[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Gy4LtfZoasY[/youtube]

Tant el batxillerat d’arts escèniques de Terrassa de l’INS Torre del Palau com el batxillerat d’arts escèniques de l’INS de Viladecavalls, que des de fa anys col·laboren entre si i desenvolupen un treball de dinamització cultural per a la ciutat de Terrassa han estat premiats amb dues mencions especials en els premis de Teatre Jove de la fundació Coca Cola Espanya. Els dos centres estan de celebració pel reconeixement als processos creatius duts a terme aquest curs d’una banda la Torre del Palau amb la posada en escena d’una adaptació realitzada per la professora Rosa Ponsarnau de “L’onada” i d’altra banda el INS de Viladecavalls pel seu projecte en col·laboració amb el memorial democràtic de Catalunya i l’escola de música CEM, “Els trens de la memòria”, ambdues obres representades en funcions escolars al Teatre Principal de Terrassa.

Així com tothom coneix el batxillerat d’arts plàstiques, pocs són els que coneixen a fons el batxillerat d’arts escèniques. Una modalitat de batxillerat dirigida a aquells estudiants de secundària amb inquietuds musicals, amb ganes d’orientar el seu futur cap a una sector en auge com els mitjans audiovisuals, els mitjans de comunicació, la publicitat, les arts escèniques, la producció i la gestió d’empreses del sector cultura o l’animació cultural i social, l’expressió corporal, el moviment, el món del teatre, la dansa, el cinema, i totes aquelles carreres de l’àmbit de les lletres, qualsevol branca de l’ensenyament, o l’educació en un sentit ampli connectada amb la branca de les carreres d’humanitats.

Juntament amb la sortides professionals s’ha d’assenyalar els beneficis per a la salut dels adolescents que té la pràctica de les arts escèniques. Treballar el cos i la ment, ajuda a prendre consciència de la respiració, consciència de l’estat físic, afavorint la resistència, l’augment de força muscular, la millora de la circulació sanguínia i l’estimulació de les àrees del nostre cervell que tenen a veure amb la coordinació, l’equilibri, el sentit del ritme, millora l’autoconfiança, la memòria i l’estat anímic lluitant contra l’estrès i les tensions dels adolescents. Són uns estudis que suposa un antidepressiu. Obre les idees a altres èpoques i a altres cultures i relativitza els punts de vista. Implica disciplina. Afavoreix l’intel·ligència creativa.

El fet que el treball de les arts escèniques sigui en equip, fa dels alumnes éssers més socials i oberts cap a l’altre individu, el millor alumne és el que sap escoltar sota la filosofia de ajudeu-me que t’ajudaré. No són poques la traves, les trampes i impediments i idees preconcebudes que les arts escèniques tenen en la societat i en els nostres centres d’ensenyament on sembla que la branca que no té matemàtiques està maleïda. Per això es fa necessari la difusió de notícies com els premis atorgats als dos projectes educatius. Ambdós tenen la ciutat de Terrassa com a focus de les seves accions escèniques.

1. A. Aguado

M.A.R.T., un festival de creativitat

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=I7YVdTlMTzE&t=1067s[/youtube]

El teatre Alegria es va transformar en una fàbrica d’idees teatrals en ebullició. El CAET va promoure la seva anual M.A.R.T. una tradició que s’ha consolidat com un intercanvi primaveral al Festival TNT, una de les marques de la ciutat de cara a l’exterior. La mostra tenia com a premissa que cada peça no podia superar els deu minuts, el resultat va ser un espectacle molt variat i creatiu. Un format que podia portar al recel, però que es va demostrar totalment àgil. El públic de la sala va votar per Llac i Poema de l’aire com espectacles per a ser programats en la propera edició del TNT. Totes les companyies es caracteritzaven per la joventut dels seus actors i actrius. Joves plens de talent i energia. Algunes, com Rectangle Negre, participaven per segona vegada a M.A.R.T. i s’han consolidat com una companyia de futur de la nostra ciutat. Dos dels elements que van contribuir a l’èxit d’aquesta edició van ser la varietat de registres i la coordinació tècnica. Les micropeces tenien propostes dramatúrigiques diferents: de text com la de Sílvia Navarro a peces d’acrobàcia, de dansa i videoart. Menció especial mereix la producció de Pau Gómez i la coordinació tècnica de Toni Ubach. No és fàcil mantenir el ritme d’un espectacle amb 17 propostes que canvien cada 10 minuts. Un repte superat i amb nota.

El moment emotiu de la marató va ser quan es va recordar a Rodamon, companyia egarenca dirigida per Montse Sala que durant molts anys ha treballat el teatre de qualitat entre els joves i no tan joves.

Totes les propostes ens feien pensar en un després: Tempus, Suite, Lemon Survey, La dóna gelatina, Autònoma, Trànsit, Isil Sol Vil x Marina Barsy Janer, Llac, Poema de l’aire, No estic neta, Woyzeck assassí, Dones i Fronteres i Tango d’última hora. Totes dibuixaven una subtilesa i elegància que prometien un després. Potser el TNT hauria de plantejar-se una Zona off, la iniciativa facilitaria l’objectiu de tenir un programa alternatiu a l’oficial, com passa en molts altres festivals de teatre com ara el de Tàrrega. Sens dubte el públic va respondre amb entusiasme i la mostra es va convertir en un espai lúdic creatiu, un fascinant desplegament de creativitat en un món dominat per la filosofia de la còpia.

En tot esdeveniment perfecte té una tara, un defecte; si no, no seria un producte humà. El punt a millorar és l’accessibilitat del Teatre Alegria. Una de les artistes intervinents anava en cadira de rodes, la ballarina terrassenca Dolors López, que ha pujat a escenaris de Barcelona, Madrid, Sevilla i Mèxic, i que en les seves diferents actuacions no ha tingut problemes de accessibilitat; mentre que sí els ha tingut en el teatre de la seva ciutat. Paradoxes de la vida. Aquest aspecte si volem una ciutat cultural sense barreres s’hauria de corregir. Esperem que el M.A.R.T. de l’any que ve segueixi aquesta línia ascendent que any rere any mostra.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=By2hkS9cLWw[/youtube]

Oriol Broggi enfront de Wajdi Mouawad

Oriol Broggi i la Perla 29 aposten per un valor segur el rei de la tragèdia contemporània el dramaturg canadenc Wajdi Mouawad. Incendis va ser l’obra que va catapultar a l’Olimp dels déus al dramaturg d’orgen libanès. Oriol Brogi a la Biblioteca de Catalunya ha muntat Boscos la peça que tanca la tetralogia publicada en català per Edcions Periscopi. Hi ha molt de lectura a la obres teatrals de Wajdi Mouawad, es tracta d’un teatre per a ser llegit, jo diria més, la lectura prèvia de l’obra ajuda a encaixar els diferents drames que apareixen en escena, tres segles en quatre hores d’espectacle amb pausa a les dues hores. Bona part del temps ens ho vam passar en el bosc de la Ardenes prop d’Estrasburg, però a més d’aquesta arcàdia impossible passem per atemptats, hospitals, residències geriàtriques, cases nobles, carrers i llocs que van des de 1871 fins al 2006.

“Boscos” és una obra de dones que se serveix dels mecanisme de la novel·la policíaca per plantejar una indagació sobre la identitat, l’amistat, el perdó, la família, l’abandonament, la malaltia, la bogeria, l’amor i la reconcilació. Una autèntica trama policíaca construïda amb els codis del drama teatral de les tragèdies clàssiques. Les virtuts, les passions, les qualitats i defectes dels éssers humans mai canvien. Ja en la literatura grega Clitemmestra cega de ràbia perquè el seu marit sacrifica la filla gran de tots dos, Ifigènia, perquè els déus afavorissin als aqueos en la guerra pren com a amant a Egisto, un cosí jove del seu marit, que per raons familaires , rivalitza amb Agamèmnon. Wajdi Mouawad aprofundeix en els drames interiors dels personatges femenins, els masculins acompanyen en aquesta història que concep la història contemporània amb tints de mitologia grega.

Loup és la furiosa mal parlada adolescent que protagonitza l’obra intentant superar el trauma de l’abandonament seguint el rastre de set dones de la família en un puzle disseminat en diferents punts que l’espectador atent ha reconsctuir i que si no ha llegit el text prèviament, surt del teatre pensant ara hauria de tornar a veure l’obra per gaudir la trama. Clara de Ramon interpreta aquesta rebel amb causa que és Loup acompanyada de Ramon Vila que interpreta Douglas Dupontel, els dos són el fil conductor de tota la història. La interpretació dels dos actors separats en edat ens traslladen a la densitat del temps a la situació plantejada, mordaces i en alguns moments terriblement commovedors. La mà de Broggi en la direcció està present en ells i a la resta de l’elenc amb una Marissa Josa extraordinària al costat de Màrcia Cisteró, Cristina Genebat, Xavi Ricart, Xavi Ripol, Marc Rius, Carol Ruano i Sergi Vila. Tots formen les peces d’aquest trencaclosques que Loup cabrejada amb el món intenta compredre i comprendre, segueix un rastre de sang a través de les guerres, les traïcions, les atrocitats, les passions, els camps de concentració, les mines on s’explotaven als nens, … i al final aquesta jove llop arriba a la maduresa a través d’aquesta tristesa, a través d’aquest viatge dolorós per uns temps poc propicis per a la lírica.

1. A. Aguado

Pep Plà espàrring d’Emma Vilarasau

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=J7PD_ZX5pGI[/youtube]

Pep Pla ha tornat a trepitjar l’escenari com a actor després de 10 anys dirigint i gestionant entre bambolines les destinacions del CAET –Centre d´Arts Escèniques de Terrassa- i del festival TNT. A La mare interpreta a Pierre el marit d’Anne (Emma Vilarasau), una dona buida que als cinquanta es troba en caiguda lliure: alcohol, pastilles, paranoia i deliris. Una dona en una casa gran on s’han anat tots: els dos fills -Sara i Nicolás-, i el marit està sempre treballant o quan no en seminaris, la flama de l’amor s’ha apagat fa anys.

Una hora i quaranta minuts a la sala Villarroel de fortes emocions. L’obra es va entrenar a París l’any 2010 interpretada per l’actriu Catherine Hiegel que va rebre el premi Molière. L’autor, el dramaturg francès Florian Zeller (París 1979) és un especialista en la indagació de la solitud dels pares, de les seves arquitectures interiors, de tal manera que l’espectador no sap si el que està passant és real o és un efecte d’una ment malalta, sabem que la realitat que presenta existeix, però els fets estan deformats o focalitzats. Aquesta versió té el segell d’André Lima, actor i director vinculat amb la companyia Animalario.

El director insisteix en la juxtaposició, en el caos i en la passada de la realitat a la ficció. En un complex mecanisme de temps que fa recaure el treball sobre els actors, d’ells depèn la veritat de l’obra. Pep Pla és un espàrring d’Emma Vilarasau, no es tracta de l’enemic, el marit destructor. Hi ha una diferència entre la baralla directa i l’ espàrring. La baralla destrueix, mentre que el espàrring prepara l’adversari per desenvolupar les seves habilitats de boxejador, Emma creix en aquest ring imaginari on Pep Plà entra i surt contínuament en un afinadíssim exercici de rèplica o silenci per provocar l’efecte desitjat pel Andrés Lima. Emma ataca una i altra vegada al fetge, als ronyons, a la barbeta, cops baixos i cruels sobre el cos de Pepe Plà. Els cops fan plorar, emocionar i riure al públic en un efecte d’estranyament. Hi ha en escena de la Villarroel molt d’ofici, taules i talent.

Emma explora la fragilitat del seu personatge. La fragilitat de la gran actriu que transmet al públic la inquietud d’estar viu, despert, ser conscient de la desolació interior i la vulnerabilitat. Aquest recerca plena de veritat és el que fa omplir cada dia el teatre i prorrogar les funcions.

Aquesta dona que sent la síndrome del niu buit, aquesta sensació general de solitud que els pares senten quan els fills abandonen la casa per viure les seves vides. El fill Nicolás que se’n va per viure la seva vida, Òscar Castellví, amb la seva parella Élodie, Ester Cort. D’aquesta lluita maternofilial neix l’humor negre.

La mare ens porta de la compassió, al terror, del terror a l’angoixa vital, de l’angoixa vital a l’ humor negre, de l’humor negre a la desesperació. L’obra és un carrusel d’emocions esgotador. L’espectador empatitza amb aquesta dona en caiguda lliure i els personatges que l’envolten. La mare i una mirada sarcàstica sobre la soledat, la parella, la família i l’abandó … exposa els nostres fantasmes més ocults. No se la perdin.

1. A. Aguado

Pep Plà sparring de Emma Vilarasau

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=bjj62XE8LFk[/youtube]

Pep Pla ha vuelto a pisar el escenario como actor tras 10 años dirigiendo y gestionando entre bambalinas los destinos del CAET y del festival TNT. Interpreta a Pierre el marido de Anne (Emma Vilarasau), una mujer vacía que a los cincuenta se encuentra en caída libre: alcohol, pastillas, paranoia y delirios. Una mujer en una casa grande donde se han ido todos, los dos hijos, Sara y Nicolás, y el marido está siempre trabajando o cuando no en seminarios, la llama del amor se ha apagado hace años.

Una hora y cuarenta minutos en la sala Villarroel. La obra se entrenó en París en el año 2010 interpretada por la actriz Catherine Hiegel que recibió el Molière al año siguiente. El autor, el dramaturgo francés Florian Zeller (París 1979) es un especialista en la indagación de la soledad de los padres entregados a sus hijos, de tal modo que el espectador no sabe si lo que está ocurriendo es real o es un efecto de una mente enferma, sabemos que la realidad que presenta existe, pero los hechos están deformados o focalizados. Esta versión tiene el sello de André Lima, actor y director vinculado con la compañía Animalario.

El director insiste en la yuxtaposición, en el caos y en el pase de la realidad a la ficción. En un complejo mecanismo de tiempo que hace recaer el trabajo sobre los actores, de ellos depende la verdad de la obra. Pep Pla es un sparring de Emma Vilarasau, no se trata del enemigo, el marido destructor. Hay una diferencia entre la pelea directa y el sparring. La pelea destruye, mientras que el sparring prepara al adversario para desarrollar sus habilidades de boxeador, Emma crece en este ring imaginario donde Pep Plà entra y sale continuamente en un afinadísimo ejercicio de réplica o silencio para provocar el efecto deseado por el Andrés Lima. Emma ataca una y otra vez al hígado, a los riñones, al mentón, golpes bajos y crueles que en ocasiones hacen reír al público en un efecto de extrañamiento. Hay en escena de la Villarroel mucho oficio, tablas y talento.

Emma explora la fragilidad de su personaje. La fragilidad de la gran actriz que transmite al público la zozobra de estar vivo, despierto, ser consciente de la desolación interior y la vulnerabilidad. Este búsqueda llena de verdad es lo que hace llenar cada día el teatro y prorrogar las funciones.

Esta mujer que siente el síndrome del nido vacío, esa sensación general de soledad que los padres siente cuando los hijos abandonan la casa para vivir sus vidas. El hijo Nicolás que se va para vivir su vida, Òscar Castellví, junto a su pareja Élodie, Ester Cort. De esta lucha materno filial nace el humor negro.

La mare nos lleva de la compasión, al terror, del terror a la angustia vital, de la angustia vital la humor negro, del humor negro a la desesperación. La obra es un carrusel de emociones agotador. El espectador empatiza con esta mujer en caída libre y los personajes que la rodean. La mare e una mirada sarcástica sobre la soledad, la pareja, la familia y el abandono… expone nuestros fantasmas más ocultos. No se la pierdan.

1. A. Aguado

M’enamoren els timadors

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=b6uqy-3uGXw[/youtube]

Catalunya s’ha aixecat amb un cop emocional: “El pare de tots ens ha traït”. Després de tants governs de Convergència Jordi Pujol cau com a pare de la pàtria a la borsa dels timadors. La seva figura política es desploma, la decepció es dispara, el país es dirigeix cap a la depressió, el terratrèmol fa moure els fonaments i creences de les famílies i entre elles la família de la Magda, un iaia totalment destrossada, caiguda en la bogeria emocional pel trauma, no suporta la confessió de l’expresident. No només ha caigut un polític, ha caigut un referent, un model, un heroi de la nació. I la Magda actua com si l’apocalipsi s’acostés-, compra ampolles i ampolles de Calisay i del carrer recull un indigent de barba bruta i se l’emporta al seu pis, les filles i la néta que defensen el patrimoni familiar el veuen com un enemic. Aquest és el punt de partida d’ A Tots els que Heu vingut comèdia de Marc Rosich, dirigida pel mateix dramaturg a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya.

Marc Rosich envolta la història d’aquesta àvia en la seva realitat present que és la de tots. Una de tantes àvies, que Ventolin en mà, parla del seu difunt Armando, un perfil completament reconeixible, una de tantes àvies conservadores i convergents que van patir la caiguda d’un mite del qual estaven platònicament enamorades. Si a aquesta idea li sumem la figura de la Núria Feliu com a alter ego de la protagonista tenim un peça teatral provocativa, divertida, barreja de realitat, ficció i sàtira d’una classe política que es movia com gallina sense cap. La Magda canta a la Núria Feliu, la banda sonora de bona part de la representació, durant la qual es poden escoltar fins a 10 temes diferents. El vídeo a partir d’un aparell de televisió dins de l’espai escènic i la projecció al ciclo en la part alta del piset, ajuda a explicar els fets narratius dels esdeveniments, que van transcorre des d’aquell 25 de juliol del 2014 i fins a l’11 de setembre del mateix any. La Magda escriu a General Mitre buscant respostes davant de les seves filles i la germana que es preocupen perquè la confessió no afecti ni a la Via Catalana, ni al 9N, ni que perilli la figura de l’ Artur Mas.

El desengany i les conseqüències de la decepció de la Magda són els fils que serveixen perquè els fantasmes familiars apareguin per la porta: Àgata Casals germana de la Magda (Lurdes Barba) Clara Clarà Casals, la filla gran de la Magda (Montse Esteve) , Sandra Clarà Casals, filla petita de la Magda (Àurea Márquez), Jana Zabala Clarà, filla de la Clara Mireia Pàmies i Rafa Ayala, l’indigent malparlat, Carles Gilabert. Els personatges no són caricatures passades pel carreró del Gat, no hi ha deformitat esperpèntica, Marc Rosich intenta com Manolo Vázquez Montalbán fer una radiografia sentimental de la nostra història recentíssima.

Es pot considerar “A tots els que heu vingut” de Marc Rosich com un gran retrat del país. L’humor, barreja Teresines i Eduardo de Filippo, fa de contrapès de la seva despietada visió política. La trama és plena de girs inesperats que fan que l’espectador no perdi el fil.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=q7UmIbnbaGc[/youtube]

La nova mirada de la directora holandesa Monique Wagemakers proposa un nou enfocament al Rigoletto de Verdi que aquests dies podem veure al Gran Teatre del Liceu. El drama del bufó de la cort del Duc de Màntua és llegit com l’anàlisi dels mecanismes de l’abús del poder, la por i el maltractament.

L’òpera arrenca de l’obra teatral de Víctor Hugo “El rei es diverteix” (1833), el dramaturg, novel·lista i poeta francès ha estat utilitzat com a font de més de vuitanta òperes, la causa la seva deriva intel·lectual al socialisme utòpic i la seva defensa de la comuna de París i que durant anys li va suposar patir l’exili pels seus atacs a la monarquia.

Per a la directora d’escena la imatge del pare sobreprotector de la seva filla no és d’amor, més aviat d’opressió i la tirania del maltractador que tanca només per a ell la seva filla, en un comportament malaltís. El bufó que fa burles i mostra una aparença física deforme és aquí un possessiu pare amb una deformitat espiritual i no física.

El dia de l’estrena el públic va acollir amb esbroncades la directora holandesa que rema contra el vent d’un públic no donat a segones lectures. No obstant això va aplaudir la direcció musical de l’italià Riccardo Frizza. El triangle pare, filla i duc va a càrrec de Javier Camarena i Antonio Siragusa en el cas del Duc de Màntua i Carlos Álvarez i Àngel Òdena en el paper del bufó Rigoletto, amb una única i extraordinària intervenció del passat dissabte 25 del gran Leo Nucci que va realitzar una demostració del que és entendre la psicologia operística del seu personatge. El paper de la filla oprimida pels dos homes està defensat per la gran Désirée Rancatore i María José Moreno. Molt significativa la posada en escena del personatge de la filla de Rigolleto en tant exemplifica la por, el desengany i el lliurament per amor, acabant en un sac enmig de l’escenari mentre la seva sang corre com un riu vermell de denúncia de com es pot dur a les dones a situacions crítiques. La jove Gilda després de créixer educada en un convent per les monges, arriba a la casa del seu pare que es converteix en una presó on està tancada i acusada de la mort de la seva mare.

Els atractius d’aquesta òpera són molts, en primer lloc es tracta d’una de la òperes més populars del repertori operístic per contenir la famosa ària a “La donna è Mobile” que canta el donjoanesc Duc de Màntua. En segon lloc l’encert de l’elecció del vestuari inspirat en l’estètica renaixentista de la dissenyadora Sandy Powell, guanyadora de tres premis Oscar. En tercer lloc el paper de cor com a personatges teatrals que com a ballarins de dansa contemporània marquen l’espai escènic amb els seus moviments geomètrics i en tercer lloc l’escenari, un únic espai amb gran complexitat tècnica amb una plataforma hidràulica, rectangular amb una il·luminació que dóna molt joc i elements escenogràfics com una escala infinita cap al cel. El resultat és un espectacle total sota el comandament d’una dona directora d’escena que denuncia el masclisme de la societat.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=tFnvHn8Xw4g[/youtube]

Un avió nou, un aterratge a Toronto, una dona jove, un home madur acostumat a les corrupteles del poder, la prepotència dels diners, les influències i la corrupció.

Estem parlant de Nina de porcellana la catorzena obra de David Mamet, autor americà de clàssics com Oleanna, American Buffalo, Glengarry Glen Ross, així com de guions de cinema com El carter sempre truca dues vegades o Els intocables d’Eliot Nees. Aquests dies podem veure la versió que ha dirigit Juan Carlos Rubio protagonitzada per Javier Godino i José sagristà al teatre Poliorama de Barcelona. La peça teatral es va estrenar a Broadway protagonitzada per Al Pacino i José Sacristán ha recollit el testimoni d’Al Pacino. Ja fa temps que el gust pel realisme rigorós ha tornat als escenaris. No sembla només una moda, sinó una forma de respondre a la cruesa de la pròpia realitat i al dramatisme directe. Els casos de corrupció política, la presidència de Donald Trump, els populisme i l’auge de la extrama dreta abonen un tipus de teatre carregat d’ironia, humor i suspens. Les obres ofereixen una mirada transversal sobre la realitat oferint més del que a primera vista sembla en el mateix text.

El teatre de David Mamet té el dinamisme dialèctic d’una pel·lícula, no en va és autor d’excel·lents guions de cinema i sap que el teatre contemporani s’alimenta de l’acció, el suspens, la radiografia del poder i les clavagueres de la vida política. Lluny de l’avorriment conceptual, hi ha en aquesta peça interpretada per José Sacristán una càrrega de profunditat dirigida cap a l’interior de l’espectador.

Un home, el seu assitent i una sèrie de trucades telefòniques despullen els mons privats dels poderosos obstinats a evadir impostos i corrompre el sistema; els seus diàlegs, la seva atmosfera, les seves focalitzacions de l’existència tenen un aire trivial i quotidià, no es tracta de buscar els tres peus al gat. Simplement es tracta de viure, a la força els pegen.

El teatre de Davit Mamet ens parla de l’ésser humà en totes les seves formes i del que són capaços de fer, dones i homes, per aconseguir uns grams de felicitat. Si la reflexió dialèctica l’ assaonem amb fortes dosis d’ironia i humor negre tindrem una hora de teràpia, el teatre haurà complert la seva funció de mirall de la realitat.

José Sacristán interpreta un personatge que és un escurçó disposades a mossegar quan pugui, ja siguin homes o dones, al seu costat un abodient pigmalió disposat a prendre nota de tot el que està passant.

David Mamet deixa parlar els seus personatges, José Sacristán parla, parla i parla en un tour de force en el qual desplega tots els seus dots d’actor consagrat i en el qual la baralla està servida.

A l’Pachino i Sacristán interpreten un mil.lionari acostumat a la tensió del tauró, l’energia de l’amo, la mirada de l’acusador, el gest del que ho pot tot i no tem res i amb el telèfon com a interlocutor es mou per les xarxes de la màfia del poder com tauró despietat on el fi justifica qualsevol mitjà.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Rk5Uetj259A[/youtube]

Non esiste l’amor, Parole Parole, Buona sera signorina, La lluny, Il ragazzo sud delphino, Statte Vicino Amme, Love in Portofino, Buona sera signorina, Mama Mia, Mambo italià, … cançons que formen l’espai d’una comèdia commovedora i carregada d’humanitat i ritme. Pau Carrió Llucià el seu director ens planteja una versió del clàssic de Carlo Goldoni L’ Hostelera. No estem en la Venècia del segle XVIII. No sona Vivaldi. Ni hi ha personatges vestits de Comèdia de l’art. Els actors canten cançons d’ Adriano Celentano, Fred Buscaglione, Carlo Buti, Carlo Savina, Marino Marini, Renato Carosone, Adriano Celentano, Sophia Loren, Domenico Modugno, Mina, … La comèdia viatja a Itàlia als anys cinquanta i seixanta amb les seves melodies i ritmes, perquè la trama encaixa en aquesta festa italina on els actors el mateix fan de cambrers i ens serveixen un plat de macarrons i un got de vi que canten o toquen un instrument musical.

Mirandolina, l’ hostalera, és una dona alegre, lliure, enginyosa i capaç de fingir per triomfar sobre la cort d’homes que la persegueixen en una mena de guerra de sexes. Una guerra dialèctica amb constants entrades i sortides d’escena. La perla 29 ha muntat un autèntic hostal italià a la Biblioteca de Catalunya, taules amb estovalles de quadres, pasta al ragú i una escenografia integrada en el teatre, no hi ha quarta paret, l’espectador està dins al’escenari, forma part d’aquest gran sopar col·lectiva on els sentiments dels personatges pugen i baixen, en un continu tobogan d’emocions protagonitzades per Laura Aubert, David Verdaguer, Júlia Barceló, Javier Beltrán, Jordi Oriol, Alba Pujol i Marc Rodríguez.

Mirandolina, Laura Aubert, es proposa venjar les dones pels segles de domini dels homes, però, un cop ficada en l’empresa, en l’embolic de la trama, ella es mostra feble, fa un pas enrere, no està disposada a renunciar al seu petit món burgès, ni de bon tros al seu hostal, a la seva propietat. En aquest moment s’estableix una lluita entre la passió amorosa, destructiva i la raó. Com a bona obra del Segle de les Llums la raó surt triomfant.

Destaca el treball de Jordi Oriol en el paper de l’abnegat cambrer enamorat dels seus senyora mostra una sensibilitat i contenció caricaturesca que li confereix al personatge uns trets de vell estil del cinema en blanc i negre de principis de segle, un Chales Chaplin o un Harold Lloyd. Com ja ens té acostumats laura Aubert és pura dinamita, i deixa a l’espectador àvid, desitjant més i més girs de la història, més i més entrades i sortides.

Del muntatge sorprèn fins a quin punt ha pogut transformar l’espai escènic donant sentit al text. En aquest sentit cal assenyalar el treball esplèndid de Sebastià Brosa i els seus ajudants Talsa Camps i Ximena Ros. Com passa al Teatre Lliure l’efecte camaleònic de l’arquitectura amb la idea de l’espai escènic formen una mateixa cosa, que sens dubte ajuda a entrar dins el joc teatral. Augurem un gran èxit a una comèdia, on se sopa i es beu en l’entreacte i pel mateix preu de l’entrada.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=8m9axpVPMcA[/youtube]

Quan es diu el nom d’Henrik Ibsen (1828-1906) sempre un pensa en Casa de nines, però en ocasions succeeix que un director amb una bona dosi d’intel·ligència i claredat en un món carregat de directors amb un nivell de ximpleria insuportable ens descobreix una joia de la literatura, com passa en aquest cas “L’ànec salvatge” una peça que Ibsen va escriure el 1884, el director encertat és Julio Manrique.

Andreu Benito, Iván Benet, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pablo Derqui, Miranda Gas, Jordi Jovet, Lluís Marco, Elena Tarrats i el piano de Carles Pedragosa ens enfrontem a un personatge que està entestat a que prevalgui la veritat per sobre de tot com camí espiritual per arribar a la felicitat i aquesta fórmula personal intenta estendre-la a tots els altres, però quan alguna cosa funciona per un mateix, no sempre funciona per als altres. L’obra s’obre amb un casament, la d’un vell empresari amb una jove bella i el fill ressentit troba a l’amic íntim del qual descobreix un secret, i creu necessari que sàpiga la veritat. La mentida vital en què viu l’amic el fa feliç amb la seva dona i la seva filla en un paradís; però Gregers Werle apareix per incendiar-ho tot. Quan un obre els ulls i contempla la veritat nua pot ser que la seva llum t’ encegui els ulls i et deixi sense res del que tenies fins a aquest moment: “Si treu vostè la mentida vital a un home corrent, li treu al mateix temps la felicitat “. L’espectador entra a la història com si aquesta estigués passant en el seu temps, el vestuari, l’escenografia, la música del piano, tot ajuda a fer-nos present aquesta idea de la vida apostant per una il·lusió i com la veritat pot ser una trituradora que ho destrueix tot.

L’obra té personatges amb la seva pròpia realitat i la seva pròpia dimensió psicològica, no són personatges plans sinó com cebes plens de capes, entre ells destaca el paper de l’adolescent que paga els plats trencats de la situació. Els personatges estan en l’atmosfera del realisme psicològic, al qual Julio Manrique li ha posat banda sonora.

Elena Tarrats s’endinsa amb molta energia a la pell de Heda, Hedvige per commoure l’espectador. L’obra ens ensenya que els fills sempre porten la motxilla del passat dels seus pares a l’esquena i en ocasions el seu pes es fa terriblement dolorós i el passat tanca les portes del futur. En aquesta peça ningú és exactament el que sembla ser, tots els personatges tenen un costat ocult que apareix tard o d’hora sobre l’escenari. Darrere de cada un d’ells hi ha secrets que no s’ expliquen en llargs soliloquis sinó que l’espectador ha de descobrir pels indicis que s’ofereixen a cada pas.

La supèrbia escenografia de l’escenògraf i figurinista Lluc Castells és la guinda d’aquest pastís que ens parla del món imaginari i el món real, a la frontera es col·loca l’espectador per com un Voyeur que mira pel forat del pany d’aquestes dues cases, d’ aquestes dues famílies, rics i pobres.

1. A. Aguado