[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=OHZd0u_sbo8[/youtube]
Il trovatore de Verdi
Il trovatore és un drama romàntic de l’escriptor Antonio García Gutiérrez que Verdi pren com a punt de partida per a la seva òpera, com va fer amb altres escriptors romàntics com Victor Hugo. Verdi se centra en Manrico (suposat fill de la gitana Azucena), Leonora (enamorada de Manrico), El comte de Luna i Azucena (gitana de les muntanyes de Biscaia). Il trovatore forma part, al costat de Rigoletto i La Traviata de l’anomenada trilogia belcantista de Verdi. Les exigències vocals de la peça són molt altes. Aquest mes de juny s’està representant Il Trovatore al Gran Teatre del Liceu amb la particularitat que està obert al públic en general amb aquest projecte estiuenc que és el “Liceu a la fresca”.
Algú va dir que les àries són l’òpera i la resta el farciment. A Il trovatore trobem una de les grans àries de Verdi, D’amor sull’ali rosee escrita per la tessitura de soprano, és un dels millors moments del personatge de Leonora, interpretada en aquesta ocasió per Kristin Lewis i Tamara Wilson; en aquest moment l’enamorada intenta alleujar el desconsol del presoner, sense que descobreixi el seu sofriment intern. Cèlebres són les interpretacions de les històriques Rosa Ponselle, Montserrat Caballé o de Maria Callas. Una altra de les àries més belles escrites per Verdi que es troben en Il trovatore és Ah! si, ben mio amb Di quella pira, és el moment de gran lluïment de Manrico, el trobador interpretat en aquesta ocasió per Marc Berti i Piero Pretti i que en d’altres posades en escena ha estat cantat pels millors tenors, entre els històrics Alfredo Kraus o Luciano Pavarotti. El personatge es debat entre l’amor i salvar la seva mare que serà cremada a la foguera. El comte de Luna, el dolent de la història -un personatge venjatiu i intrigant-, interpretat per Artur Rucinski i Greorge Petean també té el seu moment en l’ària Il balen del suo sonrriso on expressa el seu amor per Leonara.
Tot aquest riu de passions té com a fons los desastres de la guerra de Goya. El pintor no pren partit per un o per un altre bàndol quan pinta, Goya sempre pren partit per les víctimes independentment si són franceses o espanyoles. L’encert d’aquest muntatge són les projeccions de la pintura de Goya, el director d’escena Joan Anton Rechi. La visió estètica de la pintura afecta a l’enfocament d’aquesta nova posada en escena, aquest nou concepte escenogràfic i aquest nou vestuari aporta profunditat a una trama una mica rocambolesca on una mare llança un fill a la foguera, o on es vol cremar a una dona i on els germans són rivals i no saben que són germans. A tot aquest embolic de trames i de subtrames Joan Anton Rechi posa una cola o fil conductor que es passeja com un fantasma per tota l’òpera: el pintor Francisco de Goya, Los desastres de la guerra són el teló de fons que mostren una intenció estètica del director d’escena, on es critiquen les fatals conseqüències de la guerra amb els francesos. Les pintures no són imatges de propaganda política contra els francesos, sinó la brutalitat de la guerra a tots els costats: quan queda la fam, quan la dones són violades, quan la crueltat pren el camp de batalla, … la mort és la reina. Goya dóna per les dues bandes, tan culpable són els espanyols de la guerra com els francesos. Joan Anton Rechi minuciós en la seva feina ens resitua: Il trovatore és quelcom més que una bona ópera.
- A. Aguado