Cristina Martínez sonoritza “La pista”

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=2G45ADHY33g[/youtube]

Una de les drogues més potents de la nostra societat capitalista són els diners, única forma de cultura que molta gent coneix. En època de crisi econòmica, precarietat laboral, atur, els desheretats de la societat creixen per l’Europa de les oportunitats, la igualtat i la llibertat. En aquest context un grup d’actors recuperen l’esperit que Sydney Pollack ens va proposar en els anys seixanta sobre el capitalisme salvatge de la crisi del 29 als Estats Units. Aquest fantasma recorre Europa pujat en el seu cavall i com a banda sonora el ritme de la música que acompanyava a aquells buscavides, gent àvides d’èxit, lliurats a l’espectacle terrible de ballar sense pausa, durant dies, amb l’única finalitat de poder somiar amb els diners del premi final. Els concursants estan disposats a fer el que sigui en una mena de modern circ romà on tot està permès amb l’única finalitat dels diners. Els concursants tenien un lloc on dormir i menjar mentre altres passaven fam a la depressió econòmica de 1929. Els concursants posaven al límit les seves resistència física i psíquica, una multitud venia a la pista a veure el seu patiment per divertir-se i entretenir-se, tot era un gran negoci. Sydney Pollack dirigia llavors a Jane Fonda, Michael Sarrazin, Susannah York …

La Sala Atrium ens proposa un treball d’investigació relitzat per Jaume Viñas i sota la direcció de David Maqueda amb un repartiment de joves actors: Aïda Bellet, Boris Cartes, Oriol Escalé, Oriol Guillem, Marc Joy, David Maqueda, Marina Mulet, Núria M. Montes i Joana Sureda. L’obra porta per títol “La pista”, molt important en el muntatge és la música que compta amb la sonorització d’una actriu de Terrassa, Cristina Martínez, sortida de l’Institut del Teatre i que té un llarg matrimoni amb la música com demostra en el seu grup Sense Sal i en tot el que fa amb els seus dits sobre les tecles blanques i negres d’un piano. “La pista” està sostinguda sobre un ritme trepidant en contrast amb el tràgic monòleg dels seus protagonistes.

“La pista” és una lliçó de vida brillant i aterridora on un grup d’actors demostren el seu enorme talent. Un surt del teatre pensant en aquesta terrible i aterridora “tour de force” salvatge i compulsiva que han de viure els personatges d’aquesta peça. En aquests temps de crisi, quan la necessitat estreny, apareixen situacions kafkianes, terribles explotadors de negocis com la pista extensible a moltes empreses que exploten per sous miserables i per la necessitat de trobar feina a una quantitat de ciutadans cada vegada més gran. Per això volem aplaudir l’aparició d’aquest projecte – “La pista” -, aquest tipus d’espectacles plens de joves actors amb molt talent que haurien de ser molt més freqüents, les indústries culturals públiques i privades haurien de posar les plataformes al servei de la intel.ligencia, l’ energia i la necessitat d’explicar una història, sobretot en temps de crisi on els diners sembla ser l’únic valor moral sobre la pista per la qual ens arrosseguem.

1. A. Aguado

Companyies en xarxa

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=SYuR8CGeuNk[/youtube]

El Teatre Tantarantana està rebent la visita d’una sèrie de companyies dins el cicle Companyies en Xarxa, un certamen que va néixer fa sis anys amb la voluntat d’apropar el teatre alternatiu emergent al públic, una de les claus de l’èxit d’aquesta proposta és la concentració dels espectacles fins al dia 18 de desembre d’aquesta manera gairebé ens trobem propostes diàriament. Set projectes amb una voluntat d’ajudar a les companyies petites a la seva difusió.

El Tantarantana ofereix dos espais, una la sala pròpiament dita on vam poder veure “Perquè no t’oblidis” escrita per Guadalupe Sáez i representada per la companyia valenciana Lupa Teatre en la qual es rendeix homenatge als grans artistes del flamenc filtrat per la memòria dels pares i els fills.

L’espai alternatiu a l’àtic va oferir una peça del Teatre Xtremo titulada “La impossibilitat física de la mort en la ment d’algú viu” un homenatge a Andy Warhol i al pop art. Es tracta d’una obra sense paraules on es busseja en el concepte del mercat de l’art. Les creacions d’aquest grup andalús s’aproximen a la performance partint del teatre experimental per a això utilitzen càmeres, grafits i treball físic per tal de moure a l’espectador.

En aquest context vam poder veure a la companyia mallorquina Estudi Zero amb una sàtira sobre la precarització salarial “L’aument” de l’autor francès Georges Perec, l’obra la va escriure als anys 70 i que continua vigent, en ella s’escenifiquen les diferents etapes que un empleat subaltern ha de recórrer per aconseguir demanar al seu cap de servei un augment de sou. L’obra va ser traduïda al català per Sergi Belbel i representada per estudiants de l’Aula del Teatre de l’ UAB en de la promoció 1987-88. El director de la companyia mallorquina Pere Mestres ha introduït elements de moviment de dansa contemporània que donen a la peça una potent dosi visual.

El Teatro de lo que Inestable va plantejar una reflexió sobre la llibertat, els límits individuals i les presons internes de cada individu, els personatges es mouen entre el desig, el tangible de la brutal realitat i l’espai de ruptura entre els dos.

Aquesta setmana tenim “Projecte ombra” de la companyia Massa Confusa integrada per Ignacio Yuste i Sergio López, el projecte és una investigació a partir d’una malaltia, el càncer. El cap de setmana ens espera la dansa de Belén Maya i el cicle es tancarà amb “Un record d’Avinyó”.

Tota una oferta cultural acurada minuciosament i de forma apassionada per Julio Álvarez director del Tantarantana, una sala alternativa oberta a les experiències quotidianes i a les històries íntimes, a l’experimentació visual, al treball de creació actoral, a la dansa i al flamenc com a expressió de una forma d’entendre la vida. Un autèntic laboratori teatral pel qual deixar-se caure.

1. A. Aguado

El Festival de Noves Tendències

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=3Eizid9JJU0[/youtube]

Aquest any el TNT ha omplert els carrers de Terrassa d’un ventall d’obres de tots els colors. En totes les obres hi ha un element en comú: l’experimentació. L’experimentació adquireix diferents significats en cadascuna de les propostes. Hi ha una forta aposta pels elements multimèdia que estan canviant el missatge del teatre mundial, delectar-se en la tecnologia per la teclonogía mateixa no va enlloc, el teatre posa la tecnologia al servei d’un missatge.

Les obres presentades al TNT no prentende retratar la realitat sinó ser, en si mateixa, una realitat alternativa, que fins i tot assassina a la figura del dramaturg darrere d’un treball d’experimentació d’un equip d’artistes. La imaginació dels espectadors és més important que mai per això el clip promocional parla de l’espectador no passiu. Els estímuls auditius i visuals són molt importants en aquest teatre de de noves tendències. El llenguatge escènic és un animal viu que va patint dia a dia metaformosis, com Gregorio Samsa les noves tendències apareixen cada matí i els pares intenten no veure-les, però la realitat teznaz i persistent com les gotes d’aigua s’imposen.

Dos exemples del que estem dient ser l’espectacle inaugural dels festival “The Blind Poet” (Poeta cec), que vam poder veure al Teatre Principal, de la companyia belga Needcompany, el cap visible és Jan Lauwers. Està formada per creadors de diferents llenguatges de cinc continents, la seva és una vocació internacional vocacional, plurilingüe i innovadora a la recerca de la poesia de l’escenari. L’obra presentada dijous passat a la nostra ciutat retrata diverses històries de família, la família com a nucli del discurs, com a centre que dóna sentit a un món sostingut per tots, el muntatge elabora tot un discursos sobre la identitat en un món multicultural, però més enllà de la paraula és l’energia de la posada en escena, des d’elements d’il·luminació passant per elements escenogràfics per a acabar en la música, els encarregats de transmetre idees i sensacions sobre la Història amb majúscules de la humanitat.

El segon cas que volíem posar en valor és la peça “Compra’m”, un espectacle que neix de la idea central de la coneguda història de la caixa de Pandora. L’exercici de llum, música i imatges tanca una reflexió sobre la felicitat, sobre el buit de la societat de consum, una societat que ens indueix a posar en valor tenir l’últim model d’Iphone. Insectotròpics són expert en l’art de barrejar pintura, música, teatre i vídeo en un mateix projectes artístic. Nascuda l’any 2011 a Barcelona gràcies a la Aunión d’artistes amb trajectorias i llenguatges diferents, amb ganes de treballar en la recerca de les noves tendències per expressar els vells continguts.

Sens dubte hem de felicitar a l’artífex de tot això, Pep Pla, director del CAET, que està col·locant la ciutat fora de les seves muralles amb la seva barreja de saviesa, intensitat emocional i la seva mirada sobre tot allò que marca una nova línia en aquest vell món del teatre.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Rm7nuhM89GU[/youtube]

Cabaret Shakespeare al Maldà

La celebració del 400 aniversari de la mort del dramaturg més universal William Shakespeare ha donat molt de si. Una d’aquestes produccions meravelloses ha estat “Shaking Shakespeare” un musical concebut per Josep Fadó, Sheila Garcia i Moisès Maicas sota la direcció de Sheila Garcia i que hem vist al teatre Maldà.

William Shakespeare és el dramaturg per excel·lència, no és fàcil explicar la devoció que diferents generacions d’actors senten per l’autor. Per interpretar el seu teatre és necessari elevar les vísceres i fer connectar el cor i la ment com fan aquests intèrprets: Bernat Cot, Josep Fadó, Paul Perera, Joan Bertrand, Jordi Forcadell, Gener Salicrú, Adrià Sevilla, Núria Cuyàs, Laura Pau, Laura Pau i Lluna Pindado. Es tracta d’un musical ple de poesia i continus canvis de vestuari. Es tracta d’un muntatge sorprenentment preciós, complex i simple alhora. El projecte va néixer d’una iniciativa del tenor Josep Fadó, que durant l’espectacle canta àries del repertori de l’òpera.

Les obres del mestre Shakespeare resulten alliçonadores per parlar-nos de l’ambició personal, la lluita pel poder que porta a la corrupció i a la guerra final, dels fracassos, de la sang, de la venjança, de l’amor, de les il·lusions i del convenciment de saber que hi ha coses de les quals l’ésser humà no arriba a comprendre els seus misteris entre el cel i la terra. No és d’estranyar que molts compositors s’hagin insperat en el gran Willy per compondre cançons, “Shaking” repassa les composicions inspirades en les obres i textos del mestre des de l’època isabelina fins als nostres dies amb el format d’un cabaret en què ajudats amb un piano els actors cantants passen del madrigal del Renaixement al musical contemporani de Broadway.

Totes les cançons tenen el fil conductor de Bernat Cot que fa de William Shakespeare i el trobem en entrar assegut al nostre costat llegint i després es transforma en un gran mestre de cerimònies juntament amb el pianista Paul Perera.

El teatre era ple i porten des de Nadal, dues vegades per setmana. El talent i l’humor del grup és percebut per l’espectador que observa els actors bulliciosos i elèctrics de tal manera que l’espectacle passa en un sospir.

William Shakespeare des de fa 400 és el més contemporani dels autors, un creador al qual encara intentem comprendre. Gelosia, disputes, desdenys, confiances, desconfiances, ràbia, desig, sospites, malentesos, malenconies, alegries tot cap en aquestes veus prodigioses amb un repertori que va des de la versió moderna de “Romeu i Julieta” “West Side Stroy” fins a la versió moderna de Hamlet al rei Lleó, res s’escapa al sentit de l’humor d’aquest grup de bufons, aquest grup de cantants i coristes d’aquest cabaret de confeti que ens alegra la nit.

1. A. Aguado

Tres versions de Shakespeare

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=xeLkSTXofns[/youtube]

“Dubte que siguin foc les estrelles, dubta que el sol es mogui, dubta que la verad sigui mentida, però no dubtis mai que t’estimo”. Paraules de Hamlet a la bella Ofèlia. Pocs han escrit amb tanta passió sobre l’amor com el mestre Shakespeare i ho ha fet en moltes obres, comèdies i tragèdies. I si a les paraules de dramatugo anglès els col·loquem la direcció de un espectácle shakesperiano un dels pocs directors els donen un sentit alegre, divertit i entretingut a les comèdies que dirigeixen com Josep Maria Mestres (Calaf, 1959) el resultat està a l’altura de les expectatives, que no són poques perquè a aquests dos noms hem d’afegir el d’Ariadna Gil, Laura Aubert, Mercè Pons, Rosa Renom, Silvia Bel, Aleix Casanovas, Joel Joan i Jordi Boixaderas. Amb aquesta càrrega de profunditat l’espectacle “Amor @ Shakespeare” posa un mirall davant de la natura, allunyant-se dels escesos i els versos mal dites dels actors buits. Entre tanta estrella destaca la feina de la que té menys currículum de tots, però un talent que sobrepassa a molts es tracta de Laura Aubert que fa el paper de el graciós, la criada del teatre clàssic que el enredatot, alguna cosa així com el maldestre Puck que aqu està en totes les salses, es canvia de roba amb la rapidesa d’un llamp i està present en tota l’obra, passi el que passi en escena, la Laura està present o amgada. Sens dubte el seu enginy i saber fer fan que l’espectador somrigui cada vegada que apareix per explicar-nos la situació o introduir els personatges principals en el conflicte que s’acosta on els personatges busquen la seva felicitat que com a un comte per nenes es un casament feliç.

“Amor & Shakespeare” és un refregit de diverses comèdies del dramaturg anglès, en què els embolics entre els enamorats donen lloc a converses enginyoses i malentesos, d’una banda “Els treballs d’amor perdut” al costat dels personatges de “Els dos cavallers de Verona “i” Molt soroll per res “.

Com si fos un somni d’una nit d’estiu al Grec es va presentar aquest joc de miralls, aquest joc de caixes xineses, de metateatre, on el mateix teatre és objecte de la representació, aquesta és la marca de la peça el joc lúdic, la diversió i l’art de descobrir les cares que l’amor fa cinc-cents anys feien moure els cors dels enamorats. L’obra es podrà veure aquest setembre al inici de la temporada al teatre Poliorama.

El text en català com gairebé totes les traduccions modernes té la signatura de Joan Sellent, fent accessible el versos anglès a un llenguatge totalment accessible l’espectador en aquest joc de seducció, un joc de farses on el “carpe diem” mou als personatges. La música de de Núria Andorra dirigida per Jordi Domènech serveix perquè els silencis i transicions redoblen nostre interès d’espectador i permet veure cantar fins i tot a Jordi Boixaderas qui ho havia de dir.

Gelosia, disputes, desdenys, confiances, desconfiances, ràbia, desig, sospites, mals entesos, malenconies, alegries, … en boca d’un grup d’actors que per a si voldria qualsevol director. No se la perdin al Poliorama.

1. A. Aguado

Un musical de butxaca

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=TdiRauz0l_U[/youtube]

Per als aficionats als musicals de petit format al Versus programa “Dies normals” d’Adam Gwon. El musical es va estrenar al 2008 a l’ Off West End i, posteriorment a l’Off Broadway i arriba a la cartellera teatral catalana amb el cartell de no hi ha entrades cada nit.

En el marc de la ciutat de Nova York es creuen les vides de quatre persones. D’una banda Clara i Jason, una parella que fa un pas més en la seva relació i se’n van a viure junts, però la convivència no serà gens fàcil, el dia a dia mata la màgia de les primeres trobades. Paral·lelament veiem el contrapunt còmic, Warren, el jove que treballa com a assistent d’un artista que es troba a la presó, però que va heretar un pis fantàstic al centre de la ciutat des del qual es domina el món i com Sèneca reflexiona sobre la vida , un bon dia es troba la tesi doctoral d’una noia i acaba contactant, ella és una cínica. Deb, viu sumida en el negativisme,però a través d’aquesta relació d’amistat començarà a veure les coses d’un altre color.

L’obra s’està representant en multitud d’teatres, des d’Argentina a Londres, passant per Barcelona. La versió catalana la dirigeix Ferran Guiu posant l’accent en la veritat que s’amaga després de la història, no hi ha grans tragèdies, ni grans riallades, es tracta d’expressar el sentiment de la quotidianitat vist des del dia a dia com si fos una pel·lícula de Boody Allen sobre persones que viuen a Nova York. La direcció musical és de Joan Comaposada qui manté el ritme de l’obra amb el seu piano i el seu sentit del temps, cosa que agraeix l’espectador. Els quatre actors que donen vida als personatges busquen el plaer i el tresor de la quotidianitat, a mesura que fracassen dia a dia, cada successiu fracàs els fa al mateix temps créixer com a individus, al final es tracta de madurar i estar bé amb un mateix. A la mesura que els personatges es coneixen a si mateixos poden connectar amb els altres, aquest és el tema que s’amaga rere les cançons i els diàlegs d’aquest musical de butxaca: la capacitat de connectar amb els altres i amb l’espai on vivim, en aquest cas la ciutat de Nova York, no sé si ha estat un encert mantenir la ciutat de Nova York com a fons, potser hagués funcionat Barcelona, hauríem de preguntar-li a en Marc Gòmez adaptador del text. És clar que al final de l’obra es parla d’un personatge mort en els terribles esdeveniments de l’11 de setembre del 2001, Clara té por de desconnectar-se del tot del passat pel que era reticent a fer el pas cap endavant, moltes vegades el passat ens fa de fre i ens acompanya com un sac de plom que ens impedeix evolucionar. L’ombra del drama d’escriptors com Virginia Wolf en ocasions sobrevola l’escenari i les lletres de les cançons. Ens vam quedar amb l’alegria i les ganes de viure que transmet Warren inteprtretat per un Xavi Duch meravellós, fresc i intel·ligent.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Tkc8rm7KzFs[/youtube]

Tot ballant futbol

Ha estat la proposta més fresca de tot el Festival Grec 2016 una aposta de la companyia de dansa Vero Cendoya l’espectacle “La partida” un format de teatre de carrer de ballar el futbol. Una forma seductora i enlluernadora a la Plaça Margarida Xirgu d’unir dues disciplines del moviment.

L’espectacle deixa obertes en l’aire preguntes del tipus: Per què el futbol és un espectacle de masses seguit a tot el món? És el triomf o el fracàs el que ens mou? Les banderes i les nacions és el futbol la guerra simbòlica? La Partida és un espectacle en què es mou ideologia, art, música i esport. No sé qe és més al·lucinant, si el mateix futbol o la manera en què Vero Cendoya comprèn l’ esport del moviment.

L’espectacle es va estrenar l’any passat a la Fira de Tàrrega, es tracta d’una peça per a executar-se a l’exterior a l’aire lliure, en qualsevol plaça simulant un camp de futbol, el model és aplicable a qualsevol esport de grup. L’espectacle pren com a punt de partida una comèdia “L’àrbitre” dirigida per Paolo Zucca i estrenada l’any 2013. A la Partida dialoguen cinc ballarines, cinc virtuosos de la pilota, un àrbitre, un grup de músics, seguidors de tots dos equips i l’espectador que forma part del partit com a públic. La creadora d’aquest meravellós espectacle és la ballarina, coreògrafa i pintora Vero Cendoya (Barcelona, 1976) qui ja havia treballat amb mons oposats a “Antagònics” el duo de Vero amb Rubén Cardoso posava de manifest la rivalitat en doctrines i opinions entre una ballarina i un transformista separats per 25 anys d’experiència sobre els escenaris. Un altre dels valors afegits de “La partida” és la música en directe com succeïa a “Bathroom symphony” on la música en directe, en aquesta ocasió la direcció musical és d’Adele Madau. “La partida” mostra amb humor el plaer de jugar per jugar fora de la indústria en què s’ha convertit el món del futbol, aquí trobem el joc pel moviment. Els espectadors convertits en fanàtics de la dansa i del futbol fan que juguin i ballin al ritme de les regles del futbol celebrant la victòria i plorant la derrota i enmig de tota aquesta batalla l’àrbitre dansa. El misteri, gairebé religiós, que es deslliga amb el gol en aquest espectacle s’essencialitza en els cossos de les ballarines amb la seva mil·limètrica coreografia dissenyada per Vero Cendoya amb la plasticitat d’una pintura, no en va a més de ballarina Vero Cendoya és una pintora extraordinària , en ocasions transmet emoció, altres vegades humor i gairebé sempre una mica d’ironia que ens fa reflexionar mentre els jugadors i ballarines juguen el partit.

Aquest espectacle de carrer compta amb text d’Eduardo Galeano que sona per la megafonia del camp en la veu de Blanca Portillo, barrejant música en llauna i música en directe a manera de reflexió sobre el paper del futbol en les societats contemporànies. El futbol moltes vegades encarna la democràcia, el destí d’un poble, el símbol de l’única religió que no té ateus com va dir Galeano parlant d’aquest esport on uns jugadors donen puntades a una pilota.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=fJF-cp35yoQ[/youtube]

Què necessitem per ser feliços?

Com de costum, la barreja de la intel·ligència, la frescor i el sentit de l’humor és el que genera una bona part de l’atractiu d’una obra de teatre en aquest cas: “You say Tomato” que vam anar a veure a la Sala Muntaner, interpretada per una irresisstible Anna Moliner i per un emotiu i savi Joan Negrié.

Aquesta és una obra agradable, irònica, molt digna de veure, plena d’humor negre sobre l’ofici d’actor. Del que saben molt d’una banda l’autor de text Joan Yago component de la companyia La calòrica, en aquesta ocasió s’ha prestat a un projecte fora de la companyia, un grup d’amics sortits de l’Institut del Teatre que tenen a les seves esquenes alguns títols importants del teatre català al meu parer el seu millor treball “L’editto búlgar”, un espectacle document que posava en escena un dels més notables escàndols de la Itàlia governada per Berlusconi. Seu va ser també un espectacle en llenguatge pseudo-russo -Ekstraordinarnyy- sobre un adolescent ucraïnès que somia fer-se famós gràcies a internet, un espectacle que es va poder veure al Teatre Lliure. Van rebre el premi Adrià Gual per “La Nau dels Bojos” inspirada en el quadre homònim del Bosco, que vam poder veure en aquesta temporada a La Seca-Espai Brossa. “Bluf” és la cinquena producció del dramaturg i director Joan Yago que li va valer el premi Quim Masó l’any passat. Es tracta d’un compendi d’històries entrecreuades sobre personatges que decideixen canviar de vida i sortir a buscar la felicitat. Aquests personatges han trencat la corda de la quotidianitat per trobar la recepta que els faci feliços, els personatges són ciutadans comuns que es planetean l’avaluació de la seva pròpia vida.

D’altra banda un altre gran de l’escena catalana que combina la seva part creativa amb la docència, Joan Maria segura Bernadas, els treballs amb Egos Teatre els tenim a la memòria, especialment “La casa sota la sorra”. Joan Maria Segura mou els actors com a expert titellaire.

L’obra planteja el tema d’una parella que sacrifica la seva vida per el somni del teatre musical, pel somni de formar un duo musical que aspira a l’èxit: la tele, els discos, la fama, els concerts … la realitat és una altra i l’espectador assisteix a la reflexió dels dos sobre si val la pena seguir en el camí, si lluitar pels somnis és encara viable i sobretot com a “Bluf” Què necessitem per ser feliços?

La comèdia planteja les relacions de parella des de les diferents crisis que volen com corbs: la crisi dels trenta, la crisi dels quaranta, la rutina, la manca d’estímuls sexuals, el fracàs professional, … i al mateix temps l’obra transcendeix als propis protagonistes i surt al carrer i reflecteix el problema del món de les Arts Escèniques amb multitud d’artistes: cantants, actors, dramaturgs, … que han sortit de la fàbrica de la indústria cultural des de l’Institut del Teatre o de tantes escola professionals que lluiten per sobreviure en uns temps molt negres per a la lírica.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=VKmEScfxOSg[/youtube]

Una òpera bufa

“Don Pasquale” de Donizetti que aquests dies es representa al Gran Teatre del Liceu reuneix diversos atractius que fan d’aquesta òpera bufa una parada obligatòria de la cartellera catalana. L’òpera compta amb una refrescant posada en escena del director francès Laurent Pelly, que ha demostrat que la comèdia és l’espai on el seu talent ens instrueix i ens diverteix a parts iguals, entre els seus autors preferits es troba Offenbach i el mateix Donizetti. L’encant de “Don Pasquale” està en l’humor i el virtuosisme dels seus música, dirigida musicalment pel veneçolà Diego Matheuz.

Una òpera que té com a fons els personatges de la comèdia de l’art i un tema molt de la Il·lustració la del vell i rondinaire que pretén casar-se amb una joveneta. Aquest és un vell tema el dels casaments desiguals en edat que ha donat grans obres teatrals com les de Leandro Fernández de Moratín i que avui dia en alguns països segueix de plena actualitat la de les imposicions matrimonials que condueixen gairebé necessàriament al fracàs vital, com li passa a Don Pasquale que li surt el tret per la culata.

Sobre l’escena del Gran Teatre del Liceu ens trobem a Don Pasquale, un vell adinerat que pretén casar-se amb una jove per tenir un hereu. Semblant disbarat és ràpidament visualitzat per l’espectador, en el cap del qual no hi cap semblant disbarat . Una prova suplementària de l’art de Donizetti en triar un tema ridícul i bufo.

Val la pena destacar l’escenografia realitzada per Chantal Thomas, que situa enmig de l’escenari una habitació amb una butaca, un llum, diverses portes i finestres. Quan entra la jove a la casa de don Pasquale ho posa tot cap per avall i l’habitació en forma de cub dóna la volta i la vella butaca es queda enganxada al sostre i al terra ens trobem amb el llum, la delicada escena del jardí també compta amb un cel sobre del cub i una mitja lluna portatil que li dóna un to humorístic i poètic a la situació. L’espectador gaudeix de la música i al mateix temps del sentit de l’humor que envolta tota la part teatral que ens parla del caràcter dels personatges, hi ha molta energia a l’escenari i els moviments són ràpids, res a veure amb aquells cors immòbils que semblen que portin sabates de plom, aquí porten ales i volen per sobre de la tarima amb dos repartiments molt equilibrats, en res desmereix al repartiment de l’estrena el del dia següent. Succeeix a vegades que el primer repartiment té molts més pes operístic, però en aquesta ocasió podem afirmar que l’encert en el repartiment és total. El resultat és una òpera molt refrescant, no importa el dia que escollim per anar.

El Don Pasquale del Liceu és una obra que pot interessar als aficionats a l’òpera com aquells que pretenguin iniciar-se en ella, molt divertida, amb el sarcasme necessari per riure del tema tractat, duta a terme per algú que és un mestre en l’art de l’òpera bufa.

1. A. Aguado

Neus Català

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Tr8nEbv1_tA[/youtube]

En ocasions el teatre es converteix en un testimoni de la memòria històrica, d’ un moment de la nostra Història. La vida de Neus Català (1915) l’última supervivent catalana del camp d’extermini de dones de Ravensbrük va ser primer dut a les llibreries en forma de llibre i ara al teatre en forma de monòleg. Teatre testimoni per informar al món de l’odi que pot inculcar als éssers humans una ideologia com el nazisme. Neus Català és una de les dones que va sobreviure als camps de concentració gràcies a la força moral i la solidaritat. Una dona comunista de tota la vida i republicana que ha sobreviscut a tot l’horror dels camps de concentració nazis de forma miraculosa. Només visitant un camp de concentració un pot fer-se una remota idea del que van ser aquestes màquines d’extermini sistemàtic.

El monòleg pren com a punt de partida la novel·la “Un cel de plom” escrita per Carme Martí, la lectura escenogràfica s’han realitzat Josep Maria Miró i Rafael Duran. El resultat de tot aquest treball és el monòleg protagonitzat per Mercè Arànega. L’actriu pren la veu en primera persona de Neus Català una dona que ens explica la seva vida des del moment en què és condemnada a treballs forçats a perpetuïtat. Detinguda pels nazis i deportada als camps d’extermini.

Un cop superada la dura etapa en els camps, alliberada, el monòleg mostra la dura realitat del postcamp, tot gris i negre, persones marcades pel terrible malson del passat. Quan descansa els fantasmes del passat tornen, una i altra vegada en aquesta nit fosca, perquè Neus Català va sortir del camp de concentració; però el camp de concentració mai va sortir de la Neus Català.

En el monòleg hi ha moments brillants com l’entrevista amb Montserrat Roig, amb la qual parla de coses de les que mai havia parlat amb ningú, de dona a dona, després de molts anys de patiment i malson. Neus torna al seu país als 60 anys de la seva sortida amb el dictador Franco mort. Testimoni de les dones deportades, ella veu que la història es repeteix i el feixisme és com la mala herba que quan penses que està totalment tallada torna a sortir després d’uns dies de pluja incontrolable.

Aquesta obra testimoni i denúncia és un al·legat d’un temps en blanc i negre, ple de fred, pluja, vent i desesperació. Neus Català, la puça, la menuda deixa de ser un nom per ser un número, en un intent d’esborrar les senyes d’identitat d’una dona, que va sobreviure per la seva primesa, als més alts i més forts que queien abans per falta d’aliment.

Mercè Arànega dóna corporeïtat a una Neus Català combativa, que no es resigna, que tot i la por, a les situacions horroroses i el dolor extrem, no els dóna el gust a les nazis de plorar, per sobre de tot la seva dignitat davant de l’esgotament, davant la por, davant del dolor, enfront de la mort. La voluntat de denúncia és la que a la infermera Neus Català li donava força per sobreviure a tant fred, foscor, soledat, crueltat per part dels seus captors, maltractaments físics i psíquics. Una dona que és tot un exemple. Ara que els que fugen de les guerres criden a les portes de la vella Europa, hauríem abans de tancar amb clau, reflexionar.

1. A. Aguado