[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=WMgkKZEMt3Y[/youtube]

Monges que canten i ballen

Aquest és un d’aquests musicals protagonitzat per dones que dibuixen emocions amb delicadesa, descriuen gestes en favor de la col·lectivitat i deixen en un calaix els “egos” tan propis de la professió d’actor. Hi ha molt de bones intencions, entreteniment i diversió en aquest espectacle. Porten des de la tardor al Teatre Tivoli amb la benedicció de la pròpia Whoopi Goldberg, que va venir la tardor passada a Barcelona la nit de l’estrena. Es tracta d’una producció de Stage Entertainment i El Terrat, estem parlant del musical “Sister Act”.

El musical retrata una amable comunitat de monges. La idea es basa, com passa en molts musicals, d’una pel·lícula del 1992 que ens va descobrir una actriu que interpretava i cantava. Considerada una actriu còmica, Goldberg (Nova York, 1955) no renega d’altres registres, ha interpretat papers durs, com en “El color púrpura” (1985). El paper de Deloris, la suposada monja que revoluciona el cor i la vida d’una congregació religiosa al San Francisco dels anys 80, no hi ha cap dubte que el va marcar en la seva carrera cinematogràfica. La pel·lícula (1992), per la qual va ser nominada “Globus d’Or” com a millor actriu de comèdia musical, li va suposar el salt definitiu a la fama.

L’estrena del musical es va produir al West End de Londres el 2009 i després va passar a Broadway des de llavors les seves adaptacions a diferents idiomes han anat creixent, a la tardor de l’any passat va arribar al Tivoli on ha tingut un notable èxit de taquilla. Res escapa a l’energia de la protagonista que arrossega l’acció del musical i les energies d’un públic que acaba de peu ballant juntament amb els actors i fent-selfies.

¿Quines són les claus de l’èxit d’aquest musical? D’una banda la qualitat dels seus cantants encapçalats per Mireia Mambo (Barcelona, ​​1989) formada en la insitutición “Performers College” a Anglaterra, el seu debut es va produir en “High School Musical”, al costat d’ella l’experiència i el saber fer d’Àngels Gonyalons, a qui no anem a descobrir en aquest article, i vint-i-sis cantants, que a més de cantar interpreten en un musical on les cançons són tan importants com el text. Aquesta combinació dóna com a resultat un musical profundament sentimental, ple de vitalitat i meravellosament tendre.

L’altre factor de l’èxit de l’obra està en la història que explica, una peripècia humana en la qual l’individualisme dóna pas a la feina per la col·lectivitat. Sense sentimentalismes barats i amb gran astúcia, agafant-se als valors de la vida la protagonistes pensa en els altres abans que en si mateixa i en fer-ho paradoxalment el seu aspecte emocional surt guanyant. Sempre és bo que mirem fora de nosaltres mateixos.

Aquest cor de monges ens diverteixen amb els seus diàlegs àgils i les seves veus celestials, la combinació dóna com a resultat un musical de dues hores que passa volant, només ens va faltar el “Oh Happy Day”.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Bq2WQopEQCI[/youtube]

Carmen de Bizet

Cinc anys després torna a l’escenari del Gran Teatre del Liceu de Barcelona l’òpera Carmen de Bizet amb la signatura de Calixto Bieito. En el seu moment va escandalitzar, avui es veu com un clàssic. Ens va encantar fa cinc anys i ens segueix encantant avui.

Un escenari buit, un ciclorama a dos metres del sòl per permetre la circulació de la legió que forma el cor, el ball del meletilla nu sota la presència del toro d’Osborne, la sexualitat present en escena amb bajades de calces, el tercer acte traslladat als anys 70 del segle XX en algun lloc entre Ceuta i Melilla a la frontera del Marroc on set cotxes de la marca Mercedes trafiquen en contraban, el tòpic de la bandera espanyola al màstil enmig de l’escenari onejant al vent, després transformada en tovallola de platja on pren el sol una turista sueca de bon veure, una cabina telefónca com la de José Luis López Vázquez on Carmen es refugia de la legió de dones que la persegueixen. La desfilada invisible de la quadrilla del torero Escamillo … Calixto Bieito es nodreix d’imatges cinematogràfiques de Pedro Almodóvar o de Bigas Luna.

La història denuncia el maltractament a la dona, l’home enganyat per la dona, l’home encegat per la gelosia, l’home incapaç de retenir la passió de la seva vida no és en el muntatge de Calixto una víctima sinó un botxí, en aquesta història la víctima és la dona que pateix el control i possessió del mascle. Aquesta és una història de maltractament a la dona.

La forma i el missatge es donen la mà en aquesta versió de Calisto Bieito que compta amb Béatrice Uria-Monzon en el paper de Carmen i davant seu senyor José que va a càrrec de Nikolai Schukoff. Una posada en escena salvatge: sexy, ràpida i terrorífica. Un espectacle perfecte. Una forma meravellosa d’apropar el gènere de l’òpera a la modernitat, moltes vegades aquest gènere peca de purista i ens trobem amb òpera de cartró pedra, per les quals sembla que el temps no ha passat i el muntatge acaba de sortir del segle XIX. Calisto Bieito utilitza Carmen com una magrana que esclata, un gegantí toro d’Osborne que s’esfondra en una visió inquietant com directa. Hi ha en aquest muntatge moltes marques de la casa Calisto que hem vist al Romea quan muntava a William Shakespeare. Senyals d’identitat d’un director que deixa el seu segell allà on el seu treball és reconegut per mostrar la seva agudesa intel-lectual, la seva solvència a l’hora de moure els cantants o els actors per un escenari ple de sàtira, incomoditat i ràbia, marques que li han servit moltes vegades per desencadenar polèmica entre un tipus molt concret d’espectador.

Aquesta Carmen et captiva i et sedueix, introduint en la ment desproveïda de remordiments de la protagonista femenina que és conscient del vell lema del “carpe diem” i que el temps passa i cal extreure tot el suc a la vida. Jo repetiria una i altra vegada, és molt més que una òpera.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=RFcryFAg0XU[/youtube]

Rafael Álvarez, “El Brujo”

Rafael Álvarez “EL Burjo” vuelve al Teatro Condal bajo la sombra alargada del gran Fernando Fernán Gómez, que fue quien hizo la versión reducida. Su dilatada trayectoria profesional es su mejor carta de presentación, sus recursos de actor llena todo el escenario. Tal vez no sepa lo que sabe el maestro Francisco Rico sobre el texto del siglo XVI, pero a fuerza de ponerlo en escena e investigar sobre este muchacho ha creado un espectáculo tierno, melancólico, divertido e sarcástico. Rafael Álvarez nacido en la localidad cordobesa de Lucena en 1950, alcanzó popularidad con series televisivas como Juncal y Brigada Central, sus trabajos de televisión y cine son las caras de un actor en plena plenitud de sus facultades. Nada de la naturaleza humana le es ajeno a sus espectáculos, desde que comenzó en el teatro independiente de los años setenta hasta en su propia compañía.

El Lazarillo de Tormes es la obra emblemática de la picaresca: humor más ironía, en un mundo donde domina el hambre. El hambre es el motor del aprendizaje y el pobre Lázaro aprende a base de golpes. Este pregonero de Toledo nos cuenta el “caso” por el principio: sus progenitores y las peripecias de su madre. El “Brujo” lleva 25 años representado este Lazarillo de Tormes. Ironiza sobre su carrera de monologista, cuando dice que empieza haciendo la Odisea, sigue por “El asno de oro” y termina a medio camino entre el Lazarillo y las mujeres de Shakespeare, el estrés del que sobrevive a los espadazos del “sentido común” de los gobernantes.

Una hora y media en la que el actor se presenta solo y hace todos los personajes, se pone en la piel de Lazarillo como del ciego o del clérigo. Unos personajes que no tienen diero y sus riquezas están en la sabiduría y en la forma de vivir o sobrevivir entre oraciones y canciones para las mujeres que están de parto o las malcasadas, una limosnita por amor de Dios, toda una filosofía práctica de los humildes sin suerte.

En la historia enfatiza en lo que le interesa y avanza a la velocidad del rayo por la parte del texto que pasa como en una lectura diagonal en forma de cantinela medieval de juglar. Rafael Álvarez ironiza sobre el poder, sobre los políticos que ponen el IVA sobre el porno al cuatro por ciento, el fútbol al diez y el cine y el teatro al 21. Ironiza sobre su propio oficio y todo del zurrón de su experiencia en altavoz de los ciudadanos en la plaza pública. Ironiza sobre el nivel de los espectadores y aparecen por escena en la palabra del actor cordobés: el pequeño Nicolas, La Caspedal, Deguindos, Rajoy, Montoro, El rey, la Merkel, los conservadores de Valencia… No deja gobernante sin cabeza. La crisis y los recortes. Lo demás está en la imaginación del espectador, como en claro oscuro de Zurbarán como una pintura hiperrealista de Antonio López, el misterio y las cosas esenciales están en el arte interpretativo de este grande de la escena llamado Rafael Álvarez, “El Burjo”.

1. A. Aguado

Mares i filles

Hi ha una línia de teatre que posa el seu focus en les relacions i els vincles sentimentals, molt íntima i delicada. El que passa als pares afecta emocionalment als fills i el teatre es fa resó. Els temps moderns ens exigeixen cada vegada més pensar amb el cor i sentir amb la ment. D’alguna manera és el que fan les dues cantants protagonistes d’una petita joia del teatre musical català, que ens ocupa avui: “Mares i filles”.

Nina (incombustible en tot el que fa que és molt), Mariona Castillo (que hem vist al musical de Manu Guix “Què ,el nou musical”o “Cop de rock”) i Clara Peya (piano, música i direcció musical, que a principis de l’any passat va editar el seu quart àlbum en solitari, “Tot aquest soroll”) amb llibret i direcció de David Pintó (actual ajudant de direcció de “Mar i Cel” i director de muntatges com “Iver The Moon” o “John & Jen”) estan al Teatre Gaudí de Barcelona (TGB) amb un musical de petit format que dura una hora.

Deu anys després trobar-se en la versió espanyola de “MAMMA MIA!” Que vam poder veure al BTM, Nina que interpretava llavors a Donna i Marinoa Castell que interpretava a Sophie (mare i filla a la recerca d’un pare desconegut) tornen a compartir cançons, moments de pura emoció i sentiments a flor de pell.

L’obra ve precedida pel gran èxit que vaig tenir a la tardor en una altra sala al Círcol Maldà, tant de crítica com de públic. El musical és totalment cantat, no hi ha diàleg, però les dues cantants paradoxalment parlen més que mai sobre la relació entre mare i filla. Dues generacions enfrontades i marcades per dues situacions socials totalment diferents, la generació que representa Nina són aquells que van viure la seva joventut als vuitanta i volia independitzar-se ràpidament per canviar el món i els dels noranta que viuen atrapats en un món sense sortides.

Hi ha molt de veritat en aquest musical, les cançons estan teixides amb la llana de les interaccions que s’estableixen entre una mare i una filla. L’espectador té una mirda transgeneracional integrant els dos mons i per tant observa el conflicte des de fora, però a la vegada transllada al paisatge emocional al seu jo interior al seu propi món intern i s’emociona amb les dues actrius.

En el musical les dues dones aprenen a superar les crisis vitals que la vida els espera. La filla reconeix les seves arrels en la mare, a la vegada li permet apreciar la vida tal com li ha arribat i a la mare tenir una perspectiva de la filla. Dret i obligacions de mares i fills apareixen en les lletres de les cançons que segueixen el genial ritme de les tecles d’una pianista enèrgica i brillant.

El musical compta amb l’ingredient afegit que la química que hi ha entre les tres artistes que trepitgen l’escenari, el que les uneix és la qualitat, el saber fer i una interpretació precisa i l’emoció.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=BfPLDWyZeR0[/youtube]

Una giornata particolare

El teatre és una mostra del poder evocador de la paraula i del seu portentós maneig del temps i la incertesa com a eixos vertebradors d’obres com “Una giornata particulare” peça que es pot veure a la Biblioteca de Catalunya, una producció de La Perla 29. Sota la direcció d’Oriol Broggi Màrcia Cisteró, Clara Segura i Pablo Derqui tornen a posar en peu una obra que havien versionat al Poliorama Josep Maria Flotat i Anna Lizaran. Però el referents per a qualsevol espectador estan en Sophia Loren i Marcello Mastroianni en la pel·lícula de 1977 d’Ettore Scola.

Confesso que primer vaig repassar la pel·lícula i després vaig anar a veure l’obra. Això és com quan s’adapta una novel·la i un es pregunta què va ser millor la novel·la o la pel·lícula. No sempre els resultats s’inclinen cap al mateix lloc, depèn de la intel·ligència dels responsables dels projectes. Estem a Roma i Adolf Hitler visita la capital, Mussolini li prepara una desfilada en què es bolquen tots els italians, excepte un periodista d’esquerres homosexual que l’acaben d’acomiadar per tenir vocació de salmó i nedar contracorrent i una veïna que intenta multiplicar-se per 3 per poder atendre el seu marit i els seus fills que avui han sortit tots amb les seves camises negres planxades a rebre el visitant de la ciutat.

L’espectador assisteix a una indagació detectivesca en la qual no s’investiga un crim sinó les incerteses de dos éssers infeliços atrapats en les seves circumstàncies vitals.

Clara Segura i Pablo Derqui aprofundeixen en el malestar d’un éssers que rebutgen aquesta atmosfera opressiva de Roma que envaeix tots els racons de la realitat. De vegades la realitat és tan absurda, amb el pas del temps, un s’adona de la dificultat que resulta viure la vida segons en el període de temps en què la loteria del destí t’ha posat sobre la terra. La pel·lícula i l’obra de teatre conten la història d’aquesta amistat entranyable entre un home i una dona, aquesta empatia entre dues ànimes cosides a tiretes i apedaçades. La música de piano lenta com una fina pluja penetra en els espectadors i un surt de la biblioteca amarat en malenconia, una dolça tristesa. Els personatges ens commouen, la seva tristesa és la nostra. Oriol Broggi i els actors han investigat en la intimitat d’uns éssers d’una gran sensibilitat, amb un estil ple de subtilises i una notable capacitat per mostrar un moment negre de la història d’Europa.

“Una giornata particulare” té uns diàlegs commovedors i delicats entre el desig i la frustració. Una història lírica i sensual, on l’olor del cafè se sent a la fila 2 on estava assegut, una obra on els veïns xafarders vénen a ficar-se on no els criden com el paper que interpreta Màrcia Coisteró, aquesta impertinent que ens fica el dit a l’ull, una obra plena de petites píndoles filosòfiques sobre la vida. La pel·lícula o l’obra de teatre? La resposta la té vostè amable lector.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=RrlwTnkPJd0[/youtube]

Una comèdia de Cec Gay

Cesc Gay director i guionista de les seves pel·lícules es passa del cinema al teatre amb “Els veïns de dalt”, una comèdia sobre les relacions de parella. Director de comèdies del cinema com “Una pistola a cada mà” on analitzava els diferents patrons masculins, aterra ara a l’escenari del vell Romea amb una comèdia que pot ajudar-nos a redreçar el rumb erràtic de la parella. En pel·lícules com “La ciutat” o “Ficció” s’enfrontava al tema del sexe en les relacions on els personatges eren éssers commovedors. Tots ells intentaven fer front als assalts de la vida. Quan ja res funciona, sempre poden aparèixer uns simpàtics veïns que et revolucionen tot i res millor que un pica pica per conèixer-los. Sens dubte ha estat una aposta brillant del nou director artístic del teatre, Borja Siutjà.

Cesc Gay ens fa assistir al naufragi d’una parella, i més profundament, concretament quan el sexe ha abandonat la seva màgia. Sàtira burleta i implacable de l’ intel.lectualisme encarnat per un professor de piano interpretat per Pere Aquillué. Per sobre de tot preval la visió cómica de com de malament enfoquem moltes vegades les relacions home dona quan la clau està sobre la taula a l’abast de la mà. Pere Aquillué interpreta un home ferit esquerdat, instal·lat en la solitud d’un telescopi pel qual mirar les estrelles. Tendresa i humor amb una mica de mala llet destil·len aquests personatges que descobreixen que el món al qual s’havien acostumat estava construït sobre cartes de naip que un buf de vent podia desmuntar en qualsevol moment. Es tracta de seguir en aquesta línia de recerca que té el cinema de Cesc Gay d’analitzar les claus íntimes de persones que entren en els quaranta, en aquesta avantsala del judici de la teva vida, cap a on vas i d’on véns. L’infern de la quotidianitat en el món d’una parella vist amb humor, amb un llenguatge quirúrgic que ascila entre el dramàtic i el grotesc. Cesc Gay revela la ferocitat de les emocions i els sentiments. La comèdia funciona i l’espectador somriu, riu i riu. La raó està en aquest empatia que sentim sobre la manera de mirar les relacions entre l’amor i l’amistat, el matrimoni i la família, la vida i la mort, amb un ritme endimoniat gràcies al meravellós elenc d’actors, al costat de Pere Aquillué Nora Navas, Jordi Rico i Àgata Roca.

En ocasions el cinema i el teatre té vasos comunicants, ja va passar amb VOS on Cesc Gay passava al cinema una peça de teatre de Carol López on ironitzava sobre la vida en parella. Ara i abans que vegem aquesta tardor la seva nova pel·lícula Cecs Gay ens ofereix una comèdia brillant, amb ritme en els diàlegs salvatges i melancòlics que susciten rialles en l’espectador.

“Els veïns de dalt” és una comèdia agredolça i inoblidable entorn de l’amor, la desgràcia i l’alegria, els avantatges i servituds de la vida en parella. Cesc Gay manipula una arma meravellosa i terrible: el riure.

1. A. Aguado

Ni oblit, ni perdó

Per què alguns generals consideran inferiors les dones? Quins són els mecanismes interns d’un dictaror? Tenen mala consciència els militars colpistes? Quines relacions s’estableixen els règims militars amb la cultura? Pot una obra de Teatre ajustar els comptes a una dictadura militar? Què opinen els militars colpistes de la democràcia? Quina relació s’estableix entre els intel·lectuals i els militars colpistes? Com entenen la censura els militars colpistes? Per què menyspreen els militars colpistes argentins els negres o els dissidents? Aquestes i altres preguntes es sembren en el cap de l’espectador quan assisteix a la representació de “El reportatge” una peça teatral escrita per Santiago Valera que hem vist al Teatre Lliure. El teatre algunes vegades és el mirall de la societat, no està al servei de la imaginació individual del dramaturg, sinó que es posa al servei de la Història.

“El reportatge” es va estrenar l’any 2011, sota la direcció d’Hugo Urquillo i el paper protagonista interpretat per Federico Luppi, (Argentina 1936), Susana Forns (parella de l’actor) interpreta la periodista que entrevista per televisió al general argentí. Durant una hora i quinze minuts la periodista deixa parlar al militar sobre l’incendi del teatre “El Picadero” i sobre l’ofici d’actor i la crema de llibres, la llibertat d’opinió i del moviment literari argentí que es va anomenar “teatre obert”.

El protagonista apareix en escena emmanillat, un funcionari li treu les manilles i s’asseu en una butaca impressionant, una butaca d’algú amb molt poder, i és en aquest moment quan el personatge presumeix de la reconstrucció de la memòria històrica d’Argentina durant la brutal dictadura militar que va massacrar gran part del poble argentí a partir de 1976. Cap a finals de 1980 només les Mares de Plaça de Maig desafiaven la dictadura militar amb els seus mocadors blancs al cap. En un context de resistència va néixer “Teatre Obert”. L’obra que representa Luppi és a la vegada una reflexió sobre la professió d’actor.

Sens dubte un actor com Federico Luppi que ha participat en infinitat de muntatges teatrals i pel·lícules ens fa oblidar l’actor i ens fa veure el militar. En aquest sentit el teatre en ocasions es converteix en testimoni de la Història i dóna testimoni a manera de memòria històrica. Que els militars colpistes de tots els temps són uns piròmans ja ho sabíem: cremen llibres, empresonen intel.lectuals… La novetat està en aquesta radiografia humana, satírica sobre el militarisme a l’Argentina a través d’aquest personatge detestable.

“El reportatge” juga amb la ironia i el sentit de l’humor negre, sarcasme de dretes amb la cultura, com diu el final de la peça “els que creguin que el teatre és ficció, estan ficant la pota”.

1.  J. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=jV4wahitLIA[/youtube]

Siegfried i la por

Una bona part de les campanyes electores estaran protagonitzades per la por, a manera de mazanas podrinas en una receptes, la por es llança d’un adversari polític a un altre com si fossin pilotes tennis. Parace ser que segons qui guanyi les eleccions ens espera el apocaplipsis; però no hem d’espantar pels cants de sirenes i guiem la nostra barca amb el timó del sentit comú. Encara que de vegades hi ha persones fora del comú que no deixa amedentrar com li passa a l’heroi que trepitja aquests dies l’escenari del Gran Teatre del Liceu. Un heroi que desconeix la por fins que una dona l’hi ensenya, estem parlant de l’heroi de la nova entraga de la segona jornada de la Tetralogia “L’anell dels Nibelungs” de Richard Wagner. “Siegfried”, fill dels bessons Siegmund i Sieglinde, un nou home que ha de salvar el món amb la seva espasa es llança a un viatge que el portés a aconseguir el poder de l’anell. A Catalunya hi ha una fascinanción des del modernisme cap a la música de Wagner, i això es va notar en els llargs aplaudiments entusiastes del públic.

La línia estètica d’aquest muntatge ve de les dues òperes que hem pogut veure al Liceu, el prólgo “L’or del Rin” i la primera jornada “La valquíria”, en aquesta mateixa línia de contemporaneïtat segueix aquesta segona jornada, done el protagonista viu en una caravana i el drac té dents de pala excavadora. Una moderna posada en escena de Robert Carsen que talla l’alè, caracteritzada per anar a l’essència de la història que s’està explicant i fer del signe que ens remet a la realitat una mica poètic i el converteix en metàfora. Així els espais solitaris, els arbres trencats, el desballestament o ferrovelleria, la mansió amb els mobles embalats, esdevenen metàfora de la solitud de l’heroi i al mateix temps de la humanitat que camina cap a la seva autodestrucció, a casua dela ambició, el poder i l’or. Aquest sentit metafòric de l’acció que es presenta, ens condueix a la imatge poètica i cap a la reflexió, una cosa molt germànic. El sentit metafòric de l’obra cobra una significació en aquesta Europa dels bancs capitanejada la senyora Merkel.

La direcció musical sota la batuta de Josep Pons ens feia comprensible el sentit metafòric de la idea wagneriana, com els intèrprets, no vam poder sentir a Lance Ryan per un procés gripal, però no es va notar pel gran treball de Stefan Vinke. Les dones s’hiceron esperar, deixant de banda les breus intervencions de l’ocellet del bosc, Cristina Toledo, tota la sensualitat femenina apareix al final amb el personatge de Brunhilde, en mans de la soprano sueca Irene Theorin.

“Siegried” és un gran espectacle en tots els sentits, com ha de ser en un òpera clàssica, és a dir viva en tots els sentits. Per concloure assenyalar la presència del foc com a símbol potent d’aquest desig d’autodestrucció de l’ésser humà, cosa que hauria infondre’ns, més que por, terror.

1. A. Aguado

Felipe Cabezas

Ens vam conèixer a la Sala Fènix, un espai transversal d’art, teatre i música al cor del barri del Raval de Barcelona. Vaig saber que havia nascut a Xile l’any 1979 i que viu a Barcelona des del 2002. És un actor especialitzat en Comèdia de l’Art. La seva obstinació és doble: d’una banda treure endavant la programació d’una sala les senyes d’identitat de la qual són el treball amb màscares i per una altra reafirmar la seva trajectòria personal en la investigació del monòleg teatral i la màscara. El seu últim treball porta per títol “Houdini o l’art de la fugida”.

Ha utilitzat la màscara i la paraula per construir un món propi al qual porta dedicant tota la vida professional. Es tracta d’ oferir a l´espectador la seva manera d’entendre la realitat, des de la ficció. Aquí hi ha el treball dels creadors de la indústria cultural, es tracta de mostrar una visió, la seva, de la realitat a través del seu treball escènic.

De Felipe Cabezas he vist “L’última nit del Capitano”, l´anàlisi d´una de les figures de la commedia dell’arte més conegudes obsesionat amb la fama, la glòria, la covardia i la fugacitat de totes les coses. L´espectacle ens parlava del sentit de l’existència a través d’un fantasma que torna cada vegada que l’actor li dóna vida. Una obra en blanc i negre amb una visió existencialista de la peripècia humana d’un personatge que ha arribat al final de la seva vida Francesco Andreini, lligat a la comèdia de l’art en el segle XVII. Després va venir “Inferno” una peça en què reconstrueix la vida de Tristano Martinelli, creador del personatge de l’Arlequí al segle XVI.

Aquesta temporada ha deixat a un costat el bressol de la Commedia dell’Arte segles XVI i XVII per centrar-se en la figura de Harry Houdini (1874-1926), un cèlebre escapista que apostava pel més difícil encara. Cadenats, camises de força, urnes hermètiques, submergir-se en aigua, … no hi havia límts per a ell de manera que va aconseguir fama mundial. Felipe Cabezas ensenya no la cara del personatge, sinó la creu, els fantasmes interiors que el van acompanyar sempre.

Felipe Cabezas en aquests tres espectacles que hem vist es transforma en altres personatges reals de la història de les arts escèniques i tots ells tenen en comú el fil de la mort. Vida i mort sota la màscara del teatre en forma de comèdia de l’art o mim amb records a Chaplin. Un gran treball de documentació i elaboració d’espectacles que busquen un recorregut al llarg d’una vida, són petites biografies artístiques posades al descobert a través del monòleg, de l’acte solitari de l’actor que durant una hora s’enfronta a un salt temporal, passant d’ una època a una altra. Felipe Cabezas crea el seu propi mètode d’investigació, dotant-se dels instruments adequats per aconseguir canviar la perspectiva, trencar amb la visió dels personatges objecte de la seva dramatúrgia. L’espectador arriba a conèixer a aquests personatges gràcies a espectacles iconoclastes que sedueixen l’espectador apropant a personatges que conformen el nostre imaginari cultural. Mai hem estat tan a prop d’aquests personatges com en aquestes indagacions.

1. A. Aguado

L’ètica de l’intel·lectual

Sota la direcció de Josep Maria Pou es representa al Teatre Goya de Barcelona “Pendre partit” una obra escrita pel guionista cinematogràfic sud-africà Ronald Harwood. La peça aconsegueix fer reflexionar a l’espectador sobre el paper de l’artista en la realitat de l’Alemanya nazi. Aquesta peça de teatre ens situa davant l’Alemanya post-nazi de 1946, en el moment en què els vencedors de la guerra porten a judici els col·laboradors necessaris en els crims contra la humanitat perpetrats pel Tercer Reich.

L’espectador està a la banqueta del jurat i el judici es desenvolupa a l’escenari. El paper de fiscal acusador el porta el comandant Steve Arnold, en la seva vida civil inspector d’assegurances, – interpretat per un magnífic Andrés Herrera i l’acusat el director d’orquestra Wilheim Furtwängler, un dels majors directors d’orquestra del segle XX – que interpreta el propi Jose Maria Pou-, al costat d’ells, el repartiment el tanquen Sandra Monclús, Anna Alarcón, Pepo Blasco i Sergi Torrecilla.

Durant l’etapa de govern nazi a Alemanya, el director d’orquestra pren la decisió de romandre al capdavant de l’Orquestra Filharmònica de Berlín. Aquesta era una decisió encertada? L’intel·lectual ha de deixar el seu país en temps de govern militar? un altre col·lega com Bruno Walter o Otto Klemperer es van exiliar en protesta per la política dels nazis. A partir d’aquesta decisió, Furtwängler haurà de navegar entre la seva passió per la música de Beethoven i les intrigues dels dirigents hitlerians.

El tema de la peça és el paper de l’intel·lectual en situacions polítiques de manca de llibertats. És cada artista d’un règim dictadorial un agent de la propaganda del règim sota el qual viu? Art o política? On són els límits entre l’indivu i l’artista? La influència de l’obra musical al públic? Les diferents possibilitats d’interpretació de la música? L’artista davant la societat? La música tonal o atonal? I davant d’aquestes interrogacions la música de Beethoven, sempre Beetohven i un paisatge moral per terra.

Un escenari amb un edifici en ruïnes amb els vidres trencats pels bombardejos, que va deixar Berlín totalment arrasada, només una església va quedar en peu, és l’escenari dantesc on es desenvolupa l’interrogatori al director d’orquestra. D’alguna manera aquest interrogatori,judici pretén establir les bases del que serà una nova ètica, una nova forma de fer política, sobre la runa, la humanitat intenta reconstruir una societat amb nous valors.

Passats els anys, amb la perspectiva del temps un comprèn que va ser una decisió equivocada, i que s’hauria d’haver marxat, però això és fàcil quan les coses cobren una certa distància, sens dubte els intel·lectuals que es van quedar a Berlín, i no va ser l’únic , van ser utilitzats per Hitler com a exemple de la “superioritat moral i artística alemanya”, les fronteres entre política i art sens dubte són molt primes i tendeixen a trencar-se per la paret més fina. L’artista es tanca a la seva torre de Babel com el periodista en el concepte objectivitat, tots dos es veuen atrapats en els grillons del present.

1. A. Aguado