Joan Baixas enfront de Cildo Meireles

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Tz47KqnUP3I[/youtube]

Poques vegades tenim l’oportunitat de veure la col·laboració de dues arts en un mateix espai. En aquesta ocasió a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya es fusionen la pintura i el teatre és un espectacle dirigit per Joan Baixas. “Daurrodó” és un espectacle que es mou a la frontera entre les arts plàstiques i les arts escèniques. Es tracta d’un espectacle molt mobilitzador i ple de talent, de vegades sorprenent. La llibertat que es respira a la creació i el rigor dramatúrgic i plàstic ens fa sentir com a espectadors que potser no tot està perdut en el món de la creació, amb la urgència del present i el nivell pla de molts dels espectacle de la cartellera que només busquen la rendibilitat econòmica. Joan Baixas ens proposa un espectacle en cinc minipeces, que compta amb el presentador de pista que és el mateix Joan Baixas, de vegades ens recorda al realisme màgic d’un García Márquez i en altres a la poesia visual d’un Joan Brossa i que vol fer visibile el treball de Cildo Meireles (Rio de Janeiro, 1948), creador que ha redefinit l’art conceptual i que s’ha implicat en l’espectacle de Joan Baixas. En ocasions l’espectacle deriva a conferència didàctica o explicació d’alguna cosa que l’espectador percep amb molta claredat, a poc a poc el ritme de les peces augmenta i la qualitat de la posada en escena puja de nivell fins al nombre final on es condensa tot el saber fer dels artistes implicats en aquest treball apassionant.

L’espectacle té una dimensió social i ètica, l’equip ha aconseguit construir un autèntic producte són subtils observacions sobre l’art i la política, sobre el el dèbit i el crèdit de l’aritmètica relació del creador amb una societat el motor del qual no és l’ ètica, ni la intel·ligència sinó el motor econòmic. El discurs dels actors, les màscares i les intal·lacions és impecable i senzill. D’aquesta senzillesa que tenen els clàssics, és sens dubte tot un encert en la programació del Festival Grec 2016.

“Daurrodó” juga amb l’efecte sorpresa des que l’espectador entra a la sala i no seu , sinó que inicia tot un recorregut per unes intal·lacions artístiques als passadissos laterals que envolten la sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya, sona una campana i l’espectador ocupa els seus seients, a partir d’aquí la feina de Laura Calvet, Andreu Martínez, Isabel Pla, Xavi Estrada, Al Víctor i el mateix Joan Baixas arrenca com un procés que porta l’espectador a l’hall d’entrada del Nacional on cada espectador es fabrica els seus propi espectacle amb unes peces que manipula en una mena de teatre fòrum plàstic.

Daurrodó neix d’una necessitat de comptar. D’alguna manera reprèn la figura del comptador de contes que construeixen com a motor per fer art o dramatúrgia és tenir una idea i compartir-la amb els altres, un conte ben construït i humà. Les performances visuals són àgils i divertides amb un punt de món poètic instructiu i plaent. Aquestes cinc peces són especials. No només perquè ens permeten albirar a un personatge com Cildo Meireles, sinó també perquè se sosté per dret propi com delicioses vinyetes de la vida.

1. A. Aguado

Un cavall!El meu rialme per un cavall![youtube]https://www.youtube.com/watch?v=UTIqLkso0C4[/youtube]

De totes les obres que ha dirigit Xavier Albertí (director del Teatre Nacional de Catalunya) aquest Ricard III és la més rodona. En primer lloc el text, la traducció al català de Joan Sallent, i l’adaptació de Lluïsa Cunillé que millora la traducció de Salvador Oliva. Afortunadament l’editorial Arola ha publicat el text, actualizant el català de versions anteriors. El segon pilar en què s’aixeca aquest edifici és el mateix Teatre Nacional de Catalunya, els seus tècnics i els seus recursos econòmics, per dur a terme un projecte tan gran com aquest i que dona sentit al concepte de teatre públic català. En tercer lloc el grup d´actors encapçalats per un extraordinari Lluís Homar i seguit per Roger Casamajor, Jordi Collet, Antoni Comas, Carme Elias, Oriol Genís, Robert González, Joel Joan, Lina Lambert, Albert Prat, Anna Sahun, Aina Sánchez, Julieta Serrano i Oscar Valsecchi. En quart lloc l’escenografia de Lluc Castells i José Novoa sobria i plena de modernitat arquitectònica amb un estructura d’ acer inoxidable i vidre, portes que sobren i es tanquen, un espai únic i múltiple que es complementa amb la videocreació de Franc Aleu. I per últim la selecció musical des de la cançó de Jimmy Fontana “Il mondo” en directe amb un piano de cua a escena, que culmina de forma sonàmbula amb el bolero de Ravel.

La tradició del Ricard III és gran al segle XX i XXI des de Laurence Olivier, Ostermaier, Al Pacino, Kevin Spacey o Pere Arquillué. Per què aquest interès per aquesta obra?

La resposta està en el tema: la maldat i l´engany. El nostre món actual està ple de mala fe, un lloc de delinqüència, el poder assessina, les clavegueres de l’Estat, tot per tenir el poder. L’aparença moral està lligada a la lletjor, cada dia més vivim en una societat del físic, la materialitat i la posició social per triomfar a la vida. Ricard III és el mestre de l’ engany, menyspreu, extorsionador professional, despiatat, dèspota, malversador, assassí i amb un únic objectiu: el poder.

La paradoxa del temps i de la història, una succesió de fets que no tenen sentit i que els historiadors s´entesten en ordenar, radica en que tot aquest paronarama de la realitat dels nostres dies ja tenia el seu reflex al 1587 quan William Shakespeare es trasllada a Londres sense la familia. Després de fe de mestre, entra com actor a la companyia Queen´s Men. Escriu Enric VI, La comèdia dels errors, el 1593 escriu Venus i Adonis, Titus Andrònic i Ricard III. Sembla que l´esser humà no aprengui mai i no faci cas a la seva conciència, que ofega una i altra vegada en un cercle etern.

Aquest sanguinari Ricard III prem el cos de l’ actor Lluís Homar i ens facina perquè continuament parla amb el públic, el seu pensament, els seus monòlegs que expliquen els procesos de la seva ment, fan somriure el públic, en veure que diu una cosa i fa la contrària. Sense cap dubte, la millor obra que s´ha fet aquest any en la programació del Teatre Nacional de Catalunya, i el llistó estava molt alt.

1. A. Aguado

 

Sergi Belbel enfront de Mercè Rodoreda

 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=3qRswmR6Uq0[/youtube]

A Mercè Rodoreda mentalment la tenim a la caixa de les novel·listes, però el món del teatre en aquests darrers temps s’ha entestat a situar-la entre les dramaturgues del segle XX. Fa poc vam assistir a l’èxit de públic de la versió teatral de la seva millor novel·la La plaça del Diamant interpretada per Lolita i ara el Teatre Nacional de Catalunya ha revisitat la seva peça teatral, La Senyora Florentina i el seu amor Homer, que es va estrenar sota la direcció de Mario Gas al Teatre Romea i ara agafa el testimoni Sergi Belbel, que fa un intel·ligent, divertida i absolutament captivadora direcció d’actors, sota les seves mà de mestre el text ofereix més del que a primera vista sembla. En el repatiment tenim a Mercè Sampietro (Florentina), Elisabet Casanovas (Zerafina) Toni Sevilla (Homer), Teresa Urroz (Júlia), Carme Callol (Zoila), Enric Cambray (Jaume, Fracisquet, Miqueló i Vigilant), Margarida Minguillón (Perpètua) i Gemma Martínez (Sra. Rosa / Noia).

Sens cap mena de dubte hem d’aplaudir aquesta producció del Teatre Nacional de Catalunya, perquè aquesta ha de ser la funció dels teatre públics, la de redescobrir als autors que formen part de la Història de la literatura d’un país. Mercè Rodoreda escriu una comèdia que uneix la dimensió de la comèdia i la part de reivindicació del paper de les dones. Rodoreda és una escriptora de primer nivell i va escriure una comèdia que se’ns fa curta.

Sergi Belbel llegeix una Rodoreda en la qual posa en funcionament tot el seu talent al servei de la comèdia, al servei d’una comèdia paròdica, caòtica, lúdica, irònica, còmica i reivindicativa del paper de les dones. Una comèdia de costums brillant, divertida, amena i subtilment irònica, amb un final èpic.

Per trobar el paper de la criada, Zerafina, ha costat tres mesos de durs càstings, perquè Sergi Belbel volia una jove que s’aproximés als 18, propis del personatge, i l’espera ha valgut la pena perquè Elisabet Casanovas treballa amb mecanismes d’alta precisió el seu personatge papizota, innocent i encarna la ingenuïtat i el deliri del que és còmic.

Sergi Belbel ens presenta La senyora Florentina i el seu amor Homer tot col·locant la seva vista en cinc dones al bari de Sant Gervasi de Barcelona del 1915, a la recerca de l’alliberament personal, la història d’una gran amistat de dones soles que no suporten la utilització que els homes en fan. La ingènua Florentina espera com Penèlope al seu príncep blau però res és el que sembla, ni les coses semblen anar per on haurien d’anar. Sergi Belbel capta com ningú el món femení, les seves manera de reformular la llibertat personal dels seus personatges, mecanismes manejats amb la minuciositat d’un rellotger suís i engreixats amb un humor que s’enganxa d’espectador a espectador.

L’escenògraf ha transformat la Sala Gran del TNC en una galeria d’un baix de Sant Gervasi Modernista, on la flors que tant adorava Rodoreda envaeixen l’espai escenogràfic de la mà de Max Glaenzel. Sens dubte, La senyora Florentina i su amor és la millor producció del TNC de l’any.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=CHjSygNiM24[/youtube]

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=v1hMmqXStns[/youtube]

 

Àlex Rigola versus Joan Sales

 

Àlex Rigola reivindica la figura de Joan Sales i Vallès un intel·lectual que es va enfrontar a la dictadura de Primo de Rivera, de jove es va afilià al partit comunista, quan extalla la Guerra Civil Espanyola com a militar de la Generalitat marxa al front on es troba amb les experiències que conformarien la seva novel·la “Incerta glòria “. Com tants va marxar a l’ exili, però la seva lluita estava en las trinxeres de la seva terra i va tornar al 1948. L’intel·lectual, poeta i novel·lista torna per crear una editorial on els escriptors en llengua catalana puguessin editar els seus llibres, las seves obres, una forma de lluita moral i intel.lectual.

Ara tenim la sort de veure al Teatre Nacional de Catalunya a la Sala Petita la versió teatral de la novel·la de Joan Sales “Incerta glòria”, novel.la que té el títol manllevat d ´uns versos del cavaller de Verona de Shakespeare que fa referència al dia de glòria del 14 d’abril, a aquests moments a la vida on pots agafar-ho tot i al mateix temps paradoxalment, tot desapareix. La novel.la és la fotografia del fracàs i la decepció de tota una generació. En els fets del 6 octubre mor una de les persones que més van influir en la seva formació intel·lectual, es tracta de Manuel Gonzàlez Alba, aquest fet va fer madurar a Joan Sales, aquesta maduració acabarà de ser completa amb la participació a la Guerra Civil. La seva obra és el relat dels perdedors i la decepció d’un home que va patir com ningú al front aragonès.

Àlex Rigola ens ofereix el seu punt de vista sobre la novel·la, com ja va fer amb Roberto Bolaño “2666”, ara ens acosta a la vida de Joan Sales un dels intel·lectuals que no entén aquest bany de sang que va permetre crims inexplicables des els dos bàndols, perquè va veure i va patir de primera mà la guerra dels tres anys que va ser un autèntic bany de sang, un autèntic drama ple de contradiccions. Rigola com va fer amb Bolaño fa gran el material de partida. Rigola entent molt bé la complexitat col·lectiva del patiment humà en una peça quasi shakespaeriana de gairebé mil pàgines que condensa en tres hores. El resultat un relat incòmode al poder, existencial, una gran història d’amor, un teatre testimoni de la memòria, una mirada analítica, una adaptació teatral que mostra la complexitat d’una guerra interior aixecada davant els nostres ulls per Nao Albet, Andreu Benito, Marcel Borràs, Aina Calpe, Joan Carreras, Laia Duran, Toni Mira, Pau Roca i una extraordinària Mar Ulldemolins, en el millor paper de la seva carrera fins ara en un segon acte extraordinari. Tres hores amb dues pauses de deu minuts, la segona part furiosa i lírica, una bufetada moral i un petó, amb una posada en escena brillant i una tercera part clarificadora com l’últim sopar (Joan Sales era un home amb fortes creences religioses) i aquest efectiu bosc de micròfons penjant final que ens porta fins a les nostres conclusió. Recomenen la lectura de les cartes a Màrius Torres i els textos que va escriure Joan Sales a l’exili en paral·lel a l´obra de teatre, per comprendre tots els matisos d’una espectacle imprescindible, sens dubte el millor muntatge de l’era Xavier Albertí i que és un clar exemple del que que ha de ser un teatre públic, aquell que aposti per sobre de tot, per la recuperació de la millor literatura i amb la millor forma.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=E4oXjqC5R1k[/youtube]

Paraules des de l’exili

 

 

Una de les moltes tasques que té encomanades el teatre públic és la de recatar els noms propis del teatre català enterrats per la pols de la història o les circumstàncies personals de l’exili interior i exterior. Un d’aquests noms és el de Josep Palau i Fabre, tot un descobriment en aquest final de temporada. No és només un dramturg enterrat pel franquisme i oblidat dels escenaris, és la tornada a la normalitat d’un dramaturg que utilitza les paraules com a mètode d’observació talentosa de les mentides i les contradiccions humanes.

El novel·lista Jordi Coca dirigeix a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya una peça de Josep Palau i Fabre “Mots de ritual per a Electra”, escrita a l’ exili parisenc del seu autor. La peça parteix del mite clàssic d’Electra però gràcies a les paraules veiem com un còctel explosiu ens espera interpretat per Àngels Bassas que encarna el paper de la protagonista, acompanyada per Dafnis Balduz en el paper d’Orestes i una meritòria Carme Sansa.

Un muntatge hilarant, salvatge, imaginatiu i molt sòlid recolzat en uns audiovisuals de Xavier Manich que contextualitzen el clàssic en la modernitat.

El tema de fons no és ni l’erotisme, ni l’incest, ni el mite clàssic d’Electra i Orestes, ni l’assassinat de la mare, ni … el tema de veritat que s’amaga darrere de les paraules dels personatges no és altre que el tema de la llibertat. La peça clàssica és una excusa per reflexionar sobre la tirania, sobre la lluita per la llibertat, quan va ser escrita el dramaturg català era a l’exili, a París, ia Espanya teníem la dictadura del Genaral Franco. L’obra s’ha de veure des d’aquest enfocament, l’espectador és posat ábilmente en situació gràcies a unes imatges explícites sobre la bogeria humana de la guerra. Els personatges d’aquesta manera es converteixen en símbols de la resistència, d’una banda la resistència interior representada per Electra i per un altre la resistència del fos encarnada en Orestes. Aquest sentit s’accentua quan el director de l’espectacle canvia l’ordre del text original i col·loca al final de la peça el monòleg d’Electra, accentuant la intenció de denúncia política. De reivindicació de la llibertat com a condició essencial de l’ésser humà per viure en societat.

“Mots de ritual per a Electra” potser sigui una de les peces més denses i inquietants de Josep Palau i Fabre. Menys escandalosa del que s’ha escrit i més subtil en els snetidos i segones lectures del que sembla.

L’obra repreta de Josep Palau I Fabre repreta d’agudes obsrvaciones femenines sobre la relacions eròtiques, rabiosament obsenca, posseeix un talent genuïnament original. Palau i Fabra en aquesta obra no és només un dramaturg transgressor de paraula i gest sinó que és un transgressor entristit davant els disaprates de la Història i la bogeria humana, i això és més inusual.

1. A. Aguado

Cesc Gelabert i la mirada de Xavi

 

Onze jugadors contra onze corrent darrere d’una pilota desperten la passió al públic quan el joc és especialment bonic. L’art s’ha aproximat al futbol per aportar una dimensió poètica i estètica, en aquest cas al moviment del cos humà en forma de dansa contemporània. A la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya Cesc Gelabert mostra amb la seva companyia de dansa contemporània la relació especial que hi ha entre els jugadors i els ballarins, els dos mons es donen cita a l’escenari per mostrar a l’espectador de futbol i el de dansa una visió d’aquest esport i d’aquesta disciplina artístiques que ens sedueix. De la passió pel moviment i el cos neix aquest espectacle singular.

La fascinació que Cesc Gelabert ha sentit des de petit pel Barça l’ha portat a generar un espectacle en el qual s’ensenya de manera didàctica com les passades, regats i carreres dels jugadors del Barça al rectangle de joc són similars als passos que realitzen els ballarins de dansa contemporània a l’hora d’interpretar una coreografia dins l´escenari. Sota el daurat resplador dels focus dels futbolistes duen a terme la seva poètica del moviment amb l’objectiu de col·locar dins dels tres pals de la porteria una pilota. Un esdeveniment adornat amb bonics passis d’estratègia calculada al vestidor per l’entrenador i el seu equip, tot aquest ritual deixa bocabadat als vuitanta o norata mil espectadors que omplen el Camp Nou. Com a contrapunt d’aquest joc de masses, la dansa contemporània mou un nombre sensiblement menor que el futbol, però amb la mateixa passió.

Espectacles com el de Cesc Gelabert és dels que fan afició. A l’escenari de la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya es poden veure algunes de les millors jugades de Messi, Iniesta, Xavi, Valdés i Puyol que són la font d’inspiració dels moviments dels ballarins de la Companyia Gelabert-Azzopardi que juntament amb el mestre, Gelabert, coreografiaen els diferents passos dels jugadors de futbol, el resultat és un espectacle magnífic que ens regala moments d’un altíssim nivell de precisió com el llançament d’un penal.

Ja són uns quants els intel·lectuals que no menyspreen el futbol o els esports de masses incorporant-los al seu món d’artístic o creatiu, van ser els casos de Pier Paolo Pasolini, Umberto Eco, Juan Villoro, Eduardo Galeano, Javier Marías, Antonio Hernández, Juan Bonilla, Sergi Pàmies, David Trueba, Jesús García Sánchez i molts altres, grans aficionats. El menyspreu a les masses i al que és popular ha estat relegat i s’ha incorporat a l’imaginari dels creadors l’esport, són moltes les pel.lícules, novel·les, obres de teatre i llibres de contes que tracten l’esport des de punts de vista ben diferents, només cal recordar la meravellosa novel·la negra de Manuel Vázquez Montalbán “El delantero centro fue asesinado al amanecer” publicada per l’editorial Planeta.

Cesc Gelabert com Xavi planeja l’estratègia del joc en un espectacle que cap aficionat a la dansa contemporània ni al Barça hauria de perdre.

1. A. Aguado

Jordi Oriol en el T6

 

Todos los jóvenes quiere crear algo distinto, con una imagen rompedora, actual y fresca como el protagonista de T-errir que estos días se representa dentro del ciclo T6 al Teatre Nacional de Catalunya a la Sala Tallers, escrita por Jordi Oriol, un hombre orquesta: autor, director, actor y músico. Casi un Willian Shakespeare contemporáneo, de hecho la sombra de Hamlet planea como juego metateatral todo el tiempo sobre la puesta en escena. ¿Escribir o no escribir? Este es el dilema de un joven dramaturgo encallado y con un encargo nada menos que del Teatro Nacional de Catalunya.

Este escritor aterrorizado por la página en blanco es el actor David Vert, un actor que en los diferentes proyectos del T6 brilla con originalidad e inteligencia en cada papel que interpreta. David Vert ha construido un personaje inconfundible sometido a una familia un tanto peculiar y a un amigo inseparable. En definitiva, el puzle de una vida a través de las vivencias, sensaciones y peripecias de un joven que se busca a sí mismo a través de la imagen que tiene de él su padre, su madre y su hermana. Un alter ego del autor en la línea de un Woody Allen que se busca a sí mismo a través de sus personajes y sus fantasmas.

A fuerza de una falsa ingenuidad, como si contara esta historia para un pasaje del terror, Jordi Oriol nos presenta a un padre cuyo oficio es de actor fracasado interpretado por Oriol Genís y una madre cargada de ironía interpretada por la actriz de Terrassa Àngels Poch, junto a los padres la hermana del protagonista una brillante Anna Moliner y el amigo inseparable, el Horacio shakespiriano interpretado por Òscar Castellví. El grupo de actores se completa con dos músicos Jordi Santanach y Carles Pedragosa que se convierten en una extraña pareja que visita al protagonista con el fin de reclamarle la obra que se resiste a entregar.

Jordi Oriol es un humorista de uñas muy afiladas que posee también la aptitud del jugador para la parodia de su propio oficio. Y se muestra particularmente genial al final de la obra cuando reflexiona sobre el pasado, el presente y el futuro. La pieza de teatro es, entre muchas otras cosas, un examen de la soledad de los jóvenes y de las peculiares formas que se establecen las relaciones de padres e hijos en el siglo XXI.

Saboreamos las digresiones hamletianas, la sutiliza de los sobreentendidos y el juego entre el espejo literario y la realidad de un personaje que es un juguete de la fortuna. El humor tiende al absurdo y la refinada arquitectura de la composición entre la parodia y lo grotesco. Todo para hacernos comprender la complejidad de las cosas simples del teatro, la extrañeza que se oculta en el corazón de cualquier artista, en el sentido amplio del término. Quedan pocos días, si quieren pasar un buen rato no se la pierdan.

J. A. Aguado

 

 

 

 

Clara Segura, La rosa tatuada

 

 

 

“La rosa tatuada” del dramaturg nord-americà Tennessee Williams (1911-1983), el seu veritable nom era Thomas Lainer Williams, s’està representant a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, un dels títols que el va consagrar mundialment al costat de “El zoo de cristall”, “Un tramvia anomenat desig”, “Estiu i fum” i “La gata sobre la teulada de zinc calent”. En totes aquestes obres el dramaturg dissecciona les relacions humanes d’una manera incisiva, com un cirurgià amb el bisturí. Ho fa, a més, en un context molt determinat, una societat dotada d’una sofisticada educació però tancada i asfixiant, en què el sexe reprimit i la violència soterrada marquen la vida dels seus personatges.

 

Les trames intenses, amb personatges turmentats i complexos, van cridar rápidamnete l’atenció del món del teatre i del cinema. El 1952 Elia Kazan va adaptar per al cinema “Un Traviata anomenat desig”, una obra que ja havia dirigit sobre els escenaris de Broadway amb Marlon Brando. Després van venir les adataciones de Richard Brooks, Joseph L. Mankiewicz o John Huston amb actors com Paul Newman, Elizabeth Taylor, Montgomery Clift, Eva Gadner o Richard Burton. El mateix Tennessee Williams va escriure directament per al cinema el guió de la pel·lícula “Baby doll” amb direcció d’Elia Kazan.

 

“La rosa tatuada” va ser portada al cinema en 1955 sota la direcció de Daniel Mann, protagonitzada per Anna Magnani i Burt Lancaster. La pel·lícula va rebre tres oscars el 1956, millor actriu principal, millor direcció i millor fotografia. La peça teatral es va estrenar a Broadway l’any 1951 sota la direcció de Daniel Mann. A Espanya recordem la versió de Vicente Molina Foix amb direcció de José Carlos Plaza amb Concha Velasco, Paco Morales i Tina Sainz. La versió del TNC té a Carlota Subirós (Barcelona , 1974) com a directora i en els papers protagonistes a Clara Segura i Bruno Oro, amb la tarrasenca Rosa Cadafalch en un paper secundari meritori.

 

La història de Williams a “La rosa tatuada” se centra en una modista siciliana -Clara Segura-, immigrant als Estats Units i que viu amb la seva filla adolescent. Està de dol per la mort del seu marit al qual venera sense saber que l’enganyava, sofrint de manera molt passional fins que un home entra en la seva vida, un camioner molt semblant al seu difunt marit -Bruno Oro-. Serafina és una dona orgullosa, que intenta sobresortir per sobre de la resta dones pel devot amor que sent pel seu marit, tenint fe en el seu amor i afecte. Per desgràcia, el seu marit amaga un secret d’adulteri, el qual xoca frontalment amb la ideologia moral i de fidelitat de Serafina. Igual que en altres obres de Williams com “La gata sobre la teulada de zinc ” i “De sobte , l’últim estiu”, Serafina s’obsessiona amb la mort del seu marit de manera gairebé malaltissa. S’emfatitza la seva rudesa davant aquesta pèrdua, la supèrbia d’aquesta dona que desafia a qui discuteixi la integritat moral de la seva mort marit. Es tanca en si mateixa i descàrrega seves ires contra la seva adolescent filla. Clara Segura és el cor i ànima de la peça. Els seus canvis de registre passen de la tristesa a certa alegria, contrastant amb alteracions emocionals d’una dona desequilibrada. Total un tobogan d’emocions que sens dubte serà l’obra de la temporada al TNC.

 

J. A. Aguado

El mundo imaginario de Thiérrée

 

A James Thiérrée lo vimos en el Teatre Nacional de Catalunya en las temporadas 2007 y 2011. Ahora vuelve con “Tabac Rouge” para inaugurar el Festival TNT – Organizado por el CAET- con su Compagnie du Hanneton al Teatre Principal, sin duda un inicio de festival de muchísima altura. Sin duda, todos los espectáculos de este creador, de este genio del escenario, son fascinantes. Nadie que le gusten las artes escénicas debe perderse este acontecimiento único en nuestra ciudad. Nos situamos antes unas puestas en escena con un rigor extremo, con un tacto extremo por la fantasía. Thiérrée dibuja una red de sutiles señales poéticas, ejercicios corporales y maquinaria diversa, tirando con un registro preciso, directo al centro de las emociones del espectador. No le hace falta ni una sola palabra, con su gesto, con sus gestos y sus movimientos nos construye una epopeya de la existencia humana.

James Thiérrée es bisnieto de Eugene O´Neill, el nieto de Charlie Chaplin y el hijo de Jean-Baptiste Thiérrée y Victoria Chapli, los creadores de Le Cirque Imaginaire. De la mezcla de todos ellos sale en la laboratorio humano un artista que combina el circo, la danza y el teatro y desde su comienzos su mundo fue una maleta, un escenario pequeño donde proyectar sus sueños, una metáfora del viaje. Es un artista que conserva el sabor del artesano, de lo construido a mano con pasión y reflexión. En este espectáculo que presenta en Terrassa usa barras de metal y ruedas. Acostumbrados a verlo rodeado de pocos bailarines, en esta ocasión se rodea de un nutrido grupo de colaboradores. “Tabac Rouge” nos sitúa en un mundo apocalíptico y delirante con un decorado móvil de tubos y aparatos electrónicos araicos formando un tifón escénico en torno a un rey. Un reino imaginario y una revolución necesaria. El creador bombardea al espectador con ideas e imágenes: muebles viejos, la luz, la música, cualquier pequeña pieza metálica, telas, …. Cualquier elemento nos recuerda algo de su origen, algo sustémico que está en ADN del artista.

Cualquiera de los espectáculos de Thiérrée es un impresionante viaje a los recovecos de la imaginación de un niño, narrado con un estilo en el que prima la fragilidad humana frente a la materia inorgánica. A veces pensamos que estamos dentro de un sueño surrealista, y en otras ocasiones la salida del espectáculo se convierte en una noche a la que le encontramos puntos de vista que antes desconocíamos de la propia realidad. Como Alica ante el espejo, James Thiérrée nos convida a un viaje imaginario, a sus infiernos como los del Bosco, a sus sufrimientos intolerebles, transparentes y sólidos, la imágenes de este creador en todos sus espectáculo juegan muy eficazmente a la sugestión, sin insistir nunca en lo evidente. La sorpresta es otro de los elementos en la baraja que tiene entre los dedos el artista, nos ofrece un crontrapunto imaginario que hace que el espectáculo se deslice hacia otra dimensión y el espectador tenga la sensación de que está contemplando algo único e irrepetibe. Yo de ustedes, amables lectores, no me lo perdería por nada del mundo, ni siquiera por un partido del Barça.

J. A. Aguado

MUNDO NATURAL FRENTE A LA BARBARIE DE LA CIVILIZACIÓN

 

La maldad es contagiosa. Hablemos de la captura de voluntades. A lo largo de la historia los seres humanos son rehenes del poder y el teatro ha plasmado esa realidad en multitud de ocasiones a través de metáforas más o menos afortunadas. Ojo por ojo y diente por diente. La virtualidad del espectáculo teatral tiene por lo menos el mérito de hacernos contemporáneos de todas las miserias del mundo. Lo sombrío y negativo es que esa sociedad del espectáculo engendra un «voyeurismo» y una crueldad de mirada que viene enseguida a contradecir ese mérito.

Esta reflexión sobre el comportamiento humano viene provocada por la puesta en escena de una nueva versión de ese alegato contra las diversas formas de mezquindad humana que es el clásico “Terra baixa”, de Àngel Guimerà, representado hasta el mes de febrero en la “Sala Gran” del Teatre Nacional de Catalunya en una versión dirigida por Ferran Madico. Desde Homero a Conrad, de Robinson Crusoe a Gulliver todo es viaje por las profundidades de la condición humana. La pieza del dramaturgo catalán es una herramienta para comprender mejor la idea del ecologismo utópico gracias a la creación de esa la figura clave que es Manelic: un poco de teoría del buen salvaje unida a dosis aceptables de ecologismo.

Lo que ocurre es que el tema que planteó Àngel Guimerà sigue vivo: toda esa barbarie de las tierras bajas frente a la pureza de los montes, tiene bajo la mirada de Ferran Madico un contexto extremadamente moderno, despojando la puesta en escena de conceptos románticos edulcorados.

La realidad contemporánea ha devenido tan compleja que no puede ya confiarse en la elucubración solitaria de una mente, por despierta que ésta sea, ni en una ideas esquemáticas sobre el bien y el mal, como ocurría a finales del siglo XIX. Y, sin embargo, en los momentos caóticos, cuando una civilización se desintegra y entra en los siglos oscuros de la barbarie, son los escritores retirados del mundo quienes preservan la lucidez de la razón en espera de entregarla a las nuevas generaciones. Un pueblo que ande políticamente descaminado, por atajos de dictadura o lodazales de oligarquía, se encamina culturalmente a la barbarie. Cuanto más avanza por él más retrocede en civilización y refinamiento de costumbres.

Àngel Guimerà fue un excepcional dramaturgo, dotado de exquisita sensibilidad para la crítica del comportamiento humano, no a través del casticismo respetable, sino a fuerza de desnudar cada una de las pequeñas mezquindades de su embrutecimiento. La pendiente por donde se desliza el embrutecimiento colectivo tiene obstáculos naturales idealizando el mundo de la naturaleza, explotando el viejo tópico del buen salvaje.

“Terra baixa” enseña al espectador de nuestros días que sólo un sobresalto de la opinión puede detener la caída libre hacia la completa degradación de las costumbres, y cambiar en sentido ascendente el rumbo del instinto moral y los criterios del gusto público.

J. A. Aguado

E.N.D. (Esto No Danza)

 

 

 

Una imagen vale más que mil palabras, y mi tarea aplicar el tópico al caso concreto del trabajo visual de la compañía Sol Picó. Estoy atrapado, si lo hago bien, resultará claro que la dificultad de verbalizar la imagen contiene mucho más de lo que he sido capaz de desvelar. Si lo hago mal, resultará claro que he sido capaz de desvelar muy poco del contenido de este espléndido espectáculo de la imagen y la música. Estamos ante la imagen de alcantarilla emocional más impactante de la temporada teatral: la indecente energía de la furia musical de Alberto García Demestre, el lenguaje de la desesperación y una exuberante impertinencia constituyen una pieza que rompe con la algarabía de un mundo lleno de canciones de amor espantosas.

E.N.D. (Esto No Danza) es una pieza enérgica que desafía a la razón y apela a la erótica de la expresión. Los dos bailarines y la soprano ponen la expresión al servicio de la escena, el cuerpo, la voz, el ritmo y los ojos. Tres personajes expertos en las técnicas de la danza moderna y contemporánea, que utilizan su sabiduría para dar paso a una energía primaria que nace del sexo y la desesperación, un viaje alucinante a través de las piernas, los saltos, los giros, y lasposiciones casi imposibles de las puntas de los pies de los bailarines.

Una mujer se enfrenta a su propia pasión sexual partiendo de su propia negación, la primera imagen es sin duda aterradora: la soprano aparece con una pistola en la boca, incluso el espectador es amenazado de muerte, justo en ese instante comienza una vertiginosa carrera en la que se enfrentan, se odian y se aman hasta la extenuación. Nadie sale ileso: ni el boxeador que intenta zafarse de las sombras, ni la soprano que lucha con todas sus fuerzas con la juventud de los dos bailarines, ni la masas informe que salta tras el monitor del vídeo, … Ni mucho menos, desde luego el espectador.

E.N.D. (Esto No Danza) es un triste, cómico y potente espectáculo de danza contemporánea que ofrece la llave para abrir las secretas puertas del infiernos de las obsesiones. El escenario queda abierto, la iluminación hace presentes a los espectadores en ese torrente de emociones, aseguradas desde el primer minuto. Encerrado en una realidad virtual el cuarto personaje se hace presente en escena, tanto que al final realidad y ficción se unen formando un todo, formando una mordiente crónica del lado salvaje del sexo. Relaciones inusuales, mujeres muy poco comunes, inspiradas perversiones, la locura de la vida sin el imperio de la lógica y la razón y la cárcel del deseo constituyen las hebras de la trama “solpiconiana”, entretejidas de manera fascinante.

He aceptando traducir en palabras la imagen, he caído en la trampa: es un imposible describir el E.N.D. (Esto No Danza) sin descubrirse ¿qué virtud tendrá la dichosa palabra que, elija la parte que elija, tropiezo siempre con preguntas cuya respuesta no conozco? ¿Ignorancia mía? Seguro. Tengo que estudiar más y ponerme al día en tantas cosas… anotado queda en la agenda de los buenos propósitos.

J. A. Aguado

 

 

Mientras la razón duerme

 

El jardín es el ámbito en que la naturaleza aparece sometida, ordenada, seleccionada, cercada. Por eso constituye un símbolo de la conciencia frente a la selva (inconsciente), como la isla ante el océano. La Sala Tallers estos días, dentro del proyecto T6, nos ofrece una verdadera isla de imaginación gracias a la compañía de danza Senza Tempo, dirigida por Inés Boza y Carles Mallol. La pieza que la compañía representa lleva por título “El jardí inexistent”. El trabajo de Senza Tempo se mueve en la frontera entre la danza y el teatro, buscando un lenguaje escénico que provoque las emociones del público y lo traslade al mundo de su imaginario. El espectáculo contiene otras historias en su interior, otras claves de lectura, en la línea de anteriores producciones, como “Peixos a les butxaques” (Mercat de les Flors, 2002), “Frena mi amor” (Festival Viva Cité, 2001) o la “Trilogía del agua”, compuesta por “Capricho” (1994), “Lazurd” (1998) y “Zahoríes” (2000). Los creadores del espectáculo han querido exponer las convenciones de la escenificación del teatro del Siglo de Oro; si a este dato le añadimos el hecho de que el jardín era el atributo femenino en los emblemas de los siglos XVI y XVII, tenemos una obra llena de pasiones. En los jardines tienen lugar muchas veces acciones de conjunción, o se guardan tesoros, lo cual está en plena conformidad con los significados simbólicos.

En la selva desordenada de hoy en día los medios de comunicación muestran a diario fotografías aberrantes de torturas a presos iraquíes en las que se hace verdadera aquella vieja filosofía que dice que el hombre es un lobo para el hombre; cuando creíamos que nosotros, las democracias occidentales, no actuábamos como los bárbaros resulta que no hay distingos entre aquí y allí como aprendimos en Barrio Sésamo cuando éramos niños. Aquí parece que domina la ley de la selva, es decir, la ley no de los principios morales de Occidente, sino la ley del más fuerte.

Senza Tempo nos pone en escena el poder absoluto de la imaginación, muy en la línea de Pina Bausch. Seis personajes viven en un jardín ordenado por la imaginación y la creatividad: personajes que salen de una vieja nevera, un personaje que juega con un coche sobre unas vías de tren o aquellos personajes que viven el amor y el desamor durante el tiempo que dura una hermosa canción. Con un estilo vivaz e incisivo, Senza Tempo nos propone con esta colección de espléndidas visiones una sucesión de instantáneas sobre unos personajes que tratan de aprender a vivir y a amar en un mundo complejo y cambiante donde los electrodomésticos parecen ser un hilo conductor: lavadoras, aspiradores, neveras, televisiones, etc. En este jardín artificial del brotan electrodomésticos como si fuesen margaritas los personajes buscan formas de realizarse a través del amor, los recuerdos y las esperanzas, sin un ápice de cinismo o sentimentalismo. Senza Tempo ha construido una pieza con inteligencia, humor y un evidente amor por la tradición shakesperiana. Tal vez todos seríamos un poco menos asnos si hiciésemos de la selva terrible del mundo un jardín donde brotase la imaginación prodigiosa.

J. A. Aguado

 

La supervivencia del latín

Un grupo de profesores del área de lenguas fueron al Teatre Nacional de Catalunya a disfrutar de “Ricardo i Elena”, una pieza de teatro cantada en latín que se representa en Barcelona a cargo de la compañía de Carlos Santos. El fin que se persigue es que los alumnos entre doce y dieciocho años asistan, se familiaricen con el teatro y, por partida doble, con la cultura clásica, porque para la Enseñanza Secundaria sería aconsejable la existencia de, al menos, un año en el que se impartiese como crédito común obligatorio la asignatura de Cultura Clásica. Los profesores conspiradores definían como necesidad la enseñanza del latín aunque, conscientes del empuje de otras disciplinas ahora en boga en algunos planes de estudio de los llamados transversales -caso por ejemplo de créditos variables mucho más divertidos como jardinería o el parchís-, admitirían que pudiera ser opcional.

Estaba claro que se trata de profesores conspiradores. Que Atenea les proteja. En todo caso, la obra de Cales Santos les trazó un puente entre el latín y la estética combativa de un músico al que no le gusta grabar discos y que empezó a tocar el piano a los cinco años. Apenas pasada la adolescencia era un virtuoso del instrumento, con el que interpretaba a los clásicos. Poco tiempo después se convirtió en intérprete de los compositores de vanguardia europeos, pero a la vez fue uno de los primeros, a este lado del Atlántico, en interesarse por los compositores americanos. Y luego pasó a la dirección musical, en su trabajo con el Grup Instrumental Català, con sede en la Fundación Miró de Barcelona.

A mitad de los setenta, decide tocar sólo su propia música, extiende sus intereses hacia el vídeo y la escritura y realiza trabajos en ese estilo difícil de clasificar en el que ya brillan los poemas visuales de Joan Brossa. Durante algunos años, en el aspecto musical, centra su interés en la voz, componiendo e interpretando solos vocales, trabajo del que queda el disco “Voice Tracks”. Después volvió al piano, que en realidad nunca había abandonado. Pero es al final de los ochenta cuando Santos da un nuevo giro a su carrera, que es en el que se centra últimamente: la unión de elementos teatrales y musicales; se dedica a la creación de espectáculos en los que música, teatro y danza, con protagonismo especial del vestuario y la iluminación, se unen creando un género nuevo, destinado además sólo a su visionado en directo. En ello está con “Ricardo i Elena” en el Teatre Nacional de Catalunya. Entre mujeres que tocan el piano con los pies y crucifijos que sobrevuelan el escenario, Carles Santos ha conseguido que los profesores conspiradores tengan su músico y que la ironía sea capaz de derrotar a la peor de las tragedias.

Sin duda la dinamización de los procesos creativos está en la base que sustenta la catedral gótica que es el trabajo de este genio del piano que tuvo unos padres, Ricardo y Elena, unos de tantos padres, en blanco y negro, que llenaron nuestras vidas durante toda una época y que con trabajo han pasado de los tonos grises al color. Dentro del espectáculo son un pretexto metafórico que sirve para ordenar una serie de elementos en apariencia salvajemente puesto en escena. Tal vez la supervivencia del latín dependa de la indecente energía de la furia de un pianista, de una exuberante impertinencia sexual en un mundo lleno de tecnología y canciones de amor espantosas.

 

   J. A. Aguado

Josep Maria de Sagarra al TNC

 

Xavier Albertí com a director del TNC aposta per la recuperació del teatre català amb produccions com les de Pitarra o Sagarra. Una programació la d’aquesta temporada que té com a objectiu un teatre per a la reflexió cívica, que aporti eines de pensament i de debat als espectadors. En aquesta tasca de concienciació i recuperació del patrimoni cultural català s’inscriu la producció de “Ocells i llops” de Jose Maria de Sagarra (1894/1961). L’obra va ser escrita en plena postguerra, entre l’any 1947 i 1948. En aquells anys el dramaturg estava entestat a adequar la llengua literària a la llengua viva, en fer que els seus personatges expressessin una llengua rica que venia de la formació literaira l’autor, arrodonida per les seves lectures i un vocabulari familiar après amb molta apliació de la terra, del bosc i de l’ornitologia, i per la seva dedicació a la traducció sobretot de Shakespeare.

L’obra es va estrenar a Barcelona el 23 de novembe de 1948, al teatre Apolo, amb l’actriu Maria Vila en el paper protagonista de Lucrècia i amb Pius Daví interpretant al doctor, va ser retirada de cartell i ratllada moralment, era uns temps foscos per la cultura i per a la gent d’aquest país. Josep Maria de Sagarra tracta en aquest obra el tema de la hipocresia dintre de la família, el món de la protagonista és el de les viatges famílies burgeses catalanes de tota la vida que practiquen una doble moral o un mirar a una altra banda, amb una manca total d’autocrítica, a la recerca d’una felicitat artificial. Com en gairebé totes les grans obres de la literatura de tots els temps la família és el tema nuclear que estructrua l’esdevenir de la peça. Des del primer moment un entra en els secrets de les famílies, les veritats que no es compten, els secrets més inconfessables que la moral no permet que surtin a la superfície. L’obra estableix una intensa relació entre el que es diu i el que s’oculta.

Superada la barrera moral de l’estrena, l’obra posada al dia pel TNC està dirigida per Lurdes Barba a la manera d’una sèrie televisiva encapçalada per Carme Conesa ens situa directament en l’imaginari de la peça amb la seva roba i el seu món de casa de nines amb ocells engabiats. Al costat de Conesa un fantàstic doctor Francesc Luchetti, Roser Tàpieas, Nausica Bonnín, Llorenç Gonzàlez, Jaume Madaula, David Bagés i Montse Pérez. Actors tots ells que han entès que Sagarra tractava el seu teatre de cara al públic, aquesta és una peça que pot interessar a tot tipus d espectador. Passada la Guerra Civil, la seva escapades a París li proporcionen a l’autor una distància de la realitat i es produeix una renovació en el seu teatre sempre prenent com a punt vital de la seva dramatúrgia la importància del dolor humà. Al costat de l’obra es pot llegir les Memòries de Sagarra com a obra de plenitud per entendre molts dels aspectes que van conformar la seva vida. Sens dubte un encert la producció del TNC de la oba que ens recorda a un Josep Maria de Sagarra poeta, novel·lista, assagistes, articulista i per sobre de tot dramaturg magnífic que va saber renéixer de si mateix, reinventar-se per commoure als seus espectadors.

J. A. Aguado

El Ruyra mejor remozado

 

Tal vez me equivoque, pero tengo la impresión de que si ahora recuerdo con especial agrado a los autores clásicos catalanes, sirva de ejemplo Joaquim Ruyra, es porque los leí siendo yo un adolescente, en este sentido quiero rendir homenaje a tantos y tantos profesores de enseñanza secundaria que se dejan las cejas por el fomento de la lectura, en mi caso fue mi muy admirado profesor de Lengua y Literatura Catalana Llorenç Soldevilla. No quiero decir ni mucho menos que los textos de Joaquim Ruyra sean una lectura especialmente recomendada a los jóvenes, pero tampoco me parece desdeñable esa atribución. Quiero recordar que, en mi caso, la lectura de “Marines i boscatges” me dejó una marca bastante curiosa: aun sin que yo me sintiera muy cómodo en la órbita modernista activada principalmente por Santiago Rusiñol, me atraía y mucho el carácter luminoso, vivificante de una escritura entre arcaica y como recién estrenada. Su delicada veta popular, su exquisita rehabilitación de la tradición lírica de corte tradicional, orientó de modo efusivo un gusto poético general.

Animados por la celebración del centenario de “Marines i boscatges” el Teatre Nacional de Catalunya ha querido contribuir a la fiesta con la puesta en escena de “Un ram de mar” de la mano de Carles Batlle y Pep Paré y una puesta en escena de Paco Azorín excelente, como ya es habitual en este escenógrafo que se está convirtiendo poco a poco en un clásico, pese a su juventud.

Pienso que la llamativa condición oral de esas narraciones las hacía también muy aptas para ser retenidas musicalmente en la memoria. Ya se sabe además que recordar un relato ajeno -incluida su música- equivale a asimilarlo como propio.
Joaquim Ruyra fue un fértil, un habilísimo recreador de formas poéticas clásicas, un creador de lenguaje. No inventó nada, pero buscó como nadie rumbos ya explorados para remozarlos con admirables destreza y sensibilidad.
Los textos de Joaquim Ruyra son, a no dudarlo, un ejemplo de sabiduría expresiva y perseverante dinamismo creador. Su obra responde siempre a una idéntica alianza entre la pasión y el conocimiento; en toda ella comparece el trasunto exultante y fervoroso del espacio marinero y el tiempo de la vida.

El protagonista de “Un ram de mar” es la puesta en escena y la palabra. Una de las labores que se le pueden exigir a un teatro público, pagado por todos los contribuyentes, es que rescate a sus autores clásicos y que los reinterprete, haciendo de su obra un diamante de múltiples caras. No sé si la versión teatral de varios fragmentos dispersos de Joaquim Ruyra atraerá nuevos lectores a su obra, pero de lo que estamos seguros es que autores como Salvador Espriu bebieron de sus fuentes y supieron reinterpretar a un maestro. Nosotros queremos sumarnos a la fiesta del centenario con este artículo sobre un autor de prosa de joyería. Precisamente por la belleza del lenguaje resulta muy complejo fragmentarlo y presentarlo en escena como una macedonia, porque las narraciones de Joaquim Ruyra apelan a las emociones, a la inteligencia, a la imaginación y su elegancia es tan duradera como el arte griego.

J. A. Aguado

 

 

 

 

El contrapoder

 

Borges dijo en una ocasión que el periodismo se basa en el falso prejuicio de que todos los días sucede algo nuevo en el mundo. En cualquier caso, la prisa, la saturación informativa y el predominio de lo urgente sobre lo importante hacen del periodismo una actividad que no favorece el hallazgo de lo esencial. Ben Hecht y Charles Macarthur escribieron “The front page” para satirizar al periodismo y denunciar el poder de la prensa. Estos días en la sala grande del Teatro Nacional de Catalunya podemos ver una sobresaliente versión de la mano de Jordi Galceran y Sergi Belbel. El texto es la mejor parodia del mundo del periodismo bajo la forma de una comedia en la que unos periodistas se lanzan a la caza de la mejor portada a costa de la vida de un hombre que se encuentra en el corredor de la muerte. De la obra se han hecho cuatro adaptaciones cinematográficas, de las cuatro nosotros nos quedamos con la de Willy Wilder.

La pluma de Jordi Galceran es sinónimo de éxito de taquilla. Sergi Belbel se hace un traje a su medida, para poner patas arriba la disposición a la italiana de la sala grande y convertirla en la sala de prensa de la cárcel del estado, donde los reporteros esperan como cuervos el último ahorcamiento. Los representantes del poder están exagerados hasta la caricatura y del contraste con los demás nace la genialidad, la carcajada. Las simpatías del público pasan del dúo Jordi Bosch / Jordi Buixaderas a personajes como el que interpreta Miquel Bonet o Quimet Pla, que llegan hasta la categoría de esperpento. Hay también en la obra un retrato humano de la persona que decide hacerse periodista, aquel que nos muestra las desventajas de la profesión: horario laboral, sueldo y relaciones familiares.

La prensa se ha convertido en las sociedades democráticas en un contrapoder que instaura el discurso de la calle contra el discurso de todos los poderes, que son fríos, impasibles, monótonos. El poder, como comunicador, de esta frialdad hace solvencia, seriedad, imparcialidad, gravedad, cuando sólo se trata de la farsa de la dignidad, socapa de todas las indignidades. La mayor de ellas es especular con la pena de muerte en función de unas elecciones o lo que es lo mismo la vida de un ser humano a cambio de un puñado de votos. La realidad que nos presenta la obra se sitúa en los años veinte del siglo pasado, parece ya cosa del pasado, pero sería muy útil hacer una lectura política en estos tiempos en los que asistimos a una cadena de elecciones.

El periodismo escrito es un medio caliente, inmediato, urgente, y en esto no ha sido sustituido por la radio ni la televisión, porque una imagen no vale más que mil palabras, lo que ganan la televisión en velocidad lo pierden en banalidad. La televisión o Internet creíamos que iba a acabar con la prensa, pero hoy la televisión o Internet sólo son basura rosa y entretenimiento amarillo, mientras que la prensa sigue tan prestigiosa y eficaz como cuando los periodistas no trabajaban con ordenadores sobre sus mesas. Cuando todo el ruido visual de moda se haya desvanecido, el periodismo de fondo perdurará como retrato de una época.

J. A. Aguado

 

Humor y Crimen

 

Cualquier comedia de Oscar Wilde es fina, agradable, irónica, muy digna de ver. En la Inglaterra de finales del siglo XIX lo encumbraron unas comedias de gran ingenio y de contenido queridamente superficial. En sus comedias descubrimos al hombre divertido, mordaz, desenfado, sus excentricidades bordeaban la amoralidad, y su frivolidad el nihilismo, dos cosas que a escala nacional significaban decadencia. Se trata de un clásico que se reivindica continuamente por las sentencias que se esconden en la boca de sus personajes. En esta ocasión se trata de la adaptación musical de uno de sus relatos, no de una de sus comedias. Se trata de partir de una historia de intriga y ciencias ocultas entrelazadas en uno de sus cuentos más leídos en el que un quiromántico predice a Lord Arthur que va a cometer un crimen. A partir de entonces se obsesiona con la idea y decide que tiene que cometer el crimen cuanto antes para poder seguir con su vida “normal”. “El crimen de lord Arthur Savile” está con toda gracia más allá de la moral porque por encima del hecho del asesinato está el gran sentido del humor con que se presentan los hechos.

El primer espectáculo de la compañía Egos Teatre fue “No hem vingut pas per fer-nos esbroncar” con dirección de Agustí Humet, basada en textos y canciones de Boris Vian. Después vino el éxito con “La casa sota la sorra” y de “Ruddigore o la nissaga maleïda”. Ahora la compañía regresa a la Sala Grande del Teatre Nacional de Catalunya estas navidades con un producto de nuestra fábrica teatral, no se trata de un producto de Londres o Nueva York, el musical comienza a tener carta de naturaleza en Catalunya, con ejemplos tan brillantes como este musical dirigido por Joan Maria Segura. Se trata de una coproducción entre la compañía y el Teatre Nacional de Catalunya, de las arcas de los dos sale un gran despliegue escenográfico: telones que suben y bajan, mesas que aparecen y desaparecen, maquinaria escénica con escalinata que gira y se abre, músicos en directo a vista del espectador, integrados dentro de las coreografías. Todo un lujo para los sentidos. Si ya les gustó el “Ruddigore o la nissaga maleïda” que la compañía estrenó en el Versus, la nueva producción no decepciona en modo alguno, en la misma línea musical y con mucho más trabajo de fondo, de una compañía formada por Anna Alborch, Lali Camps, Rubèn Montañá, Toni Sans, Maria Santallusia, Albert Mora, Francesc Mora (pianista y compositos) y su director Joan Maria Segura que estuvo detrás de las coreografía de la obra de Peter Hanke que inauguró el Teatre Principal de Terrassa.

Dignos herederos de Dagoll Dagom Egos Teatre nos devuelve al Broadway catalán con un espectáculo que combina el talento interpretativo de sus actores, su calidad musical y la riqueza de una puesta en escena a la que no le falta ni un punto, ni una coma. Un espectáculo para todos los públicos, la sorpresa de estas fiestas.

J. A. Aguado

 

 

Flotats torna al Nacional

 

 

El fundador i primer director del Teatre Nacional de Catalunya, Josep Maria Flotats, ha tornat a la que considera la seva casa, d’on va sortir, fa ja alguns anys, (els que tenim ja una edat ho recordem), per la porta de servei. Ara se li obren le portes principals i torna per dirigir una peça del repertori clàssic “El joc de l´amor y de l´atzar” (1730) de Pierre Marivaux muntada a la manera purista. Es tracta d´una comèdia d’embolics a l’estil de la Comèdia de l’Art- de la qual pren, entre altres coses, els personatges-, l óbra és una exploració dels sentiments humans, reflex de les classes acomodades a les que el autor francès mateix pertanyia. La idea de fons vol demostrar si és possible l’amor entre classes socials no iguals. Del dramaturg francès a la mateixa Sala Gran del Nacional vam poder veure una altra comèdia “Les falses confidències”, amb plantejaments escènics radicalment diferents, en aquella ocasió l’obra es transformava en una comèdia cinematogràfica.

La mateixa trama de l’obra li deu molt als autors italians del XVI: la jove senyora intercanvia la seva roba amb la seva criada, per tal d’estudiar, sense ser reconeguda, al seu promès, que ha utilitzat la mateixa argúcia amb el seu servent. S’obre així un joc de teatre dins del teatre que conduirà als més diversos embolics i, per fi, després abandonats les disfresses, a un desenllaç amb casament doble. Els actors més que dialogar combaten a les comèdies de Marivaux, es presten al lluïment dels actors com passa en aquesta ocasió: Àlex Casanovas interpreta un pare que consisteix a la seva filla els seus jocs per tal que estraiga un ensenyament, objectiu de gairebé tota la literatura del segle XVIII. Vicky Luengo, la senyora, i una extraordinària, ingenura, impulsiva i meravellosa Mar Ulldemolins, criada, s’enfronten en un combat que acaba amb les dues victorioses. Davant les dones als homes: Bernat Quintana, el senyor Dorante, i Rubén Eguía, el criat, l’arlequí o graciós clàssic. Aquells espectadors que vulguin veure una adaptació moderna plena de texans i models d’última temporada es portaran un desengany perquè aquí tot està pensat seguint la tradició. Flotats té l’habilitat de treure de cada actor el millor que porta dins i això es nota en el resultat final d’una peça que no deixarà indiferent l’espectador arrossegat per l’amor, la ira, la bellesa, l’abatiment i la exlatación d’aquesta cosa que anomenem “teatre”.

És una de les grans comèdies del repertori universal. Un divertit text amb l’amor i els seus juganers embolics com a tema principal. És també una obra de senyors i criats que intercanvien els seus papers en un irònic joc de miralls i burles: els senyors pateixen les conseqüències de ser criats i els criats gaudeixen d’una estona la meravella de ser senyors. Marivaux desenvolupa totes les característiques del seu teatre amb aquesta comèdia de sentiments i sentits.

J. A. Aguado

El triomf de les dones

 

El joc del billar està de moda entre els escenògrafs, tant al Lliure com al TNC els actors es dediquen a exercir les seves caramboles. Ramon Madaula en el paper del jueu Shylock li exigeix a Antonio una lliura de carn en no poder pagar el crèdit que li havia donat, afortunadament els nostres banquers no ens exigeixen una lliura de carn per no pagar els nostres préstecs, simplement ens deixen al carrer i amb el deute per pagar.

A la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya Rafael Duran dirigeix “El mercader de Venècia” que amb el que està caient en el sector dels banquers l’obra es presta a una lectura des de la perspectiva dels nostres dies. L’obra es va estrenar l’any 1600 sota l’etiqueta de “Comèdia romàntica”. L’obra ens parla del joc de l’amor, l’amistat, els diners, la cobdícia sense límits, la venjança i tot el repertori de la condició humana que tanquen les obres del dramaturg anglès.

Més enllà de l’abast social d’usura o de sentit de la justícia a “El mercader de Venècia” es tanca el fet que dues dones disfressades d’home enganyen amb astúcia i intel·ligència a tothom, al prestador, als dijous i fins i tot a els propis marits. Els veritables protagonistes de l’obra són Shylock i Antonio -Ramon Madaula i Àlex Casanovas-. Si el personatge del jueu és previsible en les seves reaccions les d’Antonio resulten una mica difícils d’interpretar, en el cas de la direcció de Rafeal Duran apunta cap a la homosexualitat. Antonio està per sobre de les seves activitats com a mercader no busca els diners pels diners, presta sense esperar interès pel prestat. Per a un actor el paper d’Antonio deu ser assetja un us més difícils del repertori shakespearià.

El triomf de la dona en la comèdia té molt de contes de fades a Belmonte. Una bella Porcia interpretada per Anna Ycobalzeta, que amb la seva criada, paradoxalment brillen molt més com a actrius interpretant el paper d’homes que el de personatges femenins. Coses del teatre.

L’espectador pot escollir entre els dos fils argumentals i reflexionar d’una banda la realitat tal com és i per altre la part més fantàstica i sentimental, les dues bandes antitètics, els dos intel·ligents, conspiradors en alguna mitja i no obstant això cap d’ells traeix el esperit de l’obra original, al contrari, ens tornen a donar una lliçó de vida subtil i profunda, emocionant, intensa i subversiva. Shakespeare de Rafael Duran ens depara sorpreses agradables nascudes de la ment d’aquest treballador incansable dels escenaris i tot l’equip de treball que es donen cita cada dia al TNC. No és fàcil explicar la devoció que diferents generacions de directors senten per William Shakespeare. Per interpretar el seu teatre és necessari elevar les vísceres i fer connectar el cor i la ment. El seu llenguatge és sorprenentment preciós, complex i simple alhora. És el més contemporani dels autors, un creador al qual encara intentem comprendre.

El President

 

Al Teatre Nacional de Catralunya a la sala Tallers ha obert foc amb la primera peça de la temporada “El President” de Thomas Bernhard (1931-1989). Francesc Orella i Rosa Renom protagonitzen aquest clàssic de Bernhard sota la direcció de Carme Portaceli i l’espectacular escenografia de Paco Azorín amb dos cotxes suspesos de les barres de llums.

L’obra, inquietant i terrible del dramaturg i novel·lista austríac Thomas Bernhard, manté plena vigència sobretot a la vista dels casos de corrupció i desgast de la classe política. Amb mà ja segura, Bernhard proclama la seva insubornable i punyent espant, no exempte d’humor negre, mentre presenta -i fustiga, consola o condemnat a personatges com els polítics, els presidents de govern, l’Estat i l’Església. Matrimoni de president i presidenta, la tragicomèdia del poder, les ridiculeses i petites misèries de les altes esferes de la política. Aquest matrimoni pateix un atemptat que posa sobre la taula la mediocritat i la fragilitat real en què viuen. Aquesta és sens dubte la peça més política de Bernhard.

Observador implacable, testimonia en contra de la injustícia del destí, la tirania i la vanitat de capes professionals incompetents sobretot amb els polítics. En les seves llargues hores de reflexió intel·lectual, va tractar d’escriure sobre el misteri del seu país, que avui s’entén com una metàfora de qualsevol país corrupte. Thomas Bernhard es revolta contra l’arbitrarietat i la indiferència dels que tenen el poder, es revolta contra els mediocres que dominen els ressorts de poder de la societat. En aquesta ocasió una presidenta que adora el seu gos que mor d’infart en l’atemptat fallit al president i un president que se’n va a Portugal a córrer una festa amb l’amant, però que temen al seu propi fill, expulsat del seu costat.

Amb el seu estil tan particular, en el qual la repetició de paraules i de grups de paraules desenvolupa, a la manera d’un tema musical, un pensament alhora obsessiu i obsessionant, els personatges d’ “El President” ens fan riure de pur sarcasme. Un sarcasme insidiós, aparentment repetitiu, però les frases en realitat giren en cercle com corbs esperant destrossar la carronya dels humans, la quotidianitat, el psicològic comú, triturat grotescament. Un món d’amos i de criats, un món de dominadors i dominats.

“El president” ens mostra una peça que podria haver-se escrit en el nostre context polític i que reflecteix les angoixes del poder. Sorprèn veure els poderosos infeliços, turmentats, a la vora del desequilibri, aferrats a l’alcohol i als plaers de la carn. Sorprèn el fracàs personal d’aquells que haurien de tenir-ho tot per a l’èxit personal, les paradoxes de la vida mostrades amb un estil insidiós, aparentment repetitiu, però les frases en realitat posades a la boca primer de Rosa Renom i després de Francesc Orella són com lloses que pesen, descomponen i aniquilen la realitat utòpica del món de la política i els polítics.