Losers, una de perdedors
Vivim temps comparables als de la Gran Depressió de finals dels anys vint. El sistema genera “losers”, perdedors. Estem davant d’una generació de perdedors, fracassats, les vides està marcades per la desgràcia, l’infortuni i l’adversitat. En aquest context social en què vivim el teatre reflecteix la realitat, com passa en l’última peça de Marta Buchaca, directora i dramaturga, de “Losers” que vam poder veure a la sala Virraroel de Barcelona. Es tracta d’un sentiment, d’un estat emocional, no es tracta d’estar sota el dictat de l’altre, sota l’acusació del que tens al costat, sinó l’acusació que llança el mateix personatge sobre ell, ells se senten fracassats, ningú els jutja; però ells se senten així. I aquest estat emocional provoca en un mateix la tristesa, la depressió, la vergonya, la pena, la ràbia i el desconsol de no ser un guanyador en la vida.
La vida social, política i econòmica actual, ho diu el Niño Becerra, traça una radiografia en negre, un túnel molt llarg del que no sembla tenir llum a la sortida, la magnitud de la tragèdia és incalculable i afectarà diverses generacions. La primera té ara entre quaranta i seixanta anys. Les causes són diverses: des d’un sistema educatiu dissenyat com una carrera d’obstacles on l’èxit personal no depèn només de la capacitat i l’esforç personal, les circumstàncies econòmiques manen com una ombra que s’allarga al menjador de casa nostra.
Als dos personatges de Marta Buchacha sempre els han fet pensar els altres que eren uns fracassats, els primers que acusaven amb el dit la pròpia família; des de la mare del protagonista a tot l’entorn familiar d’ella. El personatge central que es diu Manel, interpretat per Jordi Díaz, té una mare que és una piconadora que sempre l’ha aixafat. Personatges amb l’autoestima per terra i el cinisme a flor de pell. Sandra l’altra protagonista d’aquesta història, interpretat per Alba Florejachs, també se sent una desgaciada.
Els protagonistes comencen un viatge on descobriran que la felicitat no depèn de béns materials; sinó d’ acceptar-te tal com ets i assumir els teus defectes, les teves pròpies limitacions per potenciar les teves virtuts. Dos personatges en ple combat de boxa, un partit de tennis al límit.
L’etiqueta que se li pot col·locar “Losers” és de comèdia romàntica que ens fa riure. El cinema està molt present en la peça i serveix de complement a aquesta història entre Manel i Sandra, una subtil barreja de fets reals en els quals l’espectador es reconeix. També beu de la comèdia de situació, on els mòbils, l’amor i les relacions familiars es creuen en una història que t’atrapa, t’ aspira i acabes tenint una complicitat amb els dos protagonistes.
Un noté més alternativa que riure de la seva pròpia estupidesa davant un món que s’esfondra, com Sísifo només ens queda agafar la pedra cada matí i intentar pujar al cim, un dia més.
J. A. Aguado