curtes.
En un vist i no res vas canviar la meva vida, des que et vaig conèixer tot ha estat diferent. Mai vaig pensar que arribaria a estimar algú tant com jo et vull a tu. Potser va ser casualitat, però vam arribar els dos el mateix dia d’un llarg viatge, tu d’Argentina i jo d’Alemanya. Va ser creuar la porta de l’ordinador i et vaig veure per primera vegada. En aquell precís moment, mai em vaig imaginar que anàvem a viure una història, la nostra història.                                                                                                                                                      Tot va començar a l’estiu, matins, tardes, i nits junts.. Fins que em vaig adonar que jo et volia més que com un simple amic, i mai vaig tenir el valor a dir-te’l per por.
La nit del 6 de setembre va canviar tot, vam començar a parlar i em vas explicar moltes coses de la teva vida. Volies que et fes un petó i jo no m’ho podia ni creure. A l’endemà, recordo que vam estar junts però no va arribar a passar res, jo em moria per besar-te però la por s’apoderava de mi.
El 9 de setembre, va ser sens dubte el millor record que puc tenir de tu, el nostre primer petó. Estàvem mirant una pel•lícula al sofà, ¿Te’n recordes? Des de llavors, vam estar junts, d’una manera o una altra, baralles, empipaments, desenganys, decepcions i estones molt dolentes, però també moments increïbles i meravellosos que mai podré oblidar.
Ara, no puc acceptar, ni tampoc em puc arribar a creure que després de tots aquests moments que hem viscut junts, plens de felicitat i molt d’amor, una persona pugui fer-me tant de mal. Tot va canviar el desembre, uns dies abans de que marxessis de viatge, em vas demanar per anar a una festa molt important per tu, i jo vaig acceptar.
Em vaig aixecar un divendres al matí, em vaig dutxar i tot seguit vaig esmorzar cereals amb llet i un got de suc de taronja. Em vaig posar aquella samarreta blanca amb una flor i uns pantalons de pana amb els talons que tant t’agradaven. Vaig baixar les escales i vaig córrer fins a casa l’àvia. La meva àvia Maria és molt bona cosint, i jo, com que sóc una despistada, no em vaig recordar de dir-li amb una mica més de temps, que m’havia de fer un vestit molt especial per a l’ocasió. Ella em va dir que jo estava boja, perquè era impossible teixir un vestit amb només mig dia.
Per sort, tinc la millor àvia del món i que sempre ha fet i segueix fent, em va ajudar. Vaig sortir de casa seva i vaig anar a comprar unes teles blanques per fer el vestit. Com que era molt d’hora, la botiga encara estava tancada, i vaig haver d’estar-me asseguda al terra esperant més de mitja hora, fins que finalment el dependent va arribar. A continuació, vaig marxar un altre cop cap a casa  l’àvia i ella ja estava esperant-me amb tot preparat. Em va agafar les meves mides i en poc temps es va posar a teixir. Jo vaig aprofitar i vaig marxar a la sabateria a comprar-me unes sabates ben maques. Desitjava estar guapa, i tot només per tu.
Vam demanar el dinar a domicili, ja que casi no teníem temps per cuinar.                                                                                                                             A les cinc de la tarda, la meva pobra àvia portava més de quatre hores teixint i fent-me el vestit fins que va poder acabar. No m’ho podia ni creure, era exactament el vestit que tota dona hagués desitjat tenir en una ocasió tan especial com la meva. Era blanc, de dama d’honor i portaven un llaç lligat a la cintura. Era tan bonic que vaig pensar que et tornaries boig al veure’l.                                                                                                                      Només quedaven tres hores perquè passessis a buscar-me amb el teu exclusiu i elegant cotxe. I jo, encara no havia començat arreglar-me. En primer lloc vaig allisar-me el cabell amb l’ajuda de l’àvia, tot seguit vaig fer-me uns tirabuixons que em queien per l’esquena. En segon lloc em vaig maquillar els ulls blaus i els llavis roses, i per acabar de completar em vaig vestir i em vaig posar les sabates de taló. L’àvia, quan em va veure es va posar a plorar, ja que deia que estava realment bonica, deia que era exactament una princesa a punt de trobar-se el seu estimat i desitjat príncep blau. Les paraules d’ella em van emocionar.
Jo estava desquiciada, era com si fos la primera vegada que ens veiéssim, i no podia més, necessitava veure’t i fer-te un petó. Vaig baixar les escales i ja m’estaves esperant davant la porta. Anaves amb aquella camisa blanca i pantalons llargs, vaig veure un noi molt atractiu, però quan et vaig mirar als ulls em vaig adonar que estava enamorada de tu, i que et necessitava al meu costat.
Em vas donar dos petons, i no era el que jo estava esperant, però ho vaig deixar córrer ja que la nit era molt llarga.  A l’arribar al restaurant era perfecte, els cambrers eren molt educats i el sopar va ser esplèndid. A dos quarts de dotze vam anar a ballar al mig de la pista i em vas agafar per l’esquena, no sé si va ser casualitat, però ens van posar la nostre cançó preferida.                                                                                                                                                                                 Tu ja estaves estrany, no em dirigies casi la paraula i a més, estaves molt nerviós. De cop i volta, quan em vas dir que ho volies deixar, el món se’m va caure a sobre, no m’ho podia ni creure. Vas agafar i vas marxar del meu costat i des d’ara no he tornat a saber res de tu. A l’arribar a casa meva, em vaig posar a plorar com mai abans ho havia fet, i així he estat fins al dia d’avui.
A vegades penso que és millor passar pàgina i oblidar-te, no vull saber res de tu, diga’m, què va passar entre tu i jo? Aquesta vegada ja és massa tard, no vaig poder entendre perquè em vas deixar, potser, estimaves a un altre i jo només era un joguina per a tu.
Per una vegada, necessito saber què és el que penses, què és el que volies, per una vegada mira’m a la cara i diga’m que ja no volies res més amb mi. Totes les coses que vam viure se’n van anar de nosaltres, mira’m i diga’m que mai em vas estimar, sigues sincer  per una vegada i deixa de fer-me mal.
Ara, jo penso lluitar, i penso ser feliç, vull marxar del teu costat, no vull enganyar-me més pensant que algun dia podria tornar haver alguna cosa entre tu i jo. T’he estimat com mai abans ho havia fet, i m’has de creure perquè suposo que t’ho vaig demostrar moltíssimes vegades, però les coses tenen un límit i les coses bones sempre acaben.

M. S. 3r d’ESO