La meva àvia es deia Aicha. Era una dona alta, molt blanca i d’ulls verds. Els seus colors preferits eren el blanc i el rosa, era molt alegre, li agradaven molt els gats i les gallines, tenia tres gats i dues gallines al terrat però a vegades també entraven a casa li agradava molt donar-los de menjar, li agradava molt la natura, sobretot els arbres i les flors. No li agradava el color negre perquè deia que era de tristesa i ella només s’estimava les coses alegres (o sigui procurava mai portar negre quan l’anava a veure). Tenia una casa a Tànger, Larache i en el nostre poble Ksar Kebir,en cada casa hi havia dos criats, menys en la del Ksar Kebir que només hi havia una, perquè vivia amb ella la meva tieta i també la cuidava, quan es cansava d’una casa anava a un altre, perquè, en el nostre poble no hi ha platja i en els altres si, i havien coses mes divertides, però quan es va ficar malalta va deixar de viatjar molt. El meu avi es deia Mohamed, ell i la meva àvia van tenir 9 fills, vuit noies i un noi. El meu avi es va casar amb dues dones, la meva àvia i l’altre àvia (que no la vaig arribar a conèixer, perquè quan tenia un any ella va morir) que es deia Khadija, i que va tenir 9 fills, cinc noies i quatre nois. Va anar a la Meca tres vegades, dos amb el meu avi, i una amb el seu germà (ja que nosaltres en el islam la dona no pot anar a la Meca sola, ha d’anar-hi obligatòriament amb un home, com per exemple, el seu marit, germà o pare). Abans de morir-se, em va deixar un quart de la seva fortuna, perquè deia que era la seva preferida, i també em va regalar un collaret d’or i dos anells de plata perquè me’n recordés d’ella sempre (encara que no m’hagués deixat un quart de la seva fortuna ni m’hagués fet aquell regal, igualment l’hagués estimat). Aquell dia que em va fer el regal, me’n recordo com si fos ahir: Era un matí que feia molt de sol, era un dia esplèndid per anar a la platja, aquell matí vam anar a dinar a casa de la meva àvia, després de dinar (el meu pare i el marit de la meva tieta la van agafar i la portar a la seva habitaci,(ja que ella no pot camina), quan vaig acabar de dina,r vaig anar a resar i quan vaig acabar, anava a fer la migdiada, però la meva àvia em va cridar i vaig baixar pujar corrents a la planta de dalt, perquè la seva habitació estava allà, i hem va dir:
– Àvia: Hanae no vull que mai t’oblidis de mi.
– Hanae: però que dius estimada meva jo mai t’oblidaré, encara que sigui vella et recordaré com si fossis la meva mare.
– Àvia: gràcies filla, et volia fer un petit regal.
– Hanae: no feia falta.
– Àvia: sí que feia falta.
Darrere seu hi havia una bossa de color vermell amb ossets, i la va agafar i me la va donar.
-Àvia: té amor meu això és per a tu.
-Hanae: moltes gràcies àvia. I li vaig donar un petó i una abraçada molt gran.
-Àvia: obre-la, que t’agradarà molt.
La vaig obrir i hi havien tres caixes petites, cada una d’un color diferent i d’un tamany diferent: n’hi havia una de color blanc, que era la més gran, desprès, dos iguals però de color diferent, una de color rosa i l’altra taronja. Primer vaig obrir la gran, a dins hi havia un collaret d’or i amb un penjoll de cor que era d’or. Desprès vaig obrir la rosa, a dins hi havia un anell de plata amb forma d’arbre i gran, i l’últim que era la caixa taronja hi havia un anell gran que també era de plata. Em vaig ficar molt contenta i li vaig tornar a donar un petó i una abraçada molt gran, ella em va somriure dient-me:
-Àvia: t’ha agradat?
-Hanae: clar que sí, tot és molt bonic, saps que àvia tens molt bon gust.
-Àvia: moltes gràcies, ara estic més contenta, perquè tenia por que no t’agradés.
-Hanae: ai àvia si tu ja ho saps que a mi tots els regals que em fas m’agraden molt.
Aquest va ser un dels dies que mai oblidaré en la meva vida, perquè, per a mi va ser un dia molt especial. Si fins i tot recordo la data i tot: 22/07/2009. Els regals que em feia la meva àvia sempre m’han agradat, em va regalar també: un vestit per quan anés a la mesquita que era de color blanc i rosa (encara el tinc i moltes vegades me’l fico), una altra cosa que també hem va regalar vas ser un dels nostres famosos vestits marroquins (tekchita) que són per els casaments i les festes, és de color taronja i marró era el color que estava de moda, i l’última cosa que em va regalar va ser una altra tekchita aquest estiu hem va fer una de color blau i rosa (els colors de moda, com sempre). A la meva àvia no li agradava que renyessin als meus germans o cosins, i si algú ho feia ella s’enfadava molt. Li agradava molt sentir el koran, ja que ella no sabia llegir, sempre em deia: mai deixis d’anar a la mesquita i de resar. La meva àvia es va casar molt jove tenia 15 anys, el seu primer fill el va tenir quan tenia 16 anys, així que el meu tiet no li deia mare (li deia germana en broma).
Me’n recordo que sempre que anava a dormir a casa seva m’explicava una història, sobre els nostres profetes, i m’agradava molt escoltar-la i li agradava molt que dormíssim jo, els meus germans i els meus cosins amb ella en la mateixa habitació. Va morir quan tenia 75 anys, va morir el dia 11/10/2009, m’agradaria molt que estigués ara amb mi, i m’acariciés, com sempre feia. Sempre que miro les meves mans me’n recordo del dia que em va fer aquell gran regal.
Hanae