Losers, una de perdedors

Vivim temps comparables als de la Gran Depressió de finals dels anys vint. El sistema genera “losers”, perdedors. Estem davant d’una generació de perdedors, fracassats​​, les vides està marcades per la desgràcia, l’infortuni i l’adversitat. En aquest context social en què vivim el teatre reflecteix la realitat, com passa en l’última peça de Marta Buchaca, directora i dramaturga, de “Losers” que vam poder veure a la sala Virraroel de Barcelona. Es tracta d’un sentiment, d’un estat emocional, no es tracta d’estar sota el dictat de l’altre, sota l’acusació del que tens al costat, sinó l’acusació que llança el mateix personatge sobre ell, ells se senten fracassats, ningú els jutja; però ells se senten així. I aquest estat emocional provoca en un mateix la tristesa, la depressió, la vergonya, la pena, la ràbia i el desconsol de no ser un guanyador en la vida.

La vida social, política i econòmica actual, ho diu el Niño Becerra, traça una radiografia en negre, un túnel molt llarg del que no sembla tenir llum a la sortida, la magnitud de la tragèdia és incalculable i afectarà diverses generacions. La primera té ara entre quaranta i seixanta anys. Les causes són diverses: des d’un sistema educatiu dissenyat com una carrera d’obstacles on l’èxit personal no depèn només de la capacitat i l’esforç personal, les circumstàncies econòmiques manen com una ombra que s’allarga al menjador de casa nostra.

Als dos personatges de Marta Buchacha sempre els han fet pensar els altres que eren uns fracassats, els primers que acusaven amb el dit la pròpia família; des de la mare del protagonista a tot l’entorn familiar d’ella. El personatge central que es diu Manel, interpretat per Jordi Díaz, té una mare que és una piconadora que sempre l’ha aixafat. Personatges amb l’autoestima per terra i el cinisme a flor de pell. Sandra l’altra protagonista d’aquesta història, interpretat per Alba Florejachs, també se sent una desgaciada.

Els protagonistes comencen un viatge on descobriran que la felicitat no depèn de béns materials; sinó d’ acceptar-te tal com ets i assumir els teus defectes, les teves pròpies limitacions per potenciar les teves virtuts. Dos personatges en ple combat de boxa, un partit de tennis al límit.

L’etiqueta que se li pot col·locar “Losers” és de comèdia romàntica que ens fa riure. El cinema està molt present en la peça i serveix de complement a aquesta història entre Manel i Sandra, una subtil barreja de fets reals en els quals l’espectador es reconeix. També beu de la comèdia de situació, on els mòbils, l’amor i les relacions familiars es creuen en una història que t’atrapa, t’ aspira i acabes tenint una complicitat amb els dos protagonistes.

Un noté més alternativa que riure de la seva pròpia estupidesa davant un món que s’esfondra, com Sísifo només ens queda agafar la pedra cada matí i intentar pujar al cim, un dia més.

J. A. Aguado

L’ Eco del Rosegador

Viu a l’illa dels Ratolins i dirigeix el diari “L’ Eco del Rosegador”, el diari més llegit a l’illa dels ratolins, de manera que no para de treballar. Stilton és un bibliòfil i melòman amant de la música clàssica i de la tranquil·litat, encara que les seves aventures són d’aquestes que et deixen sense alè. És una cosa maldestre, porta ulleres, mal esportista, sociable, optimista per naturalesa i curiós com a bon ratolí. Li encanta la cuina de tota la vida, la seva debilitat: “el formatge”. Es tracta d’una sèrie de llibres per a nens entre 9 i 14 anys de l’escriptora italiana Elisabetta Dami, filla d’un editor italià, que signa com l’escriptor fictici Geronimo Stilton. En un temps tan negre per a la lectura, són molts els pares que agraeixen a l’escriptora italiana que els seus fills i filles s’hagin convertit en lectors gràcies a ella. Una escriptora que no concedeix entrevistes. Traduït a gairebé tots els idiomes, aquest rosegador, vestit com un senyor gran, seriós i respectable, americana i corbata, s’ha convertit en un fenomen editorial i ara teatral.

Públics de totes les edats poden gaudir de l’èxit de la literatura infantil en forma de musical al teatre Condal de Barcelona. Amb música de Manu Guix i direcció d’Àngel Llàcer el musical entreté durant gairebé dues hores. A més dels actors de carn i ossos: Marc Pociello, Enric Cambray, Lloll Bertran, Diana Roig, Enric Boixadera, Maria Cirici, Oscar Jarque i Anna Ferran. L’espectacle presenta personatges projectats en un tul i en un ciclorama. Es tracta d’un espectacle on juga un paper predominant les projeccions de vídeo.

La combinació Manu Guix, Àngel Llàcer ja havia donat com a fruit un musical d’èxit “Què” i ara han creat un producte al costat del guionista Enric Llort que pot exportar a tot el món. Un dels grans encerts de l’espectacle és dirigir-se a tota la família, interessa tant al petit de la casa, com a al germà gran passant pel pare i l’avi. L’escenografia virtual enganxa a les noves generacions acostumades a l’ordinador. Com amb la lectura de l’aprenent de mag, per seguir les aventures de Stilton hem de passar per muntanyes, mars, paisatges gelats, etc , i tot això sembrat d’olors. A “Gerónimo Stilton, El musical del regne de la fantasia” també passem per aquest camí dels sentit visuals i olfactius, preguntes que esperen respostes i moment d’unió com passava a “Peter Pan” on tothom es posa dret per demanar un desig de salvació d’un personatge moribund en escena, la força del desig col·lectiu venç a les forces de la natura que condemnen al personatge a una mort no volguda pels seus companys de viatge. Es tracta d’un món interactiu on s’aprenen valors emocionals i conductuals en els quals triomfa el valor de l’amistat.

Julio Manrique versus David Selvas

La CIA admet que van utilitzar mètodes repugnants, aficionats al futbol apunyalen als seguidors de l’equip rival, la violència de gènere incrementa la seva llista negra, la vergonya de l’esclavitud sexual, atemptats suïcides, massacres en nom d’una religió, … són algunes de les notícies que justificarien tornar-se misantrop com Timó d’Atenes, el personatge de William Shakespeare. Una obra de maduresa del dramaturg anglosaxó que denuncia la hipocresia d’una societat que es mou per valors econòmics i no filantròpics. Diàriament l’ésser humà deixa en evidència la seva naturalesa d’egoista i irracional, ho podem comprovar diàriament amb malalties com la SIDA l’ebola o el moviment d’éssers humans entre fronteres. En un moment de l’obra Timó llança un discurs apocalíptic contra la ciutat, bressol de la civilització, i tota l’espècie humana. Després es retira al bosc. Timó monologa contra els rics i els nascuts en alt bressol, per maleir de nou a la Humanitat.

Julio Manrique, sota la direcció de David Selvas, en el marc de la Biblioteca de Catalunya i sota el paraigua de la Perla 29 ha encarnat aquest personatge denúncia d’aquests temps tan negres per a la lírica. Sens dubte és un d’aquests espectacles teatrals que marquen una temporada per excel·lència. Jo vaig assistir a la representació l’últim dia, sota una pluja apocaplíptica, malgrat el temps a la sala no hi havia un seient buit, un teatre completament ple és un senyal que la feina s’ha fet bé.

Estem davant d’un Shakespeare filosòfic, aquest autor les frases del qual podrien omplir les lliçons sobre l’existència humana a la facultat de la moral. La història gira sobre el tema de l’amistat i l’abandonament, l’interès pel material i l’espiritual. És una obra plena de contrastos, on passem de la riquesa més extrema a la pobresa més absoluta. De la terra i les escombraries a l’or i el seu poder.

En aquests temps tan canviants de crisi, corrupció i desigualtats socials l’obra de Shakespeare il·lustra moltes de les reflexions que ens desperten les notícies amb què esmorzarem tots els dies. Per aquesta raó sempre es diu dels clàssics que ho són perquè estan vius, més vius que mai, malgrat ser escrita al 1608 el text reflecteix els conflictes de la societat. Els temps de la bona fortuna sembla que han arribat a la seva fi, malgrat que el president del Govern Mariano Rajoy ens digui que aquest Nadal seran els primers de la recuperació. La veritat és que si mirem al nostre voltant tot sembla indicar que, com diu Santiago Niño Becerra els temps en què estàvem satisfets de nosaltres mateixos s’han acabat i que les nostres hores presents són amargues i fosques. Però no caurem en la bogeria, ni en la misantropia del personatge perquè com diu la veu popular: “mentre hi ha vida hi ha esperança”.

La vampira del Raval

Enriqueta Martí i Ripollés (1868-1913) va ser una assassina en sèrie, segrestadora i proxeneta de nens. Coneguda popularment com la vampira del carrer de Ponent o la vampira del Raval. Enriqueta es va casar amb un pintor però la vida de parella va fracassar i va buscar treball com a mainadera, després va freqüentar el món de la prostitució barcelonina. Durant el dia pidolava portant amb ella nens que després prostituïa o assassinava. Portava una doble vida: indigent de dia i de nit gràcies als grans ingressos de les seves activitats il·legals podia viure una vida de luxe i excessos, va tenir contactes amb personalitats molt influents en la vida política de la ciutat que van utilitzar els seus serveis com proxeneta i així es guardava les esquenes davant de la justícia. Al mateix temps exercia de remeiera amb productes fets amb restes humanes. Persones amb molts recursos pagaven fortes quantitats per aquests “remeis”. En els diferents registres dels pisos on va viure es van trobar restes humanes. Però el 1912 hi va haver indignació popular pel cas d’una nena amb els cabells rapats i les investigacions van donar amb ella a la presó on va ser linxada per les seves companyes .

Cent anys després de la terrible història de la dona del sac que se’n portava els nens i en el mateix barri on van succeir els fets, es representa l’obra de teatre “La vampira del Raval”, amb un llibret de Josep Arias Velasco i música de Guinovart, compositor d’obres com “Mar i Cel” o “Flor de nit”.

Un musical negre, amb una execució brillant en què trobem el regust a Brecht . Tot té un aire de boirina londinenca on podria aparèixer Jack l’Esbudellador en qualsevol moment, en el seu lloc trobem a tres joves músics: Andreu Gallén (piano i direcció); Víctor Pérez (violí), Víctor Mirallas (clarinet), Francisco Maestre (contrabaix ). Un elenc d’actors de primera fila: Mingo Ràfols es desdobla, un Roger Pera que ens sorprèn cantant, un Jordi Coromina que interroga obrint la llauna del crim, Mercè Martínez és captaire de dia, senyora de bordell i assassina de nens, la sang ven als rics, a la nit. Villanueva resol la truculència d’aquestes morts utilitzant unes titelles de mirada desoladora i gran efecte, esplèndidament construïdes per Anita Maravillas i manipulades per la també cantant i actriu Valentina Raposo.

Al costat d’aquest treball de novel·la gòtica batega també l’esperit del cabaret amb un Mingo Ràfols espectacular, no l’havia vist tan brillant des Macbeth al Romea. En aquesta ocasió es desdobla en marquesito pederasta i, sobretot, de la cabaretera Claudia amb “La xafardera” i “La fi del mon”, un actor que sacseja estómac, cor i ment per igual.

La Traviata

La mort sempre ha estat una dama enigmàtica de la vida de tot ésser humà, quan la malaltia t’atrapa la visió de la mort es fa present, la seva figura és objecte d’una indagació i la realitat cobra un altre sentit. Aquests dies s’està representant al Gran Teatre del Liceu de Barcelona “La Traviata” de Verdi, una òpera amb la qual se celebra el 15 aniversari de la reapatura del Liceu, quinze anys d’il·lusions compartides on es mira cap al futur, mantenint l’essència del passat.

El director d’escena d´aquesta versió és David McVickar, la dirigeix ​​explorant el fons d’aquesta història implacable i emocional sobre les regles socials, el desig i la mort com a contrapunt a la felicitat humana. En aquesta ocasió McVickar aposta per la teatralitat, pel cortinatge negre i la visió tradicional d’una òpera en tres actes basada en el drama de “La dama de les camèlies” d’Alexandre Dumas, fill. Estrenat el 1853 a Venècia al Teatre de La Fenice és una de les òpera del repertori clàssic amb un moment estel·lar, el brindis que dóna inici a l’òpera. Com moltes grans obres la seva estrena va ser un fracàs, el públic va rebutjar el realisme i la cruesa- la història real de la cortesana Alphonsine Plessis (coneguda per Marie Duplessis), que una societat hipòcrita condena quan intenta escapar de la seva condició, però aviat s’ evidencia la penetració emocial amb què Verdi expressa l’amor, la passió i el dolor de la malaltia i la mort.

En aquesta versió que podem veure aquests dies els colors ho diuen tot: el vermell de la passió de les flors i el vestit de la protagonista i el negre del cortinatge com a metàfora de l’existència amb que es presenta l´òpera amb la mort present des del primer minut. La protagonista de la peça, Violetta, està interpretat per Patrizia Ciofi amb la naturalitat de qui es fa un “selfie”, respirant a cada moment la intensitat de la vida agradable, la recollida en el camp i l’agònica en un llit. El paper d’Alfredo, enamorat una mica atabalat, l’encarna Charles Castronovo, és l’element desencadenant de la tragèdia, no vam trigar a adonar-nos la seva falta de valor en refugiar-se en l’alcohol i en la gelosia que el porten a actuar amb la violència masculina molt pròpia d’algú que es deixa portar pels sentiments i no per la raó. Un dels papers més difícils i fonamentals en aquesta arquitectura sentimental és la figura del pare, Giorgio interpretador per Vladimir Stoyanov la seva veu ens dóna accés a obrir les portes a allò que mai hauria de ser obert: la perversitat.

D’aquesta posada en escena destaca la direcció musical d’ Evelino Demano i l’escenografia i vestuari de Tanya McCallin. D’aquesta subtil barreja d’ intel·ligències creadores neix un espectacle que mostra un hàbil joc de mentides i veritats de les quals podem gaudir durant tres hores del París del segle XIX, dels comtes, marquesos, els barons, els vescomtes, els doctors, els criats i aquest dubtós encant de la burgesia despilfarradora que viu per al plaer de l’estómac i de l’esperit.

La somnàmbula

Aquests dies el Gran Teatre del Liceu ofereix “La somnàmbula” coproducció del Covent Garden londinenc i l’Òpera de Viena que de gira recalen a Barcelona. El coliseu d’òpera català segueix contractant a les millors veus del món, tot i la crisi econòmica i els problemes amb els empleats. El Liceu mira l’òpera a través de la qualitat. Contractar cantants com el tenor peruà Juan Diego Flórez -en el paper de Elvino- és ser un “Addicted” a les millors veus que es fiquen al cap de l’espectador i fa que la funció s’aturi i arrenqui una ovació. Davant veiem el llistó del cant que no fa més que pujar i pregues, com espectador, per no caure mai en la síndrome de l’abstinència operística. El nivell es nota en l’ària “Ah! Perchè non Posso odiarti”.

Famoses dives han lluït els seus millors dots en el paper d’Amina, des de Giuditta Pasta que va estrenar l’òpera el 1831 a Maria Callas, en aquesta ocasió escoltem la veu de la soprano italiana Patrizia Ciofi, juntament amb un notable repartiment de secundaris més d’una cinquantena en escena i al fossat l’Orquestra Simfònica del Gran teatre del Liceu i el seu cor, dirigits per José Luis Basso. L’òpera es va estrenar en la primera meitat del segle XIX (1831), quan les escenes de la bogeria, els cementiris i els fantasmes protagonitzades per dones angelicals gaudien d’una gran popularitat en els escenaris europeus.

Aquest melodrama romàntic en dos actes està basat en un vodevil i un ballet d’Eugène Scribe, escrit per Felice Romani narra la història d’una jove que pateix somnambulisme i defensa la seva innocència davant les sospites d’infidelitat qie tots donen per fetes després d’haver estat descoberta un matí a l’habitació del duc viatger que va arribar el dia anterior al casament de la jove. La innocent Amina provoca el malentès i la remor del fantasma a l’hotel a causa dels sorolls que provoquen els seus involuntaris somnambulismes, que de vegades posa en perill la seva pròpia vida en passar lliurement per llocs perillosos.

La proposta escenogràfica del directe d’escena Marc Arturo Marelli ens presenta un hotel -balneari dels Alps, convertida en espai únic on ocorren els fets que causen l’escàndol en un poblet suís. Trobem a faltar la construcció escenogràfica de l’habitació del comte per donar versemblança a la gelosia.

El director d’orquestra israelià Daniel Oren va demostrar el seu domini en el repertori romàntic. A la representació que vaig assistir dijous passat, el teatre estava gairebé ple, va ser una autèntica bogeria, els aplaudiments es van perllongar.

Sembla que la salut de la cultura, malgrat les penúries econòmiques, treu múscul, el revés econòmic no sembla conduir a la bogeria de l’artista, sinó a esforçar-nos a trobar les alternatives a les lleis del mercat. El somnambulisme d’Amina ens salva de la tragèdia. L’enginy dels gestors culturals ens salvem de la pobresa cultural i del desert de l’analfabetisme operístic. Podem anar a l’òpera per 12 euros a l’últim pis, el que possibilita un final feliç al nostre dia, encara que l’espectacle l’hagis de seguir per una pantalleta de tv.

La professora i l’alumne

El Teatre Borràs acull-del 4 de juny al 31 de juliol-“Madame Melville”, del dramaturg nord-americà Richard Nelson (Chicago, 1950) que va veure la llum el 2002. El polifacètic Àngel Llàcer es fa càrrec de la direcció d’aquest muntatge, protagonitzat per Clara Segura, Carlos Cuevas i Montse Vellvehí. Cap amant ha pensat en la seva estimada amb tanta tendresa com ho fa Carles Cuvas, que ha deixat molt enrera el Personatge de Biel, el nen de la sèrie de TV3 “Ventdeplà”, per ficar-se en la pell d’un adolescent, Carl, que s’enamora de la seva professora. L’obra trenca amb la moral i planteja un amor impossible, una relació basada en “l’amour fou”.

L’espectador a ritme de comèdia i de música adequades per a cada situació es troba amb una dona de quaranta i un adolescent de quinze anys que viuen 24 hores fora de tota lògica establerta per les lleis de la família, fora del control del seus pares. La tragicomèdia es presta a diferents interpretacions depenent del punt de vista: el de la professora, el de l’adolescent, el de la veïna violinista, el del pare de l’adolescent, el de la mare de l’adolescent i el del propi espectador.

La descripció d’un quadre on una dona en una cambra de bany recolza la cama dreta sobre un tamboret amb una banyera al fons serveix com a punt de reflexió sobre els prismes de la realitat, veritable objectiu de la peça. L’obra no és en absolut pornogràfica. És un divertidíssim esperpent en el sentit vallinclanesc del terme.

L’obra se situa a París l’any 1966, amb el teló de fons d’una societat prèvia al maig del 68 en la qual l’educació i les relacions amb l’art busquen l’experimentació d’un canvi. En aquest context, una relació d’amor entre una professora i el seu alumne, despulla emocionalment a dos personatges que, en un moment donat de les seves vides es necessiten. Ella, a punt de complir quaranta anys, necessita l’energia perduda que encara predomina en el noi. El noi innocent i ingenu, en alguns temes, necessita l’experiència de la seva professora i el seu coratge. Una relació d’amor que no pot arribar a bon port de cap de les maneres, però que els farà sentir-se vius. Dos personatges que comparteixen les seves il·lusions, les seves pors, els seus sentiments més íntims i els seus sexes. En realitat, es tracta de dues persones que representen o simbolitzen el germen del canvi que tindrà lloc en poc temps dins d’aquesta societat hipòcrita, encallada i allunyada de l’essència humana.

El muntatge de Llàcer no furga en l’aspecte sòrdid i traumàtic d’una relació desigual entre un món expert i un altre virginal, l’autor no ha volgut introduir-se en el melodrama dels abusos a menors, molt al contrari busca el costat divertit, l’obra té nombrós picades d’ullet i referències culturals, gairebé sempre en clau sentimental o paròdica, en una exhibició enlluernadora d’intel·ligència i humor a càrrec d’un dramaturg que li hagués encantat prendre el te amb Oscar Wilde.

Bacanal caníbal

La Fura dels Baus torna 25 anys després al Mercat de les Flors per commemorar el vintè cinquè aniversari del teatre i presentar una “Degustació de Titus Andronicus” basada en el clàssic de Shakespeare i en què es barregen la gastronomia i la tragèdia.Amb aquest muntatge La Fura torna als espais no convencionals i al “llenguatge furero” basat en l’acció, la imatge i la música alhora que comparteix l’espai escènic amb el públic. A “Tito Andrònic” la tragèdia del protagonista sorgeix de les seves pròpies virtuts, que portades a un extrem degeneren en verdaders vicis, i el condueixen a una corrupció tal que li a boca encara una llarga llista de morts i horrors.

El desenvolupament de l’obra ens obsequia amb un àgape antropòfag en què es desencadena el final tràgic de gairebé tots els personatges. Escollida per aquest motiu, facilita l’entrada de La Fura en el món de la gastronomia, una nova porta per poder arribar a un dels sentits que la companyia mai havia experimentat fins ara. I ho fa amb un dels grans de la cuina mundial: Andoni Luis Aduriz, restaurant Mugaritz, a Errenteria, el cinquè millor del món segons la prestigiosa The S. Pellegrino World’s 50 Best Restaurants 2010.

Des que es va fundar la fura és un grup de teatre urbà que busca un espai escènic diferent del tradicional. La base del seu treball està formada per una gamma de recursos escènics que inclouen música, moviment, ús de materials naturals i industrials, aplicació de noves tecnologies i la implicació de l’espectador directament en l’espectacle, quan arriba al teatre l’ espectador no seu en una confortable cadira. Tot està dominat per una creació col·lectiva on l’actor i l’autor són una mateixa entitat.

En la adaptació d´aquesta tragèdia al final de la posada en escena es munta un àpat per a 28 persones amb plats tan “carnívors” com un estofat preparat suposadament amb carn humana. En el conte s’explica la història d’un general romà, Tito, que mata els seus enemics i se’ls menja. La Fura concep aquest experiment com una cosa sensorial augmentat per la força dels actors, de la música i de les projeccions en vídeo. El principal propòsit furer: trencar la quarta paret amb els valents espectadors. La tragèdia que es va estrenar en el teatre de la Rosa el 1594 és plena de morts espantoses. El protagonista que ve triomfador de la guerra comet tres errors fatals que haurà de pagar i que el convertiran en un ésser despietat, començarà a planejar i dur a terme la seva pròpia venjança. El resultat serà una successió de crims i horrors inimaginables.

Entre les extraordinàries habilitats de la Fura dels Baus hi ha la de fer llum sobre la nostra realitat plena de places amb gent indignada. Com si d’un joc d’estratègia de romans la posada en escena dóna llum sobre la violència del poder. Aquesta versió no és només sàvia i astuta, sinó també extremadament amena i un té la sensació que l’espectacle té la mesura justa. Un exercici ideal per aquells que vulguin adrentar-se en el fosc món de les tragèdies del mestre Shakespeare.

L’última trobada

Abel Folk dirigeix ​​i interpreta el paper protagonista de “L’última trobada” al Romea. Es tracta d’una adaptació teatral de Christopher Hampton de la novel·la del mateix títol de l’escriptor hongarès Sándor Márai. Es tracta d’una peça teatral que planteja un problema psicològic al voltant de la pèrdua de les persones que estimem, es tracta d’un triangle sentimental, una traïció i la història d’una amistat.

Un vell general de la Guàrdia Imperial es troba en el seu petit castell hongarès esperant la visita de qui va ser el seu amic de l’ànima en la joventut i company d’estudis a l’Acadèmia Militar. El vell general (Abel Folk) es disposa a enfrontar-se al passat, al terreny pantanós de les confessions per esbrinar alguna cosa que sempre li ha turmentat, vol saber, dues preguntes que busquen una resposta única. Els records del passat tornen per situar l’espectador del Romea en el nus de la història que uneix els dos personatges. Abel Folk manté l’espectador en perpètua intriga que es desenvolupa al voltant d’aquestes dues preguntes. La idea de la intriga que manté l’espectador neix del propi discurs del personatge que Abel Folk remata amb tons de teatre contemporani en trencar el fil de l’acció i introduir apel·lacions a l’espectador que d’aquesta manera es converteix en part de l’acció dramàtica, fins i tot el cos tècnic del teatre es converteix en protagonista d’una història que se’ns va dosificant fins al moment final. La ira és una emoció primitiva, una fora molt poderosa que pot moure a la venjança, encara que el temps s’hagi aplicat la seva cataplasma balsàmic. La ira és en aquesta obra de teatre un mitjà cuirassat. Funciona com una reacció de defensa de la persona, preventiva, abans que la seva pròpia consciència li faci veure la realitat.

Els tres personatges de la peça vénen a il·lustrar una anècdota: no evolucionen psicològicament, simplement confirmen una història que el propi personatge sembla saber per endavant, la finalitat de la trama és confirmar una certesa. Al costat d’ Abel Folk trobem a Jordi Brau (Konrad, company d’estudis a l’acadèmia militar, de família pobra, però amb un esperit cultivat per la música i l’art) al costat d’ells la participació excepcional i emocionant i sentimental de l’actriu Rosa Novell (com la dida d’Henrik, Nini), que torna a trepitjar les taules del teatre després de patir una greu malaltia que l’ha deixat cega, el repte humà i artístic és realment cridaner.

Com teranyina que els envolta tot: la cultura. La gran aranya va teixint les seves fils en aquesta història; des de Chopin i la seva polonesa, fins a la diferència entre l’home de reflexió i l’home d’acció, la perplexitat de la caça com un acte social de la classe alta, les festes de la noblesa i els reis, el valor de l’amistat, dels diners, de la posició social, … Quins motius poden conduir a un home a trair o intentar assassinar al seu millor amic? La resposta al Teatre Romea.