L'univers clàssic dels nostres mots

Molts investigadors coincideixen en què “música” deriva del mot grec “musa”, les deïtats de la mitologia grega i romana que tenien la capacitat d’inspirar els homes dedicats a les arts.

En l’Antiga Grècia ja es coneixia la música. El filòsof Plató afirmava que “de la mateixa manera en què la gimnàstica serveix per enfortir el cos, la música és el vehicle per enriquir l’ànim”. No obstant, la difusió de la música no es va reafirmar fins l’arribada del catolicisme, amb l’objectiu d’alabar a Déu.

[youtube width=”550″ height=”450″]https://www.youtube.com/watch?v=SugtS3tqsoo[/youtube]

L’origen del nom de les notes prové del llatí. En l’himne Ut queant laxis o Hymnus in Ioannem (himne a Sant Joan Baptista escrit per Paulus Diaconus) podem observar que de la primera síl·laba de cada vers sorgeixen els noms de les notes musicals:

Ut queant laxis

Resonare fibris

Mira gestorum

Famuli tuorum,

Solve polluti

Labii reatum,

Sancte Ioannes.

Aquesta seria la traducció:

Per tal que (Ut) els teus servents (Fa) puguin fer ressonar (Re) a tota veu les meravelles (Mi) dels teus miracles, neteja (Sol) el pecat dels nostres llavis (La) impurs, Sant Ioannes (Si).

Després es va canviar Ut  per Do, segurament inspirat en Dominus (senyor). Aquest canvi es va donar probablement per qüestions sonores.

L’escala musical (del llatí scala, “esglaó, escala”, derivat de scandere, “pujar”) es compon per aquestes vuit notes, és a dir, una octava: de la nota inicial a la següent amb el mateix nom. Per exemple: l’escala de Do, va de Do o Do, passant per totes les del mig. Aquestes es poden identificar en graus, respecte la mateixa escala.

Totes les escales tenen 7 graus. En el cas de la de Do, el mateix Do seria l’anomenada Tònica, el primer grau. El Re seria el segon grau, el Mi el tercer, el quart el Fa, el cinquè el Sol, del que se’n diu “la dominant”, el sisè grau seria la nota La, i Si seria el setè, anomenat “la sensible”.

Per què us explico això ara? Doncs perquè curiosament aquests graus s’escriuen en lletres romanes, i són, a primera vista, el símbol més evident de que la música està relacionada amb el món clàssic.

En la música clàssica el do de la paraula es reflecteix en l’òpera (del llatí opus “obra”). L’òpera, com ja sabreu, és una obra musical en forma de teatre, que es caracteritza sobretot per l’orquestra que l’acompanya en directe. Aquest estil de representació musical va néixer, efectivament, a Itàlia, la gran font d’inspiració per els poetes i escriptors, però també per els músics.

És cert que aquest estil va sorgir molt després de la caiguda romana, però la història d’un país mai no canvia, per molt temps que passi.

A Florència, cap a finals del segle XVI, Giovanni Bardi, un conegut aristòcrata de la època, acollia al seu palau filòsofs, matemàtics i poetes (tots músics) i discutien temes de literatura i música. (Fixeu-vos com les lletres hi influeixen). L’objectiu dels pensadors era reviure l’estil musical del teatre grec antic i oposar-se al característic del Renaixement. Després que Vincenzo Galilei (pare del astrònom) aconseguís convèncer Jacopo Peri, compositor, de les seves idees, es va crear la considerada primera òpera de la història: Dafne. I aquí tenim un altre llaç amb la literatura clàssica; la reconeguda nimfa dels boscos i la fertilitat de la terra.

Potser la creació de l’òpera és un fet molt concret, però tots aquests són uns clars exemples de com la música i el món clàssic estan estretament relacionats.

Maria Benito

4t ESO Llatí opt.3