La somnàmbula
Aquests dies el Gran Teatre del Liceu ofereix “La somnàmbula” coproducció del Covent Garden londinenc i l’Òpera de Viena que de gira recalen a Barcelona. El coliseu d’òpera català segueix contractant a les millors veus del món, tot i la crisi econòmica i els problemes amb els empleats. El Liceu mira l’òpera a través de la qualitat. Contractar cantants com el tenor peruà Juan Diego Flórez -en el paper de Elvino- és ser un “Addicted” a les millors veus que es fiquen al cap de l’espectador i fa que la funció s’aturi i arrenqui una ovació. Davant veiem el llistó del cant que no fa més que pujar i pregues, com espectador, per no caure mai en la síndrome de l’abstinència operística. El nivell es nota en l’ària “Ah! Perchè non Posso odiarti”.
Famoses dives han lluït els seus millors dots en el paper d’Amina, des de Giuditta Pasta que va estrenar l’òpera el 1831 a Maria Callas, en aquesta ocasió escoltem la veu de la soprano italiana Patrizia Ciofi, juntament amb un notable repartiment de secundaris més d’una cinquantena en escena i al fossat l’Orquestra Simfònica del Gran teatre del Liceu i el seu cor, dirigits per José Luis Basso. L’òpera es va estrenar en la primera meitat del segle XIX (1831), quan les escenes de la bogeria, els cementiris i els fantasmes protagonitzades per dones angelicals gaudien d’una gran popularitat en els escenaris europeus.
Aquest melodrama romàntic en dos actes està basat en un vodevil i un ballet d’Eugène Scribe, escrit per Felice Romani narra la història d’una jove que pateix somnambulisme i defensa la seva innocència davant les sospites d’infidelitat qie tots donen per fetes després d’haver estat descoberta un matí a l’habitació del duc viatger que va arribar el dia anterior al casament de la jove. La innocent Amina provoca el malentès i la remor del fantasma a l’hotel a causa dels sorolls que provoquen els seus involuntaris somnambulismes, que de vegades posa en perill la seva pròpia vida en passar lliurement per llocs perillosos.
La proposta escenogràfica del directe d’escena Marc Arturo Marelli ens presenta un hotel -balneari dels Alps, convertida en espai únic on ocorren els fets que causen l’escàndol en un poblet suís. Trobem a faltar la construcció escenogràfica de l’habitació del comte per donar versemblança a la gelosia.
El director d’orquestra israelià Daniel Oren va demostrar el seu domini en el repertori romàntic. A la representació que vaig assistir dijous passat, el teatre estava gairebé ple, va ser una autèntica bogeria, els aplaudiments es van perllongar.
Sembla que la salut de la cultura, malgrat les penúries econòmiques, treu múscul, el revés econòmic no sembla conduir a la bogeria de l’artista, sinó a esforçar-nos a trobar les alternatives a les lleis del mercat. El somnambulisme d’Amina ens salva de la tragèdia. L’enginy dels gestors culturals ens salvem de la pobresa cultural i del desert de l’analfabetisme operístic. Podem anar a l’òpera per 12 euros a l’últim pis, el que possibilita un final feliç al nostre dia, encara que l’espectacle l’hagis de seguir per una pantalleta de tv.