[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=ictk4NCXclk[/youtube]

Mariona Pallach és una d’aquelles artistes pedagogues compromeses amb les arts escèniques en diferents moviments musicals de la ciutat. Nosaltres l’hem conegut aquest any com a professora de cant del batxillerat d’Arts Escèniques de l’INS de Viladecavalls i la seva manera d’ entusiarmar els adolescents en el món del cant té una força i una vitalitat que enganxa amb el seu domini de la matèria i la seva pedagogia clara i eficaç. A aquesta faceta pedogògica li hem sumat la d’artista. L’hem vist actuar com a soprano solista en dues cançons en el muntatge d’Egmont de Beethoven acompanyada de la Banda de Barcelona a l’escenari del Teatre Grec de Montjuïc. La narració va anar a càrrec de l’actor Àlex Casanovas i la direcció musical la va portar el mestre Salvador Brotons. Primer va sonar una peça per a banda creada pel compositor belga Bert Appermont i estrenada l’any 2004. Després va arribar la peça estrella de la nit estrenada el 1810, Beethoven va crear aquesta peça per a un narrador, soprano i orquestra. Va ser el moment en què la part escènica va prendre l’escenari i es van sumar les bones arts del teatre d’Àlex Casanovas, el saber fer del mestre Salvador Brotons i la prodigiosa veu de Mariona Pallach.

Àlex Casanovas va ser el narrador i el personatge d’Egmont i una glamurosa Mariona Pallach va posar la carn de la seva estimada Clara en una nit sota l’atenta mirada d’un públic entregat.

La trama que ens va fer pensar en sortir del Grec ens parla del comte Egmont (1522-1568) qui va participar activament en política i va ser arrestat i condemnat a mort pel duc d’Alba, convertint-se d’aquesta manera en un heroi per als flamencs i en 1787 és el protagonista d’una obra de Goethe, en aquesta línia Beethoven compon Egmont op. 84. Egmont va morir decapitat a la plaça major de Brussel·les el 1568. Convertint-se en un símbol de la resistència contra l’invasor i en defensor de la llibertat.

La nit en el marc màgic del teatre de Montjuïc les veus de Mariona Pallach i Àlex Casanovas no ens movia a la calma, sinó a la commoció i la pertorbació. Va ser un espectacle que no va fer pensar i sentir. La música de Beethoven sempre incorpora la idea de llibertat com a mètode de treball i de pensaments constant. La música d’aquesta nit l’hem viscut com un símbol de la lluita revolucionària contra la tirania de tots els temps i països. D’aquesta obra és molt coneguda l’obertura, però no tant la resta de l’obra, el discurs final d’Egmont, mentre va tranquil·lament a la seva mort, és una denúncia veritable de la tirania i una crida al poble a rebel·lar-se, en ara d’un món en llibertat. Una música i unes veus que refusen a admetre la derrota, un múscia que aposta per la confiança en el futur de la humanitat. Unes veus que ens diuen que no importen quantes vegades siguem enderrocats, sempre tornarem a aixecar-nos perquè la vitalitat de la ment i de l’ànima pot sobre els imperatius de la realitat en forma de por, en aquest sentit la nit ens convida a la reveloción permanent ia l’alegria de viure.

1. A. Aguado

Una tarda a l’òpera

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=EdS12UbsiJI[/youtube]

]L’invent dels germans Lumière ha arribat a l’òpera, el gènere que ha sumat tots els gèneres se suma al setè art amb un muntatge de l’última òpera que escrivís Mozart “La flauta màgica” que aquests dies d’estiu es representa en al Gran Teatre del Liceu. Aquest muntatge és una invitació a tots els públics per veure aquesta òpera popular que no coneix edats, des de nens a grans. Aquesta és una d’aquelles obres que any rere any creixen a mesura que s’adapten i es reinterpreten d’una forma viva i àgil.

Un projector i una paret en la qual com si fossin escaladors apareixen i desapareixen els cantants amb unes veus meravelloses com Olga Pudova o Cristina Poulitsi unes meravelloses reines de la nit transformades en aranya animada que va a la velocitat del llamp perseguint Pamina, hi ha molta comèdia perquè el públic rigui. Les animacions de Paul Barritt són les que aconsegueixen que l’òpera més simbòlica de tots els temps, la qual guarda secrets maçònics, no en va és una òpera de progaganda maçònica guarda tot un procés matemàtic sobre el nombre tres, com es repeteix una i altra vegada cada vegada que un estudia les característiques d’aquesta òpera. En tot cas es tracta de la versió més visual de tots els muntatges que s’han fet fins ara de l’òpera de Mozart que facina a tots els públics.

Aquesta proposta de la Komische Oper Berlin pren l’estètica del cinema mut amb les parts parlades en escrits en cartells que l’espectador llegeix a la gran pantalla on apareixen princeses, prínceps, mags, serps, aranyes, ballarines, llops, 51 persones de cor amb la mateixa imatge, maquillatges de pel.lícula,… un treball meravellós que fon el cinema del segle XX que va des de l’expressionisme alemany de F W Murnau passant pel surrealisme d’uns llops amb cames de ballarines fins al Pop Art, incloent el cinema en blanc i negre de Hollywood, es converteix d’aquesta manera en un espectacle sense límits, aquesta és una pel·lícula cantada on la imaginació vola pel cinema en blanc i negre pel cinema en color i per l’ humor, hi ha molt d’humor en aquest divertiment operístic, és l’espectacle perfecte per convidar a aquells que mai s’han acostat a l’òpera i descobriran tot un món.

El treball pels cantants té un punt de salt al buit perquè ells no veuen les imatges ja que pujats a aquestes finestres giratòries no poden anar cap endavant o cap enrere estan atrapats en la mentida del cinema, si corren cap endavant perseguits per monstres ho fan cap endavant de forma fictícia, el miracle del cinema. Així el vital Papageno a qui dóna vida Dominik Köninger i Tom Erik Lie es reencarnen en Buster Keaton covard i romàntic enfront l’heroi Tamino en la veu d’Allan Clayton i Adrian Strooper sobre un fons de Rodolfo Valentino disposat a passar totes les proves per aconseguir al seu amor en forma de galant cinematogràfic a la recerca de la seva estimada Pamina a la qual dóna vida Maurreen McKay i Adela Zaharina, tots ells molt premiats pels aplaudiments del públic acostumat al llenguatge cinematogràfic en què no són necessaris decorats i per contra és imprescindible el ritme i el sentit del humor. Un espectacle per repetir.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=4sVsF7DtNkg[/youtube]

“Don Pasquale” de Donizetti que aquests dies es representa al Gran Teatre del Liceu reuneix diversos atractius que fan d’aquesta òpera bufa una parada obligatòria de la cartellera catalana. L’òpera compta amb una refrescant posada en escena del director francès Laurent Pelly, que ha demostrat que la comèdia és l’espai on el seu talent ens instrueix i ens diverteix a parts iguals, entre els seus autors preferits es troba Offenbach i el mateix Donizetti. L’encant de “Don Pasquale” està en l’humor i el virtuosisme dels seus música, dirigida musicalment pel veneçolà Diego Matheuz.

Una òpera que té com a fons els personatges de la comèdia de l’art i un tema molt de la Il·lustració la del vell i rondinaire que pretén casar-se amb una joveneta. Aquest és un vell tema el dels casaments desiguals en edat que ha donat grans obres teatrals com les de Leandro Fernández de Moratín i que avui dia en alguns països segueix de plena actualitat la de les imposicions matrimonials que condueixen gairebé necessàriament al fracàs vital, com li passa a Don Pasquale que li surt el tret per la culata.

Sobre l’escena del Gran Teatre del Liceu ens trobem a Don Pasquale, un vell adinerat que pretén casar-se amb una jove per tenir un hereu. Semblant disbarat és ràpidament visualitzat per l’espectador, en el cap del qual no hi cap semblant disbarat . Una prova suplementària de l’art de Donizetti en triar un tema ridícul i bufo.

Val la pena destacar l’escenografia realitzada per Chantal Thomas, que situa enmig de l’escenari una habitació amb una butaca, un llum, diverses portes i finestres. Quan entra la jove a la casa de don Pasquale ho posa tot cap per avall i l’habitació en forma de cub dóna la volta i la vella butaca es queda enganxada al sostre i al terra ens trobem amb el llum, la delicada escena del jardí també compta amb un cel sobre del cub i una mitja lluna portatil que li dóna un to humorístic i poètic a la situació. L’espectador gaudeix de la música i al mateix temps del sentit de l’humor que envolta tota la part teatral que ens parla del caràcter dels personatges, hi ha molta energia a l’escenari i els moviments són ràpids, res a veure amb aquells cors immòbils que semblen que portin sabates de plom, aquí porten ales i volen per sobre de la tarima amb dos repartiments molt equilibrats, en res desmereix al repartiment de l’estrena el del dia següent. Succeeix a vegades que el primer repartiment té molts més pes operístic, però en aquesta ocasió podem afirmar que l’encert en el repartiment és total. El resultat és una òpera molt refrescant, no importa el dia que escollim per anar.

El Don Pasquale del Liceu és una obra que pot interessar als aficionats a l’òpera com aquells que pretenguin iniciar-se en ella, molt divertida, amb el sarcasme necessari per riure del tema tractat, duta a terme per algú que és un mestre en l’art de l’òpera bufa.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=AkTbmO6fm8o[/youtube]

Diners i persones tòxiques

Egipte va patir 10 plagues, una sèrie de calamitats que segons l’Antic Testament Déu va infligir als egipcis per tal que el faraó deixés partir als hebreus d’Egipte. Victòria Sspunberg ens parla de la plaga número onze, la plaga dels nostres temps la dels diners. A vegades la tecnologia ens fa perdre el sentit de la realitat, invents i avenços tecnològics com les google glass, els nous telèfons ipone, els els nous ordinadors de la pometa ens pot convertir en triomfadors quan en realitat la tecnologia pot emmascarar un fracàs personal.

Victòria Szpunberg en la seva última “L’onzena plaga”, que es representa en l’Espai Lliure ens parla precisament dels miratges del progrés, del miratge de apostar-ho tot a una forma de vida que t’ esclavitza i t’ aniquila. Un tour de force salvatge i compulsiu que defensen: David Selvas, David Verdaguer, Javier Beltrán, Laura Aubert, Manel Sanz, Mima Riera, Paula Blanco, Pol López i Samuel Viyuela.

Szpunberg aposta per la vella metàfora de les rates. Si a “El flautista d’Hamelin” es feia una crítica social i Politica per tal de conscienciar sobre els comportaments corruptes i abusius del poder, la dramaturga argentina ofereix una altra cara de la plaga que ens assota, la plaga dels diners.

Un drama sostingut amb un ritme trepidant amb brillant gotes d’humor enmig d’aquest gran naufragi personal dels personatges. Una visió brillant i aterridora de la nostra realitat. Un món empobrit pels diners i la seva recerca grotesca i indigna. La peça la dirigeix ​​David Selvas que en l’espai petit de Lliure de Montjuïc cerca la veritat dels personatges: una parella d’homosexuals, una argentina emigrant multiempleada, una parella sobradament preparada però sense ocupació que viuen d’ocupes, un vell llop solitari exterminador de rosegadors, uns fills de papa rebel sense causa que es busca … tots ells perdedors. En aquest descontrol de crisi econòmica, precarietat laboral, noves formes d’entendre la família, l’intent de trobar feina gràcies a les influències, l’emigració dels joves amb diverses carreres a l’estranger, … el drama d’una joventut que no troba el seu lloc.

Més enllà del drama l’obra té un tant d’esperpent, de sàtira de la realitat, Victòria Szpunberg satiritza el present i el naip dels seus orígens amb una deformació del tango i de Nacha Guevara, la reina del carrer Corrents. No hi ha esperança en aquest text, als nostres joves les coses els van malament, els diners han volat, l’esperança ha volat, el futur ha volat, les coses no funcionen, ni tenen aparença de funcionar en el futur, tota una antologia de desil·lusions, un rosari de desgràcies que fan que no puguis tenir llum a l’ànima, una joventut que no entén res de res i la vida no és el que ells suposaven. Una radiografia d’una joventut que no té un sistema que li permeti comprendre el món en què viu i, conscients que és així, acaben sent víctimes del seu dramàtica i desolada situació.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=CHjSygNiM24[/youtube]

Rigola versus Joan Sales

Àlex Rigola reivindica la figura de Joan Sales i Vallès un intel·lectual que es va enfrontar a la dictadura de Primo de Rivera, de jove es va afilià al partit comunista, quan extalla la Guerra Civil Espanyola com a militar de la Generalitat marxa al front on es troba amb les experiències que conformarien la seva novel·la “Incerta glòria “. Com tants va marxar a l’ exili, però la seva lluita estava en las trinxeres de la seva terra i va tornar al 1948. L’intel·lectual, poeta i novel·lista torna per crear una editorial on els escriptors en llengua catalana puguessin editar els seus llibres, las seves obres, una forma de lluita moral i intel.lectual.

Ara tenim la sort de veure al Teatre Nacional de Catalunya a la Sala Petita la versió teatral de la novel·la de Joan Sales “Incerta glòria”, novel.la que té el títol manllevat d ´uns versos del cavaller de Verona de Shakespeare que fa referència al dia de glòria del 14 d’abril, a aquests moments a la vida on pots agafar-ho tot i al mateix temps paradoxalment, tot desapareix. La novel.la és la fotografia del fracàs i la decepció de tota una generació. En els fets del 6 octubre mor una de les persones que més van influir en la seva formació intel·lectual, es tracta de Manuel Gonzàlez Alba, aquest fet va fer madurar a Joan Sales, aquesta maduració acabarà de ser completa amb la participació a la Guerra Civil. La seva obra és el relat dels perdedors i la decepció d’un home que va patir com ningú al front aragonès.

Àlex Rigola ens ofereix el seu punt de vista sobre la novel·la, com ja va fer amb Roberto Bolaño “2666”, ara ens acosta a la vida de Joan Sales un dels intel·lectuals que no entén aquest bany de sang que va permetre crims inexplicables des els dos bàndols, perquè va veure i va patir de primera mà la guerra dels tres anys que va ser un autèntic bany de sang, un autèntic drama ple de contradiccions. Rigola com va fer amb Bolaño fa gran el material de partida. Rigola entent molt bé la complexitat col·lectiva del patiment humà en una peça quasi shakespaeriana de gairebé mil pàgines que condensa en tres hores. El resultat un relat incòmode al poder, existencial, una gran història d’amor, un teatre testimoni de la memòria, una mirada analítica, una adaptació teatral que mostra la complexitat d’una guerra interior aixecada davant els nostres ulls per Nao Albet, Andreu Benito, Marcel Borràs, Aina Calpe, Joan Carreras, Laia Duran, Toni Mira, Pau Roca i una extraordinària Mar Ulldemolins, en el millor paper de la seva carrera fins ara en un segon acte extraordinari. Tres hores amb dues pauses de deu minuts, la segona part furiosa i lírica, una bufetada moral i un petó, amb una posada en escena brillant i una tercera part clarificadora com l’últim sopar (Joan Sales era un home amb fortes creences religioses) i aquest efectiu bosc de micròfons penjant final que ens porta fins a les nostres conclusió. Recomenen la lectura de les cartes a Màrius Torres i els textos que va escriure Joan Sales a l’exili en paral·lel a l´obra de teatre, per comprendre tots els matisos d’una espectacle imprescindible, sens dubte el millor muntatge de l’era Xavier Albertí i que és un clar exemple del que que ha de ser un teatre públic, aquell que aposti per sobre de tot, per la recuperació de la millor literatura i amb la millor forma.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=6HCB0S0DjkY[/youtube]

Mozart i les dones

En ocasions el joc sol arruïnar les nostres vides i no estic parlant de l’addicció als jocs d’atzar, la ruleta russa, el bingo, les travesses o la loteria, sinó al joc sobre un projecte de vida que ens ha constat molt construir i que per un acudit d’un tercer o una ironia es posa tot cap per avall, molts anys de construció i una nit o un dia per destruir-ho tot.

La felicitat és un edifici amb els fonaments de sorra que qualsevol terratrèmol pot esfondrar, en el fons ningú pot fer-te feliç excepte tu mateix, l’altre sempre et genera inestabilitat, ràbia, dolor, tristesa, complaença, cinisme i engany. Almenys això sembla dir-nos Mozart a “Così fan tutte” una òpera que posa el punt de mira sobre les emocions i sentiment, almenys així ho hem pogut comprovar aquests dies que s’ha representat al Gran Teatre del Liceu, sota la direcció musical de Josep Pons, direcció escènica de Damiano Michieletto, escenografia de Paolo Fantin, Vestuari de Carla Teti, Il·luminació de Fabio Baretiin i produïts pel Teatre la Fenice (Venècia).

Pels salons d’aquest hotel de luxe en què s’ha convertit l’escenari del Teatre del Liceu es mouen Juliane Banse, Maite Beaumont, Joel Prieto, Joan Martín-Royo, Sabina Puértolas i Prieto Spagnoli. A destacar el treball d’una de les enamorades Juliane Banse i la criada que agita la trama argumental Sabina Puértolas. Vestuari i escenografia, moviments del cor i dels cantants ens acosten a la realitat dels nostres dies, fan que la peça surti del museu per instal·lar-se a la nostra ciutat com un element més.

La trama passada als nostres dies permet a l’espectador establir reflexions existencials, compartint idees vitals i filosòfiques prenent com a punt de partida les situacions en què es troben els personatges. Com en tota gran història hi ha grans dosis d’amor, gelosia, sexe, traïcions, debilitats humanes, paradoxes de la vida quotidiana de dues parelles els destins s’entrellacen pel capritx de Don Alfonso, una mena de déu capritxós o destí fatal. La trama és amena, amb una narració simple i que aconsegueix atrapar l’espectador. Algunes vegades els comentaris d’aquest personatge que mou els enamorats com titelles són fills de la manca de perspectiva i poguessin titllar de poc objectius amb relació al comportament de les dones. S’ha d’explicar des del ressentiment de la seva pròpia solitud, del seu propi caos interior que el porta a una visió pessimista de les relacions de parella, al final la raó triomfa pels impulsos del cor.

No podem deixar de recomanar als nostres lectors l’òpera de Mozart per ser un dels espectacles imprescindibles, però cal tenir en compte que és una òpera amb un final obert que requereix una resposta pausada a aquest vodevil per alleujar els desenganys.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=q91sIuMrFpY[/youtube]

Pobres & guapos

Joves sobradament preparats, amb molts anys d’estudis, amb diverses carreres universitàries que acaben en feines mal pagades i que res tenen a veure amb la seva preparació. Aquest sembla ser el destí o fortuna que té tota una generació que en els nostres dies, amb taxes d’atur pels núvols, de res els serveixen els idiomes i les llicenciatures. Malgrat això no perden la il·lusió i les ganes de viure, això sembla dir-nos el musical “Pobres & guapos”.

La precarietat laboral és un dels signes d’identitat de la nostra societat contemporània i Alfredo Ruiz es va llançar a realitzar entrevistes a moltes persones que viuen a Barcelona sota la incertesa d’un treball mal pagat i temporal, per tal d’establir una radiografia precisa en un llibre denúnica. El resultat un llibre d’entrevistes a toda una generació amb l´aigua al coll, aquest és la base per al llibret del musical “Pobres & guapos” que aquests dies podem veure al Teatre Goya. Sota la batuta de Toni Martín i Xavier Torras el musical en català ens ofereix un producte de molta qualitat.

Vuits amics protagonistes que es reuneixen per fer unes cerveses han estat educats en la idea de lluitar i esforçar-se per al final aconseguir algun dia els seus somnis, és la radiografia de tota una generació que va des dels 20 als 45 anys que han après a adaptar-se per sobreviure en aquesta Barcelona de la precarietat i la desigualtat.

La peça és un musical molt ben escrit, a un temps malenconiós i divertit que mostra en uns vídeos en blanc i negre a uns personatges que viuen una vida en blanc i negre, com a teló de fons d’aquestes vuit històries sentimentals, aquestes vides creuades que mostren un realisme brut.

Aquest és un musical que comença amb una declaració d’intencions en la primera cançó, un número coral que situa els personatges davant la realitat el resultat és un producte que comença donant molt més que una bona comèdia. “Guapos & pobres” és una obra sobre la crisi social, el conflicte de parella i la història d’un grup d’amics. Amb moltes dosis d’humor apareixen temes de fons com la gelosia, el desengany amorós, la dependència dels joves de l’entorn familiar, l’homosexualitat, la cites a cegues per internet, la paternitat, … a la pàgina web trobem tota la informació per posar-nos al dia abans de comprar l’entrada: http://www.guaposypobres.com

Un musical que té darrere referents com el pop-rock de “RENT”. Ara a diferència dels 90, la bohemia s´ha esfumat i una vida burguesa de classe mitjana es tranforma en l´horitzó d´aquesta generació. Els temps han canviat viuen un a vida lluny dels seus somnis, se’ls talla la llum, demanen ajuda als seus pares i no poden comprar un regal d´aniversari als fills.

Un dels grans atractius de l’espectacle està en la música en directe i la companyia d’ actors / cantants de la talla d’Iván Labanda, Elena Gadel, Mariona Castillo, Muntsa Rius, Frank Capdet, Xavi Duch, Jorge Velasco i Gràcia Fernández. Vuit que personatges que es mantenen vius en aquests temps tan negres per a la lírica, que composen un relat en carn viva sobre els nostres dies. Un musical que furga i furga en la consciència d’una generació que no deixa de rebre bufetades.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=CY2pdgIm0O0[/youtube]

La felicitat La felicitat és aquest punt que tots volem assolir en algun moment de les nostres vides. Els filòsofs s’han acostat a aquest lloc amb molta cura, alguns com Aldous Huxley el van descriure en una novel·la de ciència ficció, descrivint un món una mica quimèric al qual tots alguna vegada a la vida voldríem anar de vacances. En aquests últims anys una de les peces de teatre que millor ha explorat aquest territori ha estat la que aquests dies vam poder veure a la Sala Villarroel de Barcelona “Distancia siete minutos” de Titzina Teatre un espectacle en castellà. “Distancia siete minutos” és la reflexió per excel·lència, podria dir-se; un viatge sense centre, entre somni, memòria, deliri i la felicitat. L’espectador no pot aïllar-se, viu i dilata la història dels dos personatges: pare i fill. Mentre el robot espacial Curiosity es dirigeix a Mart, una plaga de tèrmits devora la casa de Félix, un jove jutge lliurat al seu passat, que es veu obligat a passar uns dies a casa del seu pare a qui no veia des de feia molt temps per causa de la feina. Els jutjats són un d’aquests llocs per on passen tota mena de peripècies humanes en un moviment constant de debilitats humanes. Els dos actors que interpreten aquesta peça es van formar a l’Escola Internacional de Teatre Jacques Lecoq a París, allà comencen a treballar junts i a crear espectacles tan commovedors i bells com aquest de què estem parlant, al espectacle es nota el seu mètode. “Distancia siete minutos” és un exemple de com sense recursos escènics -dos taules i un sofà- i una cuidada iluminació, una companyia pot crear un conmovoder retrat de les relacions de família. És un espectacle singular: alternativament punyent, furiós i líric. De vegades tractem d´explicar els processos interns dels nostres sentiments als altres, als pares, als amics, a la parella i en moltes ocasions resulta totalment impossible. La incomunicació s’aixeca al mig com una paret negra impossible de derribar o saltar. Una de les virtuts de l’obra és que es presta a deixar preguntes en l’aire que l’espectador ha de respondre. Diego Lorca i Pako Merino han escrit una obra en què l’humor de coses petites i quotidianes com la d’un gat que es puja a la taula del menjador i que ha de ser educat d’una o altra manera, una lluita entre dues formes d’entendre la realitat la del fill i la del pare. L’educació dels fills, el mètode per construir una societat, … i al costat de totes aquestes petites històries dels jutjats, de les lleis, els gats, els nens … i davant d’aquesta realitat dual d’una societat construïda pel respecte i l’autoritat, o una societat construïda pel diàleg enfront de la lluita entre pare i fill i el fantasma de la mare morta el planeta de la guerra Mart i la nau espacial Curiosity que pretén veure-ho tot des de fora i comprendre les realitats de altres mons, complex tipus és l’ésser humà obstinat a descobrir mons quan és incapaç de descobrir el que té a l’abast de la mà. “Distancia siete minutos” una peça experimental i plena de talent.

J. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=E4oXjqC5R1k[/youtube]

Paraules des de l’exili

Una de les moltes tasques que té encomanades el teatre públic és la de recatar els noms propis del teatre català enterrats per la pols de la història o les circumstàncies personals de l’exili interior i exterior. Un d’aquests noms és el de Josep Palau i Fabre, tot un descobriment en aquest final de temporada. No és només un dramturg enterrat pel franquisme i oblidat dels escenaris, és la tornada a la normalitat d’un dramaturg que utilitza les paraules com a mètode d’observació talentosa de les mentides i les contradiccions humanes.

El novel·lista Jordi Coca dirigeix ​​a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya una peça de Josep Palau i Fabre “Mots de ritual per a Electra”, escrita a l’ exili parisenc del seu autor. La peça parteix del mite clàssic d’Electra però gràcies a les paraules veiem com un còctel explosiu ens espera interpretat per Àngels Bassas que encarna el paper de la protagonista, acompanyada per Dafnis Balduz en el paper d’Orestes i una meritòria Carme Sansa.

Un muntatge hilarant, salvatge, imaginatiu i molt sòlid recolzat en uns audiovisuals de Xavier Manich que contextualitzen el clàssic en la modernitat.

El tema de fons no és ni l’erotisme, ni l’incest, ni el mite clàssic d’Electra i Orestes, ni l’assassinat de la mare, ni … el tema de veritat que s’amaga darrere de les paraules dels personatges no és altre que el tema de la llibertat. La peça clàssica és una excusa per reflexionar sobre la tirania, sobre la lluita per la llibertat, quan va ser escrita el dramaturg català era a l’exili, a París, ia Espanya teníem la dictadura del Genaral Franco. L’obra s’ha de veure des d’aquest enfocament, l’espectador és posat ábilmente en situació gràcies a unes imatges explícites sobre la bogeria humana de la guerra. Els personatges d’aquesta manera es converteixen en símbols de la resistència, d’una banda la resistència interior representada per Electra i per un altre la resistència del fos encarnada en Orestes. Aquest sentit s’accentua quan el director de l’espectacle canvia l’ordre del text original i col·loca al final de la peça el monòleg d’Electra, accentuant la intenció de denúncia política. De reivindicació de la llibertat com a condició essencial de l’ésser humà per viure en societat.

“Mots de ritual per a Electra” potser sigui una de les peces més denses i inquietants de Josep Palau i Fabre. Menys escandalosa del que s’ha escrit i més subtil en els snetidos i segones lectures del que sembla.

L’obra repreta de Josep Palau I Fabre repreta d’agudes obsrvaciones femenines sobre la relacions eròtiques, rabiosament obsenca, posseeix un talent genuïnament original. Palau i Fabra en aquesta obra no és només un dramaturg transgressor de paraula i gest sinó que és un transgressor entristit davant els disaprates de la Història i la bogeria humana, i això és més inusual.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=RFcryFAg0XU[/youtube]

Rafael Álvarez, “el Brujo”

Rafael Álvarez “EL Brujo” torna al Teatre Condal sota l’ombra allargada del gran Fernando Fernán Gómez, que va ser qui va fer aquesta versió reduïda del clàssic de la literatura del Segle Or. La seva dilatada trajectòria professional és la seva millor carta de presentació, els seus recursos d’actor omplen tot l’escenari. Potser Rafael Álvarez no sàpiga el que sap el mestre Francisco Rico sobre el text del segle XVI, però a força de posar-ho en escena i investigar sobre aquest noi i el seu procés d´aprenentatge ha creat un espectacle tendre, melancòlic, divertit i sarcàstic.

Rafael Álvarez nascut a la localitat cordovesa de Lucena a 1950, va aconseguir popularitat amb sèries televisives com “Juncal” i “Brigada Central”, els seus treballs de televisió i cinema són les cares d’un actor en plena plenitud de les seves facultats. Res de la naturalesa humana li és aliè als seus espectacles, des que va començar en el teatre independent dels anys setanta fins a la seva pròpia companyia.

“El Lazarillo de Tormes” és l’obra emblemàtica de la picaresca: humor més ironia, en un món on domina la fam. La fam és el motor de l’aprenentatge i el pobre Lazarillo aprèn a base de cops. Aquest pregoner de Toledo ens explica el “cas” pel principi: els seus progenitors i les peripècies de la seva mare. El “Brujo” porta 25 anys representat aquest Lazarillo de Tormes. Ironitza sobre la seva carrera de monologista, quan diu que comença fent “l’Odissea”, segueix per “El asno de oro” i acaba a mig camí entre el Lazarillo i les dones de Shakespeare, l’estrès de qual sobreviu als cops d’espasa del “sentit comú” dels governants.

Una hora i mitja en la qual l’actor es presenta sol i fa tots els personatges, es posa a la pell de Lazarillo com del cec o del clergue. Uns personatges que no tenen diners i les seves riqueses són a la saviesa i en la forma de viure o sobreviure entre oracions i cançons per a les dones que estan de part o les malcasades, un llimosna per amor de Déu, tota una filosofia pràctica dels humils sense sort.

En la història emfatitza en el que li interessa i avança a la velocitat del raig per la part del text que passa com en una lectura diagonal en forma de cançó medieval de joglar. Rafael Álvarez ironitza sobre el poder, sobre els polítics que posen l’IVA sobre el porno al quatre per cent, el futbol al deu i el cinema i el teatre al 21. Ironitza sobre el seu propi ofici i sobretot del sarró de la seva experiència en altaveu dels ciutadans a la plaça pública. Ironitza sobre el nivell dels espectadors i apareixen per escena en la paraula de l’actor cordovès: el petit Nicolas, La Caspedal, Podemos, Menedero, Julio Iglesia, Luis de Guindos, Rajoy, Montoro, El rei, la Merkel, els conservadors de València, Maduro, … No deixa governant sense cap ni peus. La crisi i les retallades. La resta està en la imaginació de l’espectador, com en les pintures de Zurbarán com una obra hiperrealista d’Antonio López, el misteri i les coses essencials estan en l’art interpretatiu d’aquesta estrella de l’escena anomenat Rafael Álvarez, “El Brujo”, que no és poca cosa.

1. A. Aguado