Teatre al parc

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=-asO2I_0eJE&t=3s[/youtube]

Parking Shakespeare és una companyia de teatre creada l’any 2009 per un grup d’actors que patien la crisi i van decidir autoocupar-se, que no és una mala fórmula en temps com els que corren on les oportunitats de treball en les Arts escèniques, com en el resta dels camps laborals, és escassa o nul·la. Un grup d’actors que es reuneixen amb el propòsit de tirar endavant un projecte propi a l’aire lliure en un parc com es fa en la cultura anglosaxona, que no té un clima tan bo com el nostre. La idea d’aquest projecte ve de la tradició de representar obres de William Shakespeare en els parc públics com passa en molts festivals Shakespeare a la resta del món, aquí teníem el desaparegut festival Shakespeare de Santa Susanna que lamentablement va desaparèixer després de passar per Mataró i Barcelona .

No hi ha micros, no hi ha equips de música, no hi ha res tècnic, ni projeccions, ni mappings; la veu de l’actor projectada entre les ombres de les fulles dels til·lers que envolten el parc, que creen un microclima on es pot estar a la fresca en ple mes de juliol i necessitar una màniga llarga. L’espai té quelcom de màgic i està en l’esforç dels actors, que corren d’aquí cap allà i no paren de desplaçar l’atenció de l’espectador, estiu rere estiu.

Les comèdies de William Shakespeare es representen del 18 de juliol al 2 d’agost cada dia al Parc de l’Estació del Nord de Barcelona. L’entrada és gratuïta, al final deixen un cistell i cada espectador, en la mesura de la seva butxaca, deixa els seus diners dins, se sumen les subvencions als projectes culturals. Teatre a l’aire lliure a 360 graus i sense escenografia. Al grup d’actors format per Òscar Bosch, Mireia Cirera, Ester Cort, Adrià Díaz, Muguet Franc, José Pedro García, Pep García, Carles Gilabert, Santi Monreal i Vamessa Segura. El director el trien cada any i canvia segons el projecte, aquest any “Al vostre gust” ha recaigut en Llàtzer García, dramaturg i director lligat a la Nau Ivanow, en la línia de Marilia Samper, Jordi Casanovas o Marta Buchaca ja projecte de la Sala Beckett. El treball del director ha estat la de reduir la trama per anar a l’essencial: una cort sagnant davant d’un bosc idíl·lic.

La comèdia triada és “Al vostre gust” un text on domina el sentit de l’humor, les reflexions intel·lectuals a manera de joc lúdic i divertit, el tema de la vida al camp a manera de arcàdia pastoral i la recerca de la pròpia identitat a través de l’amor. Kenneth Branagh va adapatar l’obra al cinema situant-la en el Japó del segle XIX, tot i que nosaltres ens quedem amb de versió de 1936 de Paul Czinner protagonitzada per Laurence Olivier. La versió de Llàtzer Garcia posa l’accent en el costat còmic, cosa que provoca el somriure en l’espectador no poques vegades durant la funció. Malgrat les circumstàncies climatològiques el temps ha anat consolidant un projecte teatral que ha crescut i ja és tot un clàssic als estius teatrals de Barcelona.

1. A. Aguado

Diners i persones tòxiques

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=lcS1J4xJn1I[/youtube]

Egipte va patir 10 plagues, una sèrie de calamitats que segons l’Antic Testament Déu va infligir als egipcis per tal que el faraó deixés partir als hebreus d’Egipte. Victòria Sspunberg ens parla de la plaga nombre onze, la plaga dels nostres temps la dels diners. A vegades la tecnologia ens fa perdre el sentit de la realitat, invents i avenços tecnològics com les google glass, els nous telèfons ipone, els els nous ordinadors de la mazanita ens pot convertir en triomfadors quan en realitat la tecnologia pot emmascarar un fracàs personal.

Victòria Szpunberg en la seva última “L’onzena plaga”, que es representa en l’Espai Lliure ens parla precisament dels miratges del progrés, del miratge de apostar-ho tot a una forma de vida que et esclavitza i et aniquila. Un tour de force salveje i compulsiu que defensen: David Selvas, David Verdaguer, Javier Beltrán, Laura Aubert, Manel Sanz, Mima Riera, Paula Blanco, Pol López i Samuel Viyuela.

Szpunberg aposta per la vella metàfora de les rates. Si a “El flautista d’Hamelin” es feia una crítica social i politica per tal de conscienciar sobre els comportaments corruptes i abusius del poder, la dramaturga argentina ofereix una altra cara de la plaga que ens assota, la plaga dels diners.

Un drama sostingut amb un ritme trepidant amb brillant gotes d’humor enmig d’aquest gran naufragi personal dels personatges. Una visió brillant i aterridora de la nostra realitat. Un món empobrit pels diners i la seva recerca grotesca i indigna. La peça la dirigeix David Selvas que en l’espai petit de Lliure de Montjuïc cerca la veritat dels personatges: una parella d’homosexuals, una argentina emigrant multiempleada, una parella sobradament preparada però sense ocupació que viuen d’ocupes, un vell llop solitari exterminador de rosegadors, uns fills de papa rebels sense causa que es busquen … tots ells perdedors. En aquest descontrol de crisi econòmica, precarietat laboral, noves formes d’entendre la família, l’intent de trobar feina gràcies a les influències, l’emigració dels joves amb diverses carreres a l’estranger, … el drama d’una joventut que no troba el seu lloc.

Més enllà del drama l’obra té un tant d’esperpent, de sàtira de la realitat, Victòria Szpunberg satiritza el present i el naip de els seus orígens amb una deformació del tango i de Nacha Guevara, la reina del carrer Corrents. No hi ha esperança en aquest text, als nostres joves les coses li van malament, els diners s’ha volat, l’esperança ha volat, el futur ha volat, les coses no funcionen, ni tenen aparença de funcionar en el futur, tota una antologia de desil·lusions, un rosari de desgràcies que fan que no puguis tenir llum a l’ànima, una joventut que no tendiende res de res i la vida no és el que ells suposaven. Una radiografia d’una joventut ue no té un sistema que li permeti comprendre el món en què viuen i, conscients que és així, acaben sent víctimes del seu dramàtica i desolada situació.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=9aOUk2pTHRc[/youtube]

El festival TNT compleix deu anys. Hem de felicitar-nos com a ciutat d’aquest fet. L’art escènic d’avantguarda té molt de joc i de laboratori humà. En aquesta camí de l’experimentació amb una dimensió social es va obrir el festival a la Plaça Nova amb La Fura dels Baus, més d’una quarentana de voluntaris de Prodis, entre educadors, monitors i usuaris van construir una xarxa humana carregada de continguts i valors com ara el valor d’un somni, la capacitat d’integració en la línia de la dansa integrada i la importància del treball en equip que té tota creació artística.

L’ escenògrafa Xesca Salvà ens va presentar les seves cases per a habitar i escoltar, un projecte que parteix de les maquetes que volen fer per elles mateixes un espectacle propi, des del físic i el sonor, l’espectador es converteix en el constructor de la història, participa activament en la dramatúrgia. En aquest sentit el joc teatral ve des de la part purament física.

La companyia finlandesa WHS al Teatre Principal va presentar Cutting Edge un treball a partir de la idea de la decapitació. El joc de les ombres, els telons, l’audiovisual, els efectes de llum i de màgica, la tensió sonora que va fent créixer una escena on cada moment supera l’anterior. El terror pel terror és el lema de l’espectacle que barreja la màgia i l’estètica de la crueltat que va dese La Salamé d’Oscar Wilde a la decapitacions que es graven i es difonen a youtube per l’Estat Islàmic.

Xavier Bobés continua amb el seu exitós espectacle Cosas que se olvidan fácilmente on explora la presència de la memòria que dipositem en els objectes per a un màxim de cinc espectadors i que s’ha vist en llocs com el Teatre Nacional de Catalunya o al Mercat de les Flors en el marc del Festival Grec 2015, fotos dels anys 40, 50, 60 i 70, en l’espectacle s’incorporen sentits com el tacte, el gust i l’olfacte. Els esqueiters de Nao Albert i Marcel Borràs porta diversos anys girant pels escenaris. Uns skaters que redefineixen l’entorn urbà i confien en la força del moviment, barrejant el pensament modern amb el clàssic.

Un altre dels moments memorables va ser dissabte quan es va poder veure la pel·lícula de Manuel Fernández Valdés sobre una de la creadores d’avantguarda més representativa del panorama contemporani, estem parlant d’Angélica Liddell, una creadora que pren el pols al dolor en cada peça que escriu , dirigeix o representa, estem parlant d’una de les artistes més radicals en el procés d’unió entre vida i art.

Fang de Quim Girón ens va seduir al teatre Alegria amb aquest treball de múscul i d’essencialitat en el qual treballa el fang a partir del contacte amb la pell. Aquesta any hi ha hagut molts més espectacles de sala que al carrer, apostant per una celebració d’un Festival de Noves Tendència de Terrassa que transpira solidesa.

1. A. Aguado

Un president de la Generalitat en dificultats

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=sy4ln1TH5Fg[/youtube]

Els espectadors van poder veure L´electe l’any passat a la Sala Muntaner i ara torna a la sala Capitol. Ramon Madaula és l’autor de L’electe, una comèdia dirigida per Jordi Casanovas i interpretada la temporada passada per el propi Ramon Madaula i Roger Coma. Aquesta temprada Ramon Madaula li ha donat el testimoni a Abel Folk, qui interpreta el paper del psiquiatra.

Ramon Madaula s’havia estrenat com a dramaturg amb Coses Nostres, on un creador de teatre, un famós crític i un director de teatre públic parlaven sobre l´estat del teatre a casa nostra. Els tres personatges socràtics perlaven sobre coses com el malbaratament dels diners públics en el teatre. Un món cultural petit com una cosa nostra on tot es redueix a un grupet reduït de persones que es fan favors personals.

Ara en L’electe hi ha dues persones que s’enfronten en un procés dialèctic. En aquesta ocasió no tenim a l’autor de teatre i al crític, sinó a un President de la Generalitat que ha de fer el seu discurs d’investidura i no pot fer-ho perquè de cop pateix un tic nervios, per buscar una solució el seu equip contracta un psiquiatre que comença a tractar-lo. Doctor i pacient comencen una partida de tennis amb cops amagats que de mica en mica l´espectador descubreix: la vanitat dels polítics, la manca d’autoestima de l’home públic, les inseguretats del líder, els fils dels quals depèn de forma sistàmica: la banca, els poders fàctics, la mare, la dona, el partit, la premsa …

L’electe planteja l’enfrontament d’una persona que va ha ser investit President de la Generalitat amb els seus fantasmes personals, les necessitats d’afecte que tot ésser humà té, i la necessitat de ser important, la necessitat de ser algú a la societat per sobre dels altres. Com a futur President de la Generalitat no pot fer el seu discurs fent tics sinó vol acabar sortint en tots els programes de zàping del món. Un cop superada la capa de l’ ego, de narcisisme que tot polític té, a poc a poc es va despullant la persona que hi ha dins del President. El polític moltes vegades fa les coses per vanitat i no per estar al servei de la societat que serveix, quan en realitat hauria de ser tot el contrari en tots els casos, el polític sempre hauria d’estar al servei del ciutadà en totes les seves necessitats des de les més bàsiques fins a les culturals.

La comèdia L’electe és una comèdia amarga perquè no està escrita perquè la gent vagi només al teatre passar una bona estona, sinó que busca a més a més de fer riure la reflexió de l’espectador sobre el que representen els polítics per a tots nosaltres i com els polítics estan marcats per el seu entorn i la seva família. El polític és un triomfador socialment, aixeca les masses, però familiarment arrossega una grisor enorme. Una de les claus de l’èxit d’aquesta comèdia negra està en la impressionant interpretació de Roger Coma, que explora la comicitat física i emocional d’un president en dificultats.

1. A. Aguado

Fuck-In-Progress de Jordi Cortés

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=TcQq2keCKZY[/youtube]

Jordi Cortés (1964) és un coreògraf que porta molts anys picant pedra en això de la dansa integrada. Aquesta temporada el podem veure en amb el seu espectacle Fuck-In-Progress. No es tracta d’una novetat, sinó d’un projecte que ja porta un parell d’anys rodant pels escenaris mostrant que la dansa inclusiva té viabilitat en els escenaris.

El seu treball persistent ha aconseguit un miracle, transformar un col·lectiu en un cos viu. Cada moviment està pensat. Cada paraula verificada. Una història on els límits del cos es fusionen amb la música de Vivaldi, Robert Henke, Atrom, Chermical Brothers, Henry Purcell, Murcof o The Tiger Lillies. El resultat un espectacle commovedor i minuciós sota l’atenta mirada dels ulls clars de Jordi Cortés. La increïble força d’aquest espectacle de dansa teatre ve de la seva forma híbrida i de l’absolut compromís, tant intel·lectual com afectiu, del seu creador.

Una dansa salvatge sobre els nostres cossos i les lleis del desig Fuck-In-Progress és una obra major. En ella apareix el desig corporal i les seves pors al nu d’una manera honesta de vegades incòmoda, brillantment humorística i nua, el secret d’un cos visible en moviment. El mateix coreògraf esdevé ballarí que intervé en l’espectacle mostrant les seves obsessions en aquesta recerca d’un mateix que és tot procés de creació.

Desborda la riquesa de formes d’uns ballarins que prenen el moviment com un laboratori d’idees on investigar a partir de les possibilitats de les seves limitacions, l’heterogeneïtat és total, des de la ceguesa a les limitacions motores, tot té cabuda o pot tenir cabuda en els cossos de Mercedes Recacha, Annabel Castan, Míriam Aguilera, Joan Casaoliva, Jaume Girbau, Raúl Perales i Glòria Josep. La inspiració expressiva d’ ininterrompuda continuïtat d’ invencions i de barreges que mostra el canvi musical de clàssic a modern de forma racial: de la serietat a la ironia, de l’agressivitat cap als altres a la tendresa, mostrar i despullar les pròpies contradiccions tan pròpies del la condició humana.

Fuck-in-progress ens fa reflexionar sobre les limitacions del nostre cos tant física com psicològicament i sobre les fronteres de l’ésser humà. Unes fronteres que tenen a veure amb la identitat que la dansa confereix al ballarí o l’actor sobre la seva pàtria comuna que és l’escenari d’un teatre. L’espectacle és un tour de force meravellós que tot programador hauria de tenir en la seva agenda, aquesta és una història brutal explicada amb un refinament exorcizant.

Jordi Cortés és d’una raça de ballarins que col.loca a l’espectador de triar que vol veure, obres simultànies amb ballarins sempre en escena com finestres obertes als corrents d’inspiració turmentades, delirants i brutals que s’alimenten de la idea d’esborrar fronteres, de trencar límits a tota passió humana, en la perspectiva d’una meditació sobre el plaer de ballar.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=wQE6jze6syw[/youtube]

El Gran Teatre del Liceu arraca la temporada operística amb Un ballo in maschera una de les òperes que marquen, després de la trilogia popular de Verdi, la seva maduresa com a autor. El muntatge que firma Vicent Boussard busca la foscor i l’eficàcia escenogràfica amb un moment final desbordant amb una gegantesca llum de llàgrimes que penja sobre l’escenari. El melodrama sentimental, aquest trio amorós es fon amb la natura: la nit, el mar i la lluna … element propis de l’òpera romàntica del segle XIX. La màgia i la bruixeria en el personatge d’Ulrica, interpreatada per Dolora Zajick i Patricia Bardon, que li profetitza el futur al protagonista, l’espectador és conscient des de l’inici del seu tràgic final.

Els conflictes del triangle amorós en el terreny operístic i al teatre són la font de moltíssimes obres perquè des de la senzillesa del triangle, la gelosia, la fidelitat, la infidelitat, l’avorriment, l’aventura permeten l’aflorament de les emocions i les passions humanes. Crida l’atenció el vestuari dissenyat pel modista Christina Lacroix, la seva gran originalitat està en el fet d’establir ponts entre l’estrena de l’òpera en 1859 i el present històric dels espectadors que assisteixen avui al teatre del Liceu. A l’audàcia del vestuari se li suma l’escenografia neta de Vicent Lemaire.

L’acció de l’òpera té lloc a Boston (USA) colònia anglesa, a la fi del segle XVII. Entre Riccardo, governador interpretat per Piotr Beczala en el repartiment B Fabio Sartori, Renato, espòs d’Amelia interpretat per Carlos Álvarez Giovanni Meoni i Marc Caria i completa el triangle Amelia, encarnat per Keri Alkema i Maria José Siri. A més del trio sentimental hi ha una línia argumental que ens parla d’una cospiració l’objectiu de la qual és assassinar al governador.

En l’últim acte Verdi ens mostra tota la seva increïble genialitat dramatúrgica i aquí tindrà lloc el gran drama, en el ball de màscares, el violent final. Musicalment l’orquestra simfònica i el cor del Gran Teatre de Liceu sota la direcció de Conxita Garcia estan implecables amb la participació del cor infantil d’Amics de la Unió, tots sota la batuta de Renato Palumbo. Un ballo in maschera s’allunya de les formes tancades de les àries i duos, integrant-les en grans quadres amb un discurs musical més fluid i ampli. Utilitza amb enginy formes de l’òpera comique francesa com el personatge d’Óscar patge de Riccardo interpretat per Elena Sancho i Katerina Tretyakova, el públic va recompensar el seu treball amb grans aplaudiments, en general és una representació que connecta en molts moments amb l’aplaudiment del públic, com és sabut l’acció s’atura i el cantant recull el seu aliment en forma d’aplaudiments. El tenor Piotr Beczala passa del lirisme absolut de l’ ària inical La rivedrà nell’estasi, al dramatisme de Ma es m’è forza perderti i va destacar, com no podia ser d’altra manera, el seu duo amb Amelia Teco io sto del segon acte. En resum, un Verdi excel·lent.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=D2yDQer2Ruo[/youtube]

S’apaguen els llums del públic i s’encén un mur de leds i el so de la música de Pau Carrió i Arnau Vallvé ens condueix a aquesta indagació sobre l’amor i els seus misteris de la mà del mestre William Shakespeare. Estem al Teatre Lliure de Gràcia, els actors són els que la temporada passada eren els nens de la lleva del biberó i elles les senyores de la neteja de revolta de bruixes, ara són energia pura, fuetades de joventut i litres i litres de bellesa escènica. La comèdia romàntica “Nits de reis” vista pels ulls de Pau Carrió esdevé un cant a l’enginy. Els embolics i les bromes, els amos i els criats, l’alcohol i la música, els càstigs i els premis de l’amor, es desenvolupen en un espai buit, tan sols una cadires de cabaret omplen l’escenari il·luminat per aquest mur de leds que és com un gran anunci de neó que il·lumina com un sol artificial aquest escenari fosc com la nit.

Un naufragi i dos germans separats per la tragèdia a l’estil dels bessons idèntics de les comèdies de Plaute, un bufó amb la veritat disfressada de bogeria, desitjos i desitjos no satisfets porten la nau de Pau Carrió. En aquesta versió aposta per tenir cura de la versió catalana del text i potencia l’ofici d’actor fent que cada frase vagi més enllà en boca del grup d’actors que componen la jove Kompanyia Lliure, mai els veiem com un grup despersonalitzat, tot el contrari veiem les individualitats en l’actuació, cada actor encarna el seu personatge des de la radicalitat de la paraula shakespeariana. El minimalisme escenogràfic fan més gran el treball de Clàudia Benit en el paper de Viola, el de Raquel Ferri en el paper d’Olivia i Joan Amargós interpretant a Malvolio. Tres personatges que harmonitzen l’estructura de l’obra. Són papers molt complicats que han estat magníficament encarnats.

Enginy i frescor d’una obra en què el joc isabelí d’home que fa de dona disfressada d’home es transforma en la d’una actriu que interpreta una dona que es disfressa d’home, per demostrar que el desig sexual va més enllà de si és home o dona, els atributs de la naturalesa confereixen el triomf de la intel·ligència, que no era poca cosa en un món on regnava el cinisme. Joves valents i decidits, sensats, pragmàtics, que busquen satisfer els seus desitjos per sobre de tot en un món caòtic com mostren els sorprenents enllaços finals o la ridiculització del duel dels covards. Tots els fils de la trama es van lligant i cap d’ells és més important que els altres, l’equilibri és notable. Només hi ha un camí més gran, parlaríem d’ autopista en l’obra i no és altra que la de la música que fa de connexió, d’alè de vida important i absorbent.

El Lliure de Gràcia obre les seves portes amb una història carregada d’emoció, de música, de radicalitat juvenil absorbent i inoblidable.

1. A. Aguado

Comèdies entre els arbres

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=vd0Bb9xJiN8[/youtube]

Des de fa nou anys el Parc de l’Estació del Nord de Barcelona es converteix en un escenari d’estiu per a les comèdies de William Shakespeare gràcies a la iniciativa de la companyia Parking Shakespeare. La companyia busca per sobre de tot l’humor i les rialles dels espectadors que en forma de cercle envolten l’escenari amb arbres que en ocasions dificulten la visió, aquest fet no desanima un públic que any rere anys acudeix a aquesta cita de l’estiu cultural català. Al final de la funció una maleta oberta perquè el públic aporti, en la mesura de les seves possibilitats, el seu suport a la iniciativa. Per aquest parc han passat directors com Marc Rosich amb Les alegres casades de Windsor o Joan Maria Segura amb El somni d’una nit d’estiu, la iniciativa es va posar a caminar l’any 2009 amb la comèdia L’Amansiment de la fúria.

Aquest any la comèdia triada és Els dos cavallers de Verona i el director convidat a dirigir-la ha estat l’actor i director Jordi Centelles especialista en teatre a l’aire lliure i en direcció d’actors. Els actors porten el pes de la representació perquè no hi ha llums, no hi ha escenografia, no hi ha so, tot està en el cos de l’actor que interpreta i canta sense més ajuda que la seva pròpia veu. L’actor i el director són els centres de l’acció i en ells recau la responsabilitat, no hi ha feina per als tècnics. I els actors corren canviant-se de roba i de personatge amb la velocitat de la llum; sens dubte, processos com aquest serveixen per crear actors sòlids com Laia Alsina, Òscar Bosch, Mireia Cirera, Ester Cot, Adrià Díaz, José Pedro García Balada, Pep García-Pascual, Santi Monreal i Ariadna Matas.

La tradició ve dels festivals Shakespeare d’estiu molt habituals en el món anglosaxó i a Catalunya va tenir un període d’explendor amb el Festival de Santasusanna. Sens dubte, les nits d’estiu tenen l’encant i la màgia suficients com per moure a apassionats de les arts escèniques a embarcar-se en aventures teatrals del mestre anglès.

Com totes les obres de Shakespeare el director ha de prendre la decisió de ressaltar dins el text aquells elements que cregui oportuns per dur a terme el procés de creació. Jordi Centelles ha triat situar la comèdia a la Itàlia de la màfia d’estar per casa, militars de l’exèrcit de Mussolini, motos Vespa, dones que es disfressen d’homes, paparazzi, cançons populars italianes i dues històries d’amor. L’amor és el motor de totes les comèdies de Shakespeare, la diana que persegueixen els actors d’aquesta comèdia és la fidelitat i la infidelitat. L’amistat entre homes. La gelosia. La traïció per amor. L’amor i el desamor. Els temes sempre són aquí des que la comèdia fos escrita, el que canvia és l’època en què se situa l’acció, els directors canvien les èpoques per fer-nos el text més proper, més nostre, més sentimental per a un públic que acaba la funció en peu aplaudint, mentre el vent mou les fulles dels arbres, l’estiu ens deixa les seves onades de calor i els actors compromesos amb la comèdia donen al públic l´entusiasme d’ estar viu.

1. A. Aguado

Pau Miró i la postveritat

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=hiqINYnIVM4[/youtube]

Aquest Festival Grec 2017 ens està deparant sorpreses en la dansa amb espectacles meravillosos como el del grec Dimitris Papaioannou, però també en el món del teatre de text, de la paraula. Entre les joies de la corona està el text de Pau Miró Un tret al cap que aquests dies es representa amb gran èxit de públic i crítica a la Sala Beckett. L’autor d’obres com Singapur, Victòria o Plou a Barcelona fa un pas més en la seva carrera amb una peça que busca els espais interiors i vulnerables de l’ésser humà. 90 minuts de bon teatre interpretat per tres actrius que insuflen vida als personatges. Es pot considerar Un tret al cap com una peça teatral que fa un retrat de l’estat del periodisme en l’actualitat: la precariedat laboral, l’arribada d’internet a suposat un canvi en les redaccions i en la forma en què s’enfoca el treball del periodista, la poca investigació, el no qüestionament de les fonts, l’impacte de les postveritat en la qual és difícil distingir la mentida manipulada de la veritat, l’enfonsament de la bombolla financera implica que l’empresa pren mesures amb les plantilles, menys personal per la mateixa feina, el canvi generacional, la jerarquia, la manca de llibertat professional. Aquests són els temes de fons que aborda Pau Miró a aquest drama. Un drama amb grans dosis d’ironia i tendresa al cinquanta per cent. Aquesta barreja de ficció realista i sàtira ens deixa espectants des del primer minut. Molt allunyada de la temàtica de la seva anterior obra Pau Miró ens ofereix una aguda observació de l’estat de l’ofici de periodista i el estat de salut de la premsa. Tres dones amb un fi sentit per de la ironia i el sarcasme. Ja no recodo l’última vegada que una obra de text m’ atrapés en les seves urpes d’una manera tan viva i tan vulnerable.

L’Emma Vilarasau interpreta una periodista de fama i amb una carrera a l’esquena que és acomiadada del diari on treballava i en el qual havia aconseguit premis importants. Viu amb la seva germana, escriptora de contes infantils, amb una malaltia terminal i que li serveix de consciència, de martell que qüestiona o matisa les forma de veure el món, aquest personatge està interpretat per una esplèndida Imma Colomer, al costat d’elles apareix la jove periodista que intenta obrir-se un camí a cops de destral, la Mar Ulldemolins. La jove que aspira a convertir-se en una periodista amb treball, se les enginya per introduir-se entre les dues germanes. Ella afalaga, atrau, sedueix, però també traeix, com en l’obra de Joseph L. Mankiewicz Tot sobre Eva.

Els tres personatges de l’obra de Pau Miró fan que es plantegin l’ètica i la responsabilitat individual davant de la realitat. La direcció de l’espectacle busca des de la mentida que és el teatre, un punt de veritat o de connexió amb la realitat, i, sens dubte, ho aconsegueix. En aquesta recerca aconsegueix un equilibri que dona als personatges una profunditat que els fa pròxims a l’espectador.

Les notes del piano ens obren les portes d’un pis vintage en què ens qüestionem els que ens passa tant socialment com individualment a través d’un treball com el del periodisme que està canviant tant com la nostra percepció de la realitat.

1. A. Aguado

Musicals de proximitat

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=6U8HX1wOIJY[/youtube]

Dos musicals, en català, han omplert l’espai escènic d’aquest mes d´agost, es tracta de petites produccions amb molta qualitat, el que podríem anomenar musicals de proximitat. Dues sales petites com al Versus Teatre i El Maldà no han tancat per vacances i han omplert les nits estivals amb dos musicals de petit format: Per si no ens tornem a veure dirigit per Alícia Serrat i Marc Sambola i Tell me on a sunday amb direcció de Ferran Guiu i Joan Comaposada.

L’adaptació al català de Tell Em On a Sunday, un dels clàssics de Broadway d’ Andew Lloyd Webber, recordem que és l’autor de musicals com Cats, Evita o Jesucrist Superstar. Tell me on a sunday es va estrenar al Festival Sydmonton del 1979, la seva protagonista Marti Webb va fer famós el tema Take That Look Off Your Face. A Broadway el paper protagonista va ser interpretat per Bernadette Peters que va guanyar el Tony a la millor actriu principal per aquest musical.

L´obra parla de la força que l’ésser humà té al seu interior per aixecar-se totes les vegades que sigui necessari per aconseguir la felicitat. El monòleg posa al descobert les aventures d’una noia anglesa que viatja als Estats Units buscant l’amor. Un monòleg musical amb el qual vam descobrir el talent per als musicals de Lu Fabrés, una apassionada del teatre musical amb participacions en musicals com Els miserables o Dies normals. La direcció ha anat a càrrec de Ferran Guiu i la producció a càrrec del responsable del Versus i del Gaudí, un dels motors del teatre musical en català a Barcelona l’ Ever Blanchet.

L’Maldà és un altre teatre fidel als musicals de petit format com Per si no ens tornem a ver amb llibret d’Alícia Serrat i música de Marc Sambola. L’espectacle està produït per un profund coneixedor del gènere: Daniel Anglés. Els intèrprets d’aquest conte musical són Édgar Martínez i Anna Lagares. El relat musical que interpreten parla de dos joves que intenten escapar del seu rol de príncep i princesa, però el destí els té reservades unes quantes sorpreses, sempre sota les notes musicals de la guitarra tocada en directe per Marc Sambola en el paper de joglar.

Els dos espectacles duren una hora i els seixanta minuts passen volant. La qualitat dels dos musicals de petit format mantenen segrestat a l’espectador, el fan sentir i dipositar les seves esperances en els protagonistes. Unes dramatúrgies que recequen la senzillesa i l’economia de mitjans, amb una posada en escena desimbolta i amb clara intenció que explicar una història serveixi per atorgar a les veus dels seus actors la corda que atrapi i subjecti l’espectador a la cadira. Dues històries commovedores que giren sobre el tema etern de l’amor, la solitud, la parella, el paper dels sentiments i les formes que l’ésser humà té per enderrocar les barreres de la soledat.

1. A. Aguado