Julio Manrique versus David Selvas
La CIA admet que van utilitzar mètodes repugnants, aficionats al futbol apunyalen als seguidors de l’equip rival, la violència de gènere incrementa la seva llista negra, la vergonya de l’esclavitud sexual, atemptats suïcides, massacres en nom d’una religió, … són algunes de les notícies que justificarien tornar-se misantrop com Timó d’Atenes, el personatge de William Shakespeare. Una obra de maduresa del dramaturg anglosaxó que denuncia la hipocresia d’una societat que es mou per valors econòmics i no filantròpics. Diàriament l’ésser humà deixa en evidència la seva naturalesa d’egoista i irracional, ho podem comprovar diàriament amb malalties com la SIDA l’ebola o el moviment d’éssers humans entre fronteres. En un moment de l’obra Timó llança un discurs apocalíptic contra la ciutat, bressol de la civilització, i tota l’espècie humana. Després es retira al bosc. Timó monologa contra els rics i els nascuts en alt bressol, per maleir de nou a la Humanitat.
Julio Manrique, sota la direcció de David Selvas, en el marc de la Biblioteca de Catalunya i sota el paraigua de la Perla 29 ha encarnat aquest personatge denúncia d’aquests temps tan negres per a la lírica. Sens dubte és un d’aquests espectacles teatrals que marquen una temporada per excel·lència. Jo vaig assistir a la representació l’últim dia, sota una pluja apocaplíptica, malgrat el temps a la sala no hi havia un seient buit, un teatre completament ple és un senyal que la feina s’ha fet bé.
Estem davant d’un Shakespeare filosòfic, aquest autor les frases del qual podrien omplir les lliçons sobre l’existència humana a la facultat de la moral. La història gira sobre el tema de l’amistat i l’abandonament, l’interès pel material i l’espiritual. És una obra plena de contrastos, on passem de la riquesa més extrema a la pobresa més absoluta. De la terra i les escombraries a l’or i el seu poder.
En aquests temps tan canviants de crisi, corrupció i desigualtats socials l’obra de Shakespeare il·lustra moltes de les reflexions que ens desperten les notícies amb què esmorzarem tots els dies. Per aquesta raó sempre es diu dels clàssics que ho són perquè estan vius, més vius que mai, malgrat ser escrita al 1608 el text reflecteix els conflictes de la societat. Els temps de la bona fortuna sembla que han arribat a la seva fi, malgrat que el president del Govern Mariano Rajoy ens digui que aquest Nadal seran els primers de la recuperació. La veritat és que si mirem al nostre voltant tot sembla indicar que, com diu Santiago Niño Becerra els temps en què estàvem satisfets de nosaltres mateixos s’han acabat i que les nostres hores presents són amargues i fosques. Però no caurem en la bogeria, ni en la misantropia del personatge perquè com diu la veu popular: “mentre hi ha vida hi ha esperança”.