Musicals de proximitat

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=6U8HX1wOIJY[/youtube]

Dos musicals, en català, han omplert l’espai escènic d’aquest mes d´agost, es tracta de petites produccions amb molta qualitat, el que podríem anomenar musicals de proximitat. Dues sales petites com al Versus Teatre i El Maldà no han tancat per vacances i han omplert les nits estivals amb dos musicals de petit format: Per si no ens tornem a veure dirigit per Alícia Serrat i Marc Sambola i Tell me on a sunday amb direcció de Ferran Guiu i Joan Comaposada.

L’adaptació al català de Tell Em On a Sunday, un dels clàssics de Broadway d’ Andew Lloyd Webber, recordem que és l’autor de musicals com Cats, Evita o Jesucrist Superstar. Tell me on a sunday es va estrenar al Festival Sydmonton del 1979, la seva protagonista Marti Webb va fer famós el tema Take That Look Off Your Face. A Broadway el paper protagonista va ser interpretat per Bernadette Peters que va guanyar el Tony a la millor actriu principal per aquest musical.

L´obra parla de la força que l’ésser humà té al seu interior per aixecar-se totes les vegades que sigui necessari per aconseguir la felicitat. El monòleg posa al descobert les aventures d’una noia anglesa que viatja als Estats Units buscant l’amor. Un monòleg musical amb el qual vam descobrir el talent per als musicals de Lu Fabrés, una apassionada del teatre musical amb participacions en musicals com Els miserables o Dies normals. La direcció ha anat a càrrec de Ferran Guiu i la producció a càrrec del responsable del Versus i del Gaudí, un dels motors del teatre musical en català a Barcelona l’ Ever Blanchet.

L’Maldà és un altre teatre fidel als musicals de petit format com Per si no ens tornem a ver amb llibret d’Alícia Serrat i música de Marc Sambola. L’espectacle està produït per un profund coneixedor del gènere: Daniel Anglés. Els intèrprets d’aquest conte musical són Édgar Martínez i Anna Lagares. El relat musical que interpreten parla de dos joves que intenten escapar del seu rol de príncep i princesa, però el destí els té reservades unes quantes sorpreses, sempre sota les notes musicals de la guitarra tocada en directe per Marc Sambola en el paper de joglar.

Els dos espectacles duren una hora i els seixanta minuts passen volant. La qualitat dels dos musicals de petit format mantenen segrestat a l’espectador, el fan sentir i dipositar les seves esperances en els protagonistes. Unes dramatúrgies que recequen la senzillesa i l’economia de mitjans, amb una posada en escena desimbolta i amb clara intenció que explicar una història serveixi per atorgar a les veus dels seus actors la corda que atrapi i subjecti l’espectador a la cadira. Dues històries commovedores que giren sobre el tema etern de l’amor, la solitud, la parella, el paper dels sentiments i les formes que l’ésser humà té per enderrocar les barreres de la soledat.

1. A. Aguado

Un musical de butxaca

 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=GzGrjccQh-Y[/youtube]

Per als aficionats als musicals de petit format al Versus programa “Dies normals” d’Adam Gwon. El musical es va estrenar al 2008 a l’ Off West End i, posteriorment a l’Off Broadway i arriba a la cartellera teatral catalana amb el cartell de no hi ha entrades cada nit.

En el marc de la ciutat de Nova York es creuen les vides de quatre persones. D’una banda Clara i Jason, una parella que fa un pas més en la seva relació i se’n van a viure junts, però la convivència no serà gens fàcil, el dia a dia mata la màgia de les primeres trobades. Paral·lelament veiem el contrapunt còmic, Warren, el jove que treballa com a assistent d’un artista que es troba a la presó, però que va heretar un pis fantàstic al centre de la ciutat des del qual es domina el món i com Sèneca reflexiona sobre la vida , un bon dia es troba la tesi doctoral d’una noia i acaba contactant, ella és una cínica. Deb, viu sumida en el negativisme,però a través d’aquesta relació d’amistat començarà a veure les coses d’un altre color.

L’obra s’està representant en multitud d’teatres, des d’Argentina a Londres, passant per Barcelona. La versió catalana la dirigeix Ferran Guiu posant l’accent en la veritat que s’amaga després de la història, no hi ha grans tragèdies, ni grans riallades, es tracta d’expressar el sentiment de la quotidianitat vist des del dia a dia com si fos una pel·lícula de Boody Allen sobre persones que viuen a Nova York. La direcció musical és de Joan Comaposada qui manté el ritme de l’obra amb el seu piano i el seu sentit del temps, cosa que agraeix l’espectador. Els quatre actors que donen vida als personatges busquen el plaer i el tresor de la quotidianitat, a mesura que fracassen dia a dia, cada successiu fracàs els fa al mateix temps créixer com a individus, al final es tracta de madurar i estar bé amb un mateix. A la mesura que els personatges es coneixen a si mateixos poden connectar amb els altres, aquest és el tema que s’amaga rere les cançons i els diàlegs d’aquest musical de butxaca: la capacitat de connectar amb els altres i amb l’espai on vivim, en aquest cas la ciutat de Nova York, no sé si ha estat un encert mantenir la ciutat de Nova York com a fons, potser hagués funcionat Barcelona, hauríem de preguntar-li a en Marc Gòmez adaptador del text. És clar que al final de l’obra es parla d’un personatge mort en els terribles esdeveniments de l’11 de setembre del 2001, Clara té por de desconnectar-se del tot del passat pel que era reticent a fer el pas cap endavant, moltes vegades el passat ens fa de fre i ens acompanya com un sac de plom que ens impedeix evolucionar. L’ombra del drama d’escriptors com Virginia Wolf en ocasions sobrevola l’escenari i les lletres de les cançons. Ens vam quedar amb l’alegria i les ganes de viure que transmet Warren inteprtretat per un Xavi Duch meravellós, fresc i intel·ligent.

 

1. A. Aguado

Teatre per a una nit d´estiu

Qualsevol comèdia de William Shakespeare és fina, agradable, irònica, molt digna de veure. L’última revisió d’ “El somi d´una nit d´estiu” porta el segell d’Ivan Campillo al Versus Teatre de Barcelona. Ivan Campillo és sobretot un còmic, hem vist les seves adaptacions d’ Òscar Wilde i comèdies de creació pròpia al Gaudi. Ara l´acompanyen Quim Casas (Nicolau Cabdell), Sílvia Forns (Joan Justet), Víctor Genestar (Francesc Flauta)i Ramon Godino (Tomàs Morros). Tots formen un grup que aposten per la paraula com manera de treball, lluny dels muntatges grandiloqüents aquí el que preval és la interpretació d’un grup d’actors que podrien estar treballant a qualsevol festival Shakespeare d´estiu del món. El muntatge ens refresca un món del teatre amateur, una sèrie de treballadors que a la nit van al bosc a assagar una obra per representar davant del duc a palau. Encara que l´obra és molt més llarga i té més trames, en aquesta ocasió només en presenten una de les que apareixen a la peça de Shakespeare, per fer l´obra més dinàmica han incorporat cançons en el muntatge. D´aquesta manera han tractat de mantenir l´esperit de les comèdies de Shakespeare on hi apareixen sovint aquest moments musicals.

Ivan Campillo que busca abans que res la farsa, l’estil depurat, el gran coneixement de la falsedat imperant, la transgressió de les austeres normes de l’època, la ironia, la sensibilitat, d’individualisme, la subtilesa, la lucidesa i la rèplica brillant ha sabut capturar l’essència de l’escriptor anglès en la seva adaptació austera que transmet ganes de divertir a totes les edats sobretot al públic infantil i juvenil.

No podien faltar les fades i el truc de l’ encatament en ase d’un dels artesans. És sempre un plaer veure com un director s’enfronta a un text del mestre Shakespeare. La dramatugia d’Ivan Campillo és hàbil com un pèndol entre l’espectacle de clown i teatre de text. El resultat, fins i tot per als que no siguin amants dels clàssics, sorprèn i entreté. Es tracta d’un bell exemple que una trama argumental es pot treure d’una obra major, sense per això li falti un braç o una cama.

El títol “Els còmics d’una nit d’estiu” ja és un indicatiu dels camins pels quals transita aquest espectacle en el qual es demostra que darrere d’una farsa sempre hi ha alguna cosa veritable i això també val per a l’amor, encara que aquest es vista amb els vestits de l’altre sexe. Resulta un tòpic, però com tots els tòpics tanca una gran veritat, les paraules del mestre Shakespeare tanquen tota una lliçó sobre la vida, els que hem llegits els seus llibres ho sabem, per això quan una companyia s’enfronta i fa seva una versió d’un text shakespearià el resultat sol ser una lliçó de vida, una forma d’aprendre a viure i que millor que fer-ho des de l’humor, en el marc de la nit sota les estrelles i la lluna i en el temps en què l’amor es mostra amb tot el seu potencial, l’estiu. Versus Teatre. “Els cómics d´una nit d´estiu”.

1. A. Aguado

 

 

Entre dones

 

Mònica Luchetti torna al Versus Teatre amb una comèdia de Virgínia Sánchez.La companyia de teatre “Des-penjades”neix de la unió del nucli de “La Tarima” (Mònica Luchetti i Virgínia Sànchez) amb el grup format al Col·legi de Teatre de Barcelona “Tacteteatre” (Carme Fortuny, Marta Martori, Beariz L. Maurel, Meritxell Ortega i Virgínia Sànchez). La primera obra d’aquesta companyia “Olor d’ocell”, va ser estrenada al Desembre del 2008 al Teatre de Ponentde Granollers i més tard, al Setembre del 2009 al Versus Teatrede Barcelona. Aquesta és la segona proposta de la companyia, i la que dóna el nom a la mateixa.

Quatre personatges, quatre dones, creuen les seves vides sobre l’escenari en una recerca constant del que són i del que necessiten per ser felices. A ritme de comèdia, tindran encontres i desencontres que aniran configurant les relacions en les quals es troben immerses en un intent de teixir la xarxa que els permeti sentir-se part del món, part de quelcom que els ajudi a construir les seves identitats. Però, què passa quan la xarxa que creien que les sostenia es dissol, o quan el fil que les uneix a elles es trenca? Com aconseguir recompondre’l o crear-ne un de nou? És allò que ens uneix als altres el que ens fa saber qui som o, al contrari, els lligams ens empresonen en la recerca del nostre propi jo? Com, aleshores, deturar el vertigen que comporta sentir-se des-penjada? L’obra és a la vagada un vodevil, un conte oral, un tracta de saber viure, una peripècia entre dones que busquen el que tots cerquem una mica d’amor.

Comèdia que versa sobre l’art de buscar i la dificultat de trobar. I de la complexitat de les relacions en el context actual, on el vincle interpersonal se’ns presenta com a una entitat especialment fràgil i, alhora, profundament necessària.

Les propostes teatrals de les Despenjades mostren una manera de fer i entendre el teatre: un teatre d’autor (d’autora, per ser més exactes), de producció pròpia, àgil i distès però, que també, ofereix diverses capes de profunditat en la reflexió que vol promoure en l’espectador. L’obra mostra una mirada femenina a temàtiques universals, amb les quals es poden identificar persones de qualsevol gènere i condició, tractades des d’un punt de vista crític però partint de d’humor i sense oblidar les emocions.

Virgínia Sánchez es una de les més divertides actrius i dramaturgues contemporànies, però a diferència d’altres autores de teatre, el seu humor mai es frívol o malhumorat, i sota la superfície dels seus diàlegs s’amaguen sempre una lúcides reflexions sobre la vida. “Despenjades” és una perfecta acrobàcia teatral, impecablement realitzada.

J. A. Aguado