[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=5wSEksTiSgU[/youtube]

Sobre l’escenari de la Sala Muntaner de Barcelona Pepa Plana esdevé l’àngel de la guàrdia del drama dels migrants. Centenars de migrants acaben al fons del mar. Pepa amb el seu nas vermell aixeca la seva mirada i clama al cel. Pepa Plana, hereva del pallasso català més conegut al món, Charlie Rivel ens presenta el seu últim espectacle Paradís pintat. La humanitat camina com els crancs cap enrere i els artistes compromesos amb el seu temps com Pepa Plana no poden romandre impassibles.

Els pallassos i els titellaires, els bufons que carden la llana de l’art, de la paraula, de la imaginació, de la música, gairebé sempre són homes. Aquí tenim el cas d’una dona pallassa, no a la pista d’un circ, sinó a l’escenari de la sala Muntaner. Una visió rebel, femenina i tendra, amb molt poques paraules i molts gestos que ens parlen de les víctimes que moren en el nostre planeta blau.

El món ens dóna la imatge de governs que tanquen fronteres i als governants com Donald Trump que aixequen murs, impedeixen la lliure circulació de persones. Pepa Plana ens ofereix a canvi com a bandera la riallada, allà al capdamunt, coronada amb un halo de santedat. L’espectacle convida l’espectador a prendre consciència i sortir del seu petit paradís particular pintat i fer alguna cosa pels altres.

L’espectacle de Pepa Plana, Paradís pintat, ressuscita de forma intel·ligent la joia del nas vermell, ella és com un àngel viatjant en el temps i sensibilitzant a l’espectador. L’espectacle està ple d’emotivitat, fins ara Pepa Plana ens havia fet riure, ara fa un pas més i ens emociona. Pepa Plana, pallassa de Valls, és una nena, amazona primerenca, galopant amb el seu cavall imaginari entre aventures de cul inquiet. Fundadora del grup Pretèrit Perfecte i formada com a actriu, Pepa Plana construeix un personatge a partir de la seva sensibilitat, sense afegits falsos i histriònics.

El treball dramatúrgic s’ha dut a terme sota la direcció de Ferruccio Cainero, gran coneixedor de la Commedia dell’Arte i el món dels pallassos. A Pepa Plana li agrada la mirada des de fora que ajuda a completar la pròpia. El resultat d’aquest tàndem és un espectacle ple de gags visuals on la paraula escasseja i les situacions en conflicte es multipliquen per a la nostra heroïna. D’alguna manera Pepa Plana continua en la mateixa línia d’ Èxode que havia treballat amb el desaparegut Joan Montanyès i amb Joan Valentí, en aquell cas se centrava en la Guerra Civil Espanyola, en tot cas l’espectacle va més enllà d’un cas concret. La crueltat humana no té fronteres.

Pepa Platja aporta amb Paradís pintat el seu granet de sorra a aquesta lluita contra les injustícies del nostre temps i ho fa amb una bona dosi d’intel·ligència, senzillesa, emoció i claredat en un món carregat d’un nivell de crueltat insuportable.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=NDMCTjaWt2M[/youtube]

Hi ha òperes que impressionen per la música, altres per les veus, altres per la temàtica i n’hi ha que et deixen amb la boca oberta per la posada en escena, això últim passa amb “Quartett” l’òpera del compositor milanès Luca Francesconi (1956) , el llibret és del mateix Francesconi, escrit en anglès i basat en l’adaptació del dramaturg Heiner Müller de la novel·la de Pierre Choderlos de Lacros “Les amistats perilloses”, aquella obra que ens va seduir a la pantalla gràcies a la pel·lícula de Stephen Frears de la mà de Glenn Close i John Malkovich, personatges cínics, mordaços i temibles plens de sensualitat. L’òpera està al mateix nivell d’erotisme i sensualitat però més enllà de l’afany provocador aquesta òpera mostra el futur de l’espectacle total, perquè en ella es donen la mà la tecnologia multimèdia, l’arquitectura en una habitació penjada en el no res, sostinguda per cables com si d’un pont de Santiago de Calatrava es tractés . Francesconi ha perfeccionat la maquinària teatral i es permet mostrar diversos nivells de lectura als quals Àlex Ollé (La Fura dels Baus) li dóna el seu toc furer a la direcció escènica. Dos cantants, dos amants i canvia de rol, dos oposats que inicien com la mantis religiosa el procés de lluita amorosa destructiva. L’objectiu ideològic de l’òpera és mostrar la decadència de les relacions de parella d’una societat burgesa en plena decadència que viu fora de la realitat, en la seva cambra, a la seva habitació, en la seva caixa presó envoltada d’alcohol, plaers i llibres.

L’escena es compon a partir d’una caixa de 24 metres quadrats suspesa on es troben tancats en aquest ritual destructiu el baríton escocès Robin Adams que interpreta el vescomte Valmont i la mezzosoprano també escocesa Allison Cook. Una escenografia brillant d’Alfons Flores, un dels més grans escenògrafs catalans que ha treballat amb Calixto Bieito, Josep Maria Mestres, Carlos Wagner, Joan Anton Rechi i el mateix Àlex Ollé. La seva és una escenografia que és una indagació en els elements que pot oferir-nos la tecnologia de la imatge, una posada en escena que uneix la dimensió estètica i metafòrica, tot al servei d’un gran espectacle que sobrepassa els límits operístics.

Quartett arriba al Gran Teatre del Liceu per ensenyar-nos fins on poden col·laborar les tecnologies, el cinema, la música, el teatre i l’òpera. La producció és del Teatre de la Scala de Milà on es va estrenar l’any 2011, des de llavors s’està representant arreu del món. La música per descomptat mostra tots els trets de les obres del segle XXI, en una direcció de Peter Rundel que dirigeix l’Orquestra Simfònica del Liceu combinada amb la ja registrada i electrònicament per l’Institut d’Investigació Musical de París. El futur de l’òpera sens dubte transitarà per les veus i la música, però sobretot per la investigació de les noves tecnologies i la seva aplicació a l’escena.

1. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=3qRswmR6Uq0[/youtube]

A Mercè Rodoreda mentalment la tenim a la caixa de les novel·listes, però el món del teatre en aquests darrers temps s’ha entestat a situar-la entre les dramaturgues del segle XX. Fa poc vam assistir a l’èxit de públic de la versió teatral de la seva millor novel·la La plaça del Diamant interpretada per Lolita i ara el Teatre Nacional de Catalunya ha revisitat la seva peça teatral, La Senyora Florentina i el seu amor Homer, que es va estrenar sota la direcció de Mario Gas al Teatre Romea i ara agafa el testimoni Sergi Belbel, que fa un intel·ligent, divertida i absolutament captivadora direcció d’actors, sota les seves mà de mestre el text ofereix més del que a primera vista sembla. En el repatiment tenim a Mercè Sampietro (Florentina), Elisabet Casanovas (Zerafina) Toni Sevilla (Homer), Teresa Urroz (Júlia), Carme Callol (Zoila), Enric Cambray (Jaume, Fracisquet, Miqueló i Vigilant), Margarida Minguillón (Perpètua) i Gemma Martínez (Sra. Rosa / Noia).

Sens cap mena de dubte hem d’aplaudir aquesta producció del Teatre Nacional de Catalunya, perquè aquesta ha de ser la funció dels teatre públics, la de redescobrir als autors que formen part de la Història de la literatura d’un país. Mercè Rodoreda escriu una comèdia que uneix la dimensió de la comèdia i la part de reivindicació del paper de les dones. Rodoreda és una escriptora de primer nivell i va escriure una comèdia que se’ns fa curta.

Sergi Belbel llegeix una Rodoreda en la qual posa en funcionament tot el seu talent al servei de la comèdia, al servei d’una comèdia paròdica, caòtica, lúdica, irònica, còmica i reivindicativa del paper de les dones. Una comèdia de costums brillant, divertida, amena i subtilment irònica, amb un final èpic.

Per trobar el paper de la criada, Zerafina, ha costat tres mesos de durs càstings, perquè Sergi Belbel volia una jove que s’aproximés als 18, propis del personatge, i l’espera ha valgut la pena perquè Elisabet Casanovas treballa amb mecanismes d’alta precisió el seu personatge papizota, innocent i encarna la ingenuïtat i el deliri del que és còmic.

Sergi Belbel ens presenta La senyora Florentina i el seu amor Homer tot col·locant la seva vista en cinc dones al bari de Sant Gervasi de Barcelona del 1915, a la recerca de l’alliberament personal, la història d’una gran amistat de dones soles que no suporten la utilització que els homes en fan. La ingènua Florentina espera com Penèlope al seu príncep blau però res és el que sembla, ni les coses semblen anar per on haurien d’anar. Sergi Belbel capta com ningú el món femení, les seves manera de reformular la llibertat personal dels seus personatges, mecanismes manejats amb la minuciositat d’un rellotger suís i engreixats amb un humor que s’enganxa d’espectador a espectador.

L’escenògraf ha transformat la Sala Gran del TNC en una galeria d’un baix de Sant Gervasi Modernista, on la flors que tant adorava Rodoreda envaeixen l’espai escenogràfic de la mà de Max Glaenzel. Sens dubte, La senyora Florentina i su amor és la millor producció del TNC de l’any.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=udO8b42R26E[/youtube]

Surten a l’escenari. No diuen res. Miren a platea i el públic comença a riure i aplaudir sense que ells facin res, amb el director d’orquestra a l’òpera. Han aconseguit l’èxit de grup teatral Tricicle, el públic riu encara que ells no moguin ni un múscul. Qui són? Orella, Arquillué i Villanueva, junts protagonitzen Art (Estrenada el 1994 a París) de Yasmina Reza (París, 1959) amb direcció de Miquel Gorriz.

El text continua creant lectors adeptes a la lectura i la versió teatral col·lecciona adaptacions per tot el món, perquè estem parlant d’una comèdia d’èxit de tres amics de mitjana edat. Els tres amics que es veuen embolicats en discussions i conflictes generats perquè un d’ells ha comprat un quadre totalment blanc, en el fons no hi ha una discussió sobre l’art contemporani o modern sinó sobre les relacions humanes i la por a la separació, a l’abandó , a la ruptura. El pas del temps ens condemna a separar-nos del passat, separar-nos dels pares, separar-nos dels amics … la solitud és una malaltia a la qual temen els tres protagonistes. En boca d’ Orella, Aquillué i Villanueva cada paraula té un doble sentit. Enmig d’aquestes discussions qui rep el major nombre de cops és Pere Aquillué i amb els cops la complicitat del públic i les seves rialles que omplen el Teatre Goya. Sobretot en les rèpliques on el personatge parla i parla en un exercici notable de respiració.

La incomprensió s’aixeca com un mur de gasiveria quan el quadre blanc, completament blanc, pintat per un desconegut Antrios. El personatge interpretat per Villanueva el compra per 200.000 euros -la quantitat de diners va variant segons versions- una ironia sobre el quadre Blanc sobre blanc (1918) de Kazimir Malevich i la interpretació de l’art. Pot emocionar un quadre en blanc? On són els límits de l’art? Qui posa valor a l’experiència de l’art? L’art com a transgressió té valor en si o la seva finalitat el supera? Un quadre en blanc o un quadrat negre. L’abstracció geomètrica pot portar a un plantejament intel·lectual que acabi en un procés intel·lectual que no està lligat a la realitat sinó a la composició de línies, formes i colors. La condició decorativa, simbòlica o representativa s’enterra per ser pura reflexió. Si a tot això li sumem que la carrera d’Orella, Arquillué i Villanueva es troba en el seu millor moment, l’èxit de taquilla i crítica està assegurat. Els personatges representen un arquetip, però sense arribar a la caricatura, just en el punt en què reconeixem als nostres veïns, amb les seves manies i els seus defectes. Miquel Gorriz signa una direcció naturalista amb picades d’ullet del teatre de gest molt mesurats com l’escena de les olives al sofà, o els cops contra la paret i les posturetes de Pere Aquillué. Un dels molts encerts del muntatge és l’escenografia minimalista de Jon Berrondo. Lluny de caure en la simplicitat o la manca de coherència, l’escenografia d’Jon Berreondo és una metàfora de l’escena buida, sense necessitat de recarregar l’espai amb ornaments sense cap utilitat precisa, ni la típica tauleta de sofà. Tot és llum, il·lustració, racionalitat, una contínua i lenta reflexió sobre el valor de l’amistat.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=M9C3dmN4JDk[/youtube]

Sobre el escenario de la Sala Muntaner de Barcelona Pepa Plana se convierte en el ángel de la guardia del drama de los migrantes. Cientos de migrantes acaban en el fondo del mar. Pepa con su nariz roja levanta su mirada y clama la cielo. Pepa Plana, heredera del payaso catalán más conocido en el mundo, Charlie Rivel nos presenta su último espectáculo Paradís pintat. La humanidad camina como los cangrejos hacia atrás y los artistas comprometidos con su tiempo como Pepa Plana no pueden permanecer impasibles.

Los payasos y los titiriteros, los bufones que cardan la lana del arte, de la palabra, de la imaginación, de la música, casi siempre son hombres. Aquí tenemos el caso de una mujer payasa, no en la pista de un circo, sino en el escenario de la sala Muntaner. Una visión rebelde, femenina y tierna, con muy pocas palabras y muchos gestos que nos hablan de las víctimas que mueren en nuestro planeta azul.

El mundo nos da la imagen de gobiernos que cierran fronteras y a gobernantes como Donald Trump que levantan muros, impiden la libre circulación de personas. Pepa Plana nos ofrece a cambio como bandera la carcajada, allá en lo alto, coronada con un halo de santidad. El espectáculo convida al espectador a tomar conciencia y salir de su pequeño paraíso particular pintado y hacer alguna cosa por los demás.

El espectáculo de Pepa Plana, Paradís pintat, resucita de forma inteligente el júbilo de la nariz roja, ella es como un ángel viajando en el tiempo y sensibilizando al espectador. El espectáculo está lleno de emotividad, hasta ahora Pepa Plana nos había hecho reír, ahora da un paso más y nos emociona. Pepa Plana, payasa de Valls, es una niña, amazona temprana, galopando con su caballo imaginario entre aventuras de culo inquieto. Fundadora del grupo Pretérito Perfecto y formada como actriz, Pepa Plana construye un personaje a partir de su sensibilidad, sin añadidos falsos e histriónicos.

El trabajo dramatúrgico se ha llevado a cabo bajo la dirección de Ferruccio Cainero, gran conocedor de la Commedia dell´Arte” y el mundo de los payasos. A Pepa Plana le gusta la mirada desde fuera que ayuda a completar la propia. El resultado de este tandem es un espectáculo lleno de gags visuales donde la palabra escasea y las situaciones en conflicto se multiplican para nuestra heroína. De alguna manera Pepa Plana continúa en la misma línea de Èxode que había trabajado con el desaparecido Joan Montanyès y con Joan Valentí, en aquel caso se centraba en la Guierra Civil Española, en todo caso el espectáculo va más allá de un caso concreto. La crueldad humana no tiene fronteras.

Pepa Playa aporta con Paradís pintat su granito de arena a esta lucha contra las injusticias de nuestro tiempo y lo hace conuna buena doseis de inteligencia, sencillez, emoción, claridad en un mundo cargado de un nivel de crueldad insoportable.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=CxXJ4bm01ZA[/youtube]

Cada vegada que canvien els governs canvia el sistema educatiu. Es tracta de tenir controlat el sistema ideològic i de pensament de les noves generacions en funció de qui està en el poder. Quan s’analitza en el present aquesta idea pot no quedar clara o es presta a debat i segons el parer d’ opinó; però quan es mira cap al passat i s’analitzen els sistemes educatius es veuen les línies ideològiques i no pedagògiques del sistema educatiu.

Tots som víctimes de les nostres circumstàncies i del sistema educatiu amb el qual hem crescut. El sistema educatiu és un reflex de la societat i la classe política dominant com ho demostra “El florido pensil-nenes” que aquesta temporada hem vist al Teatre Poliorama. La peça teatral parteix d’un llibre (1994) d’Andrés Sopeña. El llibre va passar a llibret teatral gràcies al grup basc Tanttaka i al cinema per Juan José Porto. Primer va ser la versió nens i ara apareix la versió nenes.

El títol està inspirat en un vers de la lletra de l’himne d’Espanya que apareix en l’Enciclopèdia Álvarez. Isabel Rocatti, Roser Batalla, Lloll Bertran, Victòria Pagès i Mireia Portas protagonitzen la versió femenina de “El florido pensil”. La direcció és de Fernando Bernués i Mireia Gabilondo i l’adaptació catalana l’ha realitzat Guillem-Jordi Graells. Una eduació masclista i franquista passada per la tendresa de l’humor que dóna la distància. Molts anys després, aquestes cinc nenes es tornen a reunir i recorden, amb una mirada sarcàstica aquells difícils temps del franquisme, quan la dona estava detinada al matrimoni sant i a les tasques domèstiques. Cadascuna de les actrius interpreta diferents papers, des de la mestra fins a la inspectora de la Falange. Un dels elements que dóna unitat a l’obra són les cançons que sonen de fons, que són la banda sonora sentimental de tota una generació, des de la taula de multiplicar als rius d’Espanya passant per les cançons de missa o les regles de l’ ortografia. Les nenes repetien els himnes de l’escola nacional sense ser conscients del que deien. Una altra de les ocupacions dels escolars eren els típics problemes de matemàtiques: les dotzenes d’ous que té un cistell enorme en el qual calia calcular el nombre d’ous, o el preu de cada quilogram de cada aliment que es guarda en no sé quants sacs de cigrons o llenties, per no parlar dels quilòmetres de distància entre dues locomotores que parteixen de llocs diferents i que calia calcular el punt de trobada. Es repassen les relacions entre les companyes, amb les mares i amb els pares, sense oblidar el tipus de dona: les honrades i les “altres”, les que pecaven d’impudícia.

Malgrat que molts dels aspectadors no han rebut aquest tipus d’educació el fet de veure l’obra provoca una empatia que els fa recordar la seva pròpia infància que no és l’aula franquista però els mou a la reflexió sobre les conseqüències que pot tenir en una nena o nen l’educació rebuda per al seu futur. En sortir del teatre s’encén el debat sobre el model d’escola que tenim i el model de societat, l’escola no és més que un mirall on es mira la societat. Ara s’acosten unes noves eleccions i una nova reforma educativa i nosaltres ens preguntem: “Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?”

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=B-zpDZglriQ[/youtube]

Primero fue una película australiana dirigida por Stephan Elliot que se estrenó en las pantallas de los cines en el año 1994, y pronto se convirtió en una película de culto para los colectivos LGBT (lesbianas, gays, bisexuales y personas transgénero). Broadway recogió el testigo y llevo la idea a los escenarios de las capitales del mundo con tradición en los musicales como Londres o Nueva York. Ahora ha llegado a Barcelona, tras triunfar en Madrid, de la mano del grupo Balañà al Teatre Tívili.

Marcos Cámara es el productor que se enamoró en Londres de la parte vital y divertida del musical, donde el espectador sobre todo va a divertirse y dejarse arrastrar por los temazos que tiene el musical. Y un musical vitalista no podría tener otro director artístico y responsable del casting que Àngel Llàcer.

Este montaje reproduce el de Londres escenográficamente con un autobús de 10 toneladas de peso sobre un escenario adaptado para la ocasión, este autobús es a la obra lo que el barco a “Mar i cel” es decir la joya de la corona, tiene cincuenta motores, diez ordenadores etc., todo funciona con baterías todo es exatamente igual que en Londres, las cantantes volando sobre las cabezas de los bailarines y los actores confiere el otro punto fuerte del montaje.

El musical trata sobre el viaje de tres artistas drag que atraviesan el desierto australiano a bordo del autobús de da nombre al musical, en un viaje hacia el descubrimiento del significado de la palabra “amistad”.

Con 40 artistas sobre el escenario, un vestuario de más de 500 trajes, 200 pelucas, tocados, sobreros, 150 pares de zapatos, 23 cambios de escena y sobre todo la fuerza de sus canciones puestas a punto por Manu Guix, que lleva la dirección musical y los arreglos vocales. 23 canciones que todos hemos tarareado alguna vez, desde los éxitos de Madonna a Tina Turner, Cindy Lauper, la gran Gloria Gaynor, los imprescindibles Village People, hasta la maravillosa Donna Summer.

“Priscilla reina del desierto” es un musical comprometido, como lo fue la película, y trata de forma muy divertida y vitalisga el tema de las familias diferentes al patrón que marca la Inglesia Católica, se trata de la visibilidad gay, los padres homosexuales que ejercen con responsabilidad, fuera de los esquema convencionales o tradicionales. Y las frecuentes agresiones e incomprensiones que sufren a diario los colectivos LGBT. El espectáculo pone su granito de arena a la labor pedagógica de los artistas que reflejan en sus obras una realidad no siempre feliz. El mérido del musical es el de unir el placer con la educación, lo que los clásicos latinos llamaban el “prodesse et delectare”, ideal de todos los que nos dedicamos a esto de la pedagogía. Su forma de tratar temas que en ocasiones se sirven desde la cocina del drama o la tragedia, nos resulta atípicamente perfecta, que es un placer ser espectador de un musical que entra en vena.

1. A. Aguado

El circ es va crear per somiar. El circ és un gran animal a les budells treballen artistes que utilitzen un llenguatge universal el de la imaginació i la força de la sorpresa. A Terrassa, el circ s’ha constituït en aquests últims vuit anys un pilar imprescindible de la nostra cultura artística, gràcies a la feina de l’associació Tub d’Assaig, que compta amb professors de circ i artistes de primera línia com Núria Puig o Albert Ubach.

Cada un dels espectacles que hem vist en aquest 8Festival de Circ de Terrassa és una manera meravellosa d’enfrontar amb la realitat de vegades des de l’esperit d’un gamberro intel·lectual, altres des de la més pura innocència i per sobre de tot està l’humor i la dramaturgia de cada espectacle. Amb Wilbur vam veure un espectacle d’acrobàcies, humor i el perill amb el qual viu un artistes amb una tècnica i un físic extraordinaris i vibrant ritme com el d’Anthony Quinn a “La Strada”. Cia Capicua ens va presentar “Entredos”, una rica aventura de teatre gestual, circ, dansa i manipulació d’objectes per tal d’explicar la història d’un món visionari i bellíssim. El ritme de Nova Orleans el va posar l’humor de “La Banda del Otro”, un procés de creació fronterer, un recorregut que ens fa canviar la visió de la música i al públic capbussar-se en un món propi, que el públic agraeix i aplaudeix. La CIA. Vaques són va descobrir una narrativa de teatre avantguardista, d’aquells de les noves tendències, una barreja d’humor. Una petita obra mestra, un irònic cant als rius asturians per on va aquest vaixell a la deriva de l’humor negre.

Un dels moments més brillants del festival el va posar el geni mordaç i brillant de Quim Girón amb el seu espectacle “Indomador” que produeix en l’espectador el neguit propi dels espectacles d’avantguarda. Un territori hostil híbrid meitat humà i meitat animal, cruelment estrany. Al final resulta que Quim Girón va més enllà del circ per endinsar-se en l’assaig filosòfic sobre la condició humana. La Cia. Circ Vermut amb el seu espectacle “Ni cap ni peus” són va ensenyar fins on pot arribar el joc escènic amb una cadira i la relació amb un espectador que termina llançan pilotes amb velcro als artistes. El 8Festival de circ de Terrassa va tancar portes amb un espectacle ple d’energia, un concert-cabaret d’artistes enamorats de la música i el ball amb música en directe, un muntatge que ha rebut molt aplaudiments i reconeixement. L’espectacle és un banquet per als ulls, els extret i el cor, capaç de captar el públic més dispers del món.

El circ modern ha après que els vells números i els trucs de sempre necessitaven renovació i una dramatúrgia, un fil conductor que sostingui el producte i emocioni per l’impacte visual i pel esglaiament dels meravellós. Tot i que el festival va arrencar amb una gala al Centre Cultural de Terrassa, després va passar ràpidament al barri de la Maurina, a la plaça pública, amb un públic multicultural i transversal que va gaudir dels tallers de circ i la màgia del Festival.

Esperem que l’any que ve el pressupost dedicat al 9Festival doble el de l’actual perquè Terrassa sigui un referent en aquest tipus de festivals i la xemeneia Almirall que va ser edificada amb l’objectiu d’incrementar la capacitat de tiratge dels forns de cocció serveixi de escala il·luminada al cel de les Arts Escèniques.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=5kmo8ZoiFSo[/youtube]

Tot la premsa gràfica busca la foto de l’encaixada de mans entre El ministre d’Educació, Cultura i Esport, Iñigo Méndez Vigo i la presidenta del Parlament, Carme Forcadell sota la mirada del conseller de Cultura de la Generalitat, Santi Vila. La nit de l’estrena vam poder veure personatges històrics amb personatges de ficció pel Gran Teatre. Famosos del teatre com Josep Maria Pou o Joan Lluís Bozzo, advocats i polítics com Miquel Roca, Inés Acostades, Xavi García Albiol, Jaume Colboni, Meritxell Batet, esportistes com Albert Costa o gent televisiva com Marc Parrot o Risto Mejide acompanyat de la seva joveníssima núvia , al costat de grans mestres com Jordi Savall.

Sobre Shakespeare s’han escrit gairebé tres-centes òperes, a “Macbeth” barrejo personatges fantàstics com les bruixes amb personatges reals de la Història. El duo entre Macbeth i Lady s’acosten molt al teatre ia la dramatúrgia d’escena en la segona escena.

El Liceu inaugura la seva temporada 2016/17 amb “Macbeth”, una producció del Grand Théatre de Ginebra, de més de tres hores amb un últim acte espectacular. Sota la direcció musical de Giampaolo Bisanti i l’escènica de Christof Loy.

L’obra de Shakespeare mostra continus canvis d’escenari, en el primer acte hi ha vuit escenes curtes que van des del camp obert a l’episodi molt més íntim en què Lady Macbeth llegeix la carta, passant per l’escena de la cort de Duncan seguida pel assassinat al pati del castell. Aquest muntatge que podem veure aquest mes d’octubre al Liceu situa l’obra de Shakespeare en un univers cinematogràfic en blanc i negre, amb una escenografia presidida per un castell grandiós -Jonas Dahlberg-inspirat en la mansió de la pel·lícula d’Alfred Hitchcock “Rebeca “, una escenografia impressionant que li dóna grandesa a la presència escènica del baríton francès Ludovic Tézier i la soprano vienesa Martina Serafín, tots dos debutants en els seus papers de Macbeth i Lady Macbeth.

Aquesta versió ens mostra el tema central de la lluita pel poder, des del xafardeig de les bruixes a la visió del metge d’aquest fantasma que es passeja entre bisillos blancs. Una posada en escena sagaç, elegant, bellament tràgica que té el moment més sorprenent en el tercer acte quan el cos dels assassinats per Macbeth s’aixequen del terra de l’escenari en urnes de vidre il·luminades al sostre mostrant maniquins, una imatge gairebé surrealista de ultratomba. Sempre m’ha atret la part més imaginativa de Macbeth, mai em va atreure l’assassinat o la tradició del que lamentablement tenim exemples diaris en política, sinó la part on els esclats de sensibilitat que semblen sorgir del no-res, i allà tenim en el banquet els fantasmes invisibles que ho agiten tot, o la sang en les mans de Lady Macbeth que sembla no desaparèixer amb l’aigua. Aquest Macbeth està tan ben muntat que el temps es va volant, sens dubte el millor elogi que pot collir un espectacle és la seva capacitat de relativitzar el temps i fer-nos gaudir del sentit que té l’espectacle total. Això no ha fet més que començar, ens espera una temporada plena de sorpreses.

1. A. Aguado

Des del cap al cor

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=nETsPps9Zcs[/youtube]

Un pot moure per la vida des del cor o des del cap. Dos prismes molt diferents per viure. Asun Noales (Elx, 1971) ens va demostrar amb el seu espectacle “Da capo”, aquest cap de setmana, que tots dos punts de vista poden donar-se la mà i dialogar sobre un escenari pur, net com un full en blanc. A la ballarina i el seu coreògraf Gustavo Ramírez no els tremola el pols a l’hora d’abordar les coses una i altra vegada des del principi, com si d’una partitura musical es tractés que t’obliga a tornar al principi, a la capçalera i deixar els peus per al final d’una companyia demolidora.

Al Centre Cultural de Terrassa vam poder veure moltes trobades molt emocionals sota l’imperi del color blanc i ho fa des d’un quadre com a mínim sorprenent, molta bellesa i plasticitat amb certs tocs de moviments que deixa a l’espectador corprès. Amb la maquinària dels cossos blancs com a teló de fons negre i grans espais, la peça està oberta per indagar en la llibertat de l’espai.

Set ballarins entre ells a pròpia Asun Noales estableix “un tour de force” d’autèntic virtuosisme del moviment. Sens dubte, una obra intel·ligent, de gran plasticitat pictòrica on el full en blanc s’omple d’imatges plàstiques i notes musicals plenes d’imaginació. “Da capo” és un d’aquests fenòmens de la dansa que fomenten l’afició a les Arts Escèniques.

Acostumats a moure’ns per la passió, una cosa tan dels pobles de la Mediterrània, Asun Noales ens proposa el cap, el pensament com a guia o far per sortejar les cruïlles més complexes de la vida. De la seva pròpia existència i de la del seu coreògraf neix una peça complexa on la pròpia experiència ens llança a una lluita entre la llum i el coneixement i les tenebres i les ombres. Les metàfora que arriben senzilles i directes a l’espectador ens poden fer pensar en les nostres pròpies vides, en les nostres pròpies trajectòries vitals on el record es desperta amb el clip d’un moviment exercitat per un ballarí ple de farina o la trobada d’uns cossos formant una pinya , una família.

Guiar-nos per la senda del cap o del cor, per la senda del blanc o del negre, són les encurcijadas a què ens sotmeten aquesta ballarina madura en ple coneixement del seu art, i encendidamente sensible, exibiendo una bellesa en el plantejament de les seves creacions a joc amb els seus moviments, tan depurada que ens segresta el pas del temps. “Da capo” és un treball de recerca harmoniós, clàssic en el millor sentit de la paraula, és a dir, viu, perquè un clàssic és algú que roman viu malgrat el pas del temps.

Asun Noales veloç i captivadora com els ballarins de la seva companyia demana ser vista d’una sola asseguda, hi ha molt pocs ballarins amb aquest domini del cos capaços de sorprendre’ns i commoure’ns, és a dir d’anar directament del cap al cor.

1. A. Aguado