La majoria sòlida com a enemic de la llibertat

Miquel del Arco i Juan Mayorga versionen “Un enemic del poble” d’Henrik Ibsen i ho fan d’una forma lúcida, agosarada en l’escenografia d’Eduardo Moreno, fantàstica en l’adequació de l’espai que passa del segle XIX a la realitat actual, segle XXI, on es poden establir paral·lelisme entre el poder, la premsa, les empreses i el poble. Sàvia la mà del director que recorre els secrets d’aquesta peça tantes vegades representada i, no obstant això, al teatre Lliure no es movia ningú, ni un paper de caramel inoportú, silenci gran, i per fi tots abandonem el teatre amb la sensació de haver assistit a una nit gran del teatre. Aquesta conducta col·lectiva, per una vegada estranyament intel·ligent, lúcida, tranquil·la, només va poder engendrar la presència elèctrica, mestra, d’un grup d’actors que van donar sentit a la paraula actor encapçalats per Pere Arquillué.

L’obra explica la lluita l’intel·lectual solitari carregat de raó i d’arguments científics davant d’una majoria que es mou per interessos econòmics. Doctor Stockmann descobreix que les termes curatives estan contaminades. No obstant això, aquesta és una veritat que ningú dels habitants vol escoltar perquè va en contra dels seus interessos econòmics, per la qual cosa el doctor està exclòs de la societat, amb la seva dona i la seva filla. Els poders de la nostra societat moguts pels interessos dels diners enfront de l’interès de la raó i del sentit comú.

Al costat de la felicitació cal destacar l’oportunisme que suposa tornar a representar una obra com “Un enemic del poble”, una obra que posa al descobert la corrupció política i la preponderància del econòmicament rendible enfront de la lògica de la raó científica. A Ibsen li preocupava tant la necessitat de proclamar amb dignitat els problemes ètics de l’home contemporani com la de construir universos estèticament valuosos, raó per la qual mai es va deixar portar pels cants de sirena d’un realisme pedestre.

Henrik Ibsen han expressat amb més contundència que ningú la denúncia de la perversió de la democràcia: “El pitjor enemic de la veritat i la llibertat en aquesta societat és la majoria sòlida. Sí, la maleïda, compacta i liberal majoria”. Per Henrik Ibsen, el mateix que per a altres esperits lliure pensants, “la minoria sempre té raó”. Segons aquesta hipòtesi que la minoria sempre té raó, destruir la minoria és acabar amb la raó política. L’obra es va escriure el 1882, però com passa amb altres clàssics de la literatura universal admet una lectura actual, fins i tot suporta cançons i adaptacions musicals com a elements de transició. En això consisteix el secret dels clàssics, en abordar elements de la condició humana, aplicables a qualsevol moment de la història.

El dramaturg noruec ens mou a la reflexió política des del realisme més absolut. Tant el problema social com el psicològic apareixen amb la neteja d’una posada en escena que té cura el sentit que el dramaturg va voler posar a la peça, sense trair en cap moment l’esperit d’un creador que exposava les seves tesis amb claredat, objectivitat i ironia. Poques vegades veiem una adaptació tan intel·ligent i amb un elenc d’actors tan ben escollits i dirigits.

1. A. Aguado
2. A. Aguado

Variaciones mazartianas

La compañía Dei Furbi, ganadora del Premio Max 2014 al mejor musical por “La Flauta mágica” ha vuelto a sorprendernos con un espectáculo de una hora y diez donde resume tres ópera de Mozart “Les noces de Fígaro”, “Don Giovanni” y “Così fan tutte”. ¿Quiénes forman esta maravillosa compañía? ¿Unos actores? ¿Unos cantantes? ¿Unos practicantes de la comedia del arte? ¿Unos equilibristas del escenario? Todo eso es este grupo de actores cuyos nombres son Robert González, Marc Pujol, Queralt Albinyana, Anna Herebia y David Mercè. Nada escapa al espíritu subversivo del arte, de la interpretación, de las canciones y un largo etcétera. Sus voces son implacables, pero también caprichosas como el amor. Nos divierte su locuacidad y su espíritu lúdico, y eso el espectador lo percibe por esta razón la Seca Espai Brossa respondía noche tras noche con un aplauso largo.

La directora Gemma Beltran, que lleva doce años al frente de esta compañía, ha vuelto a presentarnos un espectáculo portentoso, con una dramaturgia de espíritu jovial y juvenil, nos ha liberado del corsé de la ópera para hacernos una espectáculo original y accesible a cualquier tipo de público, especialmente recomendable para aquellos estudiantes de música o el bachillerato de Artes Escénicas, con una astucia habitual, pretende oponer a la pompa y la maquinaria operítica con un montaje de pequeño formato donde la estrella es una gran falda de vuelo multiusos, la falda como metáfora del sentido del montaje que pretende denunciar el valor del amor de las mujeres como moneda de cambio. Parece mentira que pasado el tiempo, las sociedades no evolucionen lo que debieran, seguimos teniendo crímenes por razones de religión y lacras sociales que arrastramos por los siglos de los siglos. La compañía catalana, una de las más vivas y creativas de los últimos años, hace una lectura llena de humor de las óperas del genial Wolfgang Amadeus Mozart, un niño prodigio que sombró por su talento musical a todo el mundo, sorpresa y amor. Coherente con su línea de trabajo Gemma Beltran nos propone un resultado de su laboratorio teatral realmente estimulante saltándose las coordenadas realistas al pie de la letra, que nos habla de los privilegios de la aristocracia, una mirada crítica a una clase social que en su tiempo abusaba de su poder, parece que el viento de los tiempos sigue estancado en esta cienaga de corruptelas que nos ahoga. Sería bueno verlos por nuestra ciudad, si realmente queremos promocionar el buen teatro que se hace en Catalunya, este es un buen ejemplo o modelo a seguir.

Dei Furbi nos proponen un musical sin orquesta, sin foso, ni músicos tras las cortinas, todo cantado a cappella y condensado, resumido, explicado o narrado con una gran economía de medios, se trata de un espectáculo bufo muy divertido, llevada a cabo por cinco actores que son unos virtuosos del deseo, la culpa, la lujuria, los demonios interiores, las relaciones de pareja, las fantasía sentimentales y el poder de las palabras.

1. A. Aguado

Flor de nit

En el Teatro Almería Víctor Álvaro dirige una versión del espectaculo musical producido por Dagoll Dagom en el año 1992 con textos de Manuel Vázquez Moltabán y letra de Joan Lluís Bozzo y por supuesto la música de Albert Guinovart. El musical nos plantea el tema de la dobe conducta, la moral del día y la moral de la noche, el industrial laborioso y noctámbulo lleno de canciones, alcohol y cabaret donde se encuentran artistas y gentes con dinero, señores ricos y señoritas de moral distraída en el marco del Paralelo. Un mundo caduco al que se mira con la nostalgia de un tiempo pasado. Un homenaje a una ciudad, Barcelona, situada entre la vunguardia y el populismo. Un musical que recoge la esencia de la poesía del gran Manolo Vázquez Montalbán.

A menudo los espectáculos del Teatre Almería tratan de encontrar en el pasado algunas de las explicaciones del presente, en esta pesquisa de Víctor Álvaro siempre encontramos un universo melódico y melancólico, un tesoro artístico, una joya entre tranta falsificación. Este cabaret que nos presenta es como un pasiaje envielto en brumas, se trata del universo a la deriva de los perdedores, un territorio que trataba de sobrevivir a la miseria y al acrueldad que imponen los tiempos. Una historia blanca de día, pero de noche roja. Las caretas de la doble moral caen al suelo porque como decía Manolo este mundo no es como lo esperábamos. Hay en los textos de Manolo Vázquez Montabal el pesimismo del intelectual de izquierdas, el punto de vista de aquel que no se casa más que con su propia inteligencia e independencia. Al volver a escuchar estas letras a uno le viene la lágrima melancólica al rabillo del ojo.

Entre el espectáculo de Dagoll Dagom y el de Víctor Álvaro hay muchos puentes, pero un camino paralelo que no se cruza el de la intimidad, reduciendo la orquesta a tres músicos y haciendo de esta historia anterior a la Gerra Civil un espacio para la memoria y el deseo. Este es un espectáculo mucho más metafísico, lleno de momentos en voz baja con un ciclo de fondo azul, estamos ante la obra de un peota de la escena.

Más que perderse en el sexo de los ángles de un musical, esta versión de “Flor de nit” recupera la esenica más brechtiana de un cabaret muy centroeruopeo, en el que la realidad inmediata de la vida cotidiana es omnipresente y se opone a la rigidez de un musical de fantasía. La realidad es vivida desde dentro y desde la emotividad y el sentimentalismo de una canción, dejando en el puro hueso todos los engordes de los grandes musicales con orquesta en el foso.

A mi entender, esta línea esencialistas pone sobre la mesa la densa complejidad de la vida individual y colectiva, de una ciudad a las puertas de una guerra que se llevó por delante a muchas vidas. La tragedia final es la puerta que abre el drama colectivo que sufrimos y que no dejó ni un solo resquicio a la felicidad.

J. A. Aguado

Flor de nit

En el Teatre Almeria, Víctor Álvaro dirigeix una versió de l’espectacle musical produït per Dagoll Dagom l’any 1992 amb textos de Manuel Vázquez Moltabán i lletra de Joan Lluís Bozzo i per descomptat la música d’Albert Guinovart. El musical ens planteja el tema de la doble conducta, la moral del dia i la moral noctàmbula. Flor de nit és un cabaret ple de cançons, alcohol, noies on es troben artistes i gent amb diners, senyors rics i senyoretes de moral distreta en el marc del Paral·lel. Un món caduc al qual es mira amb la nostàlgia d’un temps passat. Un homenatge a una ciutat, Barcelona, situada entre l’ avantgarda i el populisme. Un musical que recull l’essència de la poesia del gran Manolo Vázquez Montalbán.

Sovint els espectacles del Teatre Almeria tracten de trobar en el passat algunes de les explicacions del present, en aquesta indagació de Víctor Álvaro sempre trobem un univers melòdic i melancòlic, un tresor artístic, una joia entre tanta falsificació. Aquest cabaret que ens presenta és com un paissatge entre boires, es tracta de l’univers a la deriva dels perdedors, un territori que tractava de sobreviure a la misèria i a la crueltat que imposen els temps. Una història blanca de dia, però de nit vermella. Les caretes de la doble moral cauen a terra perquè com deia Manolo aquest món no és com l’ esperàvem. Hi ha en els textos de Manolo Vázquez Montabal el pessimisme de l’intel·lectual d’esquerres, el punt de vista d’aquell que no es casa més que amb la seva pròpia intel·ligència i independència. En tornar a escoltar aquestes lletres a un li ve la llàgrima malenconiosa incontrolable.

Entre l’espectacle de Dagoll Dagom i el de Víctor Álvaro hi ha molts ponts, però un camí paral·lel que no es creua el de la intimitat, reduint l’orquestra a tres músics i fent d’aquesta història anterior a la Gerra Civil un espai per a la memòria i el desig. Aquest és un espectacle molt més metafísic, ple de moments en veu baixa amb un fons blau, estem davant l’obra d’un poeta de l’escena.

Més que perdre en el sexe dels àngels d’un musical, aquesta versió de “Flor de nit” recupera l’ essència més brechtiana d’un cabaret molt alemany, en què la realitat immediata de la vida quotidiana és omnipresent i s’oposa a la rigidesa d’un musical de fantasia. La realitat és viscuda des de dins i des de l’emotivitat i el sentimentalisme d’una cançó, deixant en el pur os tots els engreixos dels grans musicals amb orquestra al fossat.

Al meu entendre, aquesta línia essencialistes posa sobre la taula la densa complexitat de la vida individual i col·lectiva, d’una ciutat a les portes d’una guerra que es va emportar moltes vides. La tragèdia final és la porta que obre el drama col·lectiu que patim i que no va deixar ni una sola escletxa a la felicitat.

J. A. Aguado

Un director inglés y muchos actores rusos

En el Teatre Lliure el director inglés Declan Donnellan dirige el barco shakesperiano de “La tempestad” con una tripulación de actores rusos, a través de las voces de los actores la esencia del mensaje del dramaturgo se hace presente. Se trata de un montaje muy físico, donde destaca la decisión de hacer del personaje mágico de Ariel, una banda de músicos que marcan el ritmo y el tono de la historia. “La tempestad” es una coproducción del Festival Internacional de Teatro Chéjov de Moscú y Les Gémeauz Scène Nationale de París en colaboración con el Theatre Cheek by Jowl de Londres y se enmarca en el Año Dual España-Rusia que se celebra durante 2011.

William Shakespeare es el dramaturgo por excelencia, no es fácil explicar la devoción que distintas generaciones de actores sienten por el autor. Para interpretar su teatro es necesario elevar las vísceras y hacer conectar el corazón y la mente como hace Declan Donnellan, es su versión llena de poesía y proyecciones audiovisuales. Este montaje basado en un suelo y tres paredes es asombrosamente precioso, complejo y simple a la vez. Un acierto su programación, esta debería ser una de las funciones del teatro público o concertado, la de traer a grandes compañías extranjeras para subir el nivel medio de nuestros montajes.

Como cualquier director que se precie Declan Donnellan se toma la licencia de hacer referencias a imágenes de la ideología comunista del siglo XX y a la actual carrera consumista del mercado ruso, los mafiosos y las ilusiones inocentes del leninismo de la revolución bolchevique.

Las obras del maestro Shakespeare resultan aleccionadoras para hablarnos de la ambición personal, la lucha por el poder que lleva a la corrupción y a la guerra final, de los fracasos, de la sangre, de la venganza, del amor, de las ilusiones y del convencimiento de saber que hay cosas de las cuales el ser humano no alcanza a comprender sus misterios entre el cielo y la tierra. La obra tiene como escenario una isla, que para muchos directores es una metáfora de otra cosa. El protagonista de “La tempestad” es Próspero, un brujo, con unos espíritus que le sirven: uno elevado y otro dominado por las bajas pasiones, tiene poderes tales que son capaces de provocar tempestades y hace naufragar barcos, el protagonista tiene una hija. En la isla naufraga un barco y el amor entre la joven y uno de los tripulantes del barco nace con la llama más intensa, por supuesto Próspero somete al joven a todo tipo de dificultades. Y así podríamos seguir desgranando el argumento de la obra; pero como esto va de magia es mucho mejor recomendar a nuestros amables lectores que cuando una compañía de prestigio venga a tierras catalanas, se deje seducir por el canto de las sirenas de los críticos y vayan a verla. Sorprendentemente “La tempestad” acaba bien y Próspero perdona la traición, pero el perdón no es algo simple, es un proceso mucho más complejo de lo que parece, sino que se lo pregunten a los divorciados o a las víctimas del terrorismo o las guerras.

J. A. Aguado

Entre dones

Mònica Luchetti torna al Versus Teatre amb una comèdia de Virgínia Sánchez.La companyia de teatre “Des-penjades”neix de la unió del nucli de “La Tarima” (Mònica Luchetti i Virgínia Sànchez) amb el grup format al Col·legi de Teatre de Barcelona “Tacteteatre” (Carme Fortuny, Marta Martori, Beariz L. Maurel, Meritxell Ortega i Virgínia Sànchez). La primera obra d’aquesta companyia “Olor d’ocell”, va ser estrenada al Desembre del 2008 al Teatre de Ponentde Granollers i més tard, al Setembre del 2009 al Versus Teatrede Barcelona. Aquesta és la segona proposta de la companyia, i la que dóna el nom a la mateixa.

Quatre personatges, quatre dones, creuen les seves vides sobre l’escenari en una recerca constant del que són i del que necessiten per ser felices. A ritme de comèdia, tindran encontres i desencontres que aniran configurant les relacions en les quals es troben immerses en un intent de teixir la xarxa que els permeti sentir-se part del món, part de quelcom que els ajudi a construir les seves identitats. Però, què passa quan la xarxa que creien que les sostenia es dissol, o quan el fil que les uneix a elles es trenca? Com aconseguir recompondre’l o crear-ne un de nou? És allò que ens uneix als altres el que ens fa saber qui som o, al contrari, els lligams ens empresonen en la recerca del nostre propi jo? Com, aleshores, deturar el vertigen que comporta sentir-se des-penjada? L’obra és a la vagada un vodevil, un conte oral, un tracta de saber viure, una peripècia entre dones que busquen el que tots cerquem una mica d’amor.

Comèdia que versa sobre l’art de buscar i la dificultat de trobar. I de la complexitat de les relacions en el context actual, on el vincle interpersonal se’ns presenta com a una entitat especialment fràgil i, alhora, profundament necessària.

Les propostes teatrals de les Despenjades mostren una manera de fer i entendre el teatre: un teatre d’autor (d’autora, per ser més exactes), de producció pròpia, àgil i distès però, que també, ofereix diverses capes de profunditat en la reflexió que vol promoure en l’espectador. L’obra mostra una mirada femenina a temàtiques universals, amb les quals es poden identificar persones de qualsevol gènere i condició, tractades des d’un punt de vista crític però partint de d’humor i sense oblidar les emocions.

Virgínia Sánchez es una de les més divertides actrius i dramaturgues contemporànies, però a diferència d’altres autores de teatre, el seu humor mai es frívol o malhumorat, i sota la superfície dels seus diàlegs s’amaguen sempre una lúcides reflexions sobre la vida. “Despenjades” és una perfecta acrobàcia teatral, impecablement realitzada.

J. A. Aguado

Por siempre joven

Esta es una obra llena de buenas intenciones, haz con los demás lo que quieras que hagan contigo, ten coraje y sé valiente y déjate llevar por la fuerza del corazón: por siempre joven. Esta es la sabiduría de toda una vida encarnada en seis abuelos que hacen bueno aquel lema que el Rock roll nunca muere como cantaba Miguel Ríos.

De la mano de Tricile en el teatro Poliorama se representa una obra que nos hace pensar sobre el sentido de la existencia. El suís Erik Gedeon (1963) en compondre “Forever Young”, un divertidísim musical que Tricicle va descobrir a Oslo, rapidament va adquirir els drets d’explotació. Gedeon es escritor, director y compositor que trabaja en teatros de Alemania.El 1993 va començar a treballar com a músic d’escenari al teatre Schauspielhaus de Hannover on va participar a nombroses comèdies musicals com “Angels in America2, “Nit de Reis”, “Els preparatius per a la immortalitat”, “Natan el Savi”, etc.A patir de´aqui es va dedicar a escriure uns espectacles amb un major desenvolupament del recital cançó, gairebé sense narració, on la trama i el diàleg es desenvolupen a través de les cançons. Això contrasta amb el teatre musical, on els actors canten i també parlen. Una de les seves principals característiques també és l’ humor, de vegades negre.

“Forever Young”, estrenat a Dresden, en l’actualitat s’està representant a Berlín, Nottingham, Oslo, Copenhaguen, Hèlsinki i, ara, a Barcelona.Una comedia profunda y conmovedora que ilumina la agonía de la vejez con el antídoto de las risas.Ambientado en 2050, “Forever Young” cuenta cómo es el día a día de seis ancianos que viven en un geriátrico sin nada que hacer, excepto esperar la muerte, y de la enfermera encargada de su cuidado. Sin embargo, estos seis personajes no están dispuestos a desperdiciar sus últimos días de vida y pronto transforman su mísera existencia una continua diversión y para ello utilizan la música y el teatro como gasolina para este corto viaje que es la vida.

Unos actores jóvenes maquillados hasta las cejas son los protagonista de esta comedia musical, que nos hace reír desde el primer minuto hasta el último, apta para todos los públicos. Los actores son María Adamuz, Jacobo Dicenta, Dulcinea Juárez, Armando Pita, Edith Salazar y Rubén Yuste, que se interpretan a sí mismos dentro de cuatro décadas. La acción está ambientada en una residencia para actores jubilados que viven tiranizados por una fornida enfermera interpretada por Edith Salazar. Un gran trabajo musical sostiene el espectáculo, con actores que sirven para un roto y un descosido: trabajo físico, interpretativo y musical, es decir lo que se le pide a los jóvenes actores que empiezan con el nuevo plan Bolonia, un actor completo que canta canciones en el idioma original porque son iconos de toda una generación de espectadores que se emociona con los primeros acordes de cada canción.

J. A. Aguado

Del odi al perdó
Al Teatre Lliure el director anglès Declan Donnellan dirigeix ​​el vaixell shakesperià de “La tempesta” amb una tripulació d’actors russos, a través de les veus dels actors l’essència del missatge del dramaturg es fa present. Es tracta d’un muntatge molt físic, on destaca la decisió de fer del personatge màgic d’Ariel, una banda de músics que marquen el ritme i el to de la història. “La tempesta” és una coproducció del Festival Internacional de Teatre Txèkhov de Moscou i les Gémeauz Scène Nationale de París en col·laboració amb el Theatre Cheek by Jowl de Londres.

William Shakespeare és el dramaturg per excel·lència, no és fàcil explicar la devoció que diferents generacions d’actors senten per l’autor. Per interpretar el seu teatre és necessari elevar les vísceres i fer connectar el cor i la ment com fa Declan Donnellan, és la seva versió plena de poesia i projeccions audiovisuals. Aquest muntatge basat en un terra i tres parets és sorprenentment preciós, complex i simple alhora. Un encert la seva programació, aquesta hauria de ser una de les funcions del teatre públic o concertat, la de portar a grans companyies estrangeres per pujar el nivell mitjà dels nostres muntatges.
Com qualsevol director que es preï Declan Donnellan es pren la llicència de fer referències a imatges de la ideologia comunista del segle XX i a l’actual carrera consumista del mercat rus, els mafiosos i les il·lusions innocents del leninisme de la revolució bolxevic.

Les obres del mestre Shakespeare resulten alliçonadores per parlar-nos de l’ambició personal, la lluita pel poder que porta a la corrupció i a la guerra final, dels fracassos, de la sang, de la venjança, l’amor, de les il·lusions i del convenciment de saber que hi ha coses de les quals l’ésser humà no arriba a comprendre els seus misteris entre el cel i la terra. L’obra té com a escenari una illa, que per a molts directors és una metàfora de res més. El protagonista de “La tempesta” és Pròsper, un bruixot , amb uns esperits que li serveixen: un elevat i un altre dominat per les baixes passions, té poders tals que és capaç de provocar tempestes i fer naufragar vaixells. El protagonista té una filla. A l’illa naufraga un vaixell i l’amor entre la jove i un dels tripulants del vaixell neix amb la flama més intensa, és clar Pròsper sotmet al jove a tot tipus de dificultats. I així podríem seguir desgranant l’argument de l’obra, però com això va de màgia és molt millor recomanar als nostres amables lectors que quan una companyia de prestigi vingui a terres catalanes, es deixi seduir pel cant de les sirenes dels crítics i vagin a veure. Sorprenentment “La tempesta” acaba bé i Pròsper perdona la traïció, però el perdó no és una cosa simple, és un procés molt més complex del que sembla, sinó que l’hi preguntin als divorciats o les víctimes del terrorisme o les guerres.

1.  A. Aguado

Mi primo de Terrassa

Este años se celebra el centenario del nacimiento de Pere Calders y para celebrarlo Víctor Alvaro ha adaptado los cuentos irónicos de Pere Calders de “Invasió subtil i altres contes”, el espectáculo cuenta con Oriol Casals, Gemma Deusedas, Bealia Guerra i Tono Saló miembros de la compañía residente del teatre Almeria. El realismo mágico de Pere Calders pasado de la narrativa a la dramaturgia siempre ha tenido buena acogida en los teatros, ya ocurrió con “Antaviana” con un Dagoll Dagom en sus inicios y un Pepe Rubianes memorable. Se pueden montar en un escenario estos cuentos porque su autor tenía la capacidad de atrapar la fantasía a partir de hechos cotidianos y reales, a la manera de Kafka. En este sentido la puesta en escena de Gataro teatre tiene ese punto de extrañamiento en la dirección de actores que hace que el sentido el autor al escribir la historia lleve en mismo camino que su adaptación teatral, no se traiciona el modelo sino que se enriquece.

El teatre Almeria es un notable ejemplo de voluntad, paciencia, compromiso e intuición que conquista el interés del público y de los círculos especializados en el mundo del teatro gracias a la calidad de su trabajo. El director del espectáculo se ha preocupado en todo momento que haya un sentido de la continuidad entre los cuentos, de modo que el espectador no pueda entender el espectáculo como una suma de fragmentos.

Hay en los cuentos de Pere Calders un punto de euforia surrealista que engancha, en estos momentos de crisis y de depresión del alma y del bolsillo conviene distanciarse y tomar este espectáculo como un antídoto del drama que supone el cierre de las empresas, las familias que pierden sus casas, la huelga general, los desahucios y los despidos de bajo coste.

“Forever Young”, Per sempre jove

Aquesta és una obra plena de bones intencions, fes amb els altres el que vulguis que facin amb tu, tingues coratge i sigues valent, deixa’t portar per la força del cor…valors de la joventut. Aquesta és la saviesa de tota una vida encarnada en sis avis que fan bo aquell lema que el Rock roll mai mor com cantava Miguel Ríos. De la mà de Tricicle al teatre Poliorama es representa una obra que ens fa pensar sobre el sentit de l’existència.

El Suís Erik Gedeon (1963) ha creat “Forever Young”, un divertidíssim musical que Tricicle va descobrir a Oslo, ràpidament va adquirir els drets d’explotació. Gedeon és escriptor, director i compositor que treballa en teatres d’Alemanya. El 1993 va començar a treballar com a músic d’escenari al teatre Schauspielhaus de Hannover on va participar a nombroses comèdies musicals com “Angels in Amèrica”,” Nit de Reis “,” Els Preparatius per a la immortalitat “,” Natan el Savi ” , etc. A patir d’aquí és va dedicar a escriure uns espectacles amb un major desenvolupament del recital cançó, gairebé sense narració, on la trama i el diàleg és desenvolupen a través de les cançons. Això contrasta amb el teatre musical, on “Els actors canten i també parlen. Una de les seves principals característiques és d’humor, de vegades negre.

“Forever Young”, estrenat a Dresden, a l’actualitat s’està representant a Berlín, Nottingham, Oslo, Copenhaguen, Hèlsinki i a Barcelona. Una comèdia profunda i commovedora que il·lumina l’ agonia de la vellesa amb l’antídot de les rialles de la ironia. Ambientat el 2050, “Forever Young” explica com és el dia a dia de sis ancians que viuen en un geriàtric sense res a fer, excepte esperar la mort, i de la infermera encarregada de la seva cura i la seva tortura. No obstant això, aquests sis personatges no estan disposats a desaprofitar els seus últims dies de vida i aviat transformen la seva miserable existència en una contínua diversió i per a això utilitzen la música i el teatre com gasolina per a aquest curt viatge que és la vida.

Uns actors joves maquillats fins a les celles són els protagonistes d’aquesta comèdia musical, que ens fa riure des del primer minut fins a l’últim, apta per a tots els públics. Els actors són María Adamuz, Jacobo Dicenta, Dulcinea Juárez, Armando Pita, Edith Salazar i Rubén Yuste, que s’interpreten a si mateixos d’aquí a quatre dècades. Tot passa a una residència per a actors jubilats que viuen tiranitzats per una fornida infermera interpretada per Edith Salazar. Un gran treball musical sosté l’espectacle, amb actors que serveixen per a un trencat i un descosit: treball físic, interpretatiu i musical, és a dir el que se li demana als joves actors que comencen amb el nou pla Bolonya, un actor complet que canta cançons en l’idioma original perquè són icones de tota una generació d’espectadors que s’emocionen amb els primers acords de cada cançó.

J. A. Aguado