Javier Daulte 15 anys després a la Biblioteca

 

 

L’espai teatral de la Biblioteca de Catalunya gestionat per LaPerla29 viu la tornada d’un fenomen teatral de la ciència-ficció, intriga i humor de fa 15 anys. Es tracta de l’obra del dramaturg i director teatal Javier Daulte 4D Òptic, que l’any 2003 va ser la primera obra de l’dramaturg argentí estrenada en català i amb actors catalans i no argentins. Javier Daute, que va dirigir la Sala Villarroel, aquests dies està de promoció de la seva primera novel·la El circuit escala, a l’editorial Alfaguara, que explica la crisi existencial d’un director d’èxits teatrals i televisió d’uns quaranta anys que intenta trobar-se a si mateix. I al mateix temps torna amb aquesta comèdia científica.

4D Òptic és una barreja d’intriga, realitats paral.leles, el mercat i els invetigadors, els protocols òptics i la seguretat científica, els japonesos i les inversions milionàries, amors impossibles i amors possibles, científics i humor, realitat i ficció.

Una comèdia de ciència-ficció protagonitzada per Antònia Jaume, Nuria Legarda, Sandra Monclús, Nora Navas, Carme Poll, Jordi Rico, Albert Triola i David Vert. La trama que en principi sembla enrevessada pels protocols i les proves, però la comèdia atrapa l’espectador per la seva irònia i subtil tractament de les relacions sentimentals entre els personatges, qui se’n va al llit amb qui? Les relacions sempre tensionades entre el sentimental i el melodramàtic el desig en estat pur, fa que seguim amb interès les peripècies científiques que els condueixen a realitats paral·leles. De tots els personatges és especialment agraït per a un actor el que interpreta Jordi Rico, la dualitat mental del personatge que requereix un gran treball per a l’actor.

La part sentimental del laboratori, els amors impossibles i els malentesos sentiementales giren sobre el personatge que interpreta Albert Triola que fa que el públic vegi aquesta peça teatral com un exercici lúdic d’ entrades i sortides, de portes que s´obren i es tanquen. Les relacions laborals entre caps i empleats, entre investigació i lleure. Tot salta pels aire quan al laboratori es produeix un accident que desencadena la comèdia.

Després de 15 anys de la seva estrena, LaPerla29 ens proposa una experiència de déjà vu amb la seva càrrega de esglaiament, estranyesa, raresa i humor. Els espectadors que ja vam veure l’obra ens suposa una trobada amb el passat i als nous espectadors descobreixen una obra on els personatges es fan amos de la trama i els atrapa, perquè és una obra endimoniada amb una posada en escena que requereix una concentració per part dels actors per la seva vertiginosa aparició en cadascuna de les dues realitats amb què el dramaturg juga, fent que els actors canviïn contínuament de vestuari amb una rapidesa súbita.

4D òptic resisteix el pas del temps, encara que el seu autor va tractar les realitats paral·leles en obres posteriors, en aquesta comèdia, que ara podem veure a la Biblioteca de Catalunya, es concentren moltes de les característiques essencials d’aquest teatre caòtic ple d’optimisme que sedueix els espectadors.

1. A. Aguado

Oriol Broggi enfront de Wajdi Mouawad

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=By2hkS9cLWw[/youtube]

Oriol Broggi i la Perla 29 aposten per un valor segur el rei de la tragèdia contemporània el dramaturg canadenc Wajdi Mouawad. Incendis va ser l’obra que va catapultar a l’Olimp dels déus al dramaturg d’orgen libanès. Oriol Brogi a la Biblioteca de Catalunya ha muntat Boscos la peça que tanca la tetralogia publicada en català per Edcions Periscopi. Hi ha molt de lectura a la obres teatrals de Wajdi Mouawad, es tracta d’un teatre per a ser llegit, jo diria més, la lectura prèvia de l’obra ajuda a encaixar els diferents drames que apareixen en escena, tres segles en quatre hores d’espectacle amb pausa a les dues hores. Bona part del temps ens ho vam passar en el bosc de la Ardenes prop d’Estrasburg, però a més d’aquesta arcàdia impossible passem per atemptats, hospitals, residències geriàtriques, cases nobles, carrers i llocs que van des de 1871 fins al 2006.

“Boscos” és una obra de dones que se serveix dels mecanisme de la novel·la policíaca per plantejar una indagació sobre la identitat, l’amistat, el perdó, la família, l’abandonament, la malaltia, la bogeria, l’amor i la reconcilació. Una autèntica trama policíaca construïda amb els codis del drama teatral de les tragèdies clàssiques. Les virtuts, les passions, les qualitats i defectes dels éssers humans mai canvien. Ja en la literatura grega Clitemmestra cega de ràbia perquè el seu marit sacrifica la filla gran de tots dos, Ifigènia, perquè els déus afavorissin als aqueos en la guerra pren com a amant a Egisto, un cosí jove del seu marit, que per raons familaires , rivalitza amb Agamèmnon. Wajdi Mouawad aprofundeix en els drames interiors dels personatges femenins, els masculins acompanyen en aquesta història que concep la història contemporània amb tints de mitologia grega.

Loup és la furiosa mal parlada adolescent que protagonitza l’obra intentant superar el trauma de l’abandonament seguint el rastre de set dones de la família en un puzle disseminat en diferents punts que l’espectador atent ha reconsctuir i que si no ha llegit el text prèviament, surt del teatre pensant ara hauria de tornar a veure l’obra per gaudir la trama. Clara de Ramon interpreta aquesta rebel amb causa que és Loup acompanyada de Ramon Vila que interpreta Douglas Dupontel, els dos són el fil conductor de tota la història. La interpretació dels dos actors separats en edat ens traslladen a la densitat del temps a la situació plantejada, mordaces i en alguns moments terriblement commovedors. La mà de Broggi en la direcció està present en ells i a la resta de l’elenc amb una Marissa Josa extraordinària al costat de Màrcia Cisteró, Cristina Genebat, Xavi Ricart, Xavi Ripol, Marc Rius, Carol Ruano i Sergi Vila. Tots formen les peces d’aquest trencaclosques que Loup cabrejada amb el món intenta compredre i comprendre, segueix un rastre de sang a través de les guerres, les traïcions, les atrocitats, les passions, els camps de concentració, les mines on s’explotaven als nens, … i al final aquesta jove llop arriba a la maduresa a través d’aquesta tristesa, a través d’aquest viatge dolorós per uns temps poc propicis per a la lírica.

1. A. Aguado

Oriol Broggi frente a Wajdi Mouawad

 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=By2hkS9cLWw[/youtube]

Oriol Broggi y la Perla 29 apuestan por un valor seguro el rey de la tragedia contemporánea el dramaturgo canadiense Wajdi Mouawad. Incendios fue la obra que catapultó al Olímpo de los dioses al dramaturgo de orgen libanés. Oriol Brogi en la Biblioteca de Catalunya ha montado Boscos la pieza que tetralogía publicada en catalán por Edcions Periscopi. Hay mucho de lectura en la obras teatrales de Wajdi Mouawad, se trata de un teatro para ser leído, yo diría más la lectura previa de la obra ayuda a encajar los diferentes dramas que aparecen en escena, tres siglos en cuatro horas de espectáculo con pausa a las dos horas. Buena parte del tiempo nos lo pasamos en el bosque de la Ardenas cerca de Estrasburgo, pero además de esa arcadia imposible pasamos por atentados, hospitales, residencias geriátricas, casas nobles, calles y lugares que van desde 1871 hasta el 2006.

“Boscos” es una obra de mujeres que se sirve de los mecanismo de la novela policiaca para plantear una indagación sobre la identidad, la amistad, el perdón, la familia, el abandono, la enfermedad, la locura, el amor y la reconcilación. Una auténtica trama policiaca construida con los códigos del drama teatral de las tragedias clásicas. Las virtudes, las pasiones, las cualidades y defectos de los seres humanos jamás cambian. Ya en la literatura griega Clitemmestra ciega de rabia porque su esposo sacrifica a la hija mayor de ambos, Ifigenia, para que los dioses favorecieran a los aqueos en la guerra toma como amante a Egisto, un primo joven de su marido, que por razones familaires, rivaliza con Agamenón. Wajdi Mouawad profundiza en los dramas interiores de los personajes femeninos, los masculinos acompañan en esta historia que concibe la historia contemporánea con tintes de mitología griega.

Loup es la furiosa mal hablada adolescente que protagoniza la obra intentando superar el trauma del abandno siguiento el rastro de siete mujeres de la familia en un puzle diseminado en diferentes puntos que el espectador atento debe reconsctuir y que si no ha leído el texto previamente, sale del teatro pensando ahora debería volver a ver la obra para difrutar la trama. Clara de Ramon interpreta a esta rebelde con causa que es Loup acompañada de Ramon Vila que interpreta a Douglas Dupontel, los dos con el hilo conductor de toda la historia. La interpretación de los dos actores separados en edad nos trasladan en la densidad del tiempo a la situación planteada, mordaces y en algunos momentos terriblemente conmovedores. La mano de Broggi en la dirección está presente en ellos y en el resto del elenco con una Marissa Josa extraordinaria junto a Màrcia Cisteró, Cristina Genebat, Xavi Ricart, Xavi Ripol, Marc Rius, Carol Ruano y Sergi Vila. Todos forman las piezas de este rompecabezas que Loup cabreada con el mundo intenta compreder y comprenderse, sigue un rastro de sangre a través de las guerras, las traiciones, las atrocidades, las pasiones, los campos de concentración, las minas donde se explotaban a los niños, … y al final esta joven lobo llega a la madurez a través de esta tristeza, a través de este viaje doloroso por unos tiempos pocos procipios para la lírica.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una comèdia que és pura dinamita

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=q1pVb0_RZ_k[/youtube]

Non esiste l’amor, Parole Parole, Buona sera signorina, La lluny, Il ragazzo sud delphino, Statte Vicino Amme, Love in Portofino, Buona sera signorina, Mama Mia, Mambo italià, … cançons que formen l’espai d’una comèdia commovedora i carregada d’humanitat i ritme. Pau Carrió Llucià el seu director ens planteja una versió del clàssic de Carlo Goldoni L’ Hostelera. No estem en la Venècia del segle XVIII. No sona Vivaldi. Ni hi ha personatges vestits de Comèdia de l’art. Els actors canten cançons d’ Adriano Celentano, Fred Buscaglione, Carlo Buti, Carlo Savina, Marino Marini, Renato Carosone, Adriano Celentano, Sophia Loren, Domenico Modugno, Mina, … La comèdia viatja a Itàlia als anys cinquanta i seixanta amb les seves melodies i ritmes, perquè la trama encaixa en aquesta festa italina on els actors el mateix fan de cambrers i ens serveixen un plat de macarrons i un got de vi que canten o toquen un instrument musical.

Mirandolina, l’ hostalera, és una dona alegre, lliure, enginyosa i capaç de fingir per triomfar sobre la cort d’homes que la persegueixen en una mena de guerra de sexes. Una guerra dialèctica amb constants entrades i sortides d’escena. La perla 29 ha muntat un autèntic hostal italià a la Biblioteca de Catalunya, taules amb estovalles de quadres, pasta al ragú i una escenografia integrada en el teatre, no hi ha quarta paret, l’espectador està dins al’escenari, forma part d’aquest gran sopar col·lectiva on els sentiments dels personatges pugen i baixen, en un continu tobogan d’emocions protagonitzades per Laura Aubert, David Verdaguer, Júlia Barceló, Javier Beltrán, Jordi Oriol, Alba Pujol i Marc Rodríguez.

Mirandolina, Laura Aubert, es proposa venjar les dones pels segles de domini dels homes, però, un cop ficada en l’empresa, en l’embolic de la trama, ella es mostra feble, fa un pas enrere, no està disposada a renunciar al seu petit món burgès, ni de bon tros al seu hostal, a la seva propietat. En aquest moment s’estableix una lluita entre la passió amorosa, destructiva i la raó. Com a bona obra del Segle de les Llums la raó surt triomfant.

Destaca el treball de Jordi Oriol en el paper de l’abnegat cambrer enamorat dels seus senyora mostra una sensibilitat i contenció caricaturesca que li confereix al personatge uns trets de vell estil del cinema en blanc i negre de principis de segle, un Chales Chaplin o un Harold Lloyd. Com ja ens té acostumats laura Aubert és pura dinamita, i deixa a l’espectador àvid, desitjant més i més girs de la història, més i més entrades i sortides.

Del muntatge sorprèn fins a quin punt ha pogut transformar l’espai escènic donant sentit al text. En aquest sentit cal assenyalar el treball esplèndid de Sebastià Brosa i els seus ajudants Talsa Camps i Ximena Ros. Com passa al Teatre Lliure l’efecte camaleònic de l’arquitectura amb la idea de l’espai escènic formen una mateixa cosa, que sens dubte ajuda a entrar dins el joc teatral. Augurem un gran èxit a una comèdia, on se sopa i es beu en l’entreacte i pel mateix preu de l’entrada.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=BfPLDWyZeR0[/youtube]

Una giornata particolare

 

El teatre és una mostra del poder evocador de la paraula i del seu portentós maneig del temps i la incertesa com a eixos vertebradors d’obres com “Una giornata particulare” peça que es pot veure a la Biblioteca de Catalunya, una producció de La Perla 29. Sota la direcció d’Oriol Broggi Màrcia Cisteró, Clara Segura i Pablo Derqui tornen a posar en peu una obra que havien versionat al Poliorama Josep Maria Flotat i Anna Lizaran. Però el referents per a qualsevol espectador estan en Sophia Loren i Marcello Mastroianni en la pel·lícula de 1977 d’Ettore Scola.

Confesso que primer vaig repassar la pel·lícula i després vaig anar a veure l’obra. Això és com quan s’adapta una novel·la i un es pregunta què va ser millor la novel·la o la pel·lícula. No sempre els resultats s’inclinen cap al mateix lloc, depèn de la intel·ligència dels responsables dels projectes. Estem a Roma i Adolf Hitler visita la capital, Mussolini li prepara una desfilada en què es bolquen tots els italians, excepte un periodista d’esquerres homosexual que l’acaben d’acomiadar per tenir vocació de salmó i nedar contracorrent i una veïna que intenta multiplicar-se per 3 per poder atendre el seu marit i els seus fills que avui han sortit tots amb les seves camises negres planxades a rebre el visitant de la ciutat.

L’espectador assisteix a una indagació detectivesca en la qual no s’investiga un crim sinó les incerteses de dos éssers infeliços atrapats en les seves circumstàncies vitals.

Clara Segura i Pablo Derqui aprofundeixen en el malestar d’un éssers que rebutgen aquesta atmosfera opressiva de Roma que envaeix tots els racons de la realitat. De vegades la realitat és tan absurda, amb el pas del temps, un s’adona de la dificultat que resulta viure la vida segons en el període de temps en què la loteria del destí t’ha posat sobre la terra. La pel·lícula i l’obra de teatre conten la història d’aquesta amistat entranyable entre un home i una dona, aquesta empatia entre dues ànimes cosides a tiretes i apedaçades. La música de piano lenta com una fina pluja penetra en els espectadors i un surt de la biblioteca amarat en malenconia, una dolça tristesa. Els personatges ens commouen, la seva tristesa és la nostra. Oriol Broggi i els actors han investigat en la intimitat d’uns éssers d’una gran sensibilitat, amb un estil ple de subtilises i una notable capacitat per mostrar un moment negre de la història d’Europa.

“Una giornata particulare” té uns diàlegs commovedors i delicats entre el desig i la frustració. Una història lírica i sensual, on l’olor del cafè se sent a la fila 2 on estava assegut, una obra on els veïns xafarders vénen a ficar-se on no els criden com el paper que interpreta Màrcia Coisteró, aquesta impertinent que ens fica el dit a l’ull, una obra plena de petites píndoles filosòfiques sobre la vida. La pel·lícula o l’obra de teatre? La resposta la té vostè amable lector.

1. A. Aguado

Mares i filles

 

Hi ha una línia de teatre que posa el seu focus en les relacions i els vincles sentimentals, molt íntima i delicada. El que passa als pares afecta emocionalment als fills i el teatre es fa resó. Els temps moderns ens exigeixen cada vegada més pensar amb el cor i sentir amb la ment. D’alguna manera és el que fan les dues cantants protagonistes d’una petita joia del teatre musical català, que ens ocupa avui: “Mares i filles”.

Nina (incombustible en tot el que fa que és molt), Mariona Castillo (que hem vist al musical de Manu Guix “Què ,el nou musical”o “Cop de rock”) i Clara Peya (piano, música i direcció musical, que a principis de l’any passat va editar el seu quart àlbum en solitari, “Tot aquest soroll”) amb llibret i direcció de David Pintó (actual ajudant de direcció de “Mar i Cel” i director de muntatges com “Iver The Moon” o “John & Jen”) estan al Teatre Gaudí de Barcelona (TGB) amb un musical de petit format que dura una hora.

Deu anys després trobar-se en la versió espanyola de “MAMMA MIA!” Que vam poder veure al BTM, Nina que interpretava llavors a Donna i Marinoa Castell que interpretava a Sophie (mare i filla a la recerca d’un pare desconegut) tornen a compartir cançons, moments de pura emoció i sentiments a flor de pell.

L’obra ve precedida pel gran èxit que vaig tenir a la tardor en una altra sala al Círcol Maldà, tant de crítica com de públic. El musical és totalment cantat, no hi ha diàleg, però les dues cantants paradoxalment parlen més que mai sobre la relació entre mare i filla. Dues generacions enfrontades i marcades per dues situacions socials totalment diferents, la generació que representa Nina són aquells que van viure la seva joventut als vuitanta i volia independitzar-se ràpidament per canviar el món i els dels noranta que viuen atrapats en un món sense sortides.

Hi ha molt de veritat en aquest musical, les cançons estan teixides amb la llana de les interaccions que s’estableixen entre una mare i una filla. L’espectador té una mirda transgeneracional integrant els dos mons i per tant observa el conflicte des de fora, però a la vegada transllada al paisatge emocional al seu jo interior al seu propi món intern i s’emociona amb les dues actrius.

En el musical les dues dones aprenen a superar les crisis vitals que la vida els espera. La filla reconeix les seves arrels en la mare, a la vegada li permet apreciar la vida tal com li ha arribat i a la mare tenir una perspectiva de la filla. Dret i obligacions de mares i fills apareixen en les lletres de les cançons que segueixen el genial ritme de les tecles d’una pianista enèrgica i brillant.

El musical compta amb l’ingredient afegit que la química que hi ha entre les tres artistes que trepitgen l’escenari, el que les uneix és la qualitat, el saber fer i una interpretació precisa i l’emoció.

1. A. Aguado

Ramón María del Valle-Inclán al Grec

 

 

Una de les joies del Grec 2011 és la versió que fa Oriol Broggi de “Luces de Bohemia” de don Ramón María del Valle-Inclán esperpent de 1920. El marc en el qual es representa aquesta obra tan canviant en escenari i localitzacions és la Biblioteca de Catalunya convertida en un Madrid modernista de principis de segle. Valle-Inclán plantejava en els seus esperpents el tema de la degradació de l’home per raons polítiques, econòmiques i al mateix temps la dignificació d’aquest per idèntiques motivacions. Amb “Luces de bohemia” el millor dramaturg del segle XX es declara fill la de la generació del desastre, el desengany, l’angoixa, la tragèdia i el problema d’Espanya.

Lluís Soler encarna a un Max Estrella, poeta cec, que podria estar aquests dies a les places amb el poble, entre els indignats. Al costat del poeta visionari seu antagonista Don Latino de Hispalis interpretat per un Jordi Martínez, en el millor paper de la seva carrera, porta al seu punt perfecte l’ animalització, deformació sistemàtica del hipòcrita, cultiu del grotesc en l’ésser humà, model dels monstres de Goya.

 

Oriol Broggi desembolica els fils dels seus personatges vistos des de dalt, escortats de ninots, titelles, imatges zoològiques, màscares, ridícules i mesquines d’éssers humans interpretats per Xavi Boada, Màrcia Cisteró, Manel Dueso, Camilo García, Marissa Josa i Jacob Torres. Els personatges van i vénen en aquest esperpent sobre la realitat espanyola. Tots aquests procediments hiperbòlics tan vallinclanescos no són, en realitat, més que una aguda autodefensa, l’últim regust amarg davant una realitat despoblada d’atractius d’un intel·lectual lúcid, en un país com el nostre on les cadenes d’informatius tanca i els programes escombraries copen les audiències, en un país de retalls en sanitat i educació, en una Europa segrestada pel deute a les grans entitats financeres, la mirada del senyor Ramón María del Valle-Inclán es torna a cops de deformació aterridorament lúcida. I només quan el dolor o el desencís assoleixen un límit no usual, es tanca tota escletxa a la broma, l’esquinç grotesc, aclapara la mirada per la desolada vulgaritat o per l’enlluernadora grandesa.

La versió de La Perla 29 té alguns tocs de modernitat en les cançons, en l’escassetat de mitjans escènics i el desdoblament continu de personatges. La direcció com sempre des del naturalisme i el respecte màxim al text ens retorna l’essència de les imatges reflectides pels miralls còncaus que existien en un establiment del carreró del Gat: Miau! Jo de vostès no me la perdia, si encara troben entrades.

J. A. Aguado

Julio Manrique versus David Selvas

 

 

La CIA admet que van utilitzar mètodes repugnants, aficionats al futbol apunyalen als seguidors de l’equip rival, la violència de gènere incrementa la seva llista negra, la vergonya de l’esclavitud sexual, atemptats suïcides, massacres en nom d’una religió, … són algunes de les notícies que justificarien tornar-se misantrop com Timó d’Atenes, el personatge de William Shakespeare. Una obra de maduresa del dramaturg anglosaxó que denuncia la hipocresia d’una societat que es mou per valors econòmics i no filantròpics. Diàriament l’ésser humà deixa en evidència la seva naturalesa d’egoista i irracional, ho podem comprovar diàriament amb malalties com la SIDA l’ebola o el moviment d’éssers humans entre fronteres. En un moment de l’obra Timó llança un discurs apocalíptic contra la ciutat, bressol de la civilització, i tota l’espècie humana. Després es retira al bosc. Timó monologa contra els rics i els nascuts en alt bressol, per maleir de nou a la Humanitat.

Julio Manrique, sota la direcció de David Selvas, en el marc de la Biblioteca de Catalunya i sota el paraigua de la Perla 29 ha encarnat aquest personatge denúncia d’aquests temps tan negres per a la lírica. Sens dubte és un d’aquests espectacles teatrals que marquen una temporada per excel·lència. Jo vaig assistir a la representació l’últim dia, sota una pluja apocaplíptica, malgrat el temps a la sala no hi havia un seient buit, un teatre completament ple és un senyal que la feina s’ha fet bé.

Estem davant d’un Shakespeare filosòfic, aquest autor les frases del qual podrien omplir les lliçons sobre l’existència humana a la facultat de la moral. La història gira sobre el tema de l’amistat i l’abandonament, l’interès pel material i l’espiritual. És una obra plena de contrastos, on passem de la riquesa més extrema a la pobresa més absoluta. De la terra i les escombraries a l’or i el seu poder.

En aquests temps tan canviants de crisi, corrupció i desigualtats socials l’obra de Shakespeare il·lustra moltes de les reflexions que ens desperten les notícies amb què esmorzarem tots els dies. Per aquesta raó sempre es diu dels clàssics que ho són perquè estan vius, més vius que mai, malgrat ser escrita al 1608 el text reflecteix els conflictes de la societat. Els temps de la bona fortuna sembla que han arribat a la seva fi, malgrat que el president del Govern Mariano Rajoy ens digui que aquest Nadal seran els primers de la recuperació. La veritat és que si mirem al nostre voltant tot sembla indicar que, com diu Santiago Niño Becerra els temps en què estàvem satisfets de nosaltres mateixos s’han acabat i que les nostres hores presents són amargues i fosques. Però no caurem en la bogeria, ni en la misantropia del personatge perquè com diu la veu popular: “mentre hi ha vida hi ha esperança”.