Monthly Archives: gener 2008

LA GRAN SORPRESA

londres_001.JPG

Ni de bon tros m’hagués imaginat el dia avanç que el dia següent em trobaria fent aquesta foto en un bus turístic de Londres, la meva mare m’havia dit que marxaríem d’excursió, i la veritat es que només portàvem una maleta, allò que a vegades els pares els hi fa il·lusió, una sortida a qualsevol masia de muntanya, alguna cosa per l’estil, el que segurament no m’havia plantejat. seria que a dos quart de deu de la nit agafaria un avió i que a les dotze aterraria a l’aeroport de Londres, aquella ciutat tan màgica i bonica, amb els immensos jardins i els innumerables monuments, con el Big Ben o el “London eye”,so el gran palau de Buckingham, amb els busos vermells de dos pisos i els taxis negres d’escarabat. I es que Londres a més de ser una ciutat meravellosa , es una ciutat enorme, encara que molt ben organitzada, te moltíssimes estacions, tan de metro com de bussos, i molt ben situades, amb indicacions molt clares i sense complicacions. Això sí, s’ha de dir, que les llegendes son veritat, la gent de Londres no es gaire extrovertida, al preguntar per una estació, et diuen el que hi ha i no pas més, si no ho has entès mala sort per que amb la mirada t’ho diuen tot, suposo per això que hi ha gent de tot, com aquí … En definitiva, en tres dies vaig poder visitar Londres i desfruitar-lo, encara que em quedes amb les ganes.  

 Gemma Rogès i Roig 4rt B

Un passeig a Sant Mateu

 

Tot va començar un matí d’un dijous festiu. Em vaig llevar a les deu del matí per preparar-me la motxilla per anar a Sant Mateu en bicicleta amb en Guillem. Vaig fer-me dos entrepans i els vaig ficar a la motxilla.

A les deu i quart vaig anar al portal d’en Guillem per avisar que ja havia arribat. Vam començar a posar-nos en marxa fins arribar a la riera de Vilassar de Dalt per beure aigua. Aleshores, ens vam trobar un gos que ens va estar seguint durant quasi tot el nostre recorregut.

A la meitat de la nostra excursió, vam anar a un restaurant per menjar-nos els entrepans i beure molta aigua. Tot seguit, vam agafar les bicicletes i vam pedalejar per uns camins pedregosos fins arribar a la coneguda ermita de Sant Mateu.

Un cop vam arribar, ens vam seure damunt d’un mur per menjar-nos els últims entrepans. Quan vam acavar de menjar, vam contemplar el preciós paisatge i vam realitzar unes quantes fotos amb els mòbils.

De cop i volta, el blau cel es va enfosquir tan, que varem pensar que hi començaria a ploure. Doncs, vam decidir tornar cap a casa molt ràpidament, i així ho vam fer.

Adrián Jagustín

Una tarda a Badalona

Una tarda a badalona

Es un dia fred on l’olor a aigua salada no es dissimula. Agafo la meva taula i em dirigeixo a l’únic lloc on ara mateix em ve de gust ser-hi. Es la platja allà només hi som jo i les onades. Ningú que m’atabali amb qualsevol cosa insignificant, sense televisió, mòbil, internet.

Tot és perfecte, onadetes, la meva taula, l’olor a cera, posar-te el neopre i sentir aquella primera gota baixar per l’esquena…
El fred t’entra pel cos i se’t cala als ossos. Tu com una tortuga quan s’escalfa, mires el sol en busca d’algun raig de calor[NO ENTENC LA COMPARACIÓ]. Comença a caure la tarda acompanyada de fred…foscor…pau…tranquil·litat…sense sorolls de cotxes…com a molt en jack bordant per la sorra. Només faig que buscar grans onades per fer unes quantes maniobres sobre la meva taula encerada.

Ja és de nit i trobo convenient tornar cap a casa per aprofitar el poc temps de tarda-nit que ja em queda desprès d’haver fet una gran sessió de surf. Torno a sentir aquell fred que m’entra al cos i se’m cala als ossos, m’encanta…

Continuo dient que el millor de la tarda ha sigut l’absolut silenci.
Quin luxe.
Em fico al llit i encara i així no paro de pensar en el mar i en el que m’agradaria ser-hi dins!

Lanç Rodríguez

Passejada natural

Paisatge murcià

 

Quan el meu front ja començava a estar una mica moll, li vaig proposar descansar una estona. Va dir que sí, que ja estava una mica baldada de tant caminar per la muntanya durant tot el matí.

 

Vam asseure’ns damunt d’un turó, contemplant el paisatge que ens envoltava, mentre el silenci i el moviment de l’aigua del riu eren els únics sons que s’endinsaven per la nostra oïda.

 

El color verd s’estenia entre muntanya i muntanya. Cosa ben normal, ja que si alguna cosa havia d’envoltar l’anomenat Poble de l’Arròs, el més probable serien grans extensions d’arrossars.

 

El riu, que era el responsable d’aquesta vegetació, trencava per un moment aquesta taca verda, amb els seus meandres que, malauradament, anava reduint el seu cabal paulatinament amb el pas del temps. Era veure el riu i em venien a la memòria tots aquells dies que de petit, el meu pare, en Toni i jo ens refrescàvem al riu amb la companyia dels mosquits.

 

Si alçava més la vista, el que podia contemplar era una imponent serralada, molt més alta que aquesta en la que estàvem asseguts. Si haguéssim estat en algun turó d’allà, veuríem el poble amb més claredat, tot i que des d’on estàvem podíem entrellucar les ruïnes del castell i el campanar de l’església.

 

Si cadascun dels elements que formaven el paisatge ja era bonic per si sol, veure-ho tot en conjunt provocava una sensació indescriptible. L’aroma de les plantes, els insectes voletejant, el so del riu i del vent… En fi, qui no s’ha meravellat contemplant la natura?

 

– Què, continuem?

 

– Sí, anem-hi, que sinó no arribarem a temps per dinar!

 

J a v i   G o n z á l e z

Continue reading