L’òpera a Terrassa

Els amics de l´òpera i sarsuela de Terrassa porten ja uns anys treballant per incorporar l’òpera a la vida cultural de la ciutat de Terrassa. Al capdavant d’aquest moviment Manuel García García que no coneix el desànim. Els projectes que emprenen només es poden explicar com el resultat de la lluita per l’òpera a la ciutat mitjançant la passió, la seducció i la insistència. El seu treball a la davant d’Amics de l’òpera i la sarsuela de Terrass mereix el nostre reconeixement. Manuel García ha sabut involucrar al Conservatori de Terrassa i artistes de tot tipus, des de músics, cantants, actors, artistes plàstics i patrocinadors. Els resultats comencen a veure’s en forma d’espectacle amb entrades exhaurides com va ser el cas de Carmen de Bizet de la temporada passada i aquesta nova temporada després del TNT (Festival de Noves Tendències de Terrassa) tenim el gran esdeveniment cultural de la tardor del 6 al 8 d’octubre La Traviata de Verdi, al Teatre Principal de Terrassa. ¡Per fi, òpera al Principal!

Al costat de Manuel García, com si fos el seu escuder, Medin Llunell i al costat d’aquest dos enamorats de l’òpera la soprano Michelle Francis Cook, d’origen australià. Michelle Francis viu a la nostra ciutat i és la protagonista d’aquests muntatges gràcies a la barreja de moviment i veu en escena. Aquest mes d’agost no fa vacances, hem tingut l’oportunitat d’escoltar-la treballar al Palau de la Música interpretant a Carmen. Aquest llibret que mostra la violència de gènere en tota la seva cruesa, una dona que mor assassinada per un home que la pretén, quan és alguna cosa impossible, perquè és una dona que sempre decideix fer amb la seva vida el que ella vol, decideix anar darrere d’un torero i don José l’ assassina. Michelle Francis s’enfronta a aquest personatge des de la sutilesa teatral i amb la intel·ligència en l’ús dels seus recursos vocals. Carmen és una d’aquestes òperes fonamentals a mig camí entre les formes antigues de l’època del bel canto i el verisme, per aquesta raó sempre les sopranos han de passar sobre la corda fluixa i no passar la línia com ho feia a Maria Callas. El secret de Carmen és que ella és la que es busca a si mateixa, respecte la seva condició de dona lliure.

Michelle Francis treballa des de l’exuberant del personatge operístic per donar-li moviment, per donar expressivitat i un rostre que va més enllà de la pròpia veu. Toda l’emoció i l’energia de la millor música operística, combinada amb una eloqüència interpretativa, aquesta és la Carmen que Michelle Francis ens va oferir al Palau de la Música de Barcelona.

Amb el transcurs del temps serà fascinant veure què passa amb l’òpera a Terrassa, si aquesta llavor que s’està sembrant i abonant per autèntics fanàtics de l’òpera, culmina en un gran arbre que s’incorpora a aquesta cultura forestal que té la ciutat de Terrassa. De moment Michelle Francis assaja Tosca de Puccini. Una dona que es llança al buit cansada de l’assetjament, Tosca és a l’òpera el que Casa de les nines d’Ibsen és al teatre.

Mentre esperem que arribi el mes d’octubre per veure com el Teatre Principal s’omple amb la Traviata, gaudim amb l’ obra pictòrica de José Francisco Rodríguez, un cartell que promet una òpera vivida, plena de bombolles i amb un punt sentimental. Això es mereix un brindis!

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=bGk9znBG0iA[/youtube]

El Grec Festival 2017 tanca el teló amb alguns espectacles amb les entrades esgotades com ara Troianes d’Eurípides en la visió de Carme Portaceli, una història explicada pels vençuts, les dones que per la directora són les grans explotades, dones com a botí de guerra que es reparteixen els guanyadors. Després de l’èxit al Festival de Mèrida ha passat per Barcelona aquesta revisitada obra del clàssic d’Eurípides. Un altre dels espectacle que any rere any col·loca el cartell de no hi ha entrades és Nit de musicals, cada vegada són més els aficionats al teatre musical i no cal agafar l’avió per veure un bon musical a Londres o Nova York, afortunadament des de fa uns anys hi ha una sèrie d’escoles teatrals a Barcelona que mimen el gènere del teatre musical.

James Thierriée va ser un altre dels artistes que va voler veure tothom i molts es van quedar a les portes per veure el seu La grenouille avait raison, un espectacle que segueix en la línia dels seus anteriors i que vam tenir oportunitat de veure al TNT a Terrassa.

La companyia Dei Furbi va presentar el seu últim espectacle musical Oklahoma, res a veure amb la pel·lícula o el musical del mateix títol, aquí no hi cowboys, el que trobem és el talent de Gemma Beltran que ha sabut unir coses tan diverses i disperses com Kafka, Lewis Carrol i Luigi Pirandello en una reflexió sobre l’ofici teatral, tres personatges buscant la seva diana, buscant el seu procés.

Una altra de les perles d’aquest collaret que és el Grec Festival 2017 és sigui meravellosa coproducció entre Canada i Catalunya que és Les veritables aventures de Don Quijotte de la Manxa de Philippe Soldevila amb una Víctor Álvaro en un dels seus millors treballs des que està al capdavant del Almeria teatre. Titelles, personatges de carn i ossos, vídeo projeccions i moltes dosis d’imaginació per a un espectacle que encara té alguns dies de recorregut a la sala en aquest mes d’agost.

En aquest recorregut de tancament del Festival Grec cal destacar el treball de Maria Molins i Bàrbara Granados amb el seu teatre musical Cabareta a la sala Muntaner. Un espectacle que reivindica el cabaret de tota la vida, l’alegria de viure i la ironia sobre els dies grisos. Les copes de Cabaretas, la melancolia, el desig, el plaer d’estimar i el talent de quatre músics. Es tracta d’un rigorós i exigent obstinació a buscar l’atenció de l’espectador perquè l’espectacle passi volant entre humor i críticia. Els quatre artistes s’entesten a narrar l’altra versió de la realitat oficial, retornant als espectadors la dignitat dels vençuts, però també l’alegria de viure i la lucidesa, mitjançant una narració brillant de maria Molins que ens atrapa i les virtuts musicals de Bàrbara Granados, les dues construeixen una espectacle compromès amb el nostre temps, un compromís amb el teatre. L’espectacle fa memòria del passat cabareter de Barcelona, la direcció i l’escenografia Joan Maria Segura ens situa al costat poètic i el treball de Dick The i Miquel Malirach completen un espectacle ple de talent. El colofó el va posar Jordi Savall al Teatre Grec.

1. A. Aguado

Dansa contra la violència sexual

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=SbOaROR36ec&t=12s[/youtube]

La dansa com a pràctica s’hauria d’incorporar als plans d’estudi en l’àmbit de l’educació, l’esport i la societat, està científicament demostrat que és font de salut, benestar i qualitat de vida. Com a espectador la dansa et dóna la possibilitat de reflexionar sobre el moviment del cos humà. Aquest mes de juliol el Festival Grec 2017 ofereix un repertori de molta qualitat, entre les més d’una dotzena de propostes volem destacar AÜC: el so de les esquerdes de Les impuxibles i Carla Rovira a La Seca-Espai Brossa. L’obra tracta sobre la violència sexual. L’espectacle porta l’espectador a la reflexió tant com a individu, com a grup i com a part d’un determinat gènere. La poètica del moviment fluid i continu, la música i el text es donen la mà en un espectacle absorvent, d’aquests que van més enllà d’una categoria estètica o una recerca de la bellesa, AÜC ens fa reflexionar sobre les violències sexuals des d’enfocaments diferents, però amb un punt en comú: el dolor.

El text i la dramatúrgia d’aquesta peça és de la investigadora, pedagoga, dramaturga i actriu Carla Rovira. L’obra planteja un debat social que va més enllà del pur acte literari. L’obra treu a la llum alguna cosa amb el que es conviu i moltes vegades s’oculta i moltes vegades acaba en por, en pànic i en trauma. Carla Rovira des de la llibertat crea una obra plena de poesia que ve de l’angoixa que transforma a cinc dones en escena. Cinc actrius i ballarines que es posen en un estat de recepció absoluta sobre el treball realitzat al voltant de la violència, cinc dones vulnerables afectades per la violència dels homes. Ella són: Ariadna Peya, Clara Peya, Júlia Barceló, Olga Lladó i Maria Salarich. Un dels punts forts de l’obra és la música de Clara Peya composta i interpretada, no només toca el piano sinó que intervé com una actriu i ballarina més. Clara Peya podríem dir que és a les joves generacions el Carles Santos femení. Hi ha molt talent en aquesta música que ens penetra amb una sensibilitat a flor de pell.

Una obra escrita i dirigida molt rigorosament que dóna un espectacle amb una tensió física i emocional al límit. Les imatges poètiques són plenes de força i energia. La proximitat del dolor les porta a una llibertat absoluta en el moviment i la música. Un procés creatiu que ha buscat la indagació sobre la violència dels homes exercida sobre les dones, petites històries que s’organitzen per donar una importància absoluta a la violència contundent sobre diferents dones. El cos és el lloc de la violència, el cos com a objecte del sacrifici. La realitat confirma la necessitat de comunicar d’aquestes creadores, hi ha homes sinistres que provoquen el dolor i la barbàrie, així que obres com aquesta es fan necessàries per lluitar contra aquest món ple de brutícia i violència que alguns homes exerceixen sobre les dones. El dolor i el sofriment és la matèria en aquest procés creatiu que porta aquesta obra a parlar dels sentiments més profunds de l’ésser humà.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=OHZd0u_sbo8[/youtube]

Il trovatore de Verdi

Il trovatore és un drama romàntic de l’escriptor Antonio García Gutiérrez que Verdi pren com a punt de partida per a la seva òpera, com va fer amb altres escriptors romàntics com Victor Hugo. Verdi se centra en Manrico (suposat fill de la gitana Azucena), Leonora (enamorada de Manrico), El comte de Luna i Azucena (gitana de les muntanyes de Biscaia). Il trovatore forma part, al costat de Rigoletto i La Traviata de l’anomenada trilogia belcantista de Verdi. Les exigències vocals de la peça són molt altes. Aquest mes de juny s’està representant Il Trovatore al Gran Teatre del Liceu amb la particularitat que està obert al públic en general amb aquest projecte estiuenc que és el “Liceu a la fresca”.

Algú va dir que les àries són l’òpera i la resta el farciment. A Il trovatore trobem una de les grans àries de Verdi, D’amor sull’ali rosee escrita per la tessitura de soprano, és un dels millors moments del personatge de Leonora, interpretada en aquesta ocasió per Kristin Lewis i Tamara Wilson; en aquest moment l’enamorada intenta alleujar el desconsol del presoner, sense que descobreixi el seu sofriment intern. Cèlebres són les interpretacions de les històriques Rosa Ponselle, Montserrat Caballé o de Maria Callas. Una altra de les àries més belles escrites per Verdi que es troben en Il trovatore és Ah! si, ben mio amb Di quella pira, és el moment de gran lluïment de Manrico, el trobador interpretat en aquesta ocasió per Marc Berti i Piero Pretti i que en d’altres posades en escena ha estat cantat pels millors tenors, entre els històrics Alfredo Kraus o Luciano Pavarotti. El personatge es debat entre l’amor i salvar la seva mare que serà cremada a la foguera. El comte de Luna, el dolent de la història -un personatge venjatiu i intrigant-, interpretat per Artur Rucinski i Greorge Petean també té el seu moment en l’ària Il balen del suo sonrriso on expressa el seu amor per Leonara.

Tot aquest riu de passions té com a fons los desastres de la guerra de Goya. El pintor no pren partit per un o per un altre bàndol quan pinta, Goya sempre pren partit per les víctimes independentment si són franceses o espanyoles. L’encert d’aquest muntatge són les projeccions de la pintura de Goya, el director d’escena Joan Anton Rechi. La visió estètica de la pintura afecta a l’enfocament d’aquesta nova posada en escena, aquest nou concepte escenogràfic i aquest nou vestuari aporta profunditat a una trama una mica rocambolesca on una mare llança un fill a la foguera, o on es vol cremar a una dona i on els germans són rivals i no saben que són germans. A tot aquest embolic de trames i de subtrames Joan Anton Rechi posa una cola o fil conductor que es passeja com un fantasma per tota l’òpera: el pintor Francisco de Goya, Los desastres de la guerra són el teló de fons que mostren una intenció estètica del director d’escena, on es critiquen les fatals conseqüències de la guerra amb els francesos. Les pintures no són imatges de propaganda política contra els francesos, sinó la brutalitat de la guerra a tots els costats: quan queda la fam, quan la dones són violades, quan la crueltat pren el camp de batalla, … la mort és la reina. Goya dóna per les dues bandes, tan culpable són els espanyols de la guerra com els francesos. Joan Anton Rechi minuciós en la seva feina ens resitua: Il trovatore és quelcom més que una bona ópera.

1. A. Aguado

Vola, pensament, amb ales daurades

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=n552uxqks-4[/youtube]

Fins al 22 d’octubre té el públic la possibilitat d’assistir a la representació de l’òpera de Giuseppe Verdi (1813-1901) “Nabuccco” al Gran Teatre del Liceu. Amb aquesta peça s’inaugura la temporada d’òpera 2015-2016. La direcció musical és de Daniel Oren i la direcció escènica de Daniele Abbado. En aquesta versió els temps bíblics es traslladen a l’holocaust jueu del segle XX, amb un vestuari que remet als anys trenta del segle passat i un exercici de fredor intel·lectual net i minimalista, de manera que no hi ha ni rastre de casaques nazis. La força del moviment de les masses humanes omple l’escenari, d’una banda el cor i els cantants i per una altra la projecció d’una pel·lícula on es duplica el moviment escènic quan les dues masses humanes es creuen, es posa en marxa una relació carregada de significació en aquesta òpera plena de significat polític.

Verdi va ser el gran impulsor de l’òpera de la segona meitat del segle XIX. “Nabucco” pertany a la seva primera etapa anomenada patriòtica. Per a aquesta òpera es necessita una soprano extraordinària, un baríton de gran personalitat i veu i un baix que doni sobrat els registres. Tal és el cas del repartiment que presenta el Gran Teatre del Liceu: Ambrogio Maestri, Martina Serafin, Vitalij Kowaljow, Roberto De Biasio o Marianna Pizzolato.

“Nabucco” mostra la història del poble jueu i com a element metafòric per mostrar un punt de vista fort del poble oprimit, el moment estel·lar del cor: “Va, pensiero”, el tercer acte, un dels passatges corals més escoltats de tots els temps. El Cor dels esclaus jueus: “Va, pensiero, sulláli dorate” / Vola, pensament, amb ales daurades “, sol interpretar-se com un cant contra l’opressió estrangera, els italians els van utilitzar com a bandera del seu nacionalisme. Gairebé des de l’estrena de “Nabucco” (Milà, 1842), es va constituir en una mena d’himne nacional dels italians davant la dominació austríaca, una música plena d’esperança i de vigor.

La paradoxa és que qui canta sigui un cor de presoners per reivindicar la llibertat i la resistència a tot tipus d’opressió des de l’energia magnètica. A Itàlia aquesta òpera va ser el símbol del Risorgimento. A partir d’aquí els directors han tingut via lliure per col·locar el moment històric oportú d’aquest enfrontament o d’aquesta dualitat de llibertat i opresió. Entre opressors i oprimits. A l’estrena van ser convidats gairebé tots els polítics del país i entre ells el President, un moment abans de començar la representació una veu anònima va cridar: “Visca el president” i el Gran Teatre del Liceu en massa va prorrompre en aplaudiments. Sens dubte aquesta òpera es presta a establir paral·lelismes polítics.

Una gran lliçó filosòfica sembla donar-nos Verdi per a qui sembla infondre al patiment virtut. La moral i l’ètica juguen en escena a través de les veus femenines de les filles de Nabucco. La Bíblia constitueix el fonament d’aquest drama. L’esclavitud dels israelites a Babilònia i el seu alliberament ha estat representda amb freqüència pels artistes occidentals, des de la pintura, a la música, passant per l’òpera.

Aquesta obra com tantes al llarg de la història de la creació humana del pensament racional planteja el tema de la recerca de la llibertat per a un poble. Relata la tensió bèl·lica entre el poble jueu i l’opressiu regne d’Assíria, comandat per Nabucco, que busca envair Jerusalem. Nabuco tenia dues filles, Fenena i Abigail, Zacaries, el líder dels jueus, segresta a Fenena per negociar amb Nabucco, i confia la seva protecció. Però finalment, Ismael un jueu que mantenia un amor secret amb Fenema, la va alliberar per evitar la seva mort. A patir d’aquí es barregen els intents del poble jueu per alliberar-se, amb l’ajuda clandestina de Fenema, i els intents d’Abigail de fer-se del poder del seu pare. Abigail descobreix que és una esclava i desafia el pare. Al final Nabuco frena els deliris despòtics d’Abigail i permet l’alliberament dels jueus. Abigail se suïcida amb verí.

El major nombre d’aplaudiments de la nit se’l va endur el cor que va tenir i té cada nit un d’aquests moments memorables en la història del cultura humana que fa que la veu humana voli amb ales d’or.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=hsFonBWLDlc[/youtube]

Terrassa està de Festa Major. Els teatres públics de la ciutat: el Principal i l’Alegria tancats per vacances. No hi ha programació als teatres al mes de juliol. Barcelona al contrari que Terrassa no tanca els teatres, obre tots els seus espais teatrals al públic, organitzant, any rere any, un gran festival d´estiu: El Grec.

Dues polítiques culturals molt diferents, que hauria d’obrir un debat que respongui a preguntes com: Per què no té un espai el teatre i la dansa a la programació de la Festa Major de la ciutat? És possible trobar models de creixement econòmic basats en models culturals com els festivals de Avinyó a França o el Grec a Barcelona? Més enllà del repte promocional d’una ciutat, el festival Grec del Barcelona és una escola d’aprenentatge de la qual aprenem cada estiu.

El dia de la inauguració del Grec 2017 tots hi eren encapçalats per Ada Colau, Jaume Colboni, Enric Millo i els habituals del món de les arts escèniques. Es va estrenar el nou director del festival, Cesc Casadesús. A l’escenari la Dresden Frankfurt Dance Company dirigida per Jacopo Godani, coreògraf i director, que va oferir un espectacle perfecte en la seva execució amb unes peces de música clàssica magistralment interpretades, que entusiasmà a tots els espectadors que omplien de gom a gom tot el teatre. L’endemà una de les millors obres del territori de la dansa ens esperava al Mercat de les Flors The great tamer (El gran domador) del grec Dimitris Papaioannou un espectacle brutal. Negre, irònic, humorístic, sarcàstic i sobretot fresc i poètic. Aquests han estat els dos punts de partida d’un Grec 2017 que s’intueix emocionant en el territori de la dansa.

Teatralment el Grec 2017 té en cartell una obra homenatge als 25 anys de trajectòria de les T de Teatre (E.V.A.) sota la direcció de Julio Manrique al teatre Romea. Els anys no passen en va i paguen el seu peatge de les cinc amigues que es van llicenciar a l’Institut de Teatre amb energia i il·lusió, quatre d’elles continuen treballant juntes, la Miriam Iscla es va desvincular del grup fa gairebé una dècada. E.V.A. és precisament un exercici de record, tots quan hem arribat als cinquanta ens hem trobat amb algun company de l’institut i hem posat en marxa la màquina de la malenconia. No podia ser d’altra manera, l’obra ens fa riure i també té un punt de tristesa.

La segona aposta del Grec 2017 és Bodas de sangre de Federico García Lorca dirigida per Oriol Broggi i que té a Clara Segura com a noia per a tot, tant pot fer de mare com de núvia. Un espectacle que com tots els de Broggi sorprèn pel seu talent a l’hora de dirigir actors i a l’hora de transformar un espai tan hostil per a l’escenografia com la Biblioteca de Catalunya que com un mag del barret de copa Oriol Broggi transforma en un espai sorprenent i adequat a l’obra que es representa, ens va agradar especialment la part musical de Bodas de Sangre.

Hi ha espectacles, com sempre, que anticipen la temporada que ve com Nit de Reis de la jove companyia del Teatre Lliure i d’altres que ja porten temps en cartell com El preu al teatre Goya amb Pere Arquillué i Ramon Madaula. Molta oferta per unes nits d’estiu que són un somni.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=7_keA4c1RNo[/youtube]

De totes les obres que ha dirigit Xavier Albertí (director del Teatre Nacional de Catalunya) aquest Ricard III és la més rodona. En primer lloc el text, la traducció al català de Joan Sallent, i l’adaptació de Lluïsa Cunillé que millora la traducció de Salvador Oliva. Afortunadament l’editorial Arola ha publicat el text, actualizant el català de versions anteriors. El segon pilar en què s’aixeca aquest edifici és el mateix Teatre Nacional de Catalunya, els seus tècnics i els seus recursos econòmics, per dur a terme un projecte tan gran com aquest i que dona sentit al concepte de teatre públic català. En tercer lloc el grup d´actors encapçalats per un extraordinari Lluís Homar i seguit per Roger Casamajor, Jordi Collet, Antoni Comas, Carme Elias, Oriol Genís, Robert González, Joel Joan, Lina Lambert, Albert Prat, Anna Sahun, Aina Sánchez, Julieta Serrano i Oscar Valsecchi. En quart lloc l’escenografia de Lluc Castells i José Novoa sobria i plena de modernitat arquitectònica amb un estructura d’ acer inoxidable i vidre, portes que sobren i es tanquen, un espai únic i múltiple que es complementa amb la videocreació de Franc Aleu. I per últim la selecció musical des de la cançó de Jimmy Fontana “Il mondo” en directe amb un piano de cua a escena, que culmina de forma sonàmbula amb el bolero de Ravel.

La tradició del Ricard III és gran al segle XX i XXI des de Laurence Olivier, Ostermaier, Al Pacino, Kevin Spacey o Pere Arquillué. Per què aquest interès per aquesta obra?

La resposta està en el tema: la maldat i l´engany. El nostre món actual està ple de mala fe, un lloc de delinqüència, el poder assessina, les clavegueres de l’Estat, tot per tenir el poder. L’aparença moral està lligada a la lletjor, cada dia més vivim en una societat del físic, la materialitat i la posició social per triomfar a la vida. Ricard III és el mestre de l’ engany, menyspreu, extorsionador professional, despiatat, dèspota, malversador, assassí i amb un únic objectiu: el poder.

La paradoxa del temps i de la història, una succesió de fets que no tenen sentit i que els historiadors s´entesten en ordenar, radica en que tot aquest paronarama de la realitat dels nostres dies ja tenia el seu reflex al 1587 quan William Shakespeare es trasllada a Londres sense la familia. Després de fe de mestre, entra com actor a la companyia Queen´s Men. Escriu Enric VI, La comèdia dels errors, el 1593 escriu Venus i Adonis, Titus Andrònic i Ricard III. Sembla que l´esser humà no aprengui mai i no faci cas a la seva conciència, que ofega una i altra vegada en un cercle etern.

Aquest sanguinari Ricard III prem el cos de l’ actor Lluís Homar i ens facina perquè continuament parla amb el públic, el seu pensament, els seus monòlegs que expliquen els procesos de la seva ment, fan somriure el públic, en veure que diu una cosa i fa la contrària. Sense cap dubte, la millor obra que s´ha fet aquest any en la programació del Teatre Nacional de Catalunya, i el llistó estava molt alt.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Q89OaY_3TyQ[/youtube]

L’alta tecnologia arriba a l’òpera, aquests dies al Gran Teatre del Liceu s’està representant “Don Giovanni” de Mozart, una de les tres grans peça operístiques que va realitzar el geni en col·laboració amb el llibretista Lorenzo Da Ponte. Aquesta versió té un element que la fa única. La utilització de l’última tecnologia en projeccions. Es tracta de projectar imatges en temps real sobre el decorat en moviment. Que les imatges s’utilitzen com a element escenogràfic és una cosa que tots hem vist, però el realment sorprenent és el moviment, amb resultats espectaculars ja que fa que l’espectador posi en marxa el sentit de la vista i el de l’oïda al cent per cent. La posada en escena va a càrrec del realitzador i director danès Kasper Holten amb escenografia d’Es Devlin. Les projeccions ho envaeixen tot com si d’una planta invasora es tractés i el transforma a cada moment mostrant estats d’ànim de l’acció. Moment especialment brillant quan Don Giovanni obre una finestra al seu propi subconscient i tot gira al seu voltant. Forma i fons es donen la mà. La perfecta casa victoriana pintada de blanc poc a poc va transformant-se, aquesta arcàdia feliç on el protagonista té als seus amants a poc a poc es va enfosquint fins a arribar a la catarsi final de la mà d’un Josep Pons en un moment dolç de la seva carrera.

L’espectacle és total, a la innovació tecnològica se li suma un repartiment de luxe. El projecte és una coproducció del teatre català i el Covent Garden, la Houston Grand Opera i The Israeli Opera.

Don Giovanni és l’home seductor, infidel per naturalesa, busca la llibertat per sobre de qualsevol lligam. Don Giovanni elegeix els seus amants en totes les classes socials. El personatge l’interpreta Carlos Álvarez en un repartiment i Mariusz Kwiecien en l’altre repartiment, a més de la càrrega psicològica interpretativa aplicable al treball del cantant se li suma l’exercici físic, baixen i pugen escales contínuament durant les tres hores que dura l’òpera, sense una bona forma física no seria possible aquest repertori de situacions de moviment. Aquesta baixada als inferns de Don Joan és completa tant mental com físicament, es tracta d’un procés plenament orgànic i amb sentit de veritat.

Les perdedores d’aquest mite donjoanesc -les dones- estan a una gran alçada encapçalades per una Miah Persson i Myrto Papatanasiu en el paper de Donya Elvira; Donya Anna està interpretada per Carmela Remigio i Vanessa Goikoetxea i la camperola Zerlina per una Julia Lezhneva i Rocío Ignasi que brillen a una gran alçada. El càstig d’aquest don Joan de Kasper Holten no és el de cremar-se en els inferns de la mà del comendador de pedra, encarnat per Eric Halfverson i Mariano Buccino, sinó el de quedar-se completament sol, la solitud com a metàfora de l’infern personal d’un personatge sense moral que juga amb l’amor de les dones a les quals sedueix per pur hedonisme.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=cNdGgKpdqeY[/youtube]

Aquest cap de setmana s’ha celebrat al Mercat de les Flors i a l’Institut del Teatre de Barcelona el festival d’arts escèniques L’art impossible. El festival ha comptat amb els tallers de dansa i teatre d’Adam Benjamin, David Ojeda i Pablo Navarro entre d’altres.

Destacar la importància de la presència d’Adam Benjamin fundador de la companyia Candoco de Londres. La idea és fer dansa integrada, és a dir dansa contemporània en la qual ballarins amb alguna discapacitat física i ballarins sense elles, ballarins en cadires de rodes o amb pròtesis es barregen en els processos creatius del moviment en la recerca de la creació artística més enllà de qualsevol limitació.

La columna vertebral d’aquest projecte a Catalunya és el ballarí i coreògraf Jordi Cortés qui dirigeix dos centres de creació i experimentació: el primer a Granollers el col·lectiu Liant la Troca i per un altre el grup de Barcelona que té la seu a La Caldera. No estem parlant de teràpies, sinó de creació artística, processos que porten mesos d’assajos sobre principis intel·lectuals que persegueixen el domini de la fantasia en l’espai que atrapa a l’espectador. Jordi Cortés desplega en el seu immens talent un espectacle que és una picada d’ullet a la nostra intel·ligència.

Més enllà de trencar barreres i obrir nous camins, les seves posades en escena tenen la intensitat de la millor partida de ping-pong, un relat poètic comptat a ritme de jazz, lleuger i profund al mateix temps, divertit i transcendent, ple d’humor i elegància marca de la fàbrica Jordi Cortés.

Dos dels ballarins sota les ordres de Jordi Cortés són de Terrassa per una banda Dolors López i de l’altra Jordi Mañosa, tots dos formen part d’aquest elenc de cinquanta ballarins que sobre l’escenari del Mercat de les Flors van oferir un espectacle que és una faula juganera i perversa de l’espai i del temps, dels cossos en presència i en absència. Jordi Cortés reflexiona sobre la relació que tenim amb el nostre cos, que moltes vegades determina i condiciona la vida quotidiana, el seu mètode de treball parteix d’unes premisses tècniques, que es van perfilant en improvisacions i arriben a una elaboració intel·lectual, una recerca de l’absolut a través de la forma estètica que ens faci reflexionar sobre la condició humana. Des de la posició del que escolta, de qui mira, del que sent, els seus laboratoris de dansa ofereixen al ballarí confiança i eines per a la seva creació, la suma d’esforços donen com a resultat el somni de la raó que fa visible l’invisible. Les societats modernes tendeixen a ignorar per desconeixement les potencialitats de l’ésser humà. Gràcies a l’alè incansable de coreògrafs com Adam Benjamin o Jordi Cortés una altra dansa és possible, moltes fronteres s’estan esborrant, molts murs estan sent dinamitats i cada vegada amb més força la condició humana s’imposa sobre les limitacions dels convencionalismes d’una dansa que s’ obre nous camins més enllà del classicisme per endinsar-se en els camins del moviment i la poètica.

1. A. Aguado

Humor i òpera

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=5Isk3Cm1tFo[/youtube]

Estem acostumats a la solemnitat de l’òpera, de manera que ens omple d’entusiasme quan vam assistir a una representació on l’humor s’apodera de l’escenari: l’òpera còmica. Aquest gènere té la particularitat de la barreja dels grans números musicals amb diàlegs parlats. El gènere va néixer a França al segle XVIII. Un dels millors exemples d’aquest gènere és La fille du régiment de Gaetano Donizetti que ha estat acollida amb gran èxit pel públic del Gran Teatre del Liceu, no en la versió italiana, sinó a la francesa.

Tot en aquest muntatge és rodó, per començar els cantants: el tenor Javier Camarena controla com ningú la veu i ho demostra nit rere nit. On el públic no es cansa de repetir bis, bis, bis … Sens dubte és el cantant líric que a hores d’ara domina els recursos, la tècnica i la professionalitat; i el públic que omple la sala l’ ovaciona després dels números d’especial dificultat obligant a aturar la representació en un congelat que de vegades es perllongava una bona estona, sobretot quan el mexicà executava la famosa ària Ah! Mes amis en què el tenor ha de cantar nou dos de pit encarnant la vida del personatge Tonio, l’ingenu tirolès, que es fa soldat francès per amor a la cantinera que acompanya el regiment. Javier Camarena segueix els passos de Kraus, Domingo, Carreras, Pavarotti o Aragall. La protagonista argumental de la història és Marie, interpretada per la soprano Sabina Puértolas amb grans dosis d’actriu còmica, moviments, gestos i números musicals units en un dels papers més difícils de la seva carrera, no està quieta plantada a terra ni dos segons, els seus patrons de moviment són complexos i plens de vitalitat, en ella resideix en bona part la comicitat de l’òpera. Al costat dels dos protagonista la gran Ewa Podles com Marquesa de Berkendfield que té el seu moment brillant en la lliçó de cant que dóna a la jove cantinera, que cansada de tant refinament aristocràtic torna amb el rataplan militar en el qual s’ha criat, millor que aquell piano en escena que ha de ser tocat al costat de la jove que aprèn. Pelly li dóna el toc d’humor amb Rosó, Rosó. Una altra aristòcrata fa l’espectacle cosa pròpia d’una pel·lícula de Pedro Almodóvar, l’aparició de Bibiana Fernández com Duquessa de Crakentorp, que amb el seu francès i el seu castellà es va guanyar la rialla del públic i el seu aplaudiment.

Si els cantants són la columna vertebral de l’òpera no ho és menys la direcció d’escena i el vestuari de Laurent Pelly que situa l’acció a la Primera Guerra Mundial que mou els cantants de forma teatral amb continus gestos de complicitat còmics a l’espectador i el maneig del cor, desplegant soldats per aquí i per allà fins a l’aparició del tanc final sota la bandera del gall francès, un cop més el treball de Conxita Garcia és impecable.

La fille du régiment és un espectacle rodó, que situen al director de cinema, escriptor i director d’òpera Lauret Pelly en un lloc destacat en això de l’òpera còmica, convertint l’acte solemne i ritual, en un divertiment continu, un esdeveniment que omple les òperes del món des que s’estrenarà a l’any 2007 a Londres. Si tenen oportunitat no se la perdin, tant per als aficionats a l’òpera com aquells que vulguin iniciar-se en ella i gaudeixen de les comèdies.

1. A. Aguado