La professora i l’alumne
El Teatre Borràs acull-del 4 de juny al 31 de juliol-“Madame Melville”, del dramaturg nord-americà Richard Nelson (Chicago, 1950) que va veure la llum el 2002. El polifacètic Àngel Llàcer es fa càrrec de la direcció d’aquest muntatge, protagonitzat per Clara Segura, Carlos Cuevas i Montse Vellvehí. Cap amant ha pensat en la seva estimada amb tanta tendresa com ho fa Carles Cuvas, que ha deixat molt enrera el Personatge de Biel, el nen de la sèrie de TV3 “Ventdeplà”, per ficar-se en la pell d’un adolescent, Carl, que s’enamora de la seva professora. L’obra trenca amb la moral i planteja un amor impossible, una relació basada en “l’amour fou”.
L’espectador a ritme de comèdia i de música adequades per a cada situació es troba amb una dona de quaranta i un adolescent de quinze anys que viuen 24 hores fora de tota lògica establerta per les lleis de la família, fora del control del seus pares. La tragicomèdia es presta a diferents interpretacions depenent del punt de vista: el de la professora, el de l’adolescent, el de la veïna violinista, el del pare de l’adolescent, el de la mare de l’adolescent i el del propi espectador.
La descripció d’un quadre on una dona en una cambra de bany recolza la cama dreta sobre un tamboret amb una banyera al fons serveix com a punt de reflexió sobre els prismes de la realitat, veritable objectiu de la peça. L’obra no és en absolut pornogràfica. És un divertidíssim esperpent en el sentit vallinclanesc del terme.
L’obra se situa a París l’any 1966, amb el teló de fons d’una societat prèvia al maig del 68 en la qual l’educació i les relacions amb l’art busquen l’experimentació d’un canvi. En aquest context, una relació d’amor entre una professora i el seu alumne, despulla emocionalment a dos personatges que, en un moment donat de les seves vides es necessiten. Ella, a punt de complir quaranta anys, necessita l’energia perduda que encara predomina en el noi. El noi innocent i ingenu, en alguns temes, necessita l’experiència de la seva professora i el seu coratge. Una relació d’amor que no pot arribar a bon port de cap de les maneres, però que els farà sentir-se vius. Dos personatges que comparteixen les seves il·lusions, les seves pors, els seus sentiments més íntims i els seus sexes. En realitat, es tracta de dues persones que representen o simbolitzen el germen del canvi que tindrà lloc en poc temps dins d’aquesta societat hipòcrita, encallada i allunyada de l’essència humana.
El muntatge de Llàcer no furga en l’aspecte sòrdid i traumàtic d’una relació desigual entre un món expert i un altre virginal, l’autor no ha volgut introduir-se en el melodrama dels abusos a menors, molt al contrari busca el costat divertit, l’obra té nombrós picades d’ullet i referències culturals, gairebé sempre en clau sentimental o paròdica, en una exhibició enlluernadora d’intel·ligència i humor a càrrec d’un dramaturg que li hagués encantat prendre el te amb Oscar Wilde.