15º conte del Cafè de la Granota per camila Predacino

Com sempre, totes les tardes a les set s’ajuntaven l’agutzil, el metge del poble i altres veïns al Cafè de la Granota. Ja era quasi una tradició, després de la feina el millor que hi havia al poble – a part del futbol – era anar-hi i jugar a les cartes amb els amics i veïns.

  Òbviament només podien jugar els homes i quan començaven a jugar al cafè hi havia un silenci insòlit i fred. Tothom desconfiava de tothom. A mi no em deixaven jugar mai; deien que “no es podia jugar amb mi”, “que era un embaucador”, etc. Són tots uns dropos! No era jo el que els enganyava! Un dia vaig seure amb ells i els vaig dir:

• – Puc jugar amb vosaltres, respectables senyors? –

  Burlant-se de mi, em van respondre – Com vas dir tu, Ramon, només els homes respectables poden jugar i tu ets un lladre! –

  Després de treballar enlloc d’anar a dormir – com hauria fet jo – ells anaven a beure i després es posaven a jugar a les cartes. En Tomàs, un dels vells que sempre estava al Cafè de la Granota, era el que sempre portava la botifarra i per això era del que més desconfiaven els altres.

  Començaven a jugar i m’ignoraven. L’agutzil Jeroni era el que sempre assignava els punts perquè era una d les persones més respectades i una de les considerades més honestes al poble. A més era el que feia respectar les lleis, el que ens assegurava la tranquil·litat a les postres cases. La Maria, la meva veïna – una de les que encara em parlen – em va explicar que l’agutzil era tan valent que havia viscut amb presoners a casa seva!

  Els punts s’assignaven amb mongetes seques, d’aquelles blanques.

  Soviet jugaven més d’una hora i apostaven diners, però no moles. Tothom reconeixia que el que millor jugava  era el metge però, estranyament, no guanyava molt.

  Fa una setmana que no es juguen més a les cartes al Cafè de la Granota perquè no saben qui assignarà els punts ara que l’agutzil no ho fa més. Ja no és benvingut al cafè i al poble ja no el respecten com abans.

  L’agutzil Jeroni Salses i Santapiga assignava els punts correctament però els seus eren mongetes seques i els dels altres eren paparres. Llavors, mentre tothom jugava a les cartes concentrat, els punts “s’escapaven”.