L’ànima russa

Mentre Ucraïna està a la vora de la guerra civil al Gran Teatre del Liceu es representa aquests dies l’òpera “La llegenda de la ciutat invisible de Kitej” de Rimski-Kórsakov. Coproduït a tres bandes per l’Òpera d’Amsterdam, que el va estrenar el 2012, l’ Scala de Milà i el Liceu. Aquesta òpera de Nikolai Rimski-Kórsakov és tècnicament un dels espectacles més complexos i luxosos que ha presentat el coliseu líric barceloní, mentre que el personal tècnic del Gran Teatre del Liceu realitza un acte de protesta a la portes del teatre el dia de l’estrene, protesta que va provocar el retard de mitja hora. Tot en aquesta producció adquireix proporcions gegantines: s’han necessitat 15 tràilers per descarregar els decorats i l’atrezzo, que inclou més de vint llits, dotzenes de taules i cadires de bar i exigeix ​​amplis efectius que han obligat al teatre a contractar més d’un centenar de persones per reforçar les plantilles de cor i orquestra, personal d’escenari i figurants. “La llegenda de la ciutat invisible de Kitej” és la penúltima de les 15 òperes que va compondre Nicolai Rimski-Korsakov (1844-1908) i l’última que el compositor va veure estrenada. Al Liceu va arribar el 2 de gener de 1926 i es va interrompre la seva posada en escena per culpa de la Guerra Civil. Als anys setanta va tornar al Liceu. Ara en aquest 2014, el repartiment l’encapçala la soprano Svetiana Ignatovich, els tenors Dmitry Golovnin i Maxim Aksenov, els baixos Eric Halfvarson i Vladimir Ognovenko i el baríton Dimitris Tiliakos. A tots ells s’uneixen un ampli repartiment coral, amb 15 personatges en escena, nodrits efectius corals i desplegament de figurants. L’òpera té quatre actes, el primer és el món pur de Fevronia, sensible i subtil, amb delicades intervencions pastorals i el so dels ocells. El segon, vital i colorista, plasma el món de la taverna i Kuterma, amb essències del folklore, inclòs el so de balalaikes. Al tercer dibuixa l’atmosfera de pregària de la comunitat catòlica amb música de bellesa extraordinària que evoca la consagració de Parsifal, i té com brutal contrast la violència orquestral de la batalla amb els tàrtars. El quart és un epíleg que plasma la bogeria de Kuterna i el record de Fevronia. El resultat són quatre hores carregades d’adrenalina, en un dels actes en la taverna s’incendien unes cordes i el vell fantasma de l’incendi del Liceu sobrevola la sala, però tot està sota control gràcies a l’enginy vigoritzant d’una superproducció digna dels millors teatres operístics del món. Cal obrir bé l’esperit per escoltar i veure aquesta òpera espiritual, sublim, excessiva, una muntanya russa d’emocions per als cinc sentits. Una llegenda iracunda, astuta, emocionant, sobre una escenografia i una il·luminació digna d’estudi a les aules. La seva càrrega espiritual, filosòfica i literària fan que aquesta òpera ens recordi que la cultura és com un miratge, una gran ciutat reflectida en un llac, una mica immaterial molt més grans que qualsevol cosa tangible per la qual puguem entrar en guerra uns amb els altres fins a la mort.

La extraña pareja

Aquesta temporada al Teatre Condal del Paral·lel barceloní ha tornat “La extraña pareja” de Niel Simón amb direcció d’Ángel Alonso protagonitzada per l’incombustible Joan Pera i Antonio Dechent, com a substitut del desaparegut i entranyable Paco Morán. L’obra manté el mateix vestuari, la mateixa escenografia i el mateix esperit que la que vam poder veure en els noranta, fins i tot les cèlebres “morcillas” dels actors que perden el fil del que està passant i entaulen complicitats còmiques que el públic aplaudeix.

També es dóna la coincidència que el paper d’Óscar l’assumeix un andalús, aquest bilingüisme és una de les claus de l’èxit de la comèdia a Barcelona. El record de més d’un Milló d’espectadors de la primera posada en escena per part de Focus sembla impossible de superar, van omplir els teatres des de 1994 fins a 1999, encara que en això del teatre mai se sap.

L’èxit ha acompanyat ha aquesta comèdia des dels primers anys, va començar als seixanta, quan els costums i la cultura eren molt diferents de les societats actuals, per aquells anys les preocupacions de la classe mitjana tenien altres objectius. “La extraña pareja” és una comèdia original del dramaturg nord-americà Neil Simon que va popularitzar al cinema de la mà de Gene Sacks, el 1968, Walter Matthaus i Jack Lemmon. L’obra té uns 250 gags s’és una de les comèdies hitóricas de Broadway.

Joan Pera és l’estrella en aquesta ocasió, porta el ritme de la comèdia, juga amb les confusions, els malentesos, les pauses i les mirades de complicitat entre els actors. El muntatge compta amb dues actrius, dues veïnes gallegues del pis de dalt, l’actriu Marta Domingo i Cristina Solà, dos massatgistes que donen joc en aquesta absurda comèdia on dos divorciats, Félix i Óscar, se’n van a viure junts. Una cosa relativament fàcil avui dia. Els problemes de convivència en els quals l’espectador es reconeixen estructuren la comèdia.

Tu neteges o embrutes? Aquest estrany matrimoni de conveniències en el qual cada un busca la imatge del seu ex en l’altre és un dels clàssics del teatre d’humor. Quines la van veure en el seu moment, que són molts, tindran un moment per a la malenconia – aquest bestiola que ens mossega el cor de tant en tant i ens fa deixar anar una riallada o un llagrimeta- aquells que s’acostin per primera vegada tindran dosis d’humor, solitud i amistat.

La necessitat de trobar companyia mou a aquests dos homes, entre partides de cartes, veïnes que es despullen davant d’una nevera, neteges a fons i sopars entre amics. L’amistat, valor a conrear en unes societats on ningú saluda ningú, on cadascú va a la seva, on el que ens importa és el nostre perfil personal, resulta gratificant trobar una peça en què els protagonistes intenten aconseguir una cosa tan de ficció i tan de veritat com la vida mateixa.

La Traviata

La mort sempre ha estat una dama enigmàtica de la vida de tot ésser humà, quan la malaltia t’atrapa la visió de la mort es fa present, la seva figura és objecte d’una indagació i la realitat cobra un altre sentit. Aquests dies s’està representant al Gran Teatre del Liceu de Barcelona “La Traviata” de Verdi, una òpera amb la qual se celebra el 15 aniversari de la reapatura del Liceu, quinze anys d’il·lusions compartides on es mira cap al futur, mantenint l’essència del passat.

El director d’escena d´aquesta versió és David McVickar, la dirigeix ​​explorant el fons d’aquesta història implacable i emocional sobre les regles socials, el desig i la mort com a contrapunt a la felicitat humana. En aquesta ocasió McVickar aposta per la teatralitat, pel cortinatge negre i la visió tradicional d’una òpera en tres actes basada en el drama de “La dama de les camèlies” d’Alexandre Dumas, fill. Estrenat el 1853 a Venècia al Teatre de La Fenice és una de les òpera del repertori clàssic amb un moment estel·lar, el brindis que dóna inici a l’òpera. Com moltes grans obres la seva estrena va ser un fracàs, el públic va rebutjar el realisme i la cruesa- la història real de la cortesana Alphonsine Plessis (coneguda per Marie Duplessis), que una societat hipòcrita condena quan intenta escapar de la seva condició, però aviat s’ evidencia la penetració emocial amb què Verdi expressa l’amor, la passió i el dolor de la malaltia i la mort.

En aquesta versió que podem veure aquests dies els colors ho diuen tot: el vermell de la passió de les flors i el vestit de la protagonista i el negre del cortinatge com a metàfora de l’existència amb que es presenta l´òpera amb la mort present des del primer minut. La protagonista de la peça, Violetta, està interpretat per Patrizia Ciofi amb la naturalitat de qui es fa un “selfie”, respirant a cada moment la intensitat de la vida agradable, la recollida en el camp i l’agònica en un llit. El paper d’Alfredo, enamorat una mica atabalat, l’encarna Charles Castronovo, és l’element desencadenant de la tragèdia, no vam trigar a adonar-nos la seva falta de valor en refugiar-se en l’alcohol i en la gelosia que el porten a actuar amb la violència masculina molt pròpia d’algú que es deixa portar pels sentiments i no per la raó. Un dels papers més difícils i fonamentals en aquesta arquitectura sentimental és la figura del pare, Giorgio interpretador per Vladimir Stoyanov la seva veu ens dóna accés a obrir les portes a allò que mai hauria de ser obert: la perversitat.

D’aquesta posada en escena destaca la direcció musical d’ Evelino Demano i l’escenografia i vestuari de Tanya McCallin. D’aquesta subtil barreja d’ intel·ligències creadores neix un espectacle que mostra un hàbil joc de mentides i veritats de les quals podem gaudir durant tres hores del París del segle XIX, dels comtes, marquesos, els barons, els vescomtes, els doctors, els criats i aquest dubtós encant de la burgesia despilfarradora que viu per al plaer de l’estómac i de l’esperit.

“Pegados”, un musical original

Després de finalitzar les seves representacions a Barcelona la temporada passada a l’Almeria Teatre dirigit per Víctor Àlvaro amb una línia molt coherent en la seva programació, i d’iniciar una reeixida gira. “Pegados” torna a la cartellera barcelonina aquest cop de la mà de Grup Balañà i de la Sala 2 del Club Capitol sota l’ombra del fantasma de Pepe Rubianes. Un musical avalat per diversos premis Max i Butaca que torna a sorprendre per la seva originalitat i de temàtica atractiva per al públic jove.

“Pegados” frega la frontera entre el sexe i l’amor, entre món pandèmic i el món celestial. I fa miques els mecanismes de defensa i atac de qualsevol parella jove. L’espectacle es veu sense parpellejar, ens commou, impressiona i ens sorprèn a parts iguals. Amb text de Ferran González, música i lletres de Ferran González i Alícia Serrat, direcció de Víctor Conde i coreografia d’Óscar Reyes, “Pegados” és la història de dos joves que es coneixen en una discoteca i, per coses de l’atzar i la testosterona acaben consumant l’acte sexual en un lavabo, trobant-se amb un problema amb el qual no comptaven: a causa d’una estranya situació més pròpia dels gossos que dels humans, es queden literalment enganxats i decideixen anar a un hospital per intentar solucionar el seu problema. El cas així comptat sembla inversemblant, però posat en escena és un divertiment en el qual l’espectador té ganes d’arribar a l’última nota del musical per veure com acaba.

Ferran González i Xènia Reguant són les dues estrelles de l’espectacle, tot un descobriment per al teatre musical, un prodigi d’equilibri entre la part musical i la part d’actor de text, la comèdia de tota la vida. I tots dos fan un treball ple d’energia màgica que transmeten a l’espectador. Tot un repte sabent quina és la temàtica de l’obra i l’esforç físic i mental que l’actuació comporta. Si ell és un noi apocat, no massa popular i amb poca experiència amb les dones, ella és una noia defensivament agressiva i necessitada, també, de molt amor. González i Reguant són dos mestres en l’ús subtil de la ironia i una intel·ligència per a les situacions enutjoses fora de lloc. Els personatges secundaris estan interpretats per Isa Mateu, la infermera simpàtica i capritxosa, i Joan Miquel Pérez en el doble paper de pianista i metge. A l’escenari el verd dels hospitals, el metge que no arriba, el servei d’urgències al màxim i la infermera simpàtica que ens fan viure una successió d’instants de felicitat o desolació que marquen el ritme del musical.

“Pegados” és un musical original, divertit, un mosaic d’emocions i relacions humanes, una prodigiosa combinació d’enginy i frescor al servei de la música i la comèdia. Sens dubte una recepta del tot recomanable per afrontar aquests temps de crisi.

Rossini versus Joan Font

L’òpera de Rossini és sinònim de fantasia i imaginació. La comèdia i “Els Comediants” li vénen a l’òpera dr Rossini com anell al dit. No és d’estranyar que l’òpera que obre la temporada del Gran Teatre del Liceu “Il barbiere di Siviglia” es l’hagin encarregat a un dels grups teatrals amb una trajectòria més dilatada, més de quaranta anys en això de buscar el costat positiu de la vida en peces teatrals plenes d’innocència, descobriments, enginy, creativitat, espurna, llum i color sobre les coses grises de la quotidianitat abalan a la companyia catalana “Els Comediants”.

“Il barbiere di Siviglia” està considerada l’obra mestra de l’opera buffa. Figaro és un personatge gairebé de l’Edat Mitjana entre la Trotaconventos del Harcipreste de Hita i “La Celestina” i el Arlequí de la Commedia dell’Arte. Aquest teixidor de trames és capaç d’aconseguir amb el seu enginy i cara dura el que els diners mai a assolit aconseguir: l’amor d´una dona.

L’obra és una crítica, molt pròpia de l’època en què va ser escrita la peça, es tracta de posar al descobert els arranjaments matrimonials entre els vells i les jovenetes de casa bona, en matrimonis de convinença. L’amor triomfa i els joves viuen la seva vida de color de rosa sent feliços i menjant perdius sobre un gran pastís.

Una peça en dos actes de tres hores de durada que val la pena només per veure el inconbustilbe don Carlos Chausson interpretant a Bartolo, el vell avar i desitjós de casar-se amb la jove Rosina, de la qual vol obtenir el seu dot i la seva joventut. Carlos Chausson és un mestre de la ficció i tan veritable en el seu ofici com la vida mateixa. La seva interpretació és compulsiva, ens diverteix i sovint ens deixa atònits la seva veu, els seus moviments i les seves màscares, la seva interpretació té l’habilitat de tornar fascinant i significatiu els petits detalls de la Rossini. Al costat de Carlos Chausson el jove tenor argentí Juan Francisco Gatell en el paper del comte d’Almaviva o el farsant Lindoro, màscares per a un tenor que en tot moment està a l’altura del toc teatral. A Rosina l’encarna Annalisa Stroppa, que va donar vida a una jove dolça i plena de força en les decisions que afecten a la seva vida. Finalment cal destacar el paper de barber que fa que des d’un inici l’obra ens atrapi, Mario Cassi interpreta un Fígaro sorprenent i ple de vitalitat.

El segell Comediants en el visual ho posa Joan Guillén amb una escenografia senzilla, simple i colorista i un vestuari marcat pel joc de colors que ens fan somiar amb la força dels somnis ple de lirisme. Com a teló de fons de l’òpera Joan Font posa als seus actors que es pengen d’un llum o transformen un enorme piano vermell en un llit, atrapen un barret en un arbre o fan del piano una barca per navegar els mars de la passió amorosa, … en un escenari dins l’escenari, en un joc de caixes xineses que sotmeten a l’espectador a seguir dues trames paral·leles, dues històries que en el fons són la mateixa, la història del joc, diversió, entreteniment, esbarjo i plaer, es pot demanar alguna cosa més.

La reinvenció de Jean Genet

Jean Genet (1910-1986) és un d’aquests dramaturgs que els directors teatrals solen reinventar. En aquesta ocasió ha estat una companyia innovadora, que ve recollint bones crítiques en el teatre físic d’objectes, es tracta d’Sandari Movement Laboratory.

El fruit del teatre de Genet és fill de la vida del dramaturg, que va portar una vida de rodamón, el van empresonar en diversos països d’Europa, mentre escrivia a les presons sobre homosexualitat, sobre l’amor i la mort. El dramaturg francès es va servir de les seves dures experiències vitals per portar en la seva carrera literària el paraigua de l’escriptor maleït. Abandonat per la seva mare quan tenia set mesos, Genet, va ser confiat a uns pagesos, la seva infància no va ser gens feliç, als deu anys, va ser acusat de robatori i internat en un reformatori, del qual va fugir i va iniciar la seva vida de rodamón i intel·lectual torturat. La peça “Les criades” estrenada l’any 1947 es basa en l’assassinat d’una mare i els seus filla a mans de dues dones que treballaven al seu servei. La companyia coreana Sadari Movement Laboratory utilitza el text de Genet per crear poesia visual i per a això es valen d’un armari. Clara i Solange, les criades, utilitzen els vestits de la Senyora per intercanviar-se els papers i en aquest acte floreixen sentiments profunds de ràbia, odi, amor, encobriment, assassinat, tensió i rivalitat. Les dues criades tramen la mort de la senyora, quan arriba la senyora, la crueltat es barreja amb la por, domini i submissió, amo i esclau, en un continu intercanvi de papers que sorprèn l’espectador, en aquesta ocasió la història és plena de moments visuals com quan utilitzen els guants de goma vermells, els vestits de paper, les vídeo projeccions o les diferents posicions d’aquest armari meravellós i polifuncional.

El muntatge de la companyia coreana Sandari Moviment Laboratory renova la posada en escena d’un text que la majoria de les vegades ha estat portat a escena des d’una estètica expressionista, ridiculitzant i parodiant la senyora, la renovació està en el punt de vista poètic i el sentit de l’humor, aquests dos eixos de construcció produeixen un espectacle enlluernador i visceralment divertit.

Una de les característiques principals del Sadari Moviment Laboratory és la creació col·lectiva del procés creatiu, a partir de l’anàlisi del text i la seva traducció, en portar el text a la vida i a la reinterpretació a través de les imatges poètiques, en la línia de la poesia viusal i les instal·lacions al món de l’art conteporani. Sens dubte el gran descobriment de l’obra és l’armari en el qual es refugien, viuen i interactuen les tres ballarines-actrius d’aquesta peça reinventada amb la sensibilitat d’Àsia i que revela una constant en la condició humana del individu davant del subordinat, el vell enfrontament entre l’amo i l’esclau.

El triomf de les dones

El joc del billar està de moda entre els escenògrafs, tant al Lliure com al TNC els actors es dediquen a exercir les seves caramboles. Ramon Madaula en el paper del jueu Shylock li exigeix ​​a Antonio una lliura de carn en no poder pagar el crèdit que li havia donat, afortunadament els nostres banquers no ens exigeixen una lliura de carn per no pagar els nostres préstecs, simplement ens deixen al carrer i amb el deute per pagar.

A la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya Rafael Duran dirigeix ​​”El mercader de Venècia” que amb el que està caient en el sector dels banquers l’obra es presta a una lectura des de la perspectiva dels nostres dies. L’obra es va estrenar l’any 1600 sota l’etiqueta de “Comèdia romàntica”. L’obra ens parla del joc de l’amor, l’amistat, els diners, la cobdícia sense límits, la venjança i tot el repertori de la condició humana que tanquen les obres del dramaturg anglès.

Més enllà de l’abast social d’usura o de sentit de la justícia a “El mercader de Venècia” es tanca el fet que dues dones disfressades d’home enganyen amb astúcia i intel·ligència a tothom, al prestador, als dijous i fins i tot a els propis marits. Els veritables protagonistes de l’obra són Shylock i Antonio -Ramon Madaula i Àlex Casanovas-. Si el personatge del jueu és previsible en les seves reaccions les d’Antonio resulten una mica difícils d’interpretar, en el cas de la direcció de Rafeal Duran apunta cap a la homosexualitat. Antonio està per sobre de les seves activitats com a mercader no busca els diners pels diners, presta sense esperar interès pel prestat. Per a un actor el paper d’Antonio deu ser assetja un us més difícils del repertori shakespearià.

El triomf de la dona en la comèdia té molt de contes de fades a Belmonte. Una bella Porcia interpretada per Anna Ycobalzeta, que amb la seva criada, paradoxalment brillen molt més com a actrius interpretant el paper d’homes que el de personatges femenins. Coses del teatre.

L’espectador pot escollir entre els dos fils argumentals i reflexionar d’una banda la realitat tal com és i per altre la part més fantàstica i sentimental, les dues bandes antitètics, els dos intel·ligents, conspiradors en alguna mitja i no obstant això cap d’ells traeix el esperit de l’obra original, al contrari, ens tornen a donar una lliçó de vida subtil i profunda, emocionant, intensa i subversiva. Shakespeare de Rafael Duran ens depara sorpreses agradables nascudes de la ment d’aquest treballador incansable dels escenaris i tot l’equip de treball que es donen cita cada dia al TNC. No és fàcil explicar la devoció que diferents generacions de directors senten per William Shakespeare. Per interpretar el seu teatre és necessari elevar les vísceres i fer connectar el cor i la ment. El seu llenguatge és sorprenentment preciós, complex i simple alhora. És el més contemporani dels autors, un creador al qual encara intentem comprendre.

Humor i Crim

Qualsevol text d’Oscar Wilde és fina, agradable, irònic, molt digne de veure, ple d’humor negre. En l’Anglaterra de finals del segle XIX el van fer famós unes comèdies de gran enginy i de contingut volgudament superficial, deia que la seva vida l’avorria i preferia la dels altres. En les seves comèdies descobrim l’ ésser humà divertit, mordaç, desimboltura, les seves excentricitats vorejaven l’ amoralitat, i la seva frivolitat el nihilisme. Oscar Wilde és un clàssic que es reivindica contínuament per les sentències que s’amaguen a la boca dels seus personatges. En aquesta ocasió es tracta de l’adaptació musical d’un dels seus relats, no d’una de les seves obres teatrals, sinó una novel·la curta. Una història d’intriga i ciències ocultes en la qual un quiromàntic prediu a Lord Arthur que cometrà un crim. A partir de llavors Lord Arthur s’obsessiona amb la idea i decideix que ha de cometre el crim més aviat possible per poder seguir amb la seva vida “normal”. “El crim de lord Arthur Savile” està, amb tota gràcia, més enllà de la moral perquè per sobre del fet de l’assassinat hi ha el gran sentit de l’humor amb què es presenten els fets.

El primer espectacle de la companyia Egos Teatre va ser “No hem vingut pas per fer-nos esbroncar” amb direcció d’Agustí Humet, basada en textos i cançons de Boris Vian. Després va venir l’èxit amb “Ruddigore o la nissaga maleïda” i “La casa sota la sorra”. Aquest Nadal la companyia torna a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, sota el paraigües de Sergi Belbel, amb un nou musical de fabricació pròpia, no es tracta d’un producte de Londres o Nova York sinó fet a casa nostra, el musical com a gènere teatral comença a tenir carta de naturalesa a Catalunya, amb exemples tan brillants com aquest musical dirigit per Joan Maria Segura. Es tracta d’una coproducció entre la companyia i el Teatre Nacional de Catalunya, de les arques dels dos surt un gran desplegament escenogràfic: telons que pugen i baixen, taules que apareixen i desapareixen, maquinària escènica amb escalinata que gira i s’obre, músics en directe a vista de l’espectador, integrats dins de les coreografies. Tot un luxe per als sentits.

Si ja els va agradar el “Ruddigore o la nissaga maleïda” que la companyia va estrenar al Versus, la nova producció no decep de cap manera, en la mateixa línia musical i amb molta més feina de fons, d’una companyia formada per Anna Alborch, Lali Camps, Rubèn Montañá, Toni Sans, Maria Santallusia, Albert Mora, Francesc Mora (pianista i compòsits) i el seu director Joan Maria Segura que va estar darrere de les coreografia de l’obra de Peter Hanke que va inaugurar el Teatre Principal de Terrassa. Dignes hereus de Dagoll Dagom, Egos Teatre ens torna al Broadway català amb un espectacle que combina el talent interpretatiu dels seus actors, la seva qualitat musical i la riquesa d’una posada en escena a la qual no li falta ni un punt, ni una coma. Un espectacle per a tots els públics, la sorpresa d’aquestes festes.

L’òpera de Rossini és sinònim de fantasia i imaginació. La comèdia i “Els Comediants” li vénen a l’òpera dr Rossini com anell al dit. No és d’estranyar que l’òpera que obre la temporada del Gran Teatre del Liceu “Il barbiere di Siviglia” es l’hagin encarregat a un dels grups teatrals amb una trajectòria més dilatada, més de quaranta anys en això de buscar el costat positiu de la vida en peces teatrals plenes d’innocència, descobriments, enginy, creativitat, espurna, llum i color sobre les coses grises de la quotidianitat abalan a la companyia catalana “Els Comediants”.

“Il barbiere di Siviglia” està considerada l’obra mestra de l’opera buffa. Figaro és un personatge gairebé de l’Edat Mitjana entre la Trotaconventos del Harcipreste de Hita i “La Celestina” i el Arlequí de la Commedia dell’Arte. Aquest teixidor de trames és capaç d’aconseguir amb el seu enginy i cara dura el que els diners mai a assolit aconseguir: l’amor d´una dona.

L’obra és una crítica, molt pròpia de l’època en què va ser escrita la peça, es tracta de posar al descobert els arranjaments matrimonials entre els vells i les jovenetes de casa bona, en matrimonis de convinença. L’amor triomfa i els joves viuen la seva vida de color de rosa sent feliços i menjant perdius sobre un gran pastís.

Una peça en dos actes de tres hores de durada que val la pena només per veure el inconbustilbe don Carlos Chausson interpretant a Bartolo, el vell avar i desitjós de casar-se amb la jove Rosina, de la qual vol obtenir el seu dot i la seva joventut. Carlos Chausson és un mestre de la ficció i tan veritable en el seu ofici com la vida mateixa. La seva interpretació és compulsiva, ens diverteix i sovint ens deixa atònits la seva veu, els seus moviments i les seves màscares, la seva interpretació té l’habilitat de tornar fascinant i significatiu els petits detalls de la Rossini. Al costat de Carlos Chausson el jove tenor argentí Juan Francisco Gatell en el paper del comte d’Almaviva o el farsant Lindoro, màscares per a un tenor que en tot moment està a l’altura del toc teatral. A Rosina l’encarna Annalisa Stroppa, que va donar vida a una jove dolça i plena de força en les decisions que afecten a la seva vida. Finalment cal destacar el paper de barber que fa que des d’un inici l’obra ens atrapi, Mario Cassi interpreta un Fígaro sorprenent i ple de vitalitat.

El segell Comediants en el visual ho posa Joan Guillén amb una escenografia senzilla, simple i colorista i un vestuari marcat pel joc de colors que ens fan somiar amb la força dels somnis ple de lirisme. Com a teló de fons de l’òpera Joan Font posa als seus actors que es pengen d’un llum o transformen un enorme piano vermell en un llit, atrapen un barret en un arbre o fan del piano una barca per navegar els mars de la passió amorosa, … en un escenari dins l’escenari, en un joc de caixes xineses que sotmeten a l’espectador a seguir dues trames paral·leles, dues històries que en el fons són la mateixa, la història del joc, diversió, entreteniment, esbarjo i plaer, es pot demanar alguna cosa més.

De la dictadura a la democràcia

Una sèrie d’escenes del passat més proper se’ns presenten aquests dies al Teatre Lliure del barri barceloní de Gràcia, amb el vernís del passat, per passar comptes sense ira, però sí amb molt d’humor, humor negre, sarcasme i ironia. Alfredo Sanzol (1972) ha escrit unes petites peces teatrals amb uns diàlegs intensos i coherents des del punt de vista de la intensitat emocional, dues hores d’espectacle d’un home que va néixer quan va morir Franco per qui la seva infància es nodreix dels fantasmes de la transició. Aquestes miniatures teatrals o micropeces estan escrites amb una llengua lleugera i elegant, amb uns diàlegs entre personatges expressius i reals des del punt de vista de la Història d’aquest país. “A la lluna” amb la por, la incomunicació, la rancúnia, el sarcasme i les ganes de fer riure.

Si “Dies fantàstics” ens va agradar quan va estar a la Villaroel i “Delicades” al Poliorama eren bones històries “A la lluna” és encara millor. L’espectador trobarà humor, tendresa, ironia i reflexió sobre la realitat de forma directa perquè el dramaturg com Cervantes té orelles per al llenguatge del carrer. Sanzol ha realitzat diverses instantànies, com pel·lícules curtes o relats breus amb la intensitat d’un Julio Cortázar, un Truman Capote o un Pere Calders, amb només uns breus diàlegs l’espectador entra de ple perquè el que veu d’alguna manera ho ha viscut o sentit en pròpia pell.

Rar i gratificant alhora és veure actors tan versàtils com es llancen diàleg darrere diàleg, història breu darrere història breu a interpretar a un altre personatge desplegant-se contínuament en mil cares amb un objectiu comú fer riure l’espectador.

Els actors interpreten a multitud de personatges barregen intriga, cinisme, sarcasme, malenconia, tristesa i humor, però molt d’humor, i tot això des de l’emoció, els seus noms són Juan Codina, Palmira Ferrer, Nuria Mencía, Luis Moreno, Jesús Noguero i Lucía Quintana. Hi ha en aquest viatge al passat un desig de recuperar la memòria històrica, de no oblidar, de passar comptes sobre temes que es volen enterrar a les cunetes de les carreteres.

“A la lluna” no mostra un tipus de teatre interior preocupat per l’anàlisi psicològica de l’individu, sinó que es projecta cap a la societat, encara que de vegades en clau poètica o metafòrica una mica kafkiana. L’espectador només ha d’anar descobrint història a història les petites mentides amb les quals vivim. El resultat de totes aquestes trames argumentals, talent interpretatiu i treball sobre la realitat és una obra amb un humor pervers i una fe política tonificant. Ideal per als que no volem deixar de tenir memòria històrica.

J.